Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Paco Mir: "Nosaltres anem molt directament a la tonteria humana "

Paco Mir (Barcelona, 1957) viu a la seva bombolla. Ha viscut un èxit continu sent una de les tres potes d’El Tricicle durant les últimes tres dècades, dècades que el grup ha decidit homenatjar amb un llibre que actua a mode d’enciclopèdia amb el toc d’humor inconfusible que els ha fet omplir teatres arreu del món. El Paco ens rep al despatx del grup al centre de Barcelona, i sense apartar l’orella del telèfon ens indica a entrevistador i fotògraf la sala on hem de parlar. Tot i estar molt acostumat a respondre entrevistes sembla que no es senti a gust, com si l’incomodés la situació o com si la presència d’estranys dins el despatx fos un destorb. Respon amb murmuris i parlant ràpid, però un cop transcrites les paraules destil·len tant l’essència Tricicle com la seva personalitat particular, que tot i semblar complicada a primera vista acaba derivant en una conversa agradable. El dia de l’entrevista es va publicar el seu llibre, titulat Ya me quejo yo por ti.

Després de tota una vida dedicada al mim, com és el procés de posar paraules a una carrera?

És un error. Jo, abans de ser mim, era escriptor. Jo vaig començar sent autor de còmics, estava fent articles a revistes d’humor... Fent novel·la gràfica o guions. Sempre he escrit, el que passa és que quan tens una feina molt exitosa o aparent sembla que no puguis fer res més. La gent diu: i aquest dibuixa ara? Doncs sí, ja dibuixava abans de ser mim.

Et molesta que la teva carrera amb El Tricicle eclipsi tota la resta?

És així, és una putada però és el que hi ha. El d’El Último de la Fila també pinta, i ningú se’l pren seriosament. Tothom el pren per un amateur, i igual la seva pintura és tan bona com la seva música, però sempre hi haurà un decalatge entre la feina per la que t’han conegut i la que més t’agrada. Igual et coneixen per fer música i a tu el que més t’agrada és pintar.

És el teu cas?

A mi el que més m’agrada és escriure. Escriure o el procés de creació i concepció d’un espectacle. Després hi ha la interpretació, que és un procés més artesanal. A veure, no m’ho passo malament interpretant, però m’agrada més el moment de crear.

Quina lectura fas d’aquests 35 anys amb El Tricicle que han quedat plasmats al llibre?

Això va néixer fa 10 anys. El 2004 vaig tenir la idea, amb la web nova, de fer una enciclopèdia d’El Tricicle, i vaig començar a posar-hi text quan em passava pels nassos. Cada entrada intenta ser divertida i provocar un somriure de manera sarcàstica o irònica, i en 10 anys tot el llibre ja havia sortit a la web gairebé. Després, un cop ens donen la oportunitat d’editar el llibre hem afegit coses que no hi havia, coses molt tècniques, transcripcions d’espectacles, les dades formals com les dates... I discutir entre tots com havia anat el tema.

Hi havia versions diferents de cadascú?

Sí, de vegades sí. Hi ha imprecisions, clar, la idea no era fer una enciclopèdia real, era fer una cosa relacionada amb els records i no amb les dades històriques.

En un moment com l’actual, on totes les expressions culturals sembla que hagin de transmetre un missatge, quin és el missatge d’El Tricicle?

Hi ha una dita de Hollywood per la gent que feia cine comercial, d’evasió, que és que quan la gent els deia que el seu cinema no tenia missatge, deien que si volien missatges ja enviarien un telegrama. Doncs ara igual, però amb un guasap [WhatsApp]. Nosaltres som de l’entreteniment. Shakespeare, en el seu moment, era entreteniment. A qualsevol cosa li pots treure un missatge, però en el món de l’espectacle tot és entreteniment. A tot se li pot extreure un missatge, però bàsicament les cançons són entreteniment, Mozart és entreteniment, la pintura és entreteniment... Que després vulguis buscar un missatge és una segona lectura que de vegades té fortuna i de vegades no. Potser és pretensiós intentar enviar un missatge que ni tu mateix saps quin és.

Vosaltres teniu aquest dilema?

No. Nosaltres volem fer riure, i després de tot sempre podem treure un missatge.  Quin és el missatge? Que els idiotes són molt idiotes i que és millor no ser idiota. És millor ser normal que ser idiota, sempre ens en fotem dels comportaments ridículs, i aquest és el missatge: no siguis ridícul i comporta’t bé. Però si tots fóssim correctes tampoc hi hauria humor ni hi hauria res.

Si ara tinguéssiu 20 anys i estiguéssiu començant quin procés creus que faríeu?

Si haguéssim tingut ara 20 anys... Tot el que està fent ara la gent jove tinc la sensació que té poc missatge. Hi ha més entreteniment. El Jordi Galceran és entreteniment pur, després amb El Mètode Grönholm pots parar-te a pensar en les multinacionals i coses així, però... No ho sé, el Jordi Casanovas també fa entreteniment, la música... No hi ha cançó protesta! Hi ha ironies i tonteries, però jo crec que la gent està per la indústria de l’entreteniment. Igual estic equivocat eh, però jo tinc aquesta sensació.

Les funcions  d’El Tricicle són  una barreja de joc i creació del propi llenguatge. Quina és la importància del joc en tot el procés de creació?

El joc té una importància absoluta. Al llibre sempre ho diem: en anglès i francès coincideixen les paraules jugar i actuar: to play i jouer.  Sempre diem que el nostre plantejament per crear un gag és el joc: uns que es troben i es plantegen que són una cosa determinada sense parar-se a pensar si és possible o no. La història és no plantejar-s’ho i entrar de seguida al joc. El que intentem és convertir el públic en un company de jocs. Clar, si el públic creu que una tapa de vàter mai podrà ser el Dragon Khan i que som uns idiotes, el joc no funciona. L’espectador ha de jugar també.

Hi ha mecanismes per fer entrar al públic dins el joc?

Hi ha tres maneres: la primera és el riure. Tu fas un sketch en el qual no és necessari mirar el públic, i tu vas estirant el riure. Si el públic riu, dilates el temps, si no vas més de pressa. I és un toma y daca. La segona és el recurs típic i tòpic d’un comediant que és mirar el públic per rematar una acció. Per rematar una cosa que t’ha dit un altre mires el públic per buscar la complicitat, demostrant que tu i el públic penseu el mateix. La tercera és quan ja baixes directament a la platea i interactues amb el públic de la manera més pura.

Deies que les ganes de jugar són el punt de partida per crear. Les ganes de jugar es mantenen intactes amb el pas del temps?

Bé, és una mica de tot. És com els gossos, que quan es fan grans ja no vénen corrent a buscar-te quan arribes a casa. La idea és no perdre mai la il·lusió de fer coses, però és complicat perquè tothom es fa gran i tothom sap més coses, tothom opina de manera diferent i cal trobar punts en comú perquè tots estiguem còmodes per treballar. També abans era complicat, eh! Però ara és més complicat perquè tenim un risc de fer el ridícul, quedar malament, no estar a l’alçada...

Abans no teníeu pressió perquè ningú esperava res de vosaltres?

La pressió la vam començar a tenir amb Èxit, el segon espectacle. La gent va dir: “ara ja veuràs que aquests se la fotran...” Clar, ara sempre cal estar a l’alçada del que has fet abans.

Algunes vegades has dit que no rius perquè sempre estàs pendent de la mecànica de l’humor. Això t’impedeix gaudir de l’humor en la seva immensitat?

Una mica, sí. Només ric a carcajada amb el Pepín Tré, em fa desternillar de riure. Jo entro a les seves històries com un nen. També crec que la gent gran no riu tant com la gent normal perquè han vist moltes coses al teatre i la televisió. Moltes vegades, quan veus blogspots o Youtubes d’aquests tios que estan de moda... Jo amb 50 i tants anys penso que és una tonteria, que aquest tio està fent el ridícul. Què creu que està fent? Jo això ho he vist tota la vida i ell creu que és súper modern perquè està fent un bloc. Ho pot fer bé però el més complicat és sorprendre, tots els gags estan fets ja.

No teniu cap mena de referent més jove que vosaltres? Res que creieu que valgui la pena?

De referents joves... Sí que veiem coses pel Youtube que ens agradaria fer i que ja no tenim cos per fer-les. Però no, sincerament hi ha coses puntuals però no molt més. Sobretot són coses que s’apropen al circ, més espectaculars que mímiques.

L’humor no té marge d’innovació? Ja està tot fet?

Els recursos ja estan fets, tots. Però estan fets i oblidats, així que quan tornen a sortir tornen a ser nous. Però hi ha temes nous, temes que abans eren tabús i que ara ja es poden tocar: avortament, temes d’humor negre... O la Família Reial, que abans a Espanya no es podia dir res i ara ja s’ha obert la veda. Per tant s’obren nous temes i nous horitzons. Amb els mòbils també hi ha temes nous. L’humor és molt local, molt. Si tu fas un chiste sobre castellers i barretines a Ávila no riurà ningú. A Ávila tindran acudits sobre botifarres. Sí que hi ha temes globals: chistes sobre l’homa, la dona... l’Obama! Potser el que uneix a un gallec, un català i un andalús és que entenen un chiste sobre l’Obama. En canvi, una cosa local de cadascú no la podem fer.

Dius que l’humor és una cosa local, però vosaltres feu servir un llenguatge que ha estat gairebé universal, que ha funcionat a molts llocs diferents.

Sí, però també perquè anem molt directament a la tonteria humana. L’home demostrant la seva estupidesa davant els altres o davant qualsevol conflicte quotidià.

M’agradaria parlar del teu llibre, Ya me quejo yo por ti.  Com vas tenir la idea de fer-lo i quina mena de llibre és?

El llibre té molta història, la primera idea la vaig tenir el 1991. El Carles és un tio que es deprimeix per tot, i vaig començar a fer una llista de coses que a un tio el feien deprimir. Per això el subtítol és “Diario de un plurideprimido en serie”. Vaig decidir fer-ho en format diari. El tio no escriu res al diari fins al cap de 33 anys que li van regalar. Com que dibuixo, el llibre està il·lustrat i intenta ser divertit.

Amb l’èxit assaborit tens més ganes de dedicar-te a projectes així?

És molt complicat escriure. He escrit teatre i he fet moltes adaptacions, sempre he estat dins la creativitat. Però la paraula “novel·la” o “llibre” fa més respecte. El teatre el tinc per la mà, hi estic acostumat, també havia fet esquetxos per televisió amb Dinamita per exemple, però el món de la novel·la té altres regles: descripcions, pots anar i tornar, pots recuperar coses...

Quines projeccions de futur fas? Tricicle, projectes alternatius..?

En cinc anys encara estarem amb El Tricicle, perquè farem un espectacle de resum dels 40 anys. I sota aquest paraigües seguiré fent la meva activitat parateatral d’escriptura, direcció i adaptació. No crec que canviï gaire, igual em poso en el món operístic, que encara no t’he tocat. Potser puc entrar al món de l’òpera, que és molt complicat però molt fascinant. Sempre darrere de l’escenari, eh. Com a cantant em faltarien cordes vocals.

Quan el joc es converteix en eina de treball deixa de ser oci o entreteniment?

Jo no he sigut mai gaire de joc de taula. Em va agafar l’època Apalabrados, però poc més. El meu joc és escriure trencant-me el cap resolent problemes que jo mateix em proposo. Estructures de dramatúrgia. Quan l’hivern passat estava escrivint el diari que es publica avui tenia escampades totes les pàgines pel terra, com que són entrades diàries havia de fer els cicles que hi havia: temps que està amb la nòvia, quan apareix, quan surt... Hi havia diverses coses que necessitava veure visualment. És un puzle, no deixa de ser un joc per a mi. El joc forma part de la meva escriptura, de complicar-me la vida. Igual que amb Dinamita, que era un programa de gags que no era un darrere l’altre, sinó que a cada programa hi havia una dificultat afegida, com per exemple un programa on un tio només parlava per telèfon.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

M’agrada maquineta. Em fa gràcia. I la maquineta treu punta a les coses.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar