Oriol Izquierdo i Dolors Borau: "Hem creat un espai on ens sentim a gust "

Aquesta és una entrevista doble que té com a punt d’unió una Sopa de Lletres. L’Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes i va ser editor a Proa. La Dolors Borau (Barcelona, 1963) era una treballadora autònoma, dedicada a la nutrició i la dietètica. Són feines pretèrites, perquè fa dos anys van decidir obrir Sopa de Lletres, una botiga de menjar preparat i productes de proximitat on la gastronomia i la literatura es fonen per crear un univers propi. El local és una barreja deliciosa entre llibres i menjar, que per un magnetisme estètic molt curiós i anòmal combinen de manera perfecta per decorar i donar sentit a l’espai. La complicitat entre la Dolors i l’Oriol es transmet i reforça per tots els canals possibles: mirades, paraules, gestos i les samarretes que vesteixen, que llueixen els lemes “som el que mengem” i “som el que llegim”. Junts han construït aquest projecte que és Sopa de Lletres, i junts han superat moments complicats com la mort de la Clara, la seva filla, que va néixer amb una pluridiscapacitat. La il·lusió i tendresa amb la que parlen de tots els temes, tant els agraïts com els que no ho són gens, transmeten una energia que esdevé la marca d’identitat de tota la botiga.

Ja que som aquí, m’agradaria començar sabent com us va la paradeta. Com l’heu consolidat? Us ha donat el rendiment que esperàveu?

Dolors: [dirigint-se a l’Oriol] Tu creus que s’ha consolidat?

Oriol: home, consolidat com a tal... Jo crec que ara mateix estem consolidant-nos. Dir que estem consolidats és molt agosarat. Clar, consolidació què vol dir exactament? Estem creixent i anem ocupant l’espai que hem d’ocupar. Però encara no hem acabat. I crec que tenim un projecte de creixement que farà que aquest procés s’allargui encara més.

D: sí, la consolidació s’allargarà!

O: Ara fa dos anys que vam obrir, estem creixent i cada dia que passa descobrim coses noves i gent nova que ens aporta coses diferents. Això no s’ha acabat, encara tenim camp per córrer.

D: El projecte nou que explica és el del local del costat. El local del costat està buit, i la meva germana ha deixat la seva feina segura amb un sou cada mes per muntar amb nosaltres la part de cafeteria, taules... I aleshores serà l’espai de Sopa de Lletres per seure, llegir el diari, prendre alguna cosa (serà un lloc tranquil sense música, ni tele, ni màquines escurabutxaques) i també l’espai per fer les activitats literàries i artístiques que ens agrada fer. Aleshores, si algun dia plou ja no patim com ara, que ho fem al carrer.

O: Fins ara hem fet una activitat cultural al mes, bàsicament lectures.

D: Perquè ens venia de gust! I també s’ha anat consolidant.

O: Són activitats que van començar de manera casual i que de seguida vam veure que ens agradava fer-ho i ens hi sentíem còmodes, perquè ho hem fet a les vides anteriors. I vam decidir programar-ho de forma estable. Però clar, ho fèiem a l’aire lliure i els mesos de més fred ho suspeníem, i els dies de pluja també. El local ens permetrà fer una programació estable i tenir un lloc per prendre alguna beguda, menjar tapes i incrementar la vida que hi ha aquí.

La sensació que tinc és que aquesta botiga és una projecció de la vostra identitat i les vostres idees, sembla que cada detall vulgui transmetre alguna cosa. Com heu construït l’espai?

D: No teníem grans idees per fer coses originals, vam anar fent la botiga que ens venia de gust fer. Els mobles són de l’IKEA! Ha acabat sent molt personal, simplement no ho sabem fer d’una altra manera.

O: Ens fa molta il·lusió que ens diguin això, o que vingui gent només a passar l’estona a la botiga, ens agrada molt. Però no és res premeditat, no ho buscàvem. Hem creat un espai...

D: On ens sentim a gust.

O: A la nostra manera. Teníem molt clar que volíem fer una botiga de plats cuinats i de tradició saludable. A partir d’aquí cal anar prenent decisions. I vam decidir que tindríem un espai per als nens petits, que posaríem els nostres llibres a la botiga, quan ens van proposar fer una presentació vam dir que sí i vam tirar endavant... I mica en mica interactuem amb els editors, el món de la cultura, el veïnat... Crec que aquí es respira la nostra manera de fer. El que és premeditat és el nom, que és una gran troballa de la Dolors, és un nom que diu moltes coses i que uneix els nostres dos mons.

D: El que t’imagines quan poses una botiga és que la vida de botiguer serà de moltes hores i que treballaràs molt, però la realitat ho supera. Ens ho passem molt i molt bé, estem feliços i contents, però hem tancat un dia en dos anys. El menjar necessita ser cuinat, cal cuinar-lo i vendre’l. No pots tancar un cap de setmana perquè sinó has de llençar el menjar.

O: El menjar ha de rodar. Has d’encertar les quantitats, la varietat.

D: Això és un misteri.

O: Quan vam obrir no teníem ni idea de les mides, ens vam deixar aconsellar. Perquè clar, quants quilos de cigrons s’han de comprar? Ni idea! Al final van ser deu quilos.

D: Has d’anar fent coses noves perquè la gent no s’avorreixi, és tot un món.

És important saber d’on veniu abans d’obrir la botiga. Com recordeu el moment de la ruptura i de llançar-vos a la piscina? En quina situació estàveu?

D: No va ser una decisió voluntària, no vam trencar. Ens van trencar.

O: Certament la sensació és que hi havia una piscina, però no ens hi vam llançar. Ens hi van empènyer i no hi havia aigua. Aquest procés neix quan jo, ras i curt, em quedo a l’atur. Hi ha un bon dia que el conseller de cultura Ferran Mascarell em dóna les gràcies pels serveis prestats i jo em quedo amb una mà al davant i l’altra al darrere. I jo vaig a l’oficina de l’atur, m’informo i em diuen que tinc el màxim d’atur. I jo content fins que vaig saber que eren 900 euros.  

D: 900 euros sense sortir arreglats. La gent creu que surts arreglat dels càrrecs, suposo que en altres càrrecs deu ser així.

O: No sabem si funciona així. Sabem què ha passat al nostre cas.

D: Va ser un adéu-siau i passi-ho bé. Sense coixí ni indemnització. Ell quan estava a la Institució de les Lletres Catalanes cobrava menys que fent classes a la universitat. Jo era autònoma i la crisi em va afectar molt. A més a més, en aquell moment (gener del 2013) jo havia tingut un brot d’esclerosi que em va deixar molt invàlida, estava de baixa i anava amb bastó. I vam dir: i ara què fem?

O: La sensació d’aquell moment és que quèiem en picat, i ens vam construir una piscina a corre-cuita.

D: La feina que jo feia abans exigia moltes hores de conducció, jo feia classes de nutrició i alimentació per tot Catalunya. Jo havia de deixar de fer-ho, perquè després del brot ja no puc conduir. Només podíem fer alguna cosa a la vora de casa, si el local estigués a Sants o Sant Andreu, no ho hauríem fet.

Va ser una ruptura imposada per les circumstàncies del moment.

O: Sí. Un càrrec públic saps el que comporta, el que no saps és que passa el dia que el deixes. En aquest país només pots acceptar un càrrec públic si ets funcionari o milionari. Si ets un simple treballador no et pots dedicar al servei públic per molta vocació que tinguis. I si ho fas has d’assumir les conseqüències, que vol dir que un dia et quedaràs a la indigència. Nosaltres vam decidir que posaríem una botiga. I aquest local el teníem al costat de casa.

D: Si alguna cosa es pot vendre a partir del 2013 és menjar. No vendre cap altra cosa, cap! Perquè ja no es ven res.

O: Hi havia gent que ens deia “ei, ja em passaré per la vostra llibreria!”. I no, era una botiga de menjar. Una llibreria en aquest barri és una operació d’alt risc. I hem muntat una botiga de productes de primera necessitat, com el menjar, on els llibres no són estranys. I està bé, perquè fem arribar la literatura a punts on no és habitual trobar-la.

Quin paper té el joc dins aquest projecte?

D: Volem que el tingui.

O: Podem fer funambulisme i dir que tot plegat no deixa de ser un joc, però anant més de cara a barraca, per exemple presentarem els nous jocs del Màrius Serra i l’Oriol Comas aquí.

D: La taula dels nens petits ja és un homenatge al joc, perquè nosaltres hi posem els jocs dels nostres fills. Jo vaig posar-hi indis i cowboys, i els nens no sabien jugar-hi! S’han perdut els referents! Nosaltres juguem amb els nens, si les mares se’n van a fer un encàrrec es queden aquí. És molt divertit, perquè coneixen al Doctor Bacterio (perquè ara han fet la pel·li del Mortadelo y Filemón) però no saben qui és Pedro Picapiedra. Hi ha una part de joc que mai l’hem abandonat, els nostres fills sempre han estat molt juganers.

O: També volem que al nou local hi hagi jocs de taula i s’hi puguin fer timbes. Timbes blanques, això sí. A mi em faria molta il·lusió, i el nostre fill és un gran aliat en aquest tema perquè és un jugador professional, de fet l’Oriol Comas l’ha fet servir alguna vegada per fer de conillet d’índies i provar alguns dels seus jocs. A ell li fa il·lusió que vinguin els seus amics i tenir una taula per jugar.

D: Si això també fos un lloc on la joventut pogués venir i tenir un espai de joc amable i agradable també estaria molt bé.

Les vostres samarretes diuen “som el que mengem” (Dolors) i “Som el que llegim” (Oriol). Com trobeu el nexe d’unió entre aquests dos mons?

D: Jo crec que aquí l’inconscient ens ha traït. No havíem pensat la fórmula però ens hi hem anat trobant. Quan vam obrir la botiga molta gent del món de l’Oriol va dir que ens vindria a veure. I si hi ha passió i t’agrada tot va sol. Quan t’has llegit els llibres que tens exposats pots donar respostes. Però mai se’ns hauria acudit, al nostre pla d’empresa no hi havia res previst.

O: No teníem pensat seguir fent activitats culturals a la botiga. Aquí diem que volem alimentar el cos i l’ànima, som el que mengem i el que llegim. Això intentem fer-ho de manera desacomplexada i sense pretensions. Oferim el menjar que mengem a casa.

D: El 2013 es va fer la Marató per les malalties neurològiques neurodegeneratives. Jo vaig demanar a la Fundació de La Marató aportar un conte meu, perquè ho tenia tot molt recent i molt present. I vam posar-lo aquí i en vam vendre més de 100. Són caramboles que no es poden planificar i que fan que les coses passin.

O: Ho vas aprenent, la clau és aprofitar les oportunitats al vol.

Ara que la Dolors parlava d’aquest conte, hi ha un tema interessant que és la necessitat de la gent del món de les lletres de buscar refugi a les paraules als moments més complicats. Ho vau viure així en el moment complicat de la mort de la vostra filla?

O: Són les eines que tens, les paraules. Hi ha una manera de respondre a la pregunta que és una constatació. La Dolors va escriure un llibre de contes que es deia Taula Reservada. Jo vaig escriure un llibre de poemes que es deia Moments Feliços. Sense dir-nos-ho, i sense haver comentat el moment, la Dolors escriu un conte que recull una experiència concreta sobre la que jo vaig fer un poema.

D: El dia de la mort de la Clara.

O: Concretament, el moment en el que els serveis funeraris s’emporten el cos.

D: I el posen en una bossa de plàstic.

O: Aquest moment és molt bèstia, i va donar peu a un conte i a un poema.

D: Expliquem el mateix!

O: Sí, cadascú a la seva manera. Allò tant fort que vius i que tant costa de pair, és convertir-ho en paraules.

D: En aquell moment vam tenir un detall molt macabre, que vam intentar que els nostres fills no veiessin, i és que quan van posar el seu cos a la bossa la cremallera es va encallar. I és una cosa que ens va deixar... Amb això no hi comptàvem. Aquesta encallada la portàvem dins, i aquesta anècdota macabra s’havia de resoldre d’alguna manera. Quan vam parlar amb l’editor sobre el conte jo tenia dubtes de si publicar-lo o no. Jo no ho havia escrit per ensenyar, era una manera d’abocar-ho tot. Però és l’últim conte del llibre, clar.

O: Hi ha una cosa interessant: si escrius és perquè vols que et llegeixin d’una manera o una altra, però el moment d’escriure és per a tu mateix. Ho fas per entendre el que has viscut, per agafar distància i perspectiva i poder-ho processar.

D: Jo vaig escriure un mail donant les gràcies a tothom que havia vingut a casa a fer-nos costat, i repasso el dia. Necessitava endreçar el record més que el record en sí. Jo no puc recordar totes les cares, ni totes les persones que hi havia al funeral de la Clara. I anàvem preparats, portàvem anys preparant-nos, igual que en Màrius [en Màrius Serra també va tenir un fill pluridiscapacitat com la Clara, el Lluís, que va morir pocs anys després]. Vam tenir molts anys per preparar-nos. També és curiós que dues parelles amigues tinguin dues criatures tan especials i amb tant poc marge de temps. El mail de resposta del Màrius quan vam enviar el correu de després de la mort de la Clara va dir una cosa que mai oblidaré, que era “gràcies per anar-nos marcant el camí”.  Ell sabia molt bé on era, va ser un dia molt especial per ell i la Mercè i em va produir una gran tendresa i una gran tristesa, perquè sabíem que ens hi tornaríem a trobar al cap de no gaire. De vegades et trobes escrivint aquestes coses, i és un privilegi poder-ho fer. Poder buidar-ho tot.

Per acabar, us demano que escolliu una paraula. O dues, cadascú la seva.

D: Il·lusió. A part de Sopadelletres, que ja és una paraula en sí. Il·lusió és una paraula potent.

O: Jo, per completar-ho, diré esperança. Per què no? Esperança. Les coses no estan perdudes a cap nivell. Aquí no tot s’acaba comprant unes croquetes, hi ha moltes coses més enllà.

D: De vegades em diuen: “escolta, hi és el teu home? No vull comprar res, vull preguntar què en pensa de l’ANC!”. Escolti, doncs passi, passi!

O: Ens agrada ajudar a la gent amb tots els recursos que tenim, no només amb el menjar.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar