Ramon Besa: "M'ho he passat molt bé, però sóc un derrotat"

Quan acaba l’entrevista a Ramon Besa (Perafita, 1958) i sortim de l’ascensor de la seu d’El País al carrer Casp, fotògraf i redactor esbufeguem. Ha estat una hora densa i complexa on el Ramon, el cronista del Barça per excel·lència i mestre de periodistes esportius des de fa anys, ha fet una anàlisi de la degradació del periodisme esportiu, del paper d’El País dins la crisi dels mitjans i del seu propi paper en aquest entramat – “potser me n’aniré a Perafita a llegir, mirar i fer coses que no tenen res a veure amb el que estic fent ara” – que cal llegir, rellegir i interpretar. Ulleres rodones i cara rodona, ens rep ben d’hora un matí plujós d’octubre a la redacció, i s’accelera a mesura que avança la conversa. Porta una llibreta que acabarà plena de ratlles, cercles, números i guixades i que utilitza com a via d’acció expressiva i no com a suport d’apunts.  El Ramon, a part de ser el cap d’esports d’El País a Catalunya és un dels pocs creadors del relat del Barça a gespa i despatxos, com a equip i com a símbol, i ens fa una classe magistral durant l’hora de conversa sobre la història del club. El més important: sense suficiències, amb una autocrítica gairebé ferotge cap a ell mateix i traspuant honestedat a cada resposta.

Fa cosa d’un any vas fer un article on explicaves com el Barça us ha anat allunyant progressivament els últims anys: menys entrevistes a jugadors, cap als entrenadors, sessions a porta tancada... I deies que el club ja no necessita cronistes, que entre els departaments de premsa i les xarxes socials ja en té més que suficient. Quin és el vostre paper al club i quina relació s’estableix amb els periodistes si ja no us necessiten?

Agenda. El nostre paper és fer agenda, decidir si hi anem o no hi anem. Ells reparteixen el pinso per a tothom, la comunicació corporativa funciona com un rellotge i tu ara pots fer un diari sense sortir de la redacció: roda de premsa, esmorzar informatiu, presentació... Tots fem la mateixa informació, i tota controlada pel club. És molt difícil sortir d’aquest cercle i cada cop l’accés a les fonts és més complicat, per això el periodisme ha degenerat molt i no hi ha notícies que ens puguin sorprendre.

El paper dels clubs en aquesta degeneració del periodisme és evident; quin és el paper dels periodistes?

Ens hem acomodat, i ja ens va bé. Ningú ens renya, estem en una rotonda on tothom va donant voltes, si tu vas a una roda de premsa i prens notes o talls de veu sembla que ja hagis fet la teva feina. És un esperit molt pobre, cal ser transgressor i buscar altres punts de vista però alhora si t’allunyes de la normalitat et miren com un estrany, com si vinguessis a molestar. El periodista necessita espai i temps, i hem perdut les dues coses. L’única esperança sou la nova generació. L’altre dia llegia un article que classificava els periodistes en tres generacions: una que ja està jubilada o prejubilada, que era una gent amb molt de coneixement i que han prescindit d’ells. La segona és una generació que no s’acaba de jubilar però que veu les noves tecnologies amb cert recel, i la tercera són els joves que heu de veure què en fem, de tot això. El que ha de passar és que les empreses periodístiques estiguin dirigides per periodistes, això és el més important. Els que fem periodisme al Barça som presoners de l’èxit del club, i també còmplices d’aquesta edat daurada. Cada dia me’n recordo de la frase de l’Enric González on explica que el periodisme esportiu masturba al lector. La crisi del periodisme no és només per culpa del model de negoci, nosaltres també som culpables.

També fa uns mesos escrivies que estaves fart de seguir notícies que et quedaven lluny, que cada vegada senties més la necessitat de tornar als esports del Lluçanès, a la proximitat. Persisteix aquest sentiment? Com el gestiones?

No és només a nivell esportiu, a mi em reconcilia amb el periodisme el fet de fer periodisme de proximitat. Quan treballava a El 9 Nou hi havia la possibilitat de trobar-me amb el davanter centre del Manlleu pel carrer i jo l’havia posat a parir a la meva crònica si havia estat valent. Això et fa sentir el periodisme de veritat: t’atreveixes a mantenir el discurs? L’empresa et deixa? En canvi el periodisme d’ara és de distanciament, si li dic a Messi que és cul d’olla no passa res, ara em coneix una mica però durant molts anys no m’ha conegut, i per tant no passa res. Res! No hi ha conseqüències, estem acostumats al periodisme de televisió, hem perdut la militància activa, i el que cal és anar als llocs i fer periodisme de carrer. Però entre els comunicats, les xarxes socials i els mails tot és molt més fàcil, ens acomodem i fem informatius i diaris sense sortir de la redacció.

Què hauríem de fer aleshores?

Cal tornar als orígens, a l’essència, cosa que jo ja no puc fer perquè sóc soci del Voltregà i del Manlleu, per tant no faré informació d’aquests clubs. Jo no sóc soci del Barça, vull que guanyi el Barça i no me n’amago,  però no en sóc soci, és el meu codi. Ara, tornar a l’essència significa cobrar menys calers i passar-les més putes, i això ja és tocar os! Perquè els periodistes hem viscut de puta mare!

Això també va per generacions.

Totalment. Recordo quan vaig començar a col·laborar a Mundo Diaro que es feia cua per cobrar, i el setè de la cua de vegades ja no cobrava. I res, cap a casa sense sou. Jo volia ser periodista per bohemi, per anar als llocs, tenia punt de borratxo, de crític. No volia ser periodista per fer-me milionari o ser famós! Hem perdut el caràcter romàntic del periodista, ningú es mata per escriure bé o parlar bé. Mira, et posaré un exemple.

Endavant.

Entre els 70’ i 80’, la majoria de diaris no admetien més del 40% de publicitat, perquè creien que un diari no havia de tenir més anuncis que informació. Algú els hi va dir: “vostès estan molt equivocats, si destinen més espai a publicitat podran pagar més als redactors i hauran d’omplir menys pàgines, per tant menys feina”. Com no hi havíem caigut? Més tard van tornar a venir els mateixos senyors, i van dir: “vostès han de donar productes que suposin un valor afegit als lectors. Llibres, discos... I admetre més publicitat. Seran més poderosos i vendran més diaris”. També es va fer això. Deu anys més tard, ve un paio d’una escola de negocis i diu: “vostès a El País són uns esnobs, han de vendre roba, neveres, què és aquest acomplexament de vendre només llibres i discos?”. Què ha passat ara? No arribem al 30% de publicitat, i el negoci se n’ha anat a la merda.

...

I els periodistes? Cotxe, pis, segona residència, famosos. Som còmplices. Ningú es va queixar, cap comitè es va queixar. Per què? Ens ha anat de puta mare, hem viscut una edat d’or. Donem la culpa a les tecnologies, les noves generacions, als amos de les empreses. Però som còmplices. I tornar a l’essència també és això: estalviar per haver de comprar un cotxe, demanar un préstec al banc, demanar diners a la teva família per passar el cap de setmana. I voler escriure bé, voler anar on no va ningú, conèixer gent. Ara què fem? A la redacció tancats, i a fer tuits, comptar seguidors i jugar al famoseig. La popularitat és molt fàcil d’aconseguir, el prestigi és molt complicat. Periodista o personatge? Aquí és on estem ara. Venent mantes, xumets, anoracs, entrades... I fent la pilota al club perquè no ens retirin els patrocinis. Tot això s’ha de reinventar. Fa uns dies em van entrevistar uns nois joves a La Sotana, un programa on et fots un got de ratafia i passes una estona collonuda. Però i això què? No en vius de La Sotana! És una iniciativa molt bona, però no vius. Cal reinventar-ho tot, i pensar primer amb el periodisme i després amb la pela.

Hi ha molts discursos i debats sobre la crisi del periodisme, però poques vegades s’explica que hi ha una generació de periodistes que han viscut de puta mare. A l’última dècada El País ha fet un descens brutal de qualitat i de popularitat, ja no és una estructura d’estat ni un símbol com va ser-ho en el seu moment, i no representa aquestes conviccions que tu estàs explicant. Com encaixes aquesta conviccions i aquest camí que creus que cal per refer el periodisme treballant a El País?

Patint. Per què negar-ho. Abans eres d’un mitjà, ara treballes a un mitjà. I no només a El País. Jo al 1986 estava  a l’Avui, i quan em van oferir treballar a El País no m’ho vaig pensar ni un moment, treballar aquí era un signe de distinció. I mira que vaig haver de repassar lèxic, sintaxi i ortografia en castellà perquè jo havia treballat sempre en català; i ara paradoxalment ho he hagut de fer a l’inrevés per escriure en català al Quadern. Però vaja, que la crònica a El País és per a tota Espanya, ha de servir per a tots, i això és un exercici professional molt ric, aquest diari m’ha donat una mirada honesta – ja sabem que l’objectivitat no existeix – però ara hem acabat fent premsa de club. Molts ens hem equivocat molt. Ara al diari ja no saps qui és l’amo, són propietat dels fons d’inversió, no hi ha referents i els diaris estan endeutats i en mans dels creditors. No tenim referències, no només El País, sinó a molts mitjans, i això crea tensió. Tinc 58 anys i estic a la porta de sortida. M’ho he passat molt bé però he perdut. Els joves demanen pas, a mi em ve de gust anar-me’n a Perafita i llegir, mirar i fer coses que no tenen res a veure amb el que estic fent ara. Sóc un derrotat.

Però falta poc perquè passi això?

Sí. Jo crec que falta poc. No sé si me’n tornaré a El 9 Nou, no sé què faré.

És paradoxal que algú com tu que ets mestre per a molts periodistes i també reconegut pels lectors com EL cronista del Barça de les últimes dècades et sentis un derrotat.

Hem manat durant un temps i els diaris creuen que ja hem complert la nostra etapa, jo només aspiro a que em facin cas, això no consisteix en gestionar “la pàgina del Ramon”. Mentre jo sigui redactor en cap de la secció d’esports de Catalunya, a mi em fa mal d’ous quan no m’agrada la secció que fem, perquè considero que estic faltant a les meves conviccions. Cal que hi hagi canvis, jo també he entrar aquí fent el relleu a gent, i estic molt orgullós d’aquella secció dels 90’ i 00’amb Sergi Pàmies, Vázquez Montalbán, Enrique Vila-Matas, Guillem Martínez, Enric González... Allò tenia valor periodístic, ara les coses són molt diferents. El valor del que jo puc aportar interessa relativament a l’empresa i al diari. El que em passa a mi, al cap i a la fi, li passa a molta altra gent. Tinc ganes de ser espectador, potser he de redefinir el meu rol i que jo pugui fer el que m’agrada i que això també deixi satisfet al diari. Si no, me n’aniré a Perafita a gaudir de la vida, ho tinc claríssim, jo ja ho tinc tot fet en aquest sentit: no tinc cap hipoteca, he pagat els deutes, el meu fill viu feliç amb la seva parella i ha volat del niu... I penso que potser em toca fer altres coses, tinc els meus dubtes.

En aquesta situació on el Barça està allunyat de qui l’explica i on els periodistes no trepitgen carrer, es perd la possibilitat de crear un relat extraesportiu del club, del Barça? “L’exèrcit desarmat de Catalunya” de Vázquez Montalbán o el “més que un club” que va voler impulsar la junta de Laporta són impossibles amb aquesta fredor de gabinet de premsa?

S’ha de refer. El Barça va tenir un relat però no tenia marca, només un relat maco, literari i romàntic, perquè no guanyava. Tenia gran part de victimisme, fins que va començar a guanyar i va començar a construir una marca, i va casar relat i marca durant un temps, cosa que el Madrid no tenia. El Madrid no ha tingut relat, només ha guanyat, el Madrid explica la seva història a partir de la fundació de la Copa d’Europa, abans no hi ha res, només hi ha la glòria de guanyar i guanyar. El Barça ha arribat a un punt en què ha de saber gestionar relat i marca, i des de fa un temps crec que el Barça té un gran equip i és potent com empresa però no té identitat de club. Aleshores, jo crec que l’actual directiva ha de tornar a donar vida al club.

És una directiva gestora? D’estadistes?

Sí, i a molts socis això ja els agrada, volen gestors que no es fiquin massa en política ni en polèmiques, i que surtin els números. Deleguen la feina a executius, però jo crec que el Barça ha de tenir un relat com a club i que cal refer-lo. El debat de les estelades, per exemple. La junta directiva vol quedar bé amb tothom, amb les institucions futbolístiques i amb els aficionats. Si vols quedar bé amb tothom tens problemes, en canvi la directiva Laporta tenia declaracions d’intencions inequívoques, i la sensació és que la junta vol fer una contrareforma. El Barça sempre ha tingut directives que reflectien la societat: la indústria tèxtil, la construcció... I Laporta guanya a Bassat, que tenia una candidatura on hi havia tots els poders representats: el poder econòmic amb Salvador Alemany d’Abertis, el poder polític amb Miquel Roca i Junyent, Pep Guardiola que era un símbol del Barça i un president institucional com era Bassat. Va ser una certa revolució aquesta victòria, i ara hi ha un moment d’indefinició, de saber com trobar la singularitat dins la globalitat, de debatre si Qatar pot ser o no patrocinador.

Aleshores, creus que l’actual directiva ajuda més a una certa homogeneïtzació del Barça dins un mercat global?

 I hi ha una certa inèrcia, es conforma amb quadrar pressupostos i tenir a Messi content, falta idea. Guardiola tenia el club al cap, per exemple. Es pot estat d’acord o no amb el seu intervencionisme i el seu poder, però ell pensava en el club. I Luis Enrique pensa en l’equip. Bartomeu apaga focs, però quan ell surt a parlar no hi ha aquella sensació de “silenci! Parla el president del Barça!”, ni tampoc autoritat moral o col·lectiva. És una gestió molt ESADE, de gestors, que els és igual portar un negoci de neveres o de globus aerostàtics. I el futbol necessita un gas sentimental que és molt important. I ara només pot ser president qui té molts calers.

Fa molts anys que segueixes el Barça i tu ets un dels cronistes que ha creat relat del club els últims 30 anys. Quin són els pilars a la gespa i als despatxos d’aquest relat?

A la gespa està molt clar que el factor diferencial és Cruyff, que converteix una idea de futbol que era perdedora en una idea guanyadora, hereu de l’Hongria dels 50’ i l’Ajax dels 70’. Aquella idea la desenvolupa extraordinàriament bé Guardiola, perquè introdueix mètode a la idea, i ara la desenvolupa Luis Enrique. Sabent que Rijkaard va tenir també un paper molt destacat com a intèrpret d’aquesta idea. I després hi ha el factor Messi, pot remetre a èpoques com la de Kubala o Cruyff, on sembla que un jugador pugui sostenir ell sol el club sencer. I és molt puntual, perquè el Barça sempre ha estat un club d’entrenadors, d’una idea de joc, la manera de jugar a futbol. En canvi el Madrid guanya i després pregunta per què i com.

Això a la gespa. I als despatxos?

La gran explosió d’aquesta manera de fer, i per lligar-ho amb la part de club, és quan el podi de la pilota d’or el poblen Messi, Iniesta i Xavi, que representen la connexió amb Catalunya, Espanya i amb el món global, una coreografia perfecta. Per què això passa al Barça i no a altres clubs? Messi a Argentina no fa el mateix que al Barça, perquè Messi domina el solfeig. Com a una bona banda de jazz, els solistes improvisen a partir d’un solfeig, i ningú improvisa sense una base. A Argentina hi ha intèrprets, però no hi ha solfeig, i el solfeig s’aprèn a La Masia. Aquest és el valor a conservar. Ara tens intèrprets excel·lents, que potser trigaràs molt a trobar una altra vegada, però el solfeig persisteix. La clau no és trobar un altre Messi, no el trobaràs, però la banda ha de seguir tocant. I això és un model de club.

Quins són els noms propis d’aquest model?

Núñez endreça el Barça, li posa ordre a nivell empresarial , ell és el representant del totxo, un constructor que sap de diners. Núñez s’oblida del futbol, per a mi és semblant a Florentino Pérez ara, que veu només els elements mercadotècnics i percep els futbolistes com estrelles del pop. I aquí és on va començar la decadència del Barça, quan Núñez ven Ronaldo a l’Inter de Milà. La junta de Laporta és un cop d’efecte, sobretot amb UNICEF, que fa que el Barça sigui el club dels nens, que identifiquen el futbol amb un joc, i amb un element que et retorna a la infància. A més a més guanyes! I construeixes la marca i el relat de més que un club. I el Barça de Laporta és desacomplexat, valent, sense dobles discursos.

Però també s’acaba estimbant.

 De cop i volta la gestió d’aquest actius es fa malament, Laporta s’estimba i es queda sense relleu. I tornem a la contrareforma: seny i rauxa, blau i grana, Cruyff sí i no, Guardiola i Tito. El Barça mai gestiona bé els seus actius. El Barça ha tingut els millors jugadors de la història a excepció de Di Stefano i Pelé. I no ho sembla! Quan Maradona i Ronaldo venen a Barcelona no sembla que hagin jugat aquí, Samitier va ser defenestrat, Cruyff va marxar i va tornar, Guardiola ara torna i se’l mira com un traïdor... En fi, una prova de maduresa seria fer un acte reverencial a Guardiola, i hi ha gent que l’odia i l’insulta.

Molt catalanet tot plegat.

Sí, totalment, representa un catalanisme carrincló, acomplexat i gasiu, que té falta de grandesa. Els joves obriu món i mireu a fora, en canvi aquí Rexach s’ha passat tota la vida en un metre quadrat, i en canvi si Guardiola se’n va a fer món li mostrem actitud esquerpa.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Trempar. Trempar és el més important a la vida, i no només al llit. Et posaré un símil que jo dic moltes vegades. Jo em vaig criar amb la meva àvia, que estava ferida des dels 50 anys, i vídua. Un dia li vaig preguntar com és que sempre estava tan contenta convivint amb la fatalitat, i em va dir: “cada dia, quan apago la pera i me’n vaig a dormir penso que hi ha un minut de la meva vida que no canviaria per res. Si són dos, encara millor. I si és una hora ja ni t’ho explico”. Doncs crec molt en això, trobar un moment per a tu cada dia, almenys un. Pot ser qualsevol, avui pot ser aquesta entrevista que hem fet, o el dinar que faré avui a la Boqueria amb uns quants companys que ens acusen de ser Guardiolistes anti sistema. Trempar, trempar per alguna cosa.

 

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar