Ramon Solsona: "M'enamoro fàcilment de les paraules"

Les paraules són l’eina de treball bàsica per a Ramon Solsona (Barcelona, 1950), ja sigui per combinar-les i donar-hi significat o per endinsar-se en elles mateixes i la seva naturalesa. Des de fa 10 anys, a diferents emissores i amb diferents presentadors, fa una secció a la ràdio on una única paraula és la protagonista absoluta. Ha treballat amb quatre bèsties radiofòniques catalanes: Bassas, Bosch, Basté i Terribas. A part, ha publicat diverses novel·les i versos satírics. L’entrevista es fa a casa seva, i seiem al seu estudi envoltat de llibres. Els diccionaris són els dominants de l’espai. En Ramon en té uns 200, entre els quals algun d’especialment interessant, com el diccionari del vi. Les paraules són les protagonistes absolutes de la conversa, de la seva versatilitat juganera i de la irreflenable addicció que creen als qui hi treballen.

I quantes llengües domines?

A veure, dominar dominar… Sempre que faig alguna cosa de llengües comparades, que ho faig sovint a la ràdio, són les mateixes: de l’àmbit de les llengües romanes català, castellà, francès, italià i portuguès. Però en portuguès tinc poques eines i em costa trobar bon material. I després l’anglès i l’alemany, que són llengües molt interessants, i no són romàniques. Molt especialment l’alemany, que és una llengua germànica, i és molt interessant perquè és un pont entre llengües eslaves i llengües escandinaves respecte les nostres llengües i l’anglès.

Portes anys fent seccions a la ràdio sobre paraules. Què aporta aquesta secció?

La pregunta no me l‘hauries de fer a mi, sinó a les persones per a les quals faig aquesta secció. Però es tracta d’explotar la curiositat de les paraules, això és universal: aquesta paraula què vol dir, d’on ve, com ha canviat, com ha arribat... Si això ho fas d’una manera no estrictament científica sinó amb rigor i amenitat, entra millor. A veure, sempre s’ha de ser científic i no es poden explicar llegendes etimològiques, no et pots inventar res, això ho combato enèrgicament, però es pot combinar rigor i amenitat. Es pot netejar el llenguatge específic de la lingüística i fer-ho molt amè. Jo vaig començar a fer secció de paraules amb el Bassas, on jo demanava un tema i la gent trucava. No sé com em vaig atrevir a fer això, perquè cal preparar-ho molt bé, mai saps per on sortirà la gent ni què et dirà, alguns diuen tonteries. I ara fa uns 10 anys vaig començar amb el Xavier Bosch a Rac 1 fent la paraula del dia, només una paraula cada dia. I tinc la sensació que és una secció infinita. La gent sovint em pregunta si mai em quedo sense saber de què parlar, o si se m’acaben les paraules. Mai. El llenguatge no te l’acabes.

Com et prepares una secció així, com et documentes? Com esculls la paraula? Avui era suspendre...

Sí, avui era suspendre degut a la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional. Procuro treballar sobre l’actualitat, crec que és molt important, i un 99% dels cops em baso en això. El que passa és que perdo molt de temps. Literalment. Penso: d’acord, agafo aquesta paraula, vaig a treure-li suc! I de vegades em passo una hora o dues i veig que no, que només tinc obvietats, i si no tinc coses amb ganxo ho deixo córrer. La meva feina no només és triar coses que puguin interessar, sinó que també, amb molta fermesa, descartar les coses que no van enlloc i són pobres. M’ha passat molts cops, consultar mil cops el Coromines, aquí, allà... I desestimar-ho, pensar que això és espès, o que no té gràcia, o que és massa erudit.

Has descartat més paraules de les que has utilitzat?

No, no tant. Saps què passa? Amb els anys tens moltes coses a l’ordinador. Tinc un arxiu que es diu nòtules, retalls i petites coses. Són 50 planes amb petites cosetes, curiositats, fragments... Coses que apunto perquè em semblen interessants. I després no ho faig servir! Però estan allà. Jo cerco molt dintre del meu ordinador, la recerca interna és habitual. Més una pila d’eines d’Internet. Per exemple el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana. Et sona això?

...

Tu busques una paraula, i a partir del segle XIX i especialment el XX et diu una sèrie de paraules que surten a un registre de textos publicats, ja siguin de premsa o literaris. Jo miro si una paraula està admesa o no, i després miro qui la feia servir. Ostres, Santiago Rusiñol feia servir tal paraula! I així vaig fent. I també, en castellà, hi ha el Corpus del Español Contemporaneo i el Corpus Diacrónico del Español. I el mateix en anglès, en francès... Mira, ahir vaig trobar una cosa que no trobava enlloc. A mansalva. És una cosa que sembla que vingui del castellà. Doncs no! És italià, que ja es feia servir el segle XIV. A mans salva, amb les mans lliures, d’aquesta manera es poden cometre delictes. En fi, m’enrotllo, però estirant fils acabes trobant coses que ningú ha explicat.

Has fet secció amb Bassas, Bosch, Basté i Terribas. Algun d’ells ha tingut especial interès per la secció o un coneixement que t’hagi sorprès?

Jo crec que amb tots els que he treballat hi ha hagut molta sintonia. Ara, per exemple, estic amb la Mònica Terribas i segurament és la persona que segueix amb més interès el que explico, per entendre’ns: hi fica cullerada i ho segueix molt. Però vaja, amb tots ells m’he sentit dins un joc de complicitats, que a la ràdio és molt important.

T’has declarat com una persona fascinada per la màgia del llenguatge. Quina és aquesta màgia?

El llenguatge sedueix, enganxa. No sé si vaig fer servir les paraules màgia i fascinació, potser sí, però són dues paraules tan gastades que avui ja no les diria. Però el llenguatge atrapa. Una de les coses que té el llenguatge (ara hi ha diccionaris a Internet, en paper) és que tu busques, però de vegades trobes el plaer sense buscar. De vegades busques i no trobes. Però quan busques, trobes altres coses que no busques i t’hi enganxes, et perds, derives cap aquí, derives cap allà. Mira. [S’aixeca de la taula i agafa un llibre]. Mira, el dijous es presenta aquest llibre a la universitat. Noms de plantes, 35.000 noms aplegats en català, una feina científica impressionant, tant de botànics com de lingüistes.

No sabia que hi havia tantes plantes.

No, és que no n’hi ha tantes, sinó que moltes tenen noms diversos. Mira, i si ara obrim... Galinsoga! Galinsoga era un director de La Vanguardia que va dir que los catalanes son una mierda. Veus? Obres per on sigui, busques una cosa i en trobes una altra. Aquesta és la gràcia del llenguatge, que està carregat d’història, de vida, de cultura popular, d’enginy popular, de metàfores, de canvis de sentit, d’història col·lectiva, d’adaptacions fonètiques d’aquelles curioses... Es clar, és un món amb tantes vessants que és molt atractiu. Jo m’enamoro fàcilment de les paraules, i no entenc els escriptors que no s’enamoren de les paraules. Com a escriptor tens l’obligació d’estar enganxat a l’idioma, de treballar-lo, de ser un belluguet, un cul d’en Jaumet de l’idioma, de donar-li força expressiva. I no entenc que hi hagi gent a qui no li importi. El perill d’això és que de vegades es noti que tu com a escriptor fas servir paraules que et fan gràcia.

Anem al joc amb la llengua. Jugar amb la llengua quan aquesta t’apassiona és més complicat o t’hi veus abocat?

Una cosa porta a l’altra. L’interès per la llengua, la malaltia lingüística, té síndromes diverses. Jo no sóc especialment donat a la ludolingüística perquè sempre em cansa, al final no li trobo més al·licient que el perquè sí. Que ja està bé, eh! En canvi hi ha una part de la llengua, que és la rima, la poesia i les cançonetes infantils que m’atrau molt, són llengua enjogassada però pràctica. Són jocs lingüístics que serveixen per iniciar-se en les possibilitats de desenvolupament de la llengua. Jo he fet poesia satírica i aquí sí que m’he sentit jugant molt a fons amb la llengua, perquè t’obliga a comptar síl·labes. O a buscar paraules de tres síl·labes que tinguin l’accent a la tercera i que acabin amb i. Això és més funcional i m’hi sento molt atrapat. La part de jugar perquè sí també, però no m’hi entretinc massa. Però vaja, també he viscut els embarbussaments, anagrames...

La poesia satírica és un gènere descuidat. Per què? A Catalunya hi havia una gran tradició.

No ho sé, jo trobo molt a faltar La Trinca, o cantautors que en moments com aquests haurien tret cançons amb molta punxa i molta grapa. I això ho trobo a faltar, venim d’una tradició satírica que es manifestava molt al teatre. I ara tenim el Polònia. Crec que la ràdio i la televisió han absorbit tot això, i el vers satíric ha quedat arraconat. I jo el trobo a faltar.

 

He vist que vas coincidir amb en Tísner a una trobada de literatura i humor a Tàrrega. Què significa en Tísner?

A veure, jo no sé què representava pels altres, però sí que et puc dir quin valor té per mi. Ell tenia un perfil molt concret, és el pare espiritual del Màrius Serra, va introduir amb molta persistència i molta grapa aquesta tradició britànica de fer crucigrames d'una manera humorística, enginyosa, apel·lant a la intel·ligència i al coneixement lingüístic de la gent per potenciar-lo. Això ho feia d’una manera excel·lent, perquè era una persona benhumorada, amb un gran sentit de l’humor i amb una concepció de la llengua com una manera de passar-ho bé. Això contrastava amb la idea dels 60 o 70, quan la llengua era patiment, estava amenaçada, tot eren barbarismes, correcció editorial. Hi havia una por terrible a deixar passar un barbarisme perquè semblava que tota la llengua perillava. I és curiós, perquè ell i el seu amic Pere Calders (que també era un catxondo) feien un tipus de llengua molt fals. Feien el tipus de llengua més noucentista, més fabrià, però ho feien molt bé, i amb gràcia. Per això el Tísner té el valor d’agafar un model de llengua que no anava enlloc, i que després amb el canvi democràtic i les escoles es va apropar a un model real, i el va fer servir molt bé.

Sempre dius que per inspirar-te literàriament fas servir la quotidianitat. És més senzill crear amb coses corrents o amb accions èpiques?

No t’ho sé dir. El que passa és que la quotidianitat (i ara aquí aniríem a una discussió més fonda) i la llengua literària, tendeix a uns models més allunyats de la llengua real, de cada dia. Excepte la novel·la, que s’acosta molt més a la realitat i a la manera de parlar de la gent. I això és un problema important que tenim a la llengua catalana. Però anant al que preguntaves, doncs no sé que dir-te, sempre se’m parla de la quotidianitat i no ho sé... Crec que la vida de cada dia està plena de meravelles, de sorpreses, de decepcions, d’amor, de desenganys, de traïció... I això és tema literari. I això ho pots situar a una esfera més elevada? Sí, suposo. La vida de cada dia dóna material literari contínuament.

Em va cridar especialment l’atenció de Línia Blava, on tot passa a la Línia 5 del metro de Barcelona.

Allà hi ha una reflexió de fons, és a dir, la ciutat té una vida subterrània que no es nota tant. El metro va per sota, i al metro hi va la gent anònima (per això els personatges de la novel·la no tenen nom). I les vides anònimes es van teixint i es van entrecreuant entre elles de manera anònima. I tenia ganes de dir que una ciutat és un conjunt de vides anònimes encreuades anònimament, i qualsevol persona, qualsevol, fins i tot la més avorrida, monòtona i irrellevant, té una novel·la a sobre. Com a mínim. I era una manera de dir que Barcelona és una ciutat d’històries, per tant de persones, per tant de novel·les encreuades.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Lliri sisirinqui, altrament conegut com a iris sisirinqui. L’he trobada al llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, que conté més de 35.000 noms de plantes tot el domini català i que presento demà passat a la Universitat de Barcelona. Hi ha dos noms que són variant d’una mateixa planta (Gynadiris sisyrinchium) que provenen d’un llibre molt important en català, el Masclans, i que són un bombó per als ludolingüistes.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

 

Tornar