Pau Vidal: "Els que fem crucigrames som pocs i estranys"

En Pau Vidal (Barcelona, 1972) arriba al bar dels cinemes La Calàndria d’El Masnou,  amb un cistell de vímet ple de productes que acaba de comprar al mercat. Lingüista i filòleg, és l’encarregat de fer els crucigrames en català a El País des de fa 21 anys. També narra les aventures del detectiu Miquel Camiller, protagonista de les seves novelles policíaques, i ha fet un recull d’interferències del castellà al català (bàsicament barbarismes i castellanades) al seu diccionari Catanyol. La italiana és la seva literatura de capçalera, i ha traduït de l’idioma transalpí autors com Roberto Saviano (Gomorra) o Andrea Camilleri. La seva crítica al bilingüisme i el seu escepticisme sobre el joc i la pedagogia centren la conversa, que un cop apagada la gravadora es centrarà en el cartell de 'prohibit juga al billar als menors de 16 anys' que penja de la paret.

Vull que sàpigues que quan he vist tots els estudis que has fet al Catanyol m’he cagat, perquè em sembla que se’m poden escapar unes quantes castellanades... Si vols me les pots anar corregint i fem un recompte al final.

Home, és complicat. A veure, així sap una mica de greu i és poc operatiu. Si vols te les assenyalo sobre el paper, per escrit, quan ho tinguis preparat per publicar. Perquè ara parlant...

Vale. [M’aturo]. Veus? Ja se m’ha escapat la primera.

No, el vale no és un error! Ve del llatí, ja en llatí era vale, així ho podem fer servir sense por. De fet hi ha gent que està acomplexada, tinc amics que saben que em dedico al que em dedico i m’han confessat que quan parlen amb mi estan tensos, vigilant que no se’ls escapi res. El que la majoria de gent considera errors normalment no ho són, hi ha una idea equivocada sobre el què és la llengua correcta i què és la llengua genuïna. És un tema difícil d’explicar, és complex i vol atenció. Jo al pròleg del Catanyol vaig intentar explicar-ho. La gent es pensa que parlar català correcte és dir paraules complicades com les dels polítics, i és tot el contrari.

Que et va impulsar a fer el recull de Catanyol?

De fet va ser reciclatge, com que jo tinc aquesta malaltia ja feia temps que recollia coses. El Catanyol era part d’un pamflet que porto anys escrivint contra el bilingüisme, que em va creixent i que no acabo d’enllestir mai. Una part eren els exercicis i es van acabar convertint en aquest diccionari.

Has dit unes quantes vegades que el nervi d’una llengua és el llenguatge col·loquial, però alhora també has dit que la parla del carrer està contaminada. M’ho pots explicar bé?

Saps què passa? En la qüestió de la llengua, com que és un tema que a la immensa majoria de la gent no li interessa en profunditat, ens limitem a repetir llocs comuns al parlar. Aleshores, la gent no es qüestiona determinades coses i les repeteix perquè es pensa que és veritat. Una de les coses que tenim molt introduïdes és que el bilingüisme és una cosa normal, perquè aquí, per qüestions polítiques, ha interessat que la gent no es revoltés i acceptés aquesta cosa contra natura que és el bilingüisme. La immensa quantitat de ciutadans del món són monolingües. Aquí ens han volgut fer empassar això, i la gent acaba acceptant que la llengua del carrer ha de ser contaminada perquè és llengua del carrer. I això és una rucada, perquè mon pare i la seva generació van créixer al carrer i tenen una llengua puríssima. A ells els han fet malbé la llengua els mitjans de comunicació. L’holandès del carrer no està contaminat, simplement és diferent a l’holandès del telenotícies. La llengua es fa al carrer, però dins del propi codi.

pau1.jpg

M’agradaria saber fins a quin punt és important l’academicisme i fins a quin punt el carrer marca la pauta quan es decideix què és correcte i què no.

Tenim un problema de sobrevaloració del carrer. Ja tens titular: el carrer està sobrevalorat! [riu]. L’academicisme té mala fama perquè aquí som molt progres i molt àcrates, però si no hi hagués autoritat... Hi ha un concepte que és vàlid per tota la lingüística del món, que és l’evolució natural de la llengua, que aquí es va trencar amb un element d’innaturalitat: el fet d’introduir una altra llengua en presumpta igualtat de condicions. Resumint: donar tanta preeminença a això que anomenem la llengua del carrer, és com dir que en una classe l’alumne ha d’ensenyar al professor. A veure, quan se t’esgavella el cotxe, què fas?

Anar al mecànic.

Exactament. Si enlloc d’anar al mecànic li deixes el cotxe a un cosí meu que té un cunyat que un dia va arreglar tal... Això és refiar-se de la llengua del carrer. Amb el viatge de pèndol que vam fer durant la transició política vam passar a un extrem de progressisme, i una de les coses que vam exagerar és que la llengua és cosa de tots. A veure, sí que és cosa de tots, igual que els cotxes, perquè tothom se’n pot comprar un, però els arreglen els mecànics. Així que sobre les llengües han de filosofar els mecànics de les llengües, no un ximplet que passa pel carrer i no en té ni idea.

Passem a les novel·les. Hi ha hagut un recorregut Camiller-Camilleri-Montalbano-Montalbán. M’ho pots explicar una mica?

És com una partida de ping-pong. Tot comença amb l’homenatge de Camilleri a Manuel Vázquez Montalbán posant-li Montalbano al seu personatge. I jo homenatjo a Camilleri, li pago tot el que li dec posant-li Camiller al meu personatge. I un dia em vaig endur un ensurt perquè vaig descobrir que camiller (que si pensem que ve de camilla és un barbarisme) surt al diccionari! I vol dir una altra cosa que no té res a veure amb camilla, que tu i els lectors haureu de buscar al diccionari. Quan vaig veure que el nom de l’home que m’ha sostingut literàriament durant tants anys tenia una versió en català que era correcta vaig pensar que era un senyal del destí! Ja tinc la tercera aventura de Camiller al cap, però és que no em deixen respirar! Tothom em fot a treballar i jo no he nascut per treballar.

Anem als crucigrames. Ja portes 21 anys, des del 1992 fent els d’El País cada dia. Que t’aporta aquest exercici mental?

Aquesta és la resposta llarga, eh! D’entrada una cosa molt curiosa: el fet que tot i ser autònom i viure en una inseguretat perpètua, sentir dins meu una cosa funcionarial, de cosa segura que en principi no té perquè acabar-se. En aquest sentit és una mica ambivalent: em puc fer el xulo dient que sóc autònom i alhora tinc un cert apalancament (aquest barbarisme també me l’apuntes a mi) que ja em va bé, perquè és la meva part conservadora. M’han aportat el privilegi d’una raresa, els que fem crucigrames som molt pocs i estranys, i a mi això em dóna vidilla (segon barbarisme), em dóna trempera, m’agrada ser estrambòtic i veure que l’estrany sóc jo, i que tinc una vista peculiar del món. La persona de la que vaig heretar els crucigrames, en Jordi Badia, patia molt, no gaudia gens fent crucigrames. I quan m’ho va passar vaig dir: això és la feina de la meva vida! I jo vaig pensar: quins dels dos és l’estrany? En aquell moment vaig pensar que era ell, amb el temps he entès que l’estrany sóc jo.

dcnn.jpg

 

Per a un filòleg és positiva aquesta picada de pedra i aquest exercici mental?

Això no ho fa la meva part filòloga. Els filòlegs són un gremi amb molta menys fantasia de la que pot semblar que té un tio que fa crucigrames. És un ofici en el qual no preval la fantasia. De les mil branques en les que es divideix la filologia, que això el poble no ho sap i es pensa que som tots iguals, l’única que permet cert grau de fantasia és l’etimologia. L’etimologia és l’estudi de saber d’on vénen les paraules, i molt sovint no hi ha prou documentació, cal olfacte i nas per reconstruir els graons que falten. Els filòlegs a més, pobres, són gent que tendeix a la seriositat.

Si els crucigrames no els fa la teva part de filòleg, quina part els fa?

La part de juganer! Quan faig crucigrames no tinc la sensació de jugar amb les paraules, sinó de jugar amb els clients, els solucionadors. De fet em consta que ells també juguen amb mi. Jo a les paraules els faig de tot: les tergiverso, les manipulo, les torturo (de vegades elles em torturen a mi) però hi ha una coseta de competitivitat. Si jo no sabés que hi ha algú que es trencarà les banyes i pensarà ‘què fill de puta!’ segurament no en faria.

Abans d’engegar la gravadora, mentre parlàvem, has dit que tothom es mostra tal i com és quan juga. Com et mostres tu?

Això ho haurien de dir els altres... Però com que sóc una mica exhibicionista, quan jugo a l’Scrabble (per exemple) sóc un mal company i un mal rival, exterioritzo molt, m’aixeco, pico els altres. M’agrada molt la part social del joc, en el bon i en el mal sentit. Hi ha jugadors que s’aïllen, juguen sols, en canvi jo marejo tothom, sóc molest. La competitivitat va més enllà del pur taulell, també implica marejar els altres.

Has presentat concursos de televisió sobre el joc a BTV. Què tal l’experiència?

Malauradament no els vaig presentar! En un feia de jutge, la presentadora era l’Elisenda Roca i jo era l’àrbitre. I a l’altre ni això, ni sortia! I em sap greu, perquè a mi m’hauria agradat molt presentar-ho. Si pogués presentar El Gran Dictat seria la feina de la meva vida... Em recorda una mica a l’entrevista que li vas fer a l’Òscar Andreu: a mi també em fot molta mandra la reunió social, quan hi ha una taula no acostumo a ser el que explica acudits, però si em plantes la carxofa davant em surt aquesta part de vedette. És un dels records més xulos que tinc, al Joc de Paraules gaudia com un camell.

pau3.jpg

Creus en el Joc de Paraules i aquests concursos com a eina pedagògica per transmetre la llengua?

No. Rotundament no. No funciona. No crec que hi hagi gaires catalans que hagin après alguna cosa de profit amb El Gran Dictat o amb qualsevol altre concurs. Com això que fan a la TDP, a can Puyal: en un moment donat surt aquell vailet (que per cert parla fatal) a fer la secció de com dir paraules. Això no serveix de res, és una pèrdua de temps i de calés, i només serveix per crear-li mala consciència al parlant. Són pegats, tirites, o ni això. L’únic que funcionaria és un canvi de model.

De model educatiu?

No, de tots els models d’influència social. En qüestions de llengua, l’aprenentatge és inconscient. Tu aprens a parlar bé quan el model que imites és bo, no estudiant. Però els models s’imiten inconscientment. La gent passota diu: ‘jo parlo com em dóna la gana!’ No és veritat això! Ningú parla com li dóna la gana, quan tu emets una forma verbal allò ho has après en alguna banda, fins i tot quan dius la cosa més estripada en el registre més informal. L’aprenentatge en llengua sempre és inconscient, i per tant les coses que apel·len a un mecanisme conscient no funcionen.

Aleshores, si tenim uns mitjans de comunicació dels que no ens podem refiar i l’aprenentatge directe no ens serveix perquè no és inconscient, què ens queda? Llegir i agafar bons referent? O no hi ha solució?

Hi ha una solució: que el model sigui únic. Monolingüe. El bilingüisme és dolent perquè, dit brutalment, sempre hi ha una llengua que perd, en aquest cas el català. L’única manera de recuperar una llengua genuïna que evolucioni segons la seva pròpia estructura natural és tenir una sola font, com tots els països del món. La gent diu: ‘oh, bilingüisme, aquest tio és un racista!’ A Moscou la gent parla rus, del segle XXI, sense estar contaminat per cap altre idioma.

Però ser bilingüe és un gran avantatge, saber parlar castellà, dominar dues llengües, poder moure’s amb facilitat per llocs com Sud-Amèrica.

Mira, Amèrica del sud està plena d’italians voltant amunt i avall i cap d’ells va aprendre castellà a l’escola. T’ho puc presentar com una caricatura: entre parlar una llengua bé i dues malament, què esculls? A més a més, parlar-ne dues malament és un període transitori, el destí final de la convivència de llengües és la desaparició d’una de les dues. Si deixessin parlar als lingüistes igual que deixen parlar als cardiòlegs als seus congressos, tots dirien que el bilingüisme, en qüestió de poques generacions, es reduiria a monolingüisme perquè hi hauria substitució.

Aleshores, al català li queden dues generacions?

En les actuals circumstàncies, sí.

Però un idioma que ha aguantat 40 anys de dictadura i d’opressió total a les escoles i el carrer no pot aguantar la convivència amb una llengua més gran?

És que si veiessis el Catanyol ho veuries de seguida, el grau de contaminació s’ha accelerat a mesura que els mitjans s’han anat fent universals. La comparació és legítima històricament, seria legítima si no fos perquè cal tenir en compte altres factors. Ara vivim dins els mitjans (durant el franquisme no), incloses les xarxes socials, i ens passem la vida convivint amb interferències, fins i tot de l‘anglès filtrades pel castellà. És malparit però és així.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Mira, fins fa poc no tenia cap paraula, i contestava com una matriarca gitana: no em facis triar entre els meus 5.000 fills, jo vull tot el diccionari! Però ara tinc la paraula mot. Sempre hi ha aquesta acusació fàcil que el català és una llengua que té tirada cap al cultisme, i que als registres informals cal repenjar-se en el castellà. Amb mot passa exactament això: la majoria de vegades que la dius et sents estrany, però a la que l’has dit tres vegades ja no te les pots treure de sobre. Mot és el germà curt de paraula, i sobretot té una cosa preciosa: hi ha un ocell d’aquests que parlen (un papagai, una cacatua o no sé quin) que es diu mot-mot. És com un canari tropical, i clar, si un lloro que parla es diu mot-mot, ja està tot dit.

 

pau4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar