Oriol Comas: "No juguem més perquè ens hem complicat la vida "

L’Oriol Comas (Barcelona, 1956) és la veu experta dels jocs a Catalunya, i hi dedica la seva vida com a creador i divulgador. Des del 2007 és el comissari de la prestigiosa Fira de Jocs de Granollers, i també és el màxim responsable en l’organització del DAU Barcelona. Vestit sempre amb camises llampants (avui n’ha escollit una prou discreta), aquest nen gran que es passa la vida jugant ens fa una visita guiada pels petits santuaris lúdics que té repartits per casa seva, un pis ample i lluminós a tocar de les Drassanes. Ensenya amb orgull la seva biblioteca sobre jocs, ubicada al seu despatx (amb l’escriptori de rigor però també una gran taula amb quatre cadires per jugar), els seus propis jocs que té reposant a l’habitació de convidats i es guarda pel final la joia de la corona. Ens ensenya a redactor i fotògraf la seva col·lecció de més de 3.000 jocs amb un somriure de gat vell que assaboreix la seva millor astúcia. Els jocs van del terra al sostre i estan classificats per mides, i amb un càlcul ràpid (i poc exacte, segurament) qualsevol pot pensar que calen 5 vides senceres per seure i jugar a tots els jocs que hi ha en aquesta petita habitació de 10 metres quadrats.

Posem per cas que jo sóc un escèptic i et dic que no entenc com algú adult es pot guanyar la vida amb el joc, que al cap i a la fi és una cosa de nens. Què em diries per convèncer-me de que el joc és cultura?

[L’Oriol s’aixeca de la cadira i busca algun llibre a la seva prestatgeria. Acaba traient un totxo enorme, d’una mida equivalent al Din-A3 i de dos volums. El planta sobre la taula.] Això és un llibre del 1280. El primer tractat seriós que es coneix sobre jocs. El va fer Alfons X el savi, el rei castellà que es va dedicar a aglutinar tota la cultura de la seva època, i una de les coses que va fer va ser ajuntar tots els jocs del seu temps. [Va passant pàgines del llibre] Ja ho veus, hi ha escacs, daus, un joc equivalent al backgammon... Per tant, si la cultura és tot allò que ens hem inventat els humans per viure més enllà de les coses que necessitem com a animals, el 1280 un rei que es preocupava per la cultura (poesia, teatre...) també es va preocupar pel joc. Tot el que s’inventen els humans, poc o molt, és cultura, de manera que els jocs també ho són. Els primers jocs sabem que tenen milers d’anys, algú en algun moment es va inventar que fent forats al terra i posant pedretes sortien coses diferents. Així va sorgir el Mancala. I serveix per relacionar-se a tota l’Àfrica Subsahariana, el que juga bé tothom el vol conèixer i parlar amb ell.

Tenint aquests orígens i aquest passat tan antic com la civilització...

És tan antic com l’escriptura! Els humans escrivim des de fa 4 o 5.000 anys i juguem segur des de fa 4.600 anys, amb certesa... Parlo de joc reglat. Un joc, a diferència de llançar pedres o perseguir-nos pel carrer, és un sistema de regles, de normes. Jugar consisteix en aplicar normes per tenir una estona diferent, jo en dic de gaudi però pot ser també de repte o de moltes altres coses. L’escriptura és de la mateixa època, abans els humans parlàvem però no hi havia normes sobre això. El joc segurament prové de convertir ritus sagrats o homenatges als morts en un joc. Agafar la part teatral de tot això i reglar-ho i buscar un moment diferent. Juguem des de molt abans, però hi ha un moment en el que tot això cristal·litza i se n’escriuen normes, això és el que hi ha documentat des de fa 4.600 anys. De fet, el joc i el teatre tenen moltes coses en comú, i segurament primer es van reglar en un tauler que en un principi simbolitzava o representava la vida (l’Oca, segons com, també pot representar la vida) i que després ja era pur entreteniment.

Per què tenint aquests orígens i aquesta rellevància social el joc no està equiparat a la música, el teatre o la literatura com a subjecte cultural? Per què no hi ha columnes als diaris sobre jocs? Per què tothom ha jugat al Monopoly o el Parxís i ningú sap qui se’ls va inventar?

Hi ha motius diferents per a cada cosa. En el cas dels diaris perquè, de la mateixa manera que hi ha crítica de llibres als diaris perquè els periodistes llegeixen, no hi ha crítica de jocs perquè ells periodistes no juguen. Per què no juguen? Entre moltes altres raons, perquè segurament se n’han oblidat. El joc s’associa a la infància, una gran mentida. I una altra gran mentida és que fem jugar als nens només perquè aprenguin. Però això passa a la península, però no passa a França. No passa a Alemanya. A Alemanya el joc és una pràctica habitual de les famílies, per això tenen els millors autors i la millor indústria. A Alemanya s’han cregut tot això de la conciliació laboral, i tothom acaba de treballar a les cinc de la tarda, i això fa que tinguin molta més vida familiar que aquí. Es venen més jocs i menys videojocs.

I aquí per què no juguem?

Jo crec que ens oblidem de jugar. Si anem persona a persona, tots jugàvem de petits. Després anem creixent i la majoria de gent (el meu cas és diferent) a mesura que es va fent gran té més ocupacions. De petit només has de créixer, enfadar-te amb els pares, anar a l’escola i jugar. El que passa és que a mesura que et fas gran se’t va obrint un ampli ventall de possibilitats: els nens persegueixen nenes, les nenes persegueixen nens, comença la vida nocturna, les discoteques, el cinema, els amics... Mil coses que pots fer, i el dia només té 24 hores. Deixem de jugar perquè a la nostra família el joc ja no era habitual. Jo recordo jugar a casa moltes tardes, i no només quan plovia. Abans el joc tenia menys competència, no hi havia tantes coses a fer, ara és diferent. Un altre handicap és que jugar requereix un petit aprenentatge, i això ens fa mandra. Llegir regles no agrada a ningú. Les regles de l’ordinador no les llegeix ningú! Tenim motos i cotxes i no tenim ni idea de com funcionen, només sabem com fer-los anar. Amb el joc passa el mateix, perquè has d’obrir la capsa, llegir les regles i aplicar-les. És més cansat que anar al cinema, però molt més barat. Un joc val 20 euros i el pots amortitzar milers de vegades i el cine val 10 euros i hi vas un cop, i a sobre has de resar perquè la pel·lícula valgui la pena...

Sovint associem el joc a la infantesa, i jugar ens transporta de nou a ser nens i experimentar. Això no és dolent, no?

No, ni molt menys! De grans necessitem enfortir aquest vincle amb la nostra infància, descobrir coses noves, emocionar, inventar. Jugar és com llegir però en grup. Llegint ens podem emocionar, podem ser el protagonista, podem plorar, podem riure... Però si juguem, nosaltres som el protagonista. Si juguem a un joc d’espies, nosaltres som l’espia! El joc és d eles poques disciplines culturals on l’espectador és l’autèntic protagonista. Sense el que juga, no hi ha joc.

El Josep Maria Fonalleras ens deia que el joc és un banc de proves d’un mateix, on pots experimentar i actuar com allò que no ets. Què et pot aportar jugar pel simple fet de fer-ho?

Mira, fa temps anàvem a escoles a fer xerrades, i els portàvem aquest paper. Posa tot el que pots fer jugant: decidir, experimentar, pensar, descobrir, escoltar, imaginar, explicar, col·laborar, seduir... Una part molt important del joc és que prens decisions gratis. A la vida, les decisions les pagues. Els escacs van de matar un rei, si a la vida et dediques a matar reis has llepat, el rei i tu. Al joc no passa res. El Monopoly consisteix en ser un especulador cabrón i enfonsar a la resta. A la vida no som així. 

N’hi ha alguns que sí...

Sí, però són una minoria insignificant si ho compares amb tota la gent que algun cop a la seva vida ha jugat al Monopoly. Al Catán ets un explorador, has de pactar pels recursos. El joc és una gran arma de seducció, si sedueixes dins el joc i després quan s’acaba segueix, ja és l’hòstia!

Tu ara fa uns anys vas decidir deixar la teva feina i la teva pròpia empresa i dedicar-te plenament als jocs. Quan vas prendre aquesta decisió vas sentir que et llançaves al buit o que ocupaves un espai que no havia ocupat ningú?

Ocupar un espai que no ocupava ningú, segur. Seguríssim. Ningú es dedicava només al joc a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa. Sensació de buit no. Això va ser el 1999, guanyava molts diners amb la meva empresa però no era prou feliç, jugava i col·leccionava jocs però era un hobby. La feina m’agradava però un bon dia vaig decidir que ho havia de provar, tenia 40 anys i era el moment. Vaig regalar l’empresa als meus socis, vaig demanar permís a la meva dona i som-hi. Vaig agafar una llibreta i vaig escriure les coses que m’imaginava que podria fer per guanyar-me la vida jugant. Aquesta llibreta la tinc guardada com un tresor, vaig anar a per 20 o 25 coses que em podrien donar diners i em vaig veure segur.

Després de 15 anys, has agafat aquesta llibreta i has posat una creueta a totes les coses que has aconseguit?

De tant en tant em miro la llibreta amb una llàgrima però la veritat és que de seguida va anar bé. El 2001 ja vaig treure el primer joc, el de Gaudí que se’n va parlar molt. Després em van fitxar al Fòrum de les Cultures i vaig ser responsable de l’àmbit del joc, i a partir d’aquí tot es va encadenant. L’avantatge de tot plegat és que ja tinc uns quants anys i he estat molt de temps treballant a l’àmbit de comunicació pública i privada, i al final acabes coneixent molta gent. Cada any hi ha 3 o 4 persones (no més però tampoc menys) que em truquen per encarregar-me un joc.

Quan et vas fer aquest plantejament les idees eren crear jocs, comissariar exposicions i comissariar festivals? Què t’omple més de tot això?

El moment de màxima satisfacció és quan algú et dóna les gràcies. L’altre dia em vaig trobar una amiga que feia anys que no veia i em va dir que s’havien passat l’estiu jugant al SisSet, i que estaven encantats. Això és el millor que pot passar. És el mateix amb la meva faceta d’organitzador d’esdeveniments, vaig començar el 2007 a Granollers de rebot i ara acaba sent una fira de jocs d’èxit. Jugar no és cosa de nens però qualsevol persona del món es posa a jugar si l’hi proposes. Cada joc té les coses que té, i són coses que ens agrada fer. No juguem més perquè ens hem complicat la vida. Veure a Granollers centenars de persones jugant alhora és brutal, i el DAU a Barcelona... Van venir 14.000 persones! És espectacular.

Què és necessari per tenir aquest esperit lúdic i crear jocs? Per dedicar-s’hi.

Cal ser creador. Un creador és un artista, però jo prefereixo dir que som autors. Els autors escrivim els jocs, després algú els dibuixa i fa els taulers, però l’autor bàsicament crea i escriu les regles. Els autors tenen un petit do que els permet convertir qualsevol cosa en una situació que es pot donar sobre una taula. Hi ha creadors de jocs molt diferents, en conec centenars, n’hi ha que són més artistes i n’hi ha que són més pragmàtics. Amb els escriptors passa el mateix, hi ha qui fa novel·les de duro i qui escriu obres universals. Jo no em considero un gran artista, però després de tants anys sé quines coses funcionen en un joc. Quan tinc una idea que crec que és original la intento convertir en joc, i quan m’encarreguen jocs aplico els meus anys d’experiència. En el cas dels jocs de Verbàlia, el Màrius em va trucar i m’ho va proposar. Va ser primer una capsa amb 50 jocs, en porten venuts uns 10.000 exemplars.  

Tu vas estudiar filologia romànica, i has fet molts jocs relacionats amb la llengua. Per què mesclen bé el joc i la llengua? Quin és el seu punt de connexió?

La llengua pot passar a ser joc en qualsevol moment, i sobretot és un sistema codificat que permet moltes conversions al joc mitjançant sons, lletres, formes, síl·labes, paraules... A l’Imperi Romà ja hi havia jocs de llengua. Dóna molt joc, és un univers per explotar el del joc i la llengua. En són exemple el Màrius, el Tísner, el Perec... La llengua ja és joc només per la combinació d’enginy per dir les coses encriptades o amb la màxima gràcia.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Llibre. Hauria de dir joc però dic llibre. M’ho passo molt bé jugant però m’ho passo encara millor llegint.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar