La ràdio pot ser un mitjà molt gratificant, però també esgotador. Això sembla quan ens rep Pepa Fernández (Cervera, 1965) a la redacció de RNE a Barcelona. Fa un recompte dels viatges que ha fet els últims cinc dies, tots fora de casa, i porta molts quilòmetres acumulats. Hi està acostumada, però agraeix que la nit passada hagi estat la primera en molt de temps sense el despertador posat. Porta 14 temporades al capdavant del programa No es un día cualquiera, que es fa cada cap de setmana des d’un punt diferent de la geografia espanyola i que amb un milió d’escoltadors (que no oients, ella mateixa ens aclarirà aquest terme) és un dels programes més consolidats de la graella radiofònica estatal. Parlem de la raó de ser dels jocs de paraules als mitjans, de la complexitat d’entrevistar i de la salut dels mitjans públics.

Després de tants anys fent el mateix programa, què fas per no semblar-te repetitiva i no avorrir-te?

Jo sempre m’assemblo a mi mateixa. Al final, sempre fas el teu programa, el que t’agradaria fer. I jo faig el que m’agradaria fer, i és inevitable que no em repeteixi. La clau és tenir seccions que van canviant, convidats diferents cada setmana... Però de totes maneres a la gent li agrada molt integrar la ràdio a les rutines de cada dia. I si un dia es lleven més tard i no escolten la secció de sempre que es fa a la hora que es dutxen, senten que ja no estan a l’hora de sempre. La ràdio té un element de repetició que la gent agraeix molt. Però vaja, aquest programa no s’assembla gens al que fèiem quan vam començar. Hi ha pocs col·laboradors que segueixin.

Una de les seccions que segueixen és la dels jocs de paraules. Per què les vau voler introduir?

Perquè a mi m’agraden molt. Sempre m’han agradat molt les paraules i els mots encreuats, de petita ja em fascinaven els palíndroms. I el que fa el Màrius [Serra], responsable de la secció, m’agrada molt, i ja havia treballat amb ell a Catalunya Ràdio i la Cadena 13. Feia temps que el coneixia, i vaig pensar que si feia tots aquests jocs de paraules en català també podia fer-los en castellà. És un espai que ha anat canviant, hi és des del 2000, i la secció d’ara, el Crucigramàrius, va de por. Pensa que mig país endevina el crucigramàrius i l’altra meitat no, és el que divideix. Tothom, quan ve a comentar-me, coses parla del Crucigramàrius. Ja és un dels trets definitoris del programa.

A part de fer participar el públic i entretenir-lo, que més aporta una secció de jocs de paraules a un mitjà de comunicació?

És un exercici mental extraordinari. Els jocs de paraules et fan pensar, són més que simples jocs. És una mica com els números. Quan t’obsessiones amb els números aprens a sumar, restar, mirar matrícules, treure conseqüències lògiques... Amb les paraules passa el mateix. Quan t’aficiones a les paraules és inevitable que tot et cridi l’atenció: el que sents, el que llegeixes... I va molt bé una mica de gimnàstica mental.

 

Has dit algun cop que com més temps portes fent entrevistes més insegura et sents i més necessites documentar-te. Al principi el periodisme és com un joc? Anar a parlar amb gent, conèixer-la...

Sí, jo crec que sí. Vaig començar a treballar a la ràdio quan acabava de fer 18 anys. I feia entrevistes sense guió, amb una alegria... Ara seria incapaç de fer les preguntes que feia aleshores. Hi ha preguntes que només pots fer quan ets molt expert o molt insensat.

És innocència?

Clar! Per exemple, la pregunta de: ‘com et sents?’. És una pregunta que es fa a algú quan saps exactament com es sent! És típic als segrestos. Li pregunten al segrestat com es sent. Com s’anirà a sentir? Doncs malament! Aquestes preguntes les fas quan creus que això és molt fàcil, i amb el temps descobreixes que és molt complex. I amb els anys he descobert que si no estic molt documentada no puc fer una entrevista.

Te’n penedeixes d’alguna en especial?

Les que vaig fer a Ràdio Cervera en aquella època segur que eren de traca, afortunadament no tinc els àudios d’aquelles entrevistes. Si les sentís ara em moriria, quin ridícul... En aquests últims anys també n’he fet alguna que no m’ha agradat, però perquè no he tingut feeling amb el personatge.

Tu tens fama de gran entrevistadora, però en una entrevista hi ha certa part d’incertesa, pots preparar-ho molt però la majoria depèn del que respon. Aquesta incertesa és la que et fa estar en tensió?

Sempre hi ha una part de sorpresa. Pots fascinar-te amb el teu convidat o establir des del primer moment una mena de rebuig, i això no es pot controlar. Tu pots preparar bé l’entrevista, llegir-te el llibre del convidat, o mirar la seva pel·li... Però no pots controlar el sentiment que dura el que dura l’entrevista, que pot ser d’atracció i afecte o de rebuig. Però el sentiment hi és.

Parles sovint d’escoltar. És el més important per fer una entrevista?

Absolutament.

Escoltem poc?

Crec que en general tots escoltem poc. Però escoltar forma part de la professió d’un periodista, és una de les exigències que hi ha d’haver. No pot ser que et facin una entrevista on algú et pregunti alguna cosa que acabes de respondre fa un moment, s’estableix una barrera entre entrevistador i entrevistat. Si el periodista només està pendent de la següent pregunta i no d’escoltar... Escoltar és bàsic, i no tothom en sap. No passa res, perquè tothom en pot aprendre. Hi ha gent que en sap de natural, però hi ha gent que no en sap i n’aprèn.

 

 

No es un día cualquiera tracta la cultura de manera rigorosa, però alhora es fa el cap de setmana i defenseu la voluntat de no voler fer temes molt feixucs. Com trobeu l’equilibri?

Mira, jo tinc molt clar que no es pot fer el mateix programa el cap de setmana que entre setmana. Prescindim de coses que semblen necessàries, com la política o la premsa del cor. El cap de setmana et permet llicències, analitzar les coses, no fer temes enganxats a l’actualitat. Però això no t’autoritza a fer un programa poc rigorós. Jo sóc molt rigorosa però amb temes que durant la setmana no es tracten.

Què us aporta fer el programa des d’un lloc diferent d’Espanya cada setmana?

Aporta molt cansament, això d’entrada. És cansat físicament però agraït anímicament. Aporta contacte directe amb la gent que t’escolta. Nosaltres no parlem d’oients, parlem escuchantes [escoltadors]. Gent que t’escolta. Algú que parla vol gent que l’escolti, no que la senti. Escuchantes, és una paraula molt correcta, és el participi de present del verb escuchar i l’utilitzaven Cervantes, Góngora... Però fa uns anys que va deixar de ser habitual. I nosaltres la vam recuperar perquè un senyor de Figueres em va dir un cop: ‘aquest programa és tan bo que enlloc de sentir-lo, l’hauríem d’escoltar, hauríem de ser escuchantes’. Em va agradar tant la paraula que, després de mirar que fos correcta (perquè no l’havia sentida mai), vaig decidir que la faria servir. Clar, hi ha diferència. Podem sentir moltes coses, un tro, el que sigui. Però escoltar és sentir amb atenció. I anant a la pregunta, anem a conèixer la gent, tenim contacte amb ells i reacció immediata al que fem. Jo m’ho passo molt bé.

RNE ha tingut un descens d’audiència brutal, aproximadament uns 700.000 oients en un any. Per què ha passat això?

Hi ha una frase molt bona que la diu sempre un mestre de la ràdio, el Julio César Iglesias, que és que un programa no dura perquè sigui bo, sinó que és bo perquè dura. La ràdio és una cursa de fons, i les coses s’ha d’estabilitzar, a la gent li agrada molt el deja vu, tenir un professional que coneix a una hora concreta. Hi ha un factor de repetició i hàbit important. Les apostes que triomfen són les que es fan a llarg termini, a molt llarg termini. Radio Nacional és una emissora pública, i cada vegada que hi ha un canvi de govern o algun canvi dins del mateix govern, canvia del director. Jo en 15 anys he vist 9 o 10 directors. I clar, a un li agrades, a l’altre no, un t’adora, l’altre no et pot ni veure... I quan s’ha mantingut durant 5 anys una programació estable hem guanyat molta audiència. Va arribar un director que ho va canviar tot excepte a mi, que em quedava un any de contracte, i aquest canvi va ser desastrós, tot i que jo crec que els professionals que treballen en aquesta ràdio són molt bons.

Que pot fer la ràdio pública per vacunar-se contra aquest domini polític?

Doncs entendre que manipular els mitjans de comunicació o fer-los anar on tu vols no té cap sentit, perquè no es guanyen eleccions així. Potser fa anys sí, quan no hi havia altra manera d’informar-se de les coses però en aquests moments... El que millor parla d’un govern són uns mitjans de comunicació públics independents.

Però els governs fan just el contrari. És un tic del passat?

Clar! És que jo crec que això que t’acabo de dir no ho entenen. Uns mitjans públics independents i crítics amb el govern parlen molt bé del partit de torn i li donen bona imatge. No em puc posar en la ment d’un polític, però no entenc perquè sempre tenen la necessitat de fer les coses de manera diferent a la que ho feia el d’abans. Per què s’han de tocar les coses que funcionen? Gent com el Juanra Lucas o el Toni Garrido feien programes excepcionals. A la ràdio funcionen millor les empreses privades perquè fan apostes a llarg termini.

 

Quin és el contacte directe d’un periodista puntal d’una cadena amb el seu director?

Depèn dels directors. Entre tu i el director de totes les emissores de RNE hi ha dos directors més. El cap de programes i el director de Radio1. Acostumem a parlar més amb el cap de programes que amb el director... Però sempre acabes parlant amb el director. Et diu: això no ha anat bé, hauries de fer el programa a tal lloc, m’ha agradat molt aquesta entrevista...

El vostre programa és immune al descens d’audiències. Per què?

Pel que et deia, la continuïtat. És que després de 15 anys per molta gent som un hàbit, un costum. Quan t’has convertit en un costum és difícil que et canviïn.

Quan parles ets conscient que t’escolten un milió de persones?

No, no! Avui ho explicava: quan parlen d’un milió de persones m’imagino el camp del Barça. Jo hi he estat algun cop, i veus aquella gentada i penses ‘quina bogeria, quanta gent!’. Doncs imagina’t això multiplicat per deu! Jo no podria, m’agafaria una tremolor de cames que no sabria què dir.

T’ho has de prendre com un joc?

Sí, t’ho has de prendre una mica com un joc. I al final, és una cosa que t’agrada tant que ja la fas sense imaginar la repercussió que té. Però després te n’adones i dius... 10 camps del Barça! Tu saps què és això? És que és una barbaritat, si els veiés a tots em moriria, no podria. T’hi acostumes sense pensar-ho massa, però cal saber que sempre hi ha algú a qui li molesta, o algú que no li agrades, que hi ha gent crítica. Quan ets jove creus que pots agradar a tothom, i amb els anys ni tan sols et molestes, ho assumeixes i ja està, tampoc em preocupa.

Vius només pel programa? Has dit algun cop que no saps que és l’oci.

Al final, quan t’ho passes bé amb una cosa ho acabes assumint com part de la teva vida. Per mi hi ha molt oci relacionat amb el programa quan viatgem els caps de setmana. Treballo molt, em llevo a les sis del matí, però hi ha una part d’oci relacionada amb la meva vida, que no sé si forma part de la meva feina o de la meva vida, o si la meva vida és la meva feina o la meva feina és la meva vida. Quan una feina és tan absorbent com aquesta, sense horaris ni límits entre oci i negoci, al final ho acabes integrant tot i a mi no m’importa. Estic contenta, m’agrada i porto 30 anys fent-ho. Si no m’agradés...

Per acabar, m’agradaria que escollissis una paraula.

Triaré tiquis miquis! O llepafils, si en català no és correcte. I et diré perquè: és una paraula que me la diuen molt. Hi ha moltes coses de menjar que no m’agraden... I al final, és una paraula despectiva i negativa, però al final m’ha acabat agradant la paraula. En castellà tiquis miquis té moltes ‘i’, m’agrada com sona. M’hi identifico: sóc tiquis miquis i no m’importa.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes