Queco Novell: "“El canvi dels informatius de TVE al Minoria Absoluta va venir per la necessitat de jugar”

Queco Novell (Barcelona, 1963) també té una veu pròpia, encara que no estiguem acostumats a sentir-la. L’home de les mil imitacions ens ha citat a Catalunya Ràdio, just a l’altra banda de la Diagonal on va començar la seva relació amb l’humor i la interpretació a través del Minoria Absoluta de Rac1. Avui li toca secció amb Els Minoristes dins els matins que presenta Mònica Terribas. En menys de 15 anys ha passat de presentar un informatiu a fer un musical sobre la família reial al teatre, passant pels programes de gran audiència com el Crackòvia o el Polònia, que fa una setmana va celebrar 300 programes. La conversa té lloc a uns sofàs del vestíbul de Catalunya Ràdio, entre el soroll de treballadors que venen i van i l’arc detector de metalls digne d’aeroport que hi ha instal·lat a l’entrada.

El 2000 fas el canvi de registre, passes de presentar informatius a TVE Catalunya a formar part del Minoria Absoluta, un programa d’humor polític a Rac1. El canvi era amb vocació lúdica, necessitaves divertir-te fent la teva feina?

Sí, en part va ser com arriscar en un joc. Quan has d’arriscar en un joc pots perdre molt o guanyar. La decisió va ser semblant. I sí, necessitava divertir-me més del que m’estava divertint, que en aquella època ja era poc. M’havia divertit molt com a periodista i presentant informatius, però va arribar un moment en el que ja no li veia la gràcia. I anar a una altra feina que et fa gràcia i que fa gràcia, on pots transmetre i pots jugar molt mentre la fas... Potser sí que el canvi va venir donat per aquesta necessitat de jugar.

Ara podries tornar a arriscar però fent marxa enrere, tornar al periodisme convencional?

Jo crec que podria haver-hi una semi-marxa enrere. És impossible tornar a presentar un informatiu pur i dur. Impossible. No cola. El primer que necessita un presentador és credibilitat, i jo en tindria poca. Sí que podria fer una mica de marxa enrere per arribar a un terme mig, com podria ser un informatiu satíric. Un repàs de l’actualitat en format informatiu però sense la cara pintada. Això sí que es podria fer, però vaja, tampoc està previst de moment.

No ho he pogut confirmar, però si no em falla la memòria vas tenir una etapa com a tertulià a El Món a Rac1, amb el Basté. Vas durar poc, no?

Sí, vaig anar-hi molt poc.

No et va agradar?

No em va agradar. Bé, no ho vaig deixar tant perquè no m’agradés... Em creia capaç de fer-ho, i quan ho vaig començar a fer vaig veure que no era capaç. Anava bastant rebentat. En aquells temps encara gravàvem el Polònia a les tardes i les nits (ara ja ho fem al matí). Me n’anava a dormir molt tard i m’havia passat la tarda anterior gravant, m’aixecava al matí molt d’hora i sense tenir ni puta idea de que havia passat la nit abans, perquè me l’havia passat gravant. Amb prou feines sabia el que havien dit els diaris aquell matí. I quan arribava a l’estudi semblava un puto extraterrestre, i a sobre havia de tenir opinió de tot! Era massa difícil.

Ser tertulià no és tan fàcil com sembla?

Home, si t’ho prepares una mica el dia abans, veus els Telenotícies, llegeixes els diaris, dorms les teves hores... Aleshores sí que hauria pogut. Però si no era un suïcidi.

 

queco1.jpg

 

Anem al teu terreny. Una imitació és com un joc...

Totalment

... quins avantatges té crear aquesta realitat paral·lela en la pell d’una altra persona per fer-ne sàtira?

L’avantatge bàsic és que quan ho fas et permet dir coses que tu no diries. Quan interpretes sempre estàs representant un text, un guió, que tu no diries mai a la vida. Jo mai aniria pel món dient les coses que diu el Rajoy de Polònia... Però durant aquells minuts ho puc fer! I això és divertit, perquè la interpretació és un joc. Quan jo faig els meus personatges el que em diverteix més és poder dir tot allò que jo mai diria, i que a més a més està molt ben escrit. Mira, ahir mateix vam gravar un gag sobre els tremolors del terra que va ser un d’aquells gags rodons. De guió, d’interpretació, de gravació... I era divertidíssim poder dir tot allò. És el que més m’agrada.

En alguns moments d’aquests on dius coses que mai diries crees expressions que ni els teus propis personatges diuen a la realitat. El ‘que cabrón’ de Maragall o el ‘putilla’ d’Oriol Pujol. Com sorgeix això, com es crea?

No està al contracte, però si vols que un personatge arreli el primer que has de fer és fotre-li una crossa lingüística. Qué cabrón, al loro! I anar-ho dient... Algunes estan escrites des del primer dia i altres surten perquè un dia quan estàs gravant se t’escapa a l’assaig, o la dius a veure què passa. I veus si cola quan et diuen: digues-ho, digues-ho! I els guionistes ho recullen i la inclouen al següent text. A vegades en dius una, no fot puta gràcia i es mor allà, neix i mor el mateix dia.

Aquestes expressions han creat un llenguatge propi. Fins a quin punt és important per introduir-se a la quotidianitat dels espectadors?

És molt important. Quan tu sents alguna cosa del programa o del teu personatge pel carrer, vol dir que ja està, que allò està al carrer! I que estàs a casa d’aquella persona, que igual que ho diu aquesta persona es deu dir a la universitat, amb la família o amb els amics. Ja pots estar tranquil i anar pensant en un altre personatge... I cuidar el teu, anar-lo regant.

Això és crea al llarg dels anys. Fa una setmana vau celebrar 300 programes. No ho esperàveu per res del món, no?

No, per res, zero. Quan vam començar estàvem fent la ràdio, érem a Rac1, al seu començament, les audiències eren les que eren... No teníem cap mètode de comprovació per pensar ‘hòstia, si fem això segur que l’encertarem’. Sospitàvem que sí, però... Sempre pensàvem que el programa tindria l’audiència que tindria. Tampoc esperàvem que fos la bomba, l’actualitat política és el que és, i el públic d’aquí mai havia estat molt obert a la sàtira política. Per això ens va sorprendre. Vam veure ràpidament que allò calava i agradava.

Desgasta molt o podríeu fer 300 programes més?

Hòstia... Sí, però s’haurien de canviar moltes coses. Pensa que ja han passat un parell de coordinadors de guió i subdirectors del programa. És una feina que jo no l’he fet mai, però veig com viuen i és una feina de desgast. L’endemà d’emetre’s un programa ja han d’estar amb el coco cent per cent lúcid i brillant per preparar el següent. En el meu cas, quan s’acaba un programa penso: a veure quins guions m’envien per la setmana vinent. El que faig jo és més intens, perquè tot passa en 48 o 72 hores. És rebre el guió, mirar-se’l, estudiar-se’l, assajar una mica, gravar-lo, i ja està, fins la setmana vinent. Els altres estan des que s’acaba el Polònia fins al següent dijous pencant. Costa molt fer un programa així: cal pensar en els guions, han de ser divertits i originals, no repetits, possibles de fer, fàcils de fer... Moltes coses. Són molt laboriosos.

Tu creus que si en algun moment l’equip que veniu del Minoria Absoluta us canseu i dieu prou algú podria recollir el format del programa i seguir-lo?

No ho sé. No m’atreveixo a dir si només es pot fer [posa veu de repel·lent] amb el segell de Minoria Absoluta.

No pel segell, per les persones que han format part de l’equip. Canviar la columna vertebral de les persones que han fet el programa durant anys i posar-hi uns altres professionals. Seria possible?

No ho sé, sé que un dels somnis del Toni és que el Polònia sobrevisqués a ell. De vegades deia que ho volia deixar, volia deixar de sortir en pantalla, però li feia angúnia. I la gran satisfacció per ell va ser veure que el programa seguia, seguia bé i seguia triomfant. I va dir: mira, si no hi som no passa res... Però bé, ell sí que estava a sobre de la criatura, però ho seguia des de la distància, no venia però hi era. La direcció i tot ho va agafar gent més jove que nosaltres, però ja tenen el xip posat de com ha de ser el programa.

 

queco2.jpg

 

Tu al principi participaves a l’elaboració del guió, oi?

Molt poc eh, molt poc.

Però no ho trobes a faltar? No és el mateix escriure un guió que interpretar-lo.

No, no ho trobo gaire a faltar. És molt difícil, i no tenia temps de fer-ho. A les reunions de guió m’ho passava bé, però després vaig tastar la sensació amarga d’un guionista amb un encàrrec i sense idees. És bastant xungo... Sobretot quan tens un rellotge al costat, com el dels escacs, tens un límit. No és una sensació agradable. Perquè tu vols ser brillant, divertit, vols tenir la millor idea de totes... I la idea no ve. Però m’agradava participar de les reunions de guió, però quan ens vam fer una mica grans les reunions de guió es van posar mentre es gravaven els capítols. Mentre es gravava un capítol es pensava el de la setmana vinent.

Fa quatre anys, en una entrevista vas dir que si et preguntessin la professió et definiries com a periodista/humorista, que et feia vergonya considerar-te actor. Després d’anys de no exercir de periodista i fer un musical al teatre a més de les gravacions, encara no et consideres actor?

He decidit que en cada moment posaria la professió que estigués fent en aquell moment. Cadascú és el que és en cada moment. L’altre dia m’ho van preguntar i vaig dir actor. Jo em sento periodista, ho vaig ser, i vull mirar els diaris cada matí i tot això. Però ara estic al Polònia fent personatges i a la nit vaig al teatre, doncs dec ser actor.

Al teatre vas tenir la por escènica de no poder tallar i tornar a començar?

No, perquè saps que no existeix la possibilitat. En canvi, té una cosa molt bona: l’acudit que fas i la gràcia que fas o no la tens al moment. Si fas alguna cosa i la gent riu, l’endemà ho apretes més, a veure si riuen una mica més.

Teniu marge per improvisar?

Sí... Tenim marge per posar coses noves, per improvisar l’escena no, perquè darrere meu ve un altre, i si no li dono el peu em matarà! Però sí que ens avisem: ‘avui diré això abans d’allò altre, no t’espantis!’. Per mi el millor és la cosa aquesta de tirar un acudit i sentir que d’aquella foscor bé un rugit... I dius: hi ha una bèstia aquí! Això és una cosa que no té la tele, i és molt maco. La càmera... encara sembla impossible imaginar que allò que estàs fent al cap d’uns dies ho veurà tanta gent per la tele, o el mòbil, o les tauletes. A mi encara em resulta difícil d’imaginar. A més, si el que diem al Polònia fa gràcia, ni els càmeres poden riure, s’han d’aguantar! Al teatre la dius i sents: buaaaaaa. I penses: hòstia, que guapo!

 

queco3.jpg

 

És obligat que et pregunti si els únics jocs de paraules que resols són els que fas quan imites al Màrius Serra...

Va haver-hi una època a la que em vaig aficionar als mots encreuats, i després em vaig passar al Sudoku. Ara m’he passat a l’Apalabrados, que és competir, és un Scrabble virtual, aprens alguna paraula.

Aquelles que vas provant a veure si cola encara que no soni massa bé?

Jo les provo totes! No en deixo passar ni una. Jo hi ha coses que sé que estan mal escrites i les provo, de vegades la màquina s’equivoca! I són 37 punts, que no està malament. Mots encreuats en vaig fer alguns, va haver una època que feia els de La Vanguardia.

Per què ho feies? Per relaxar-te, concentrar-te...? Cadascú ho fa per un motiu diferent, quin era el teu?

Jo passava l’estona sense pensar en res més. Passatemps en el sentit més estricte de la paraula, sense donar-li a l’olla a res que no sigui això. És com l’Apalabrados, o els Sudokus.

Per acabar, et faré triar una paraula que t’agradi, per algun motiu especial. La que vulguis.

Hi ha una paraula que defineix la meva feina, que m’agrada molt. Me la va dir un pagès, i quan me la va dir coneixia la paraula, però mai m’havia donat compte que definia perfectament la meva feina. És escarnir. Escarnir és imitar algú però enfontent-se’n. Era un pagès de l’Empordà, em va dir: cagondéu com els escarniu a tots! I vaig buscar al diccionari i és exactament això: imitar enfontent-se’n d’algú, es perfecta!

Doncs ja tens la professió definitiva: escarnidor!

Sí! A més m’agrada molt com sona, i defineix exactament el que faig. Escarnir és una imitació amb mala llet, amb ànim de no ser pla, de fotre un calbot, una bufetadeta d’aquelles que no fan mal però les notes.

queco4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

 

Tornar