Rafael Vallbona: "Una història sola no és res, cal convertir-la en relat"

En Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) continua fidel a l’acidesa i un cert pessimisme lúcid que l’acompanya i impregna les seves paraules. Es defineix com un “home antic” només trobar-nos, lamentant haver-me fet esperar 10 minuts. Acaba de guanyar el premi Sant Joan de Novel·la per La casa de la frontera, una nissaga familiar situada a Puigcerdà que abraça cinc generacions. Seiem a una terrassa de la Superilla del Poblenou, en un dia gris que sembla anunciar la tardor. 

M’agradaria parlar de les tres idees bàsiques de La casa de la frontera: casa, frontera i el segle XX. Per què volies tractar aquests temes a la teva novel·la?

Jo crec que, de fet, són dos temes que porten a un tercer. D’una banda hi ha la idea de casa, de nissaga, d’explicar la història d’una família. L’altra és la frontera, el territori. I aquestes dues idees et permeten fer un fresc del segle XX.  El concepte de família es deu a que explico la història de 5 generacions, des del final de les guerres carlines fins als nostres dies, uns anys amb una transformació brutal, i una família que viu al mig de la frontera, entre les duanes francesa i espanyola. El territori, la frontera, és un lloc que em fascina, un lloc d’interregne i barreja que no se sap ben bé de qui és, i que està habitat per gent que va a parar allà a la recerca d’una última esperança o un darrer renaixement. Gent bastant rarota, una mica perduda, diletant. 

I per que és tant important el segle on passa tot això?

Quan acaben les guerres carlines deixa de ser perillós anar pels camis. Un cop algú em va dir que al final de les guerres carlines va inventar-se el turisme [riu]. Això em va provocar l’atractiu de fer aquest relat, perquè era una visió perifèrica. Aquestes històries s’expliquen des del centre, des de la capital, i es crea la sensació que la gent de la perifèria només viu la història com a víctimes o com a espectadors. No, no, no! Es pot ser protagonista de la història des de la perifèria. I ara pot sonar ridícul parlar de Puigcerdà com la perifèria, perquè ho tenim a hora i mitja, però fins l’any 1986 no era així, t’havies de menjar tota la Collada de Toses. 

A més a més, Cerdanya és en sí una anomalia geogràfica, una vall que és frontera entre països però que físicament no té delimitacions clares, un espai de barreja. 

Cerdanya té dos estats: Espanya i França, dues províncies: Lleida i Girona, dos partits judicials: La Seu d’Urgell i Puigcerdà... Tot en una única vall, una plana molt ampla que es va encaixonant seguint el curs del Segre, pràcticament fins a Martinet. Té una dinàmica pròpia. Jo vaig trobar un document que em va facilitat el gran historiador de Cerdanya, Jean-Louis Blanchon, d’un governador que va enviar una carta a París dient que els ceretans estan perduts, que no es podien afrancesar. Els deixava per inútils. Però avui en dia, continuen sent així, la República Francesa ha abdicat de cuidar tot el que queda per sota de Pau, Tolouse, Nimes i Montpeller. Se’ls hi en fot. Ni puto cas. Històricament, els polítics francesos no han fet molt cas del territori. 

Com arribes a la història de la família Grau i com has teixit el relat?

He estat  anys per fer aquesta novel·la, 9 anys des que l’avi dels meus amics m’explica que ell feia una sopa que es diu porrosalda que li van ensenyar els bascos que van estar a casa seva durant la guerra. Això em va activar el nas, vaig ensumar que hi havia una història. Després d’una certa recerca amb moltes clarors i ombres – vaig arribar a pensar que el Ricard estava gran i que potser no hi era tot – però no. A l’arxiu de Salamanca hi ha un document que explica que va haver-hi delegacions del govern basc instal·lades al menjador dels meus amics, al menjador de la casa de la frontera. Em va fer molta il·lusió poder demostrar que el senyor Ricard no estava equivocat. He hagut de fer una recerca documental gran i moltes entrevistes amb la Carme per tenir la història completa. Però una història sola no és res, cal articular-la i convertir-la en un relat. Sobretot, cal construir el temps. 

Entrem en la pregunta de la ficció i la no-ficció, o...?

A mi és una pregunta que se m’escapa molt. No sé si hi ha una frontera gaire clara, jo el que explico està documentat, però jo he articulat el temps narrativament.  El que hi ha és una vocació narrativa, que crec que és el més important. Quan jo estudiava primer de periodisme, el 3r dia de classe, la professora Petra Maria Secanella – enorme persona amb una paciència enorme – ens estava explicant les 5W i la piràmide invertida. I quan va acabar, jo vaig aixecar la mà i li vaig dir: “perdoni, quan començarem a parlar de Tom Wolfe, Hunter S . Thompson, els nous periodistes...?”. Em va mirar aterrida pensant, ja m’ha tocat la rata sàvia del curs. A mi m’importa la narrativa, explicar històries. Si després són realitat o són ficció, no hi poso frontera. Potser creiem que el llenguatge periodístic és el que s’explica a una roda de premsa fent mil coses alhora. No estableixo tant la diferència entre periodisme i la novel·la com entre un text ben fet i mal fet. 

Jo parlava del límit dels fets i el que no són fets. Més enllà del llenguatge. 

Jo no puc demostrar algunes coses que explico, no sé si el Miquel va ser a l’assaig general del Palau de la Música de l’any 1936. No he tingut la possibilitat, ni ganes, de demostrar això, perquè no he volgut fer un relat fidel a la realitat. És que tampoc m’ha preocupat, no ho he de publicar a un diari com informació. 

Ja que parlem de periodisme, tu que has trepitjat diverses redaccions, m’agradaria que parléssim del paper dels mitjans el 17 d’agost, el dia dels atemptats. Quin anàlisi fas de com van actuar els mitjans aquell dia?

Jo establiria dos punts de vista molt diferents. El primer és el del professional, de gran o de petit mitjà. La feina dels periodistes ha estat ingent, moltissims han deixat les vacances i han tornat, això et reconcilia amb l’ofici. I hi ha gent que ha fet més hores que un rellotge sense saber si li pagaran i que ho ha fet per contribuir a donar el servei públic que sempre han de donar els mitjans de comunicació. Jo, des d’aquí, no tinc cap element que em faci dubtar. Al contrari, la professió ha tret el millor de sí mateixa. 

Dit això...

El paper dels mitjans ha estat molt més discutible. Els mitjans tenen uns propietaris, no ens enganyem, siguin públics o privats. El paper dels mitjans ja estava contaminat prèviament, estava clar que no podia ser millor del que ha estat. La posició se sabia de sobres, i qui no ho sabia era burro, o babau, o neci. Qui no sabia que seria així és que no sap el món on viu. Totes les capçaleres tenen una posició prèvia pel que fa el moment polític a Catalunya, i qualsevol cosa que passi en una situació límit serà utilitzada per les dues bandes. Si fins i tot s’ha utilitzat l’ascens del Girona per fer política. L’equip del procés, deien! Això li expliques a l’entrenador, i flipa mandonguilles. Les coses han anat violentament enverinades, i a mi em sap greu que sigui així, però no ho trobo estrany. Quan el coordinador de redacció de El Periódico va dir que aquella informació va ser filtrada per dos ex consellers, em va quadrar tot. Però insisteixo, una cosa són els professionals i l’altra la propietat privada dels mitjans. Aquí s’aplica el sentit més primari del concepte marxista de l’economia: tu tens els mitjans de producció i jo tinc la força de treball, ens posem d’acord i em pagues un sou. També és cert que, com que la història del país corre a un ritme vertiginós, del que va passar fa 15 dies ja no ens en recordarem. La opinió pública té memòria de peix: 3 segons. 

Més enllà de les polititzacions partidistes dels mitjans, també m’agradaria parlar de totes les mentides que es van dir el dia dels atemptats. Com es va fer d’altaveu de tot allò que circulava a les xarxes de manera indiscriminada, sense escrúpols. Hi van caure pràcticament tots els mitjans un dia o un altre. 

Això és símptoma de la urgència i de la precarietat en la que es treballa. Hi ha molta demanda d’informació i pocs professionals per elaborar-los. Es tira pel broc gros, tothom es creu qualsevol cosa. Això fa que la informació sigui de menys qualitat. Una sola persona assisteix a una roda de premsa i alhora redacta la informació, i quan acaben han de fer un stand-up i a sobre fer fotos. És de bojos! Després hi ha la competitivitat, que jo sempre he combatut. Això fa que si un diu una cosa, l’altre l’hagi de dir més grossa. Sent agost, amb audiències baixes, saps que amb allò salves el share el mes, i es fot carn a la graella com sigui, alguns mitjans molt crua. 

El que sorprèn és que no hi hagi conseqüències. 

Ningú rendeix comptes. Perdona, ningú ha demanat raons al Banc d’Espanya, que es va equivocar i ens va costar una pasta. I als del Banc Popular? Aquesta sensació de poder fotre el que vulguis és un símptoma de la globalització, del neoliberalisme. L’ultraliberalisme s’ha carregat el capitalisme, el capitalisme ha fracassat igual que el socialisme. Als mitjans de comunicació podríem tenir present la idea de la llibertat d’expressió, però se’n fa un ús perniciós, una mica pervers. Qui s’omple la boca de llibertat sempre és la dreta autoritària: llibertat per a mi, per a tu ja ho veurem. Els mitjans haurien de fer autocrítica, i els seus consells editorials consisteixen en aplaudir la feina de la direcció. Si a això li afegim que la capacitat d’interpretació de la realitat per la opinió pública és cada cop menys crítica... És normal, l’allau és tan gran que no tenim temps de pensar en res, hem passat de no interessar-nos la informació a voler ser nosaltres fonts. Són collonades. 

Hi ha alguna esperança aleshores?

Sí, sí! Ens hem de formar com a societat en la interpretació dels mitjans, hauria de ser una assignatura, hi ha veus que ho demanen això. A batxillerat, per exemple. Estar informat és una responsabilitat ciutadana, però després aquí s’imposa el que crida més... En fi. Potser tinc una visió tràgica de la vida, però no em va malament. I si caic, dic: “estava escrit que havies de caure, Vallbona!”. Jo sóc conscient que soc del món d’ahir, com diria Zweig. Jo visc en un món cada vegada més petit, i ja no em queda espai per posar els peus. 

Aquesta desconnexió entre el món d’ahir i el món d’avui ha existit sempre? 

És molt diferent. La meva generació era enfrontament, ens vam enfrontar amb els nostres pares, vam intentar arrossegar-los cap a la transformació del món que volíem fer. Ells eren fills de la derrota absoluta, de la desfeta, i els vam voler arrossegar, o fer-los còmplices. Ara jo crec que aquesta falta d’entesa generacional no és producte d’un enfrontament. Crec que és tantsemenfotisme. Per part de les dues generacions: la teva i la meva. Sou la generació més ben preparada que hem tingut. Jo, a la teva edat només havia anat fins Andorra! Tinc confiança perquè crec que redreçareu el que estem vivint i que deixareu el món millor del que l’heu trobat. 

Per acabar, et demano que escullis una paraula. 

País. Per mi, el meu país no és un ens polític, no està limitat per fronteres, policies, passaports, banderes, escuts o lleis. Jo a tot això no li dec cap mena de fidelitat, a res. El meu país és la meva llengua, la meva cultura i la civilitat que he conegut a través d’això. Aquí les fronteres queden molt difuminades, però si a algun concepte m’agrada tenir-li una certa fidelitat (tampoc sagrada) és a la meva cultura i la meva llengua. La resta, són coses circumstancials.

Text i fotografies: Oriol Soler

Tornar