Perepau Llistosella: "El segon joc és el més difícil de publicar"

Ciutat Meridiana és el barri dels afores de Nou Barris, el districte dels afores de Barcelona. Allà treballa Pere Pau Llistosella (Barcelona, 1963), creador de jocs i també mestre de primària a una de les escoles d’aquest barri degradat de la ciutat comtal. En Pere Pau exemplifica millor que ningú l’estat del món lúdic dins el panorama cultural: tot i haver estat finalista en diversos premis prestigiosos a Catalunya i França no pot dedicar-se per complet a la seva vocació, i ha de buscar feines alternatives mentre segueix fent jocs. Tampoc reclama la seva part del pastís, i es mostra suficientment recompensat amb el seu procés creatiu i la satisfacció que produeix arribar fins al final del mateix. Parlem a uns bancs a l’Avinguda Pedraforca, davant de la parada de metro que des de fa pocs anys uneix el barri amb la resta de la ciutat.

És un entorn ideal per fer l’entrevista.

És una realitat més. M’agrada molt treballar a aquesta escola. Ara fa dos mesos i mig que treballo aquí. He estat un any i mig sense treballar, escrivint llibres i creant jocs. Ara per fi he entrat a la roda, a la llista de substitucions, que amb les retallades havien desaparegut. Els nanos són durillos, la realitat d’aquests pobres nens és dura.

Fen substitucions hauràs estat a escoles molt diferents, barris molt diferents. Com ho has viscut?

Jo he estat a la privada durant 18 anys amb monges. Després vaig renegar de ser mestre i em vaig veure immers en el tema del joc. Més tard van arribar les substitucions, i clar, vas veient tots els barris de Barcelona. A mi el que m’avorreix és estar estàtic, no avançar. I tot el que sigui canviar m’agrada, a cada lloc aprens coses i estàs a gust. Clar, a algun lloc millor que a altres. Aquí tinc cinc nens terribles, i l’objectiu mínim és assolir un nivell molt baix. I és molt interessant: tractes directament amb els nanos, veus realitats molt dures...

Com t’introdueixes al món dels jocs com a creador?

Doncs gairebé per casualitat, perquè el títol aquest te’l posen més tard. El que recordo sempre és tenir molta fantasia, més que imaginació. Jo em muntava històries sol, o amb els amics, m’inventava moltes coses de petit. Després la vida segueix, et fas gran, et guanyes la vida amb alguna cosa (en el meu cas de mestre) i tot i que em va anar prou bé, me’n vaig atipar després de 18 anys. Tenia 40 anys i vaig fer un canvi radical: vaig canviar de feina, de parella, de salut i vaig estar un any a casa. I aquell any a casa de baixa vaig començar a fer diferents projectes. No tots van funcionar, un era per exemple portar poesia a les escoles. Però vaig recuperar l’hàbit de jugar i vaig començar a fer jocs. Em vaig presentar a concursos i vaig veure una mena de món amagat que desconeixia i on vaig fer amics, aficions, vaig trobar feina.

El món del joc és un submón apart?

No, no és tancat, potser una mica aïllat. Jo recordo el meu primer dia al Bar Queimada, anar allà amb timidesa i tenir una gran acollida. És un món que passa desapercebut però que és molt obert. Ara a molts autors que fan jocs se’ls acusa de ser amics entre la gent del món, però el procés és invers, com que hi ets fas amics.

Has guanyat premis de prestigi amb jocs teus.

El més important és el 27è concurs de Bologne de l’Embout, el concurs de creació de jocs de novells més important del món, on vaig quedar finalista amb un joc que es deia Teseu. Em va permetre tenir repercussió més enllà de l’entorn més proper, perquè allà els editors esperaven veure els guanyadors. I clar: viatge a París, conèixer més gent... Em va obrir portes per publicar el primer joc. Però no és el més difícil de publicar, el joc més difícil de publicar sempre és el segon. Després també he estat finalista als concursos de Granollers i de Tona. És una manera d’acabar la feina per una data determinada. Clar, d’això no se’n viu i és una afició, i necessites algú que t’apreti.

Com pot ser que algú que és finalista en un concurs amb repercussió internacional s’hagi de guanyar la vida fent de mestre?

Jo no em guanyo la vida amb els jocs. M’han servit durant una època que no tenia absolutament res per tenir alguna coseta. Però evidentment si pogués em dedicaria a això. Jo quan creo jocs no estic treballant, però tinc una gran capacitat de treball, puc estar 10 o 12 hores seguides perquè m’encanta l’apartat creatiu. I no espero res a canvi més enllà de la satisfacció pròpia. De moment no crec que m’hi pugui guanyar diners, vull que segueixi sent un procés creatiu. A mi no m’agrada treballar, si pogués no faria res i només compliria els meus somnis i fantasies.

Tot i aquesta percepció de gaudir fent això, hauria de ser lògic que t’hi poguessis guanyar la vida. Què grinyola aquí?

A Espanya i Catalunya fins fa molt poc el món del joc estava mal vist, o s’associava a jocs com el Monopoly o el Trivial, poc substancials. No es pensava que darrere un joc hi hagués un creador. A veure, quan vas a comprar un llibre mires el nom de l’autor, i els jocs de vegades surten sense el nom del seu autor.

És cultural?

Jo penso que sí. Potser amb el temps anirà canviant, però no mola dir que has guanyat un premi de jocs. Et pregunten: i no fas res seriós? En el món dels jocs va tenir repercussió, però en aquell moment cap editorial d’Espanya es va interessar pel meu joc, i van acabar publicant-ne un de suís, que està molt menys a l’abast.

Quins haurien de ser els països de referència segons el teu criteri?

A Alemanya és costum anar a comprar un joc al mes. Com nosaltres els llibres. I obrir-lo, destapar-lo, és un joc familiar que ocupa un espai important a les cases. A França els jocs són molt atractius visualment, vénen d’una tradició d’il·lustradors de còmic molt bons, i tenen caràtules vistoses i fins i tot pastoses. I els americans juguen molt a coses relacionades amb l’aventura, on depens molt de la sort, és molt més fantasiós.

A algun escèptic amb els jocs quins arguments li donaries per convèncer-lo de que té un nivell cultural equiparable al de la literatura o el cinema?

No li donaria cap consell, el convidaria a jugar. Encara que sembli absurd, tots de petits hem jugat i ens ha encantat. Això a les classes es veu molt, i la gent quan és adulta es resisteix a jugar. Jo motivaria la gent a provar jocs deu minuts, i sempre trobarà algun joc per a ell. És com amb els llibres: hi ha un llibre bo per a tothom, segur. Cal no espatllar el primer moment d’una persona amb el món dels jocs, igual que amb els llibres. Si el primer llibre que et fan llegir és dolent, creuràs que tot el que llegeixis a la teva vida serà com aquest llibre dolent. Es publiquen uns 800 jocs cada any. Cal anar a llocs on et recomanin bé, cal anar a bones botigues.

Quina botiga recomanaries?

El Jugar x Jugar, a l’Avinguda Gaudí de Barcelona. Ho porten dos nois juganers que ho porten amb encant i vocació. Si vas allà i els expliques què vols ells aconsellen molt bé, tant a experts com a novells. Hi ha talent a Catalunya, hi ha jocs bons. Cal que les editorials canviïn de percepció, i ho faran quan vegin que hi ha negoci. Però és que aquí a prop poden tenir contacte directe i constant amb els creadors. Cal apostar per coses arriscades si es vol tenir un benefici. Mantenir el que tenen és fàcil, només els cal copiar el que es fa a Alemanya i ja està. Però ara comencen a canviar les tornes: un joc meu, el Gardens, s’ha editat aquí i els de Devir han venut la llicència a Alemanya. Doncs és una satisfacció molt gran. Dels últims anys ençà les coses canvien, hi ha moviments, associacions de creadors, reunions... I algun dia s’hi apuntaran els editors.

Tu ets psicòleg. Alguna cosa uneix el joc, la docència i la psicologia?

El joc és completament psicològic. Si ho mires des del punt de vista del per què fem les coses, el joc dóna moltes pistes en aquest sentit. Tant quan és de raonament, com quan és abstracte com quan implica emocions. Això es veu a l’hora del pati amb els nens: veus quin paper juga cadascun, qui està enfadat amb qui, la nena que no juga amb nens... Hi ha molts tipus de jocs, però l’efecte psicològic és decisiu. Recordo la final d’escacs entre Fischer i Karpov, i era com un thriller psicològic, tenia un pes molt rellevant. Ser mestre i psicòleg ha estat una troballa, a saber què faig d’aquí dos o tres anys. No ha estat res provocat, he anat fent. Jo volia ser astrònom, volia anar a la lluna!

Ets el petit de vuit germans. Devies passar moltes hores amb gent més gran que tu. Com ha influït això en relació als jocs?

Home, a casa sempre es jugava. Quan vaig néixer el meu germà gran tenia 18 anys, per tant durant molts anys a casa es va jugar. I ens vam barallar, també. Els meus pares jugaven molt amb els meus tiets, i era un model que nosaltres copiàvem amb els jocs que teníem, i després això afecta, suposo. Només anàvem a l’escola al matí, teníem les tardes lliures, i jugar era una cosa natural. Recordo el dia que vaig guanyar al meu germà gran als escacs, per exemple. Ara hem retornat al joc i és un element que ens uneix, i em va genial provar jocs amb la meva família perquè ho necessito, necessito veure com juga la gent i com es va desenvolupant tot.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Riu. Té un doble significat. Davant de qualsevol situació cal ser riu. El riu sempre tira avall, i a més és important tenir com a objectiu riure, fer bona cara. És una paraula curta, sense res especial, normal. Riu. Abans que res, riu.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar