Oriol Malet: "No som artistes, som artesans que responen a un encàrrec "

L’Oriol Malet il·lustra textos a La Vanguardia, Time Out o Jot Down, però també il·lustra etiquetes de vi, discos de músics diversos o murals. Després d’estudiar Belles Arts va encadenar feines diverses fins arribar al disseny gràfic a Private, al món del porno. Ara és un dels il·lustradors joves de tot l’Estat amb més projecció, i ja està treballant amb una editorial de còmics francesa que l’apropa a desdibuixar fronteres i treballar a nivell internacional. Melòman del jazz (toca, o està aprenent a tocar, la bateria i la trompeta), explica les seves influències a partir de la música i la literatura. Quedem amb ell a l’Fnac de l’Illa Diagonal, on casualment hi ha una exposició d’il·lustracions que per un moment l’Oriol creu que són d’un amic seu de Madrid, però al final sembla que no. Aquesta mirada incessant i gairebé obsessiva ajuda a entendre la seva obra i la seva personalitat, que semblen tenir molts prismes i perspectives per mirar i ser mirades.

Has dit algunes vegades que les teves fonts d’inspiració i creativitat no solen ser autors d’arts plàstiques sinó que beus de músics de jazz com Miles Davis o Coltrane, o d’escriptors com Julio Cortázar o Pere Calders. Com trasllades aquests estímuls al teu llenguatge?

Sona una mica estrany però no ho és. Jo, per exemple, sóc dels que si miro molta obra d’artistes plàstics em contamino massa, em molesta. I perquè m’agrada molt! De fet jo tinc un problema, que és que m’agrada tot. I jo, plàsticament, si m’obsessiono molt amb segons quin autor (i sóc una persona molt obsessiva) acabo anant-ho a buscar. I com que no vull reproduir el que estic veient, entro en conflicte. En canvi quan escolto música jazz, rock o metal o llegeixo, veig solucions creatives que són valides per a mi i que al no ser plàstiques em funcionen. El jazz és un gran exemple: improvisa però a partir d’un domini bestial de la tècnica, no fent una improvisació boja. Com més domines la tècnica i més crack ets en l’aspecte acadèmic, més et pots deixar anar quan improvises. Això es pot traslladar al meu procés creatiu, ara a poc a poc em desprenc de la tècnica perquè la tinc interioritzada i assumida, i ja sé com pervertir-la. De fet, tinc ganes de pervertir-la i passar-me-la pel forro.

Com et passes la tècnica pel forro?

Hi ha una màxima que diu que quan pintes i il·lustres i fas servir el color negre, no pots agafar un pot de negre, l’has de fer tu. El negre no és un color, és una absència de llum, i se suposa que tu podràs reflectir molt millor aquesta absència si la crees a la teva manera, barrejant colors i fent servir papers i collage. Doncs no. Quan ja ho has fet i ho domines, ja saps quin negre vols comprar, i el compres. Són detalls de com et deixes influir per acabar obtenint tu el teu tarannà. Pot semblar molt filosòfic, però no ho és tant. I ara, contradient-me a mi mateix, estic establint un estil propi més meu, i ja no em fa tanta por que em contaminin altres autors, o de quedar-me en coses concretes d’uns i altres. Sobretot, i ara encara més, les influències de la música tenen molt a veure amb l’estat d’ànim. Per exemple Charlie Parker, després de revolucionar el jazz, al cap de tres anys ja deia que s’havia de reinventar. Avorrir-se molt ràpidament del que fas, que és una cosa que a mi em passa constantment.

Vius en insatisfacció constant?

Totalment. A mi la rutina em mata. I m’agraden els autors que no s’apoltronen amb el que fan, que tenen una formula que els funciona però que no es conformen i volen seguir innovant i seguir jugant. Miles Davis és un altre gran exemple, m’agenollo perquè tenia una fórmula que li funcionava però li suava la polla i ell sempre seguia innovant. Buscar una casella nova, una altra pantalla, seguir buscant. Si trobo un artista plàstic que transmet això a mi m’interessa, però no perquè sigui artista plàstic, sinó perquè em fa arribar aquesta mentalitat.

Tot això que m’estàs explicant em fa pensar molt en una cosa que has dit sovint, que és que els il·lustradors no sou artistes, i que no heu de ser artistes. Amb aquesta definició del teu procés creatiu, com em defenses que no ets un artista? Perquè tu ja has exposat, i la línia entre un diari i una galeria d’art pot ser molt fina.

Hi ha una línia molt fina, sí. Quan dic això rebo hòsties per tot arreu, fins i tot d’amics meus. Jo ho dic sobretot quan parlo de qui ho peta avui en dia al món de la il·lustració. Tenim la Paula Bonet i el Conrad Roset, que són molt amics meus. Ells porten la il·lustració molt al llindar de l’art i del que és obra pròpia, personal. Jo vinc de la via de picar pedra, d’encàrrecs on fins i tot se’m marcava l’estil. Jo si volia menjar de la il·lustració havia d’acceptar tots els encàrrecs, i fer-los com em demanaven. Ara ja em fan encàrrecs i em donen llibertat perquè ja busquen una mica el meu estil, i això per a mi és l’hòstia. Però no són textos meus, jo llegeixo un text de l’autor i busco la imatge. L’artista decideix ell el què i el com. La Paula, amb els seus llibres que ho estan petant, se’n va a París, parla de Truffaut, es fa la seva història. El Conrad és il·lustrador però fa exposicions plàstiques. Anant al que em deies, tens raó. Em contradic, el llindar és molt relatiu, i t’acabo de fotre un rollo molt més propi d’un artista que d’un il·lustrador. Les eines potser són les mateixes, però jo crec que hi ha molta diferència, i que és necessari un exercici d’humilitat.

Per a tu és més important el text que la imatge?

Totalment. És igual que el còmic. Jo ara estic fent una deriva cap al món del còmic amb un segell francès, i he vist que el més important del còmic no és la imatge, és el guió. A mi em feien llegir Maus, que és una història de gats i ratolins que parlen sobre el nazisme i va guanyar el premi Pulitzer. Jo anava a la llibreria, veia que valia 50 euros el llibre, veia els dibuixos i passava. I quan me’l van regalar i anava pel segon capítol flipant i plorant vaig pensar, mare meva, quina puta obra mestra! I vaig veure que el dibuix ha de ser una mínima expressió que no contamini la història. I amb la il·lustració penso el mateix, intento despullar-me de figures i virtuosisme, d’intentar demostrar que dibuixo molt bé perquè crec que pot molestar al text i contaminar-lo. Jo el que he de fer és ajudar a la comprensió del text.

Anar a favor de la història.

Exactament això. Ara estic fent un treball molt maco amb l’Enrique Figueredo a La Vanguardia. Ell fa successos al diari, i està fent cinc articles a pàgina completa sobre assassins, assassins que estan vius i han matat gent de manera molt escabrosa. Ell s’ho ha currat molt per fer informació, per no anar al morbo i l’espectacle, i pel tema de les famílies van decidir que no volien posar fotos, i em van demanar que ho il·lustrés. Això per a mi és un repte espectacular, i si fos ficció jo faria servir totes les meves eines per crear imatges d’assassins molt bèsties que et remoguin l’estómac, però no és ficció. I jo el que he de fer és empapar-me del text, dinar moltes vegades amb l’Enrique i trobar un punt mig on sigui atractiu pel lector i li cridi l’atenció però que no deixi d’anar a favor del text. Que és el més important! Per això dic que ens hem de diferenciar dels artistes en aquest sentit, ens hem de supeditar al text, i a mi no només em sembla que és el que ha de ser, sinó que m’agrada.

La il·lustració que ho peta avui en dia té molt hipsterisme i molt Instagram...

Molt de postureo.

La il·lustració pot i hauria de ser una eina política i de reivindicació social?

Sí, i de fet ho ha sigut, i aquí a casa hi ha grans autors. Tot el cartellisme, per part dels dos bàndols, va tenir molta força. Això el franquisme ho sabia molt bé, i els nazis també. És la prova més directa que hi ha de la rellevància que pot tenir la il·lustració a la política. Recentment, a les campanyes en comptes de fotos es fan servir il·lustracions. La CUP ho fa molt, amb el curtmetratge de la furgoneta, que era fantàstic, es van fer samarretes i això té molt d’il·lustració. La imatge del Che és il·lustració... I et parlo de clàssics súpertrillats, però és molt potent. De totes maneres, l’altra vessant més maca també és vàlida per a mi. La gent que ho peta molt a nivell de mitjans com la Paula i el Conrad fan una feina molt positiva, i porten la il·lustració al primer ordre. Després podem parlar de què es paga i en quines condicions, però la gent com la Paula Bonet treballa molt, i ha picat molta pedra. Ella treballa com una bèstia, i ningú dubta que es mereix el seu èxit. I jo m’he beneficiat indirectament del seu èxit.

Tu utilitzes la teva feina per posicionar-te políticament? I no et parlo d’un partit polític, sinó com a subjecte en base a unes idees i conviccions.

Jo el que crec és que la teva manera de treballar és un reflex del que ets. En el meu cas és l’anarquisme pur i dur. Jo vinc d’una vessant apolítica pura i dura, jo fins fa poc ni votava. Deia que no aniria a votar per convicció, a última hora hi anava i davant les paperetes no sabia que fer perquè pensava que no hi havia cap cabrón que em representés. Ara voto la CUP, no tinc cap problema en dir-ho, i sí que m’hi sento representat. Fins ara feia vot útil, deia que era anarquista i em contradeia i acabava fent vot útil. A la meva feina, i sense forçar la resposta amb calçador, sóc la pura anarquia, per bé i per mal. Mai encaro la feina de la mateixa manera, el resultat sempre és diferent, la gent es sorprèn de coses que faig que són molt diferents, tot i que vaig trobant el meu estil. Sóc un tio completament insegur, no tinc res clar i estic constantment plantejant-me dubtes, i per a mi tot són interrogants. Aquesta imprevisibilitat meva a l’hora de treballar té molt a veure amb les meves conviccions.

Dibuixar es una cosa que tots fem al principi de la nostra vida, tots juguem a pintar quan som petits. Quan t’hi va la pasta l’esperit segueix intacte o la professionalització et fa abandonar aquesta idea de joc?

L’esperit segueix intacte i ha de seguir intacte. De fet, tota l’estona estem parlant d’això, i quan et deia que la meva és més Coltrane perquè busca jugar i innovar. També hi ha la feina, i no som artistes sinó que som artesans que responem a un encàrrec. Cal posar-ho en una balança i veure que si t’has de guanyar pasta no pots fer marcianades perquè t’ho tombaran. Alhora és curiós, perquè quan millor t’ho passes i desvarieges amb els encàrrecs més els hi mola, als que t’ho encarreguen i a la gent. I quan vols fer coses d’acord amb la moda i per agradar potser funcionen però no emocionen. El component de joc influeix en el resultat final. Estem al terreny de la creativitat, i la gent percep si t’ho has passat bé fent la teva feina. Si sempre fas el mateix i t’apoltrones la gent es cansa de tu. Ara el Mariscal diu que està arruïnat i que ningú li encarrega res. El Mariscal funciona, és molt lícit, però és allò i ja està. No surt d’allà. Mariscal és un segell molt important però s’ha esgotat perquè sempre fa el mateix.

El constant canvi de suports que fas, il·lustrant etiquetes de vi, discos de música etc forma part de la mateixa idea?

Totalment, és jugar. Quan em truquen per fer coses que no he fet mai m’encanta, i agafo aquestes feines. Jo a La Vanguardia feia infografia a mà alçada, i quan es va inaugurar la part central de la Sagrada Família, quan encara no deixaven que hi entressin els fotògrafs, m’hi van enviar a dibuixar. Era una bogeria, a mi em va encantar, però sé que molts amics meus no l’haurien agafat perquè era un suïcidi, però per a mi era una oportunitat que no havia pogut viure mai, i aquest és el valor afegit de la feina. Ara, és un risc. Com a tots els jocs. Arriscar-se és admetre que hi ha joc i que hi ha incertesa, que no saps cap on aniràs. Com més desconegut és el que em proposen més em motiva el repte. O al món de la premsa, que estan sonats. Em truquen a les cinc de la tarda per un dibuix que ha d’entrar a rotativa a les nou. I mola que t’hi cagues quan encaixa tot, i és un repte molt estimulant, em mola saber què sóc capaç de fer dues hores amb un encàrrec contret. A mi això em  posa, em motiva. I suposo que per això em segueixen trucant, jo no tinc res emparaulat sinó que em van trucant.

Fa poc vam entrevistar al Perico Pastor i ens deia que la feina de l’il·lustrador sembla que sigui d’estar en contacte amb moltes persones però que acaba sent una cosa molt solitària. Deia que fins i tot havia tingut ajudants al seu estudi però que ell necessitava estar sol. Ho vius igual?

Totalment. És un ofici molt solitari. Jo vinc molt d’extraradi, sempre havia volgut ser il·lustrador i dibuixant, però mai pensava que m’hi podia dedicar. Fins als 30 anys no vaig ni intentar-ho.

I què vas estar fent fins als 30 anys?

Currant de paleta, descarregant camions... Però arribava a casa i dibuixava. Durant una època vaig veure que tampoc calia estar a un envà fent de paleta mort de fred un 10 de gener, i em vaig posar a currar al món del disseny. Jo vaig estar molts anys al porno, al Private, dissenyant les portades de les revistes. Va ser una època molt xula, treballava en un col·lectiu molt social, amb gent de la meva edat  i m’ho passava de puta mare. Quan vaig decidir fer el salt, em va funcionar i els dos primers mesos ja currava com un loco, encàrrecs que ara no acceptaria però molt feliç. Però vaig notar que estava sol. No tenia ningú a qui menjar-li la orella. És un ofici molt solitari, ara m’hi ha acostumat i a més a més ho necessito, i em va bé per estar en contacte amb la música, o per fer coses com aprendre francès escoltant la ràdio o escoltant documentals. Ha de ser solitari, i en això el Perico, que és un mestre, té tota la raó. Des de que sóc pare se m’ha trencat aquest rollo, entren els dos terratrèmols i tot ha canviat. Jo faig acudits de pare dibuixant, i un és que abans ningú podia entrar al meu estudi, era molt meu, li fotia la bulla a la meva dona per trencar-me el flow creatiu... I ara em deixa la criatura, dibuixo mentre ella plora, faig mil coses alhora, en una hora faig molta més feina que abans. I quan estic sol ara vaig a tota castanya.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Contra-dicció!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar