Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Perico Pastor: "M'agradaria morir el més tard possible amb els pinzells a la mà"

Fer una excursió a l’estudi de Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953) és una experiència de doble atracció: visual i mental. La seva oficina és una mena de nau del Poblenou on hi conviuen quadres, teles assecant-se a les parets, ordinadors, llibres, vinils, discos (sembla que l’últim que hi ha posat és Desire de Bob Dylan) i un exèrcit de pinzells, potets de pintura i altres eines diverses. La carrera de Perico és de les que queden bé al currículum: il·lustracions al New York Times i la Harper’s Magazine, però també a La Vanguardia – on ha aconseguit l’estatus de columnista a la secció de cultura -  i El País. Exposicions a mig món i encàrrecs grans, com la il·lustració de la Bíblia Interconfessional editada per l’Enciclopèdia Catalana. Sentir-lo parlar és gustós per la seva barreja d’argumentació, clarividència i gamberrisme, però el millor moment de la trobada és quan la conversa acaba i ens deixa fotografiar-lo pintant. Fotògraf i redactor fem silenci i admirem durant uns minuts magnètics com treballa, com s’enfronta a la tela en blanc i en menys de sis minuts acaba dos quadres que acabaran en una exposició.

Què has de fer avui?

Dimarts és un dia especial, perquè enlloc de començar el dia portant els nens a l’escola me’n vaig a fer rem al port. Jo practico rem olímpic, és el meu esport, i tinc una colla d’amics (encara més grans que jo) que remen més que jo però m’ajunto amb ells dos dies per setmana. Així que avui he fet un entrepà als nens i cap a remar. Després havia quedat amb vosaltres, i més tard em posaré a fer l’sprint de l’exposició a la Sala Parés del desembre. I això sempre combinant-ho amb les columnes de La Vanguardia, les il·lustracions, la comptabilitat de tot plegat... M’ho faig tot jo, sempre hi ha feina. Dinaré amb un dels meus dos fills grans (tinc dos fills grans d’un matrimoni anterior i dos fills petits) i després recolliré els petits a futbol.

T’ho preguntava perquè des de fora sempre sembla que tinguis mil coses obertes alhora. Després de tants anys dedicant-te a dibuixar, pintar i il·lustrar, segueixes perquè no et veus fent altra cosa? Et veus envellint fent el que sempre has fet?

A mi m’agradaria envellir pintant. Jo pinto i dibuixo des de que tinc memòria, em recordo a mi mateix amb un llapis o una estilogràfica a la mà explicant històries. No dibuixant coses que havia pensat abans, sinó coses que m’anaven sortint mentre pintava, que és una cosa que encara em passa avui en dia. M’agradaria envellir pintant i m’agradaria morir el més tard possible amb els pinzells a la mà. No sé si saps que Renoir, que va morir molt tard, el situem tots al segle XIX però va morir el 1919, quan Picasso encara era un xaval i no el coneixia ni déu. Renoir tenia una artritis brutal quan va morir, i els últims anys de la seva vida li lligaven els pinzells a la mà perquè pogués puntar. Gent que no s’imagina sense un pinzell a la mà. A mi m’agrada molt pintar, m’agrada molt estar sol aquí a l’estudi. M’agrada molt. Durant anys he tingut una gran amiga com a ajudant, però no és el mateix estar aquí sol que tenir testimonis.

Aquesta necessitat de soledat és només per treballar o ja té a veure amb la teva manera de ser?

M’agrada estar sol. Vitalment, la meva idea de fa molts anys és tenir una gatera, un forat d’aquells que tenen els gats per entrar i sortir sense quedar-se miolant a la porta. Aquest és bastant el meu tarannà. He reincidit en la vida de matrimoni i en tenir fills, i això és un valor afegit que m’encanta. La meva fantasia seria comprar-me terres, anar a La Seu d’Urgell, la meva terra, muntar una vinya i fer vi. Però és una utopia, jo tinc 62 anys i si ho fes ara tot just arribaria a veure els primer vins, i és pencar molt. A més a més no tinc diners per fer una cosa semblant... No em veig no pintant, jo pinto des de que recordo, però fins als 20 anys no vaig admetre que podria fer carrera. Per mi pintar era un joc, però també jugava a guerres amb els soldats i ningú em preguntava si volia ser soldat. El joc s’ha allargat.

Què va passar perquè just als 20 anys decidissis que t’hi podries dedicar?

Vaig admetre que potser m’hi havia de dedicar, però em vaig passar sis mesos sense pintar res. Pensar “ara sóc artista” em va deixar garratibat i em vaig sentir incapacitat del tot, completament bloquejat. Fins que vaig pensar que m’estava comportant com un imbècil i que havia de seguir dibuixant com havia fet tota la vida.

Aleshores, dibuixar i pintar és una constant regressió a la infància?

El que és difícil és, quan ets professional i t’hi guanyes les garrofes, mantenir aquest interès i aquesta receptivitat per deixar-te sorprendre. Per no posar-te una corbata i dir “ara sóc el famós pintor Perico Pastor i us faré una de les meves obres mestres”. Això és horrible. I jo crec que tots hem passat per aquí, a mi crec que ara ja se m’ha passat, però és normal. Se’t puja tot al cap quan la gent comença a comprar-te i surts als diaris, i t’adulen. A mi se m’ha passat, però tampoc he sigut tan famós com perquè se’m pugi tot al cap.

Malament no t’ha anat tampoc...

No, i tant! No em queixo gens, però gent com el Barceló ha tingut més prestigi internacional i han estat més reconeguts. Em guanyo la vida amb el que m’agrada i estic content. El que és complicat és deixar-te sorprendre pel teu paper i els teus pinzells, veure la pintura com un instrument perquè se t’acudeixin coses. Avui parlava amb els amics de rem (cap d’ells té res a veure amb l’art) i em deia que això de crear havia de ser cansat. Jo els deia que va al revés, que quan enganxes l’embranzida de crear et van sortint encara més coses, i una cosa porta a l’altra, i el propi procés t’ajuda a crear encara més. Jo crec que és així en qualsevol disciplina artística, quan estàs en forma tot sembla que flueixi. Quan arriba el moment d’emmarcar i muntar l’exposició, reprendre després costa. Jo crec que la creativitat genera més creativitat. Per mi crear és una suma entre inventar i copiar.

Entenc copiar com a deixar-te influenciar per altres autors i disciplines artístiques.

Clar, ningú està al mig de la jungla amb un matxet obrint camí entre plantes salvatges a llocs per on no ha passat ningú. Tu vas fent camins i esculls el més divertit. Així he trobat el meu estil al llarg dels anys.

El fet de concebre la pintura com una prolongació d’una activitat de la infància et fa reivindicar el que fas només com un acte de gaudi? Sempre has reivindicat que la cultura no és res seriós, que ha de ser divertida i entretinguda, que ha de fer gaudir.

És que quan dius “només gaudir” jo crec que hi ha un prejudici. Aquí, a Espanya, tenim una idea una pica puritana del que és el goig o el gaudi. D’una banda hi ha la feina intel·lectual, el progrés i tota la pesca, i quan plegues t’abaixes la bragueta i a gaudir. Jo tinc una cultura molt francesa, tinc una mare suïssa i vaig estudiar al Liceo Francés. La meva dona és francesa, i com tots sabem, de vegades els francesos poden ser una mica repel·lents, però en la qüestió del plaer hi toquen molt. El treballen, el cultiven i en saben gaudir. Fa uns anys, quan vaig inscriure els petits a l’escola d’esquí francesa i el seu lema explicava perfectament la meva filosofia: le plaisir s’apprendre. El plaer s’aprèn. Aquí tinc la sensació que separem el que és aprendre i el plaer, i el plaer consisteix en beure massa, menjar molt i baixar la bragueta... En canvi hi ha una altra escola que diu que has d’aprendre a beure, a menjar, a llegir, a follar. I que el propi aprenentatge és un plaer, i que el plaer s’aprèn. Aquest cercle virtuós els francesos el tenen molt clar, nosaltres no. Per aquest motiu defenso que la cultura és divertida. No llegiré mestres de la literatura universal si em cauen de les mans. En canvi hi ha situacions que no són cultes però són culturitzants.

Amb la pintura passa el mateix? Sembla que hi ha genis indiscutibles i pintors que s’han de posar a la cua?

Sí, és aquesta idea de la pintura heavy i la pintura light.... Jo recordo fa molts anys, que vaig anar a un congrés internacional de drets d’autor i el tema inaugural era “art o producte”. Evidentment el tema l’havia posat un francès per lluir-se. Un dels que van parlar va ser el Sydney Pollack, el director de cine, i va dir que no entenia la pregunta. Deia: “esteu parlant com si tots tinguéssim un interruptor que anem prement segons ens convé fer art en majúscules o vendre la nostra feina. Jo m’aplico amb tot el que faig i intento donar-ho tot amb les meves pel·lícules”. Jo m’hi vaig sentir completament identificat.

Poses el mateix esforç a les teves exposicions que a les il·lustracions de La Vanguardia?

Sí! L’any 1992 El País em va encarregar il·lustrar un diccionari de les olimpíades. Eren unes 20 pàgines del diari, i en volien només dues o tres, però jo en vaig proposar trenta. A mi m’agrada molt jugar amb les paraules, i m’agrada il·lustrar perquè m’agrada llegir. Quan estava al New York Times il·lustrava una secció on col·laboraven els lectors, i hi havia un lector que proposava explicacions falses de paraules que existien. Eren definicions falses que donaven imatges precioses. Recordo la de IMPETUS, que era la imatge d’una persona que no té pet, que no té animal de companyia. I recordo que em va suggerir la imatge d’una dona passejant un gos, però sense el gos. Total, els d’El País pagaven bé i m’hi vaig passar hores, però el resultat em va agradar. Recordo que l’endemà vaig anar a la presentació de la col·lecció de La Caixa d’art modern. Hi havia coses molt pomposes, de 2x3 metres, molt pretensioses. I em vaig sentir molt orgullós del que havia fet pel diari el dia abans i de no tenir aquesta pretensió desmesurada.

Els temes de les obres artístiques i les seves finalitats també són una mena de debat etern sobre què es busca. Va molt relacionat amb aquesta tendència a la pompositat?

No crec que el tema de l’art sigui la perfecció ni la bellesa. Les obres d’art són com les màquines que veus a un gimnàs, tu et passeges per un museu i cada obra t’estimula una part diferent de la teva ment. I això passa amb llibres, amb música, amb pel·lícules...

Portes molts anys il·lustrant premsa. El procés és llegir i després emetre un missatge amb un llenguatge diferent? Com estableixes la connexió amb el text?

Jo vaig començar a fer il·lustració perquè m’agrada llegir de tot, i sempre em surten imatges quan llegeixo. Ho faig amb la gorra. Sé que no està bé que ho digui i espero que el Godó no m’abaixi el sou, però no em costa agafar idees d’un text en forma d’imatges. La il·lustració fa respirar un llibre o un article a la premsa. Estic especialment orgullós de la il·lustració de la Bíblia... Vaig demanar fer un pròleg i vaig dir que la funció de les il·lustracions era com la funció dels lectors del convent, que llegien mentre els frares xarrupaven la sopa. Crec que aquesta és la idea.  En termes generals, a un diari per exemple, la il·lustració és com un eslàlom paral·lel: ha de tenir relació amb el text però no ha de buscar representar gràficament el que diu el text. Ha de tenir una tensió amb el titular que desperti l’interès del lector, un diari sol és molta competència, ningú llegeix el diari sencer.

Buscar imatges a partir de les paraules acaba tenint molta part de joc aleshores?

Jo em prenc molt seriosament el meu ofici, però intento no ser mai pedant i estar sempre jugant, sempre al nivell de la gent. En això em sento molt identificat amb el Màrius Serra, i crec que veiem el nostre ofici d’una manera molt similar. Sabem que no som més que ningú, i jo dono la mateixa importància a la il·lustració que als quadres que exposo, i per ell no és més important la novel·la que el crucigrama. Per aquesta idea, fa cinc anys vaig fer 30 obres i totes les que no em van comprar les vaig cremar. Al final en vaig cremar 9. Molta gent ho va entendre, i altra gent es va escandalitzar, vaig perdre un parell de clients... Gent que no entenia que cremés els mateixos dibuixos que a ells els venia per 4.000 euros. Per a mi era un record d’infància, quan era petit les mandarines i les taronges venien embolicades amb un paper molt pla. El meu pare l’aplanava, el posava com un cilindre, li clava foc i surt volant cap amunt. Això als cinc anys és màgic.

Volia recordar la teva etapa a Nova York. Anar tan jove al New York Times i a la Harper’s Magazine com es viu?

A la Harper’s va ser la primera de totes, és la revista més antiga d’Estats Units. Jo tenia un amic portuguès que em va passar l’adreça de la art director i la tia em va encarregar dues il·lustracions allà mateix, in situ. Va ser bestial, vaig sortir d’allà saltant. Al Times em va costar molt entrar, cada secció té un art director i tenen molta autonomia, però mai tens la sensació d’estar a dalt de tot. Hi ha gent molt bona, millor que tu i molt més coneguda. Al Times hi col·laborava l’Steinberg, el David Levine, l’Andy Warhol... Clar, imagina’t. Es calcula que hi ha 60.000 ilustradors a Nova York. Recordo que quan vaig tornar a Barcelona vaig intentar col·laborar a Interviú, i em van dir que ja tenien algú que il·lustrava en blanc i negre. Un sol tio! I era quan Interviú venia un milió de revistes i era l’hòstia.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Mar.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

*Si vols veure més fotografies, clica aquí. 

Tornar