Òscar Andreu: "Molts cops em semblen més reals les coses escrites que les tangibles"

Potser va ser important enganxar l’Òscar Andreu (Terrassa, 1975) sense haver dinat passat el migdia. L’altre Òscar de La Competència - Premi Ondas al millor programa de ràdio d’Espanya- va regalar-nos una conversa que deambula, com ell mateix, entre realitats i ficcions, màscares i un discurs vital premeditat i conseqüent. O almenys aquesta és la idea que diria que es pot recollir al vol entre les seves paraules. També escriu novel·les i és vocalista i compositor d’un grup que es diu La Banda Municipal del Polo Norte (LBMDPN). Tinc la sensació, igual que la tinc escoltant La Competència, que sempre va un parell de passes per davant de la resta.

Vas estudiar audiovisuals. A què et volies dedicar, on et veies al cap d’uns anys?

Jo vaig començar a fer ràdio als 14 anys en una ràdio lliure, Ràdio Kaos, del barri de Can Anglada de Terrassa, un barri que surt als diaris de tant en tant per temes d’immigració i tota la pesca. Va venir tot per inèrcia, jo volia fer una carrera relacionada amb escriure i parlar, i hi havia periodisme o comunicació i em vaig decantar per comunicació. De fet vam ser la primera promoció de la UPF. Sobretot volia expressar-me, i com que a la carrera hi havia la paraula comunicació suposo que em va acabar de convèncer.

El que era important era la comunicació?

Sí, comunicar. Que després no sóc una persona gaire comunicativa, això és una paradoxa. A les relacions i tal a mi em fa molta mandra tot, tinc cert neguit davant de determinades trobades socials i tot el circ al voltant de les persones. La paradoxa és que tot i considerar-me una persona tímida i que em fa mandra relacionar-me, a la feina, a La Banda Municipal del Polo Norte i quan he treballat a la tele sempre he tingut un micro davant.

També a tot arreu (potser a excepció de LBMDPN) t’acompanya l’humor...

Bé, a la banda també fem lletres que tenen cert sentit de l’humor, no fem cançons on demanem a la gent que es talli les venes. Això ho arrossego, crec, en tot el que faig: parlar en conya d’allò que és seriós i parlar seriosament d’allò que és conya. És una manera de jugar, i de ser un moralista.

andreu1.jpg

 

Afrontar-ho tot amb humor i comunicar-te és vocació lúdica, una manera de passar-ho bé i canalitzar-ho tot?

Ànimus iocandi. De canalitzar totalment, si canalitzes les pulsions i ho fas jugant... Jo m’ho passo millor mirant com juguen a la Play els meus amics que jugant jo. Això m’ha passat tota la vida, jo prefereixo mirar, observar i moltes vegades no actuar. Actuar sempre comporta una responsabilitat. Fer, desfer, jugar amb els ninots... És el que faig a la ràdio, jugar amb ninots. I tinc 38 anys.

Aquests ninots són els personatges de La Competència. Són inventats, no teniu un model per imitar. Com és el procés creatiu d’aquests personatges?

La majoria de cops, per la casualitat. La casualitat sempre forma part del joc, sense atzar no hi ha joc. Potser ho hauria de pensar millor perquè ho he dit molt ràpid, però jo diria que és veritat. De vegades és només un to de veu, la resposta d’una persona del carrer o a la tele... I això posat en comú amb l’equip del programa saps si funciona o no. Aquí també entra el joc: l’aportació que fan els companys, la negociació i la elaboració d’un personatge sortit d’un pinyol que hem fet créixer jugant a fer fang mentre el construïm. Però la majoria de cops hi arribem de manera atzarosa, per casualitat.

Però els personatges de La Competència solen ser representatius d’una massa de gent o un col·lectiu social real, o almenys això sembla. El Jep, el Jean Paul...

El cas del Mohammed és molt paradigmàtic i amb un afegitó: és un arquetip que no estava representat enlloc, ningú parlava mai de l’immigrant que parlava català, l’immigrant que s’ha adaptat a fons i que acaba caient en la contradicció (que també forma part del joc). Representa un independentisme amb molt sentiment, molt de cor. Sempre s’ha fet broma dels andalusos, però amb un magrebí no s’havia fet humor. La resta de personatges també són arquetips, depèn molt de si et canses del ninot o no, si trobem el que nosaltres anomenem un pal, una nova via d’expressió del personatge. Això és el que fa que els personatges ballin, apareguin i desapareguin.

Per què creus que us han donat l’Ondas?

Sincerament, no ho sé. No sé mai per què et donen aquests premis. Aquestes coses de grans empreses se m’escapen. Suposo que han escoltat el programa, els ha agradat i han considerat que és el millor programa de ràdio d’Espanya, cosa que per cert mai havia passat amb un programa en català. No ho sé i no m’interessa gaire, la veritat.

Et queda molt lluny tot això?

Sí, sincerament sí. La meva benzina no són els premis. Igual queda pretensiós, però no és el que busco. Anem al principi: a mi aquestes reunions m’angoixen, aquests moviments on s’expressa la qüestió pública. Veig tan clar el circ que em sobra, veig la tramoia de com funcionen totes les relacions socials, i a més t’obliga a tu també a lluir la teva màscara. La meva feina és posar-me màscares, no vull haver de posar-me-la també a la tarda per fer-me l’enrotllat amb la gent a una entrega de premis. Ho puc passar, i no em poso a suar o a desmaiar-me (com el personatge de la meva novel·la), però si puc estar a un altre lloc i amb gent propera, els meus amics, ho prefereixo 100 bilions de vegades abans que estar en aquesta mena d’esdeveniments, que m’interessen zero.

andreu2.jpg

Vosaltres esteu fent humor dins un grup mediàtic que no seria el més afí a l’autocrítica. Us sentiu representats treballant al Grup Godó?

Des de que som a Rac1 ningú mai ens ha vingut de dalt per dir-nos què havíem de fer. Tampoc ens ha vingut a fitxar ningú. Sobre si funcionem o no funcionem amb el grup... La qüestió és que hi som, i que diem el que diem i que de moment no ens han picat el crostó. Ara, si demà perdéssim 150.000 oients no només ens picarien el crostó sinó que els punyals anirien volant.

Així que us podeu permetre que el Jep digui que Rac1 és la ràdio de CiU perquè hi ha una audiència darrere que us legitima una broma així?

Perquè tenim una audiència i perquè tenim uns jefes que considero que tenen sentit de l’humor. No podem fer censura prèvia, tot està justificat. Que el Jep digui això està entre la veritat i la mentida, i es mou en aquella mena de línia que podries caure cap a un cantó o l’altre i trencar-te la cara, però com que la persona que ho rep també té sentit de l’humor i és intel·ligent sap en quin sentit ho estem dient.

Anem a la teva novel·la. També formava part del teu boc expiatori de timidesa, va ser aquest el motiu per escriure-la?

Escrivint-la portava molt de temps. Jo no volia publicar fins als seixanta i molts anys... Però el meu editor és una persona a la que respecto molt des de fa molt, i suposava el fet de treballar amb un amic. Ell em va dir: sé que tens coses guardades des de fa temps, anem a publicar-ho. I jo li vaig dir: a tu el que t’ha arribat és que tinc un programa de ràdio, tinc projecció pública i vols fer pasta amb això. Ell em va dir que seria sincer i que si era una merda no ho publicaríem, però tan aviat com ho va llegir em va dir que estava a l’alçada i que valia la pena, que no li anés amb merdes. Jo volia fer sorra fina, anar repassant i reescrivint, com quan al final no et quedes amb el poema sinó amb la idea de poema, no amb l’arbre sinó amb la idea d’arbre, fer com un bonsai on al final no queda ni arbre, però... Em vaig tancar set mesos a casa, vaig desaparèixer dels bars i vaig fer un llibre del que estic orgullós. Tinc ganes de tornar a posar-m’hi, de fet estic prenent notes pel segon.

Sempre treballes envoltat d’amics. És per sentir-te protegit, la gent de fora no és de fiar?

No estic tan acabat com per pensar que tothom és un fill de puta, estimo la gent fins a punts d’irreflexió. Però clar, jo viuré uns 70, 80 anys... Com a molt 150. Millor passar-ho amb la gent que estimes, i no només els estimo, és gent de la que he après molt i val molt la pena. Val la pena treballar amb els col·legues, m’he trobat amb gent intel·ligent, que té sentit de l’humor... De la que puc aprendre. Estem en simbiosi.

andreu3.jpg

El llibre es situa en un barri perifèric d’una ciutat perifèrica. Can Tonet (el barri de la novel·la) quina part té de real i fins a quin punt és important a la teva vida?

No sabria dir-te percentatges. És tan real com que està escrit. És que no et sé dir, hi ha coses que estan a prop de la realitat i coses que no tant. Estic molt satisfet de fer de funambulista entre la realitat i la ficció. El barri té una importància brutal, com li passa a tothom suposo. A mida que jugues i agafes les peces per reconstruir el barri —i vas deixant forats, perquè un escriptor ha de respectar al lector i ha de deixar forats, la qüestió és com col·locar els forats— vas veient que és real. És tan real com que està escrit. Molts cops em semblen més reals les coses escrites que coses tangibles. He sentit més realitat i m’he sentit més connectat amb determinats versos i capítols d’alguns autors més que amb qualsevol reunió o entrega de premis. L’entrega de premis m’ha semblat una posada en escena tan real, un teatre amb tantes màscares, que em semblava completament irreal. En canvi llegint un poema de Valente o Ángel González he sentit una fiblada de realitat i un llamp que no he sentit en altres situacions. Així que no gestiono molt bé el tema de realitat i la ficció. Crec que necessitaré un segon llibre per explicar això.

O una segona vida...

Escriure llibres és com viure moltes vides, i llegir-los també. I fer ninots i posar-te màscares ja ni t’ho explico. Sembla que un no tingui prou amb la seva que necessita posar-se darrere d’algú altre per explicar altres vides.

Tu tens clara quina és la teva màscara?

Mira, t’ho explicaré amb un conte d’en Thomas Bernhard que es diu “L’imitador de veus”. Aquest conte explica que hi ha un imitador que és el millor del món, tothom se’l rifa, tothom el vol, i visita a la millor gent de la cort: prínceps, reis... I arriba un punt en el que es fa gran, guanya molta pasta i algú li pregunta quina és la seva veu. I ell és tan bon imitador que no sap trobar la seva veu original, la pròpia. Això tinc clar que no vull que em passi, no vull perdre la meva veu darrere les màscares. Jo sé quina és la meva veu, i probablement està molt relacionada amb el que escric, i algunes coses que dic per la ràdio o canto amb la banda... Però especialment amb la literatura.

La banda te la prens com una cosa molt més lúdica que la literatura o la ràdio?

Per mi la música també és una via d’expressió important que respecto molt, per això vam dir que volíem fer-ho seriosament. Quan anem al Puerto de Santa María, anem 10 persones i ens tanquem 15 dies en un lloc de gravació on fem la feina. I sí que hi ha un esperit lúdic, i l’humor és importantíssim per estar junts i passar-ho bé, però és important i ho fem amb molt respecte. Però clar, el context és important: és a Andalusia, a l’estiu, tenim piscina, veus un progrés enorme en poc temps... Ho vivim d’una manera especial (t’ho diré així per tancar-ho). No hi ha lluita entre passar-ho bé i fer alguna cosa ben feta, si un s’ho passa bé mentre viu jo crec que aquest és el quid de la qüestió.

Treballes amb humor, amb els teus amics, jugant i passant-ho bé. És la teva manera de fer-ho tot, d’afrontar-ho tot?

Després hi ha altres qüestions que fan que no em talli les venes cada dos dies, com prendre-m’ho tot amb certa calma i estoïcisme. Jo crec que hauríem de trobar el punt mig entre l’hedonisme i l’estoïcisme, una barreja entre passar-ho de forma bàrbara gaudint del present i no deixar-se enfonsar ni posar-se molt a la parra en determinats moments. Això ho explicava molt bé Luis Aragonés, l’ex seleccionador espanyol. Van perdre un partit i li van preguntar: acaba de perder un partido, no se clasifican y no le veo muy triste. I ell va contestar: usted no me va a ver muy triste cuando toque estar muy triste ni me verá muy contento cuando toque estar muy contento. Aquí estava formulant l’ataràxia, que és un concepte grec (diria) que diu bàsicament que no s’ha de jugar gaire a la muntanya russa, que hi ha un punt mig que és deliciós. Ara que estic a punt de fer 40 anys, que serà la meitat de la meva vida, em dedicaré a l’ataràxia, a no passar-ho molt molt molt bé quan toqui passar-ho bé i a no passar-ho molt molt molt malament quan toqui passar-ho malament. Espero arribar a aquest punt.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Jo no tinc cap paraula, hi ha algunes que fan més gràcia... Mira, atzucac està bé. Però hauríem de buscar la traducció al castellà. Cul-de-sac? Ja ho trobarem, tranquil. Crec que atzucac és una paraula marginal, freak, rara. Com una mena de Frankenstein, mal feta. Atzucac sona molt malament, no la trio perquè sigui maca o romàntica, totalment al contrari. És molt rara de pronunciar... A mi m’agraden les coses al marge, i atzucac és una paraula que està al marge. 

andreu4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo 

Tornar