En Ramon Mas (Vic, 1982) i en Ricard Planas (Barcelona, 1981) són els fundadors de l’editorial independent Males Herbes, que va néixer l’any 2012 com a continuació de la revista Les Males Herbes. Cinc anys més tard, el projecte conté un catàleg amb prop de 50 títols, i gaudeix d’una salut literària envejable. En la conversa que es presenta a continuació, en Ramon i en Ricard repassen aquest frenètic lustre que han gaudit al capdavant de Males Herbes, i analitzen la situació editorial del nostre país de manera desacomplexada. 

L’any 2010 engegueu la revista Males Herbes i al 2012 decidiu eixamplar el projecte creant l’editorial Males Herbes. Que us porta a iniciar aquesta aventura?

Ricard Planas: Fer una editorial era un somni d’universitat. I la revista va ser un projecte previ.

Ramon Mas: Sí, sempre ho havíem dit. El Ricard va estar un temps vivint a la Xina i quan va tornar jo ja tenia la revista muntada. Llavors, quan vam decidir tirar endavant l’editorial vam aprofitar la feina que havíem fet durant dos anys amb la revista. Vam vincular els dos projectes perquè amb la revista ja teníem una base feta. Havíem conegut molts autors, era una revista de ficció, etc.

Aquest any celebreu el cinquè aniversari del naixement de l’editorial. Heu aconseguit el que us vau proposar quan la vau engegar? Quin balanç en feu?

RP: El balanç literari és bo. Hem fet el que hem volgut, hem descobert coses bones. Estem bastant orgullosos del catàleg que portem fet fins ara. Era més o menys el que ens esperàvem, i molt més, en molts sentits. Arran de la revista hem trobat escriptors que no coneixíem i que han passat a ser escriptors de l’editorial.

RM: Crec que és un catàleg de molt nivell. Un dels pressupòsits que teníem era que pensàvem que hi havia autors contemporanis que escrivien en català que estaven fent coses potents i que no estaven sortint perquè l’únic criteri per treure gent nova era comercial. I en aquest sentit estem satisfets. N’hi ha. I altres editorials estan fent el mateix, i ara sembla que hi hagi una generació nova d’escriptors en català, que no és que sigui nova, sinó que ara hi ha editorials que els publiquen.

El que heu fet ha estat donar-los veu...

RM: Exacte. Existir han existit sempre. I segurament hi ha hagut generacions d’escriptors que s’han trobat sense editorials disposades a donar-los veu. Almenys en els últims anys.

RP: A prendre algun risc. És més fàcil escriure i publicar de manera diferent, no comercial, ara que als anys 90.

Per què creieu que ha sigut, precisament ara, que han començat a sorgir totes aquestes editorials petites i independents en català, com la vostra, que estan donant veu a tots aquests autors que comentàvem?

RM: Perquè hi ha espai.

RP: Perquè les editorials catalanes grans ara formen part de Planeta i no prenen els riscos que segurament prenien abans, i ha quedat tot un espai que es podia omplir.

RM: Clar, Edicions 62 s’havia menjat qualsevol editorial amb vocació literària dels últims 30 anys. Llavors, 62 va passar a formar part de Planeta, i de cop va quedar tot un espai que estem ocupant les editorials petites. I hi havia espai i això ho va veure molta gent a la vegada. Perquè com a lectors havíem de llegir en castellà perquè no trobàvem referents en català.

És si més no curiós que hàgiu de ser vosaltres qui prengui els riscos de publicar autors novells, i no les grans editorials que, a priori, no tenen les dificultats econòmiques que vosaltres sí que teniu.

RP: A veure, els hi suposo pagar moltes nòmines.

RM: Però fracassen amb molts llibres. A ells, fracassar amb un llibre no els hi suposa el cop que ens pot suposar a nosaltres.

RP: Sí, fracassen amb molts llibres, però segurament no pensen que fracassaran.

RM: Clar, són llibres que la perspectiva és vendre’n uns quants milers. Però, clar, han de pagar unes infraestructures, etc.

RP: Això ens ho trobem. Hi ha llibres que treiem que som conscients que són difícils de vendre perquè ens ho diuen llibreters. És complicat arribar al client, al públic massiu.

Com s’hi arriba a aquest públic de masses? Com apropes a la gent aquests llibres que saps que són difícils de vendre?

RM: Perquè hi ha un públic lector. I hi ha llibreters que els hi agrada un tipus de literatura menys fàcil. Hi ha lectors exigents. Existeixen aquests lectors. Simplement hem d’anar a buscar-los. Han d’anar sortint i s’han d’anar acostumant a llegir en català. Però no és tan estrany. Hi ha moltes editorials en castellà que ho han fet durant anys i tenen lectors. I són editorials de solvència contrastada. Simplement és anar fent catàleg i anar mostrant que hi ha literatura bona que no és novel·la històrica, ni familiar, ni sobre la Guerra Civil, ni aquesta novel·la oficial catalana de Sant Jordi que és políticament correcte, que no és transgressora en res, etc. Aquests lectors hi són.

RP: També és un tema de xifres. Nosaltres d’un debutant en venem 700 exemplars. Està molt bé. Clar, 700 exemplars, per una editorial gran... Ja no s’hi fiquen. No ho veuen clar. Per què? Segurament per tot el que han de pagar. Això de les nòmines no era broma. Potser un fracàs per una editorial gran són 2.000 exemplars. No els hi surt a compte.

Parlàveu abans del paper de les llibreries i els llibreters. Com d’important ha sigut el paper de petites llibreries locals i independents en l’auge de totes aquestes editorials?

RM: Les llibreries són la clau. És la gent amb qui confies. Són gent que coneixen la seva feina i que són llibreters-autors. Trien els llibres que tenen a la seva llibreria. Cuiden els llibres que els hi agraden. En el fons som tots lectors. Si a un llibreter li agrada molt un llibre o una editorial, pot fer d’aquell llibre un Best Seller a la seva llibreria.

RP: Si el llibre que publiques no està a la taula de novetats, està mort. És tan trist i tan patètic com això. Has d’estar a la taula, tenen la paella pel mànec.

RM: Aquestes llibreries són les que ens produeixen la major part de les vendes al cap de l’any.

Males Herbes va néixer en un context de crisi, on el sector editorial va patir davallades fins al 2015. Quin ha estat el secret per subsistir?

RP: Això té a veure amb el que dèiem de les xifres. Què et suposa vendre 500 o 2.000 exemplars? I les expectatives? Les nostres, a l’inici, eren baixes. També cal tenir en compte que quan s’analitzen les xifres normalment són de les editorials grans. Això ho parlàvem amb Raig Verd i Periscopi, nosaltres anem a l’alça en moments que hi ha hagut una crisi bestial i el predominant era anar a la baixa.

RM: La manera de funcionar de les grans editorials ha de canviar. Hi ha d’haver un canvi de paradigma.  Les editorials grans volen molta gent, tenen 10.000 departaments interns que han de cobrar tant... Aquestes noves editorials treballem des de casa o tenim un despatxet, i els departaments som nosaltres. Per tant, si entre una o dues persones ho has de fer tot, la perspectiva no és créixer sinó sobreviure. Abans les editorials es forraven. Nosaltres no pensem en forrar-nos. Ni ens passa pel cap.

Tenint en compte tot el que comenteu, a mi, el que em ve al cap és precarietat. Per tant, editorials petites i independents, però precàries, també?

RM: Sí. Absolutament. Però és que la precarietat és el context. En temps de crisis la precarietat és una cosa que es dona per feta.

RP: El meu secret és crear-te la teva pròpia precarietat. Millor que treballar per altres no? Ser precari ho has de ser sempre. És una mica la nostra reflexió.

Llavors, el model ha de tendir cap aquí. En el sentit que explicàveu que el model ha de canviar de paradigma i assemblar-se al de les noves editorials.

RP: Sí. Però ho és tot el país.

RM: Econòmicament, eh. Crec que fan falta anys per consolidar-ho tot. Els catàlegs van creixent, cada vegada hi ha més lectors que confien, etc. No és el mateix tenir un catàleg de 5 anys amb 50 llibres que de 10 anys amb 100 llibres. Hi haurà molta més gent que hagi entrat a l’editorial i hagi entès el concepte i el tipus de literatura que es fa. Tu si t’enamores d’un llibre d’una d’aquestes editorials, de cop li agafes estima, te’ls mires d’una altra manera... I això és una feina que s’ha d’anar fent. Estar allà durant temps, sobreviure.

El secret per poder subsistir tots és l’especialització de cada segell?

RP: Jo crec que sí. I falten moltes línies encara per explorar. Mira el món editorial independent en castellà. Les que sobreviuen són les que s’han especialitzat.

RM: Clarament. Llibreries especialitzades i editorials especialitzades. A més, en català fa molta falta poder llegir coses TOP. Evidentment, no tots els llibres, però si tenir llibres en català de tots els tipus de literatura.

En el vostre cas, des de l’inici teníeu molt clar que volíeu publicar: obres narratives no-realistes, ciència ficció, sàtira, etc.

RM: Sí, perquè això es va establir amb la revista. La revista havia de ser de terror i ciència ficció però no va ser-ho perquè les aportacions que rebíem tenien una visió de la literatura fantàstica molt literària, però també molt tirant a l’absurd, a la sàtira, experimental, etc. I llavors, quan vam començar l’editorial ja vam seguir aquest camí. Simplement no realisme social. Perquè poden haver-hi coses que sí que poden ser reals, però són tan crues... Sempre diem que és una mica el criteri del Festival de Sitges.

Una de les especialitzacions que sembla que costa tirar endavant és l’assaig. Per què creieu que és així?

RM: No hi ha ajudes, i suposo que l’assaig sempre ha depès molt d’ajudes. I a banda, la meitat d’assaig que es treu és sobre la cosa catalana... També perquè assegura vendes.

RP: També passa que l’assaig es paga. S’ha de pagar a l’especialista o l’acadèmic al qui s’encarrega el llibre. Fer un assaig en el fons és com fer un doctorat. No és el mateix que presentar una novel·la.

RM: No hauria de ser el mateix. Amb la novel·la està tan assumit que l’autor no en traurà diners.

RP: Crec que el que falta són editorials universitàries. Ja ho fa Bellaterra, i ho fa molt bé, però falten més editorials universitàries. És una cosa molt anglosaxona. Les coses específiques les fan les universitats. Però, clar, això són diners públics. Jo no soc massa optimista.

Un dels aspectes rellevants és que editeu en català. És per compromís amb la llengua, per la necessitat d’eixamplar el lector en català, o surt de forma natural?

RM: Perquè pensem en català. Surt sol. També té a veure amb el que dèiem abans, hi havia un nínxol de mercat. Fer-ho en català és molt més divertit, perquè té un punt aventurer. Hi ha molt tros per córrer i t’ho passes molt bé. En castellà ja s’han fet tots.

S’ha d’acostumar el lector a llegir en català? Molta gent catalanoparlant tendeix a llegir en castellà...

RM: Nosaltres hem hagut de fer aquest canvi. L’única manera de canviar-ho és creant més oferta en català. Garantint que la traducció és bona i que ho llegiràs en un català que tu parles, no aquell català, a vegades ranci, que abans es feia servir en les traduccions. I que trobis el que t’interessa.

RP: La traducció en català, no diré que és molt millor, però passa per uns filtres populars molt xungos. Que en castellà no passa. Catalunya és un país de filòlegs. I et trobes moltes crítiques en la traducció catalana que amb el castellà no passa. Tenim una hipersensibilitat. I això, en part és bo.

Per acabar, us demano que em digueu la vostra paraula preferida.

RP: A mi m’encanta la paraula deserció. Perquè és complexa, no? Per exemple, en una novel·la. Preferiria mil vegades llegir una novel·la d’un desertor que d’un heroi.

RM: Jo soc més de conceptes que de paraules. Per significat diré entropia. Però, com a paraula i per sonoritat, pampalluga.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis