Núria Canela: “Treure la música de les escoles és el disbarat més gran que es podria fer”

La Núria Canela (Barcelona, 1961) és la directora de l’escola de música Pausa, un projecte que va engegar conjuntament amb el seu marit fa 24 anys i del qual n’és l’ànima. Recentment, l’escola s’ha vist immersa en una disputa amb l’Ajuntament de Barcelona a causa de l’adjudicació de la gestió de la nova Escola Municipal de Música Can Fargues a l’empresa Estudi 6. Pausa, que aspirava a guanyar el concurs, ha denunciat irregularitats en el procés de selecció i ha decidit presentar un recurs d’alçada a l’alcaldia de la ciutat. Enmig de tanta polseguera, la Núria Canela ens obre les portes de l’escola, situada al barri d’Horta-Guinardó, i es disposa a explicar-nos la seva versió dels fets. Ho fa amb tristesa i indignació, però també amb el convenciment de qui se sap amb la raó. Al llarg de l’hora que dura l’entrevista també parlem de Pausa, d’educació, i evidentment, de música. Tot i així, l’actualitat mana, i per tant, comencem la conversa preguntant-li per Can Fargues.

Quins són els motius que us han portat a presentar el recurs d’alçada a l’alcaldia?

És l’únic que ens han deixat fer. Quan vam conèixer la resolució del concurs ens va caure l’ànima als peus. Ens ho vam mirar ràpidament i vam pensar que ens havíem equivocat. Però no, ho vam revisar tot i vam veure que estava bé, que havíem guanyat nosaltres i que ells ho havien valorat malament. Llavors, vam trucar al Districte i ens van dir que els hi sabia molt greu, que no ho entenien, i que si crèiem que havíem de fer un recurs que el féssim. Finalment, vam aconseguir parlar amb l’IMEB (L’entitat municipal encarregada de gestionar les escoles públiques de música) i ens van dir que no teníem raó, i que l’única sortida que ens quedava era fer el recurs d’alçada.

En el comunicat informatiu que heu elaborat expliqueu que us han valorat erròniament el pla d’eficiència que havíeu presentat per la gestió de Can Fargues. En què baseu la vostra acusació?

El pla d’eficiència consistia a determinar quants alumnes agafaries de més a partir de 400 en un segon curs que constaria de 232 hores. D’entrada era una pla d’eficiència que premiava la quantitat a la qualitat, però bé, vam fer la nostra proposta i la vam enviar. Quan es va saber la resolució del concurs vam quedar astorats. Resulta que tot i guanyar el plec pedagògic i quedar segons en l’econòmic (El va guanyar UT, una altra escola de música d’Horta-Guinardó), el concurs el va guanyar l’empresa Estudi 6. Vam buscar-ne el motiu i el vam trobar en el pla d’eficiència. Estudi 6 hi tenia un 10, UT un 0,8 i nosaltres un 0,56. Ens vam quedar fregits. Nosaltres en el pla d’eficiència vam posar un exemple de com el tiraríem endavant. I vam dir, el primer any 320 alumnes, el segon any 405 alumnes, i el tercer any 480 alumnes. Això ho podem fer així o posar-los tots el primer any. El problema és que ells van decidir que agafarien com a número bo del pla d’eficiència el segon curs, però ho van dir quan van llegir les resolucions. Per tant es van quedar amb la xifra de 405 alumnes que en l’exemple havíem posat que tindríem en el segon curs. Error. En realitat, el nostre pla d’eficiència era de 480 alumnes.

L’escola de música UT també ha decidit posar un recurs d’alçada a l’alcaldia. Us heu posat en contacte amb ells per elaborar una estratègia conjunta?

Sí, hem parlat amb ells. De fet, ens van trucar en tornar de vacances. Vam estar parlant de la possibilitat de fer els comunicats conjunts i d’intentar mobilitzar a les famílies i a la gent del barri. El que va passar és que tot i dir coses similars la manera de fer-ho no era la mateixa. El llenguatge té molt poder i s’ha de vigilar la manera en com es diuen les coses. Tu pots estar molt enfadat però no pots fer suposicions ni treure conclusions precipitades del perquè de les coses. Per tant, després de reflexionar-hi molt el nostre claustre va decidir que nosaltres aniríem per una banda i ells per una altra. Tot i així, sí que hem fet alguna cosa junts. Per exemple, ara hem engegat una recollida de signatures (www.change.org) conjunta en la que demanem que es revisi el concurs. El greuge és per tots dos, per tant, tot el que puguem fer plegats ho farem.

N’espereu alguna cosa, del recurs?

Vam parlar amb una advocada i ens va dir que tiréssim endavant perquè teníem la raó. Ens va dir que podíem anar directament a judici, però ens va recomanar fer el recurs d’alçada, ja que seria més ràpid i menys violent. A més, amb el recurs dónes l’oportunitat de rectificar. Ara el recurs està a l’Ajuntament, i tenen un o dos mesos per elaborar un veredicte. Jo he seguit trucant a l’Ajuntament i a l’IMEB perquè sóc del parer que parlant la gent s’entén. A banda, l’escola de Can Fargues ja està funcionant, és un caos, però està en marxa. L’està gestionant Estudi 6, i pel que sabem ho estan fent sense tenir l’equip fet, tot i ser un dels requisits del concurs. La nostra gent està fent les proves per entrar-hi i com que encara no tenen l’equip format es troben amb una desorganització increïble.

Una de les queixes que repetiu constantment és que per culpa de tot el que ha passat ara us trobeu amb alumnes preinscrits a Can Fargues que encara no saben si hi tindran plaça. Com s’ha pogut arribar a aquest extrem?

Aquest concurs havia de sortir a finals del 2015, però finalment ho va acabar fent el 23 de maig del 2016. La incongruència va ser que tot i no haver sortit el concurs es van obrir les preinscripcions a l’escola de Can Fargues del 2 al 13 de maig. Evidentment, sense saber qui gestionaria l’escola ni quin projecte tindria. Nosaltres vam haver de dir a la nostra gent que s’hi preinscrivís perquè si guanyàvem el concurs i no ho havien fet la gent que volgués entrar-hi no podria. Podia ser que no guanyéssim, però havíem de ser honestos amb les famílies. I què ens hem trobat? Que s’han inscrit i que estan fent les proves per entrar-hi, perquè és més barat, més bonic, etc. I hi ha gent que ens estima molt i que els hi agrada molt la nostra manera de fer, però si ens posem a comparar Pausa amb Can Fargues pel que fa a infraestructures i preus no hi ha color. Ells tenen una subvenció pública de nassos i nosaltres, tot i que intentem ajustar al màxim els nostres preus, no podem competir amb ells. Les nostres famílies tenen un veritable problema. Nosaltres els hi hem dit que facin el que vulguin. Han de decidir ells.

Anem a l’arrel de tot plegat. Per què vau decidir presentar-vos al concurs? Què significava per a Pausa obtenir la gestió de l’escola de música Can Fargues?

Són diverses coses. Un dels grans problemes que tenim a Pausa és que hem de posar uns preus que hi ha gent que no pot arribar-hi. Per tant, és l’oportunitat de poder arribar amb el teu projecte a molta més gent, perquè una escola municipal rep subvencions públiques. A més, aquesta escola fa 15 anys que s’està dient que es farà. És una escola que està al nostre barri, i això és molt important per a nosaltres. Pausa és un projecte de barri, que va néixer per oferir a la nostra gent una manera de fer música i de viure-la molt particular. Nosaltres tenim una escola amb uns valors determinats: ha de ser humana, hem de conèixer els nostres nens, les nostres famílies, hem d’estar connectats amb el barri, etc. És continu, no parem de fer coses al barri. I aquesta escola era una oportunitat d’or. Tot el que no podem fer a Pausa per la problemàtica de l’espai i dels diners es podria fer allà. I aquest és un altre dels aspectes que grinyolen del concurs. Estudi 6 és una empresa de Mallorca que no sap res d’Horta-Guinardó. És increïble, per això fem el recurs, perquè ens han ferit molt.       

Parlem una mica de Pausa. En el vostre ideari poseu que l’educació musical és un puntal de la formació humana. Com d’important és l’educació musical en l’aprenentatge humà?

Ara per sort s’està parlant molt de l’educació emocional, d’educar els nens amb les emocions, de les intel·ligències múltiples, etc. Una de les intel·ligències múltiples és la musical. La música t’ajuda amb tot, perquè arriba, arriba al cor, arriba a l’ànima. Per exemple, com s’adorm un nen? Cantant. Per què? Calma, t’arriba al cor. Això ho tinc claríssim. La música també ajuda a qualsevol tipus d’aprenentatge que té el nen. Aquí, ens vénen molts nens amb problemes de lateralitat, de dislèxia, etc. Hi ha nens amb dislèxia que no saben llegir partitures però sí que saben tocar, perquè veuen algú tocant i ho copien. Tu pots acompanyar-los, ajudar-los, mirar com ho fan, etc. Els ensenyaràs a posicionar-se corporalment, a coordinar-se, a mantenir l’atenció i a buscar un sentit al què toquen. I sobretot també els ajudaràs amb l’autoestima. Els nens amb dislèxia, a l’escola convencional tal com està muntada, tenen l’autoestima per terra, perquè no poden llegir, i per tant no aprenen de la mateixa forma que els altres nens. En canvi, vénen aquí i els ajudem a aprendre d’una altra manera i de cop i volta amb la música ho treuen tot. I et surten nanos que toquen molt bé, que canten molt bé o que ballen molt bé. I això els hi dóna una gran autoestima i felicitat.

Quin factor diferencial aporta la música en la formació humana?

Jo crec que hi ha moltes matèries que poden aportar a la condició humana el mateix que la música. El que passa és que la música és un agent molt potent i molt complet. Si tu la treballes bé et pot ajudar en molts aspectes. Per exemple, ajuda molt als nens que es desconcentren o els que són inconstants. Perquè el que té la música és que si tu la vols aprendre, si vols tocar un instrument, necessites una disciplina. Si no practiques, allò no funcionarà, per tant, t’ajuda a ser constant, a tenir memòria, etc.

Per tant, com a eina d’aprenentatge i educativa la música sobrepassa de llarg els coneixements musicals i serveix per treballar aspectes emocionals i humans?

Serveix per a tot. Et posaré un altre exemple: Un dels projectes que estem fent ara a Pausa és treballar amb avis que tenen Alzheimer o demències cerebrals, i a través de cançons de la seva època els estem portant cap aquí. És que la música té molt poder. La música està aconseguint que gent que està mig vegetal torni al present, que estigui més bé, més a gust, que puguin relacionar-se.

Tenint en compte tot el que m’expliques, com pot ser que la música estigui tan infravalorada i menyspreada com a eina educativa?

Jo també m’ho demano. És un gran misteri. No ho entenc, és incomprensible. Moltes coses s’aprendrien mil vegades millor fent música, fent teatre, fent dansa, fent educació corporal. A Pausa, a banda de fer música tenim molt en compte el cos, treballem molt el tema corporal, perquè és bàsic. A part, si tu utilitzes la música i l’art els nens aprendran més de pressa i aprendran més a gust. Si tu utilitzes aquestes matèries, no només tindràs nens encuriosits sinó que tindràs nens entusiasmats i que t’aprendran molt millor. Els hi dónes un interès. A més, els estàs educant en molts sentits. Realment, s’hauria de partir de la música i les arts per treballar les altres coses, és molt més enriquidor i molt més humà. Nosaltres, en aquest sentit tenim una mentalitat molt oberta, som una escola de música però creiem que es pot treballar amb tot i interrelacionar totes les arts.

Creus que la música pot tenir un millor encaix en els nous models educatius que estan traient el cap últimament com l’escola Nova 21 o les escoles lliures?

No conec directament cap d’aquestes escoles, però pel que vaig veure en el 30 minuts dedicat a l’Escola Nova 21, a casa meva la manera que tenim de fer ja és una mica aquesta. Per tant, ja ho tinc una mica inherent a dins. I per això m’agrada molt aquesta manera d’ensenyar. Tot i que pel que vaig sentir en el 30 minuts, hi ha una d’aquestes escoles, almenys, que amb la música i les matemàtiques encara no treballen així. La música té una sèrie de coses que realment és difícil que el nen vagi investigant i el professor només el vagi guiant, tot i que sí que es pot fer. Jo, per exemple, ho faig amb una de les meves alumnes de piano, tot i que hi ha coses que li he d’ensenyar. Per tant, en la música hi ha una sèrie de coses que requereixen la ingerència del professor.

Això que comentes té més sentit amb els alumnes que saben que volen dedicar-se a la música. Amb els més petits entenc que no és així.

Exacte. Si tu fas música per ajudar el nano en tots els aspectes que hem comentat, ho pots fer d’una manera molt més vivencial. De fet, aquí, amb els petits ho fem així. Els guies i aprofites molt el que et donen. Tot i això, de la nostra escola, músics professionals potser n’hem tret cinc en els 24 anys que fa que ens hi dediquem. Ara, de gent que té la música com a plaer, que toca en un grup, o que gaudeix escoltant música, un fotimer. És això el que has de buscar, fer que la gent entengui la música, que pugui viure amb la música, i que pugui aprofitar tot el que dóna la música, que és molt.

Tens la sensació que les escoles de música, i Pausa en especial, esteu suplint una carència del sistema educatiu?

Sí. És molt greu. Ho suplim nosaltres, i també les escoles de dansa, que encara estan pitjor, i les de teatre, etc. Si el sistema estigués ben muntat, a les escoles extraescolars i aniria la gent que tingués ganes de perfeccionar. La gent que digués: “Ostres, a mi això m’agrada molt, vull anar un pas més enllà”. Jo crec que a ningú del nostre claustre li sabria greu que això arribés a passar. Seria meravellós arribar al punt que els nens no els calgués anar a l’escola de música perquè ja ho estan rebent a l’escola. A mi, quan es va dir que es volia treure la música de les escoles va haver-hi gent que em va dir que ens aniria bé. I no és així. Estarien matant la llavor. Per què la gent ve a fer música a les escoles extraescolars? Perquè ho fan a l’escola i els hi agrada, i en volen més. Treure la música de les escoles és el disbarat més gran que es podria fer.

La música, com moltes de les activitats artístiques, se l’associa amb el joc. Fins a quin punt l’educació musical és lúdica?

Ho és molt. Per exemple, el joc típic de les cadires amb què es fa? Es fa amb música i es fa cantant. Tu amb aquest joc estàs educant el nano. Sents una música i corres, no la sents i t’atures. Li estàs ensenyant a escoltar. Jocs amb música n’hi ha un fotimer. Tu quan comptes, comptes cantant. La música està a tots els jocs. Els videojocs, que jo trobo genials, tenen música. Si vols fer un joc més emocionant, li poses música. Si hi poses una música de por, el joc segurament farà por. La música s’utilitza per a tot. Per exemple, jo quan jugava a saltar corda, ho feia cantant. És una gran simbiosi.

Utilitzeu el joc a Pausa?

Sí. Sobretot amb nens petits. Per exemple el de les cadires. O quan vols que aprenguin a dirigir. Els fas escoltar una música, llavors, hi ha un nen que dirigeix i els altres l’han de seguir. Qui no segueix el gest del director queda eliminat i ha de fer una penyora, i aquesta sempre és musical. En fem molts de jocs, i sempre amb una finalitat. A veure, la finalitat del joc és lúdica, és passar-s’ho bé, però amb els jocs s’aprèn molt, és com amb els contes. I si a més a més li afegeixes música, tens una barreja perfecta.

Responen millor els nens quan els hi ensenyes a través del joc musical?

Sí, evidentment. Les coses sempre entren millor si hi ha un joc pel mig, sobretot quan s’és petit. Bé, i amb els grans també. Si aprens jugant, aprendràs molt millor. Això és evident. Però no hem de confondre que no tot és jugar, que pots jugar molt però també has d’aprendre que a la vida s’ha de tenir disciplina, constància, etc. Si tu tens la curiositat i jugues jo crec que arribes a entendre tot això. Perquè aquesta mateixa curiositat et portarà a dir: “Si vull això, ho he de fer, perquè si no no arribaré a allò que m’està agradant tant i que m’ho passo tan bé fent-ho”. Si només em quedo donant les voltes a les cadires per seure, potser mai arribaré a aconseguir un coneixement musical i seré incapaç d’escoltar música o poder entendre aquella música.

Per tant, la conclusió seria que la simbiosi entre el joc i la música és una eina per descobrir i que si després el què hi trobes t’agrada, ja ho aprendràs d’una altra manera?

Jo crec que sí, que és un inici. Si inicies l’ensenyança jugant, segurament tindràs gent que t’aguantarà molts anys. Aquí, a l’escola tenim gent que vénen des dels 3 anys i ara en tenen 20, i no són músics, però els agrada el que estan fent. Perquè ja han fet aquest pas i estan tocant. I això és el que els hi agrada. Però si tu jugues amb les coses, estàs fent el primer pas. Perquè jugant crees curiositat i interès per les coses.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

La paraula que més m’agrada és atzucac. Sobretot per la seva sonoritat. Però també pel significat que jo sempre li he donat. Un atzucac és un carrer sense sortida, però jo sempre li he donat un significat més ampli.  Per mi és una pedra al camí, un problema que normalment et porta a tirar més endavant. Per això et deia, jugant aprens, però després els problemes els hauràs de resoldre, i si tu has après bé i ets una persona serena i feliç, els entrebancs els passaràs, si no al primer problema que et trobis t’hi quedaràs.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar