Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Roc Casagran: "Sabem que cal canviar els de dalt, però tot comença per una transformació des de baix"

Hi ha entrevistes que enganyen o sorprenen. Aquesta a Roc Casagran (Sabadell, 1980) n’és un bon exemple. La conversa va ser distesa, prenent una clara en un bar davant del Museu d’Història on dues hores després hi presentava L’Amor fora de mapa, la seva última novel·la. La trobada va ser propera, perfectament digerible, de les que no et deixen el cap com un timbal quan acabes. Un cop posades sobre paper, les seves paraules són denses, i els temes que hi surten profunds i complexos, sense veritats absolutes i amb un constant replantejament d’alguns dels pilars que sostenen les nostres vides.  Fins i tot la transcripció és gairebé íntegra, sense haver de treure frases que sobren, redundàncies o discursos inacabats, cosa inaudita. Potser aquesta habilitat per fer mundans temes universals és el que ha permès al Roc publicar quatre novel·les i quatre reculls de poemes abans de complir els 40, o el que permet apropar la literatura als seus alumnes de l’institut.

Una de les coses que has dit en entrevistes recents pre-Sant Jordi és que perceps la literatura com una eina de transformació social, però que molts cops aquesta transformació social comença per una transformació íntima. Quina idea de transformació íntima hi ha a L’Amor fora de mapa?

En el fons, un dels plantejaments vitals que es fa en Llull, el protagonista de L’Amor fora de mapa, és com vivim les relacions personals. Aquesta és una de les meves dèries o un dels meus dubtes existencials: molts cops quan parlem de transformar la societat parlem dels cercles de poder, dels llocs on es prenen les decisions, sabem que cal canviar els de dalt però tot comença per una transformació des de baix. Em sembla que la primera transformació és amb nosaltres mateixos, saber si aquelles coses que només ens atenyen a nosaltres mateixos les vivim com volem o com ens toca. O per inèrcia. I el Llull es planteja si les relacions de parella o d’amistat són les que desitgem i ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos o si no fem més que reproduir els esquemes i les maneres de fer de generacions anteriors.

En el cas de la parella tots podem identificar aquestes inèrcies: la vida en parella, l’amor romàntic, la monogàmia... Però en el cas de les relacions entre amics, quins tics o esquemes creus que reproduïm sense pensar-hi massa?

A vegades els tics de la gelosia i l’egoisme també els reproduïm a les amistats. Creiem que un amic mai ens pot fallar a nosaltres i que l’hem de tenir al nostre servei, i en canvi no veiem amb bons ulls que sigui amic d’altres persones que no tenen res a veure amb nosaltres. En el fons és desposseir-nos d’aquesta voluntat de tenir, de ser propietaris d’una persona. Tots estem d’acord que l’esclavatge és una cosa negativa, que seria la propietat absoluta d’una persona, però no veiem tan estrany aquestes micropropietats, que són els nostres amics o les persones a les que estimem, i sentim gelosia o ens sentim deixats de banda quan ells viuen coses amb els altres. Crec que és una cosa que hem de desaprendre, ho hem après perquè ens ho han anat ensenyant, potser no llegint-ho en llibres però sí veient com actuen els altres. I com que l’home és un ésser que aprèn per mimesi, hem anat imitant allò que vèiem. Potser es tractaria de desaprendre això i tornar-nos a plantejar com vivim l’amistat i les relacions personals.

En algunes ressenyes diuen que has fet una novel·la generacional. El tema de les etiquetes sempre és complicat, però plantejar-se el tema de l’amor de parella sí que em sembla prou representatiu a nivell generacional, de la gent nascuda dels 80’ en endavant. Creus que és així?

Per una part t’ho compro i per l’altra no t’ho compro tant. Per una part és cert que avui en dia la gent d’entre 20 i 30 anys estan establint relacions de parella molt diferents a les que tenien els nostres pares: difícilment algú s’aparella amb algú per tota la vida, les persones que estan aparellades han tingut abans altres parelles, hi ha persones que decideixen voluntàriament no tenir una relació estable i gaudir del sexe lliurement... Això crec que sí que és generacional. Però m’agrada remarcar que aquesta preocupació per com vivim les relacions de parella no és res nou ni que ens haguem inventat la nostra generació, sense anar gaire lluny, els hippies dels 60’ ja s’havien plantejat això quan apostaven per viure en comunes. Per tant, em sembla que és una preocupació que tothom ha tingut al llarg de la història. El que m’estic trobant amb la novel·la és que hi ha molta gent de la meva edat que m’ha dit que s’ha sentit identificada en moments com la ruptura, els dubtes existencials... Però també m’estic trobant persones d’una edat molt més avançada que em diu que també s’hi identifica. Jo ja sé que això de les etiquetes va molt bé per vendre el producte, però d’altra banda estic veient que hi ha molta gent que llegeix fora d’etiquetes, i que gent que no forma part del target potencial de la novel·la se la llegeix i li agrada. La novel·la no defensa un model en concret, defensa l’amor fora de mapa.

El nou mapa ja veurem com és, o si ha d’haver-hi mapa.

No defensem un nou mapa, defensem unes relacions personals sense mapa. I si ha d’haver-hi mapa, que cadascú tingui el seu propi, no un GPS comunitari amb la mateixa ruta per a tothom sinó que cadascú troba allò que el faci sentir bé. I és igual de respectable una persona que vol tenir una sola parella per tota la vida i cregui en la monogàmia, com algú que esculli no tenir parella, com algú que vulgui una relació oberta... Cadascú ha de trobar la seva manera, està clar que la manera més senzilla és seguir la ruta ja marcada, la de la monogàmia amb la parella estable per tota la vida.

De fet aquesta manera d’entendre la parella condiciona les estructures socials, perquè implica tenir o no una vida en família, la necessitat d’una feina estable de vuit hores al dia per pagar la hipoteca i els estudis dels nens, la forma d’habitar les ciutats...

De fet, l’estat defensa això. Si et cases, i no ets autònom, tens uns dies de vacances. No ho he entès mai, és una actitud discriminatòria de l’estat que mai reivindiquem. No estic demanant que es treguin aquests 15 dies, només demano que estiguin a disposició de tothom quan els vulgui utilitzar. L’estat premia qui es casa, i això és una estructura de dalt de tot. Qui vol anar contra aquesta estructura ha de renunciar a aquests 15 dies, però el que està clar és que l’estat, en aquest sentit, ens marca el camí.

Aquí hi ha un matrimoni entre l’estat i l’Església com a poder fàctic.

Segurament portem tot això arrelat, i l’estat, per molt que sigui laic, segueix defensant un model d’organització social i d’estructura familiar molt semblant al que dicta l’església catòlica. I aquí és on hi ha la reivindicació, perquè qui va contra això rema contra corrent i va sense xarxa perquè no hi ha un camí marcat, i hauràs de tenir les teves forces i conviccions per construir-te la teva pròpia xarxa.

Parlem de la idea de la literatura com a transformació social. Amb la Marina Espasa parlàvem de si els escriptors han sabut captar la transformació de la ciutat els darrers anys. Creus que culturalment hi ha expressions en tots els àmbits que capten el moment de transformació que vivim?

Crec que és inevitable. Els autors que vivim a l’any 2016 i al món contemporani retratem el que hi ha al carrer quan parlem de la realitat. Quan vaig acabar la meva novel·la vaig veure que Manuel de Pedrolo n’havia escrit una que es deia Un amor fora ciutat que retratava la vida dels homosexuals a Barcelona els anys 60’ i ell està fent un retrat d’aquella època. Ara no ens serveix com a retrat contemporani, però sí com a retrat històric. I els que ens dediquem al món de la cultura crec que ens toca retratar allò que tenim al nostre voltant per deixar-ne constància. És normal que els autors que no vivim tancats en una torre d’ivori i ens socialitzem de manera normal retratem el que veiem.

Però les expressions culturals de masses no es caracteritzen per oferir una visió crítica del que passa al nostre voltant.

Crec que depèn de la posició de cada autor, o pintor, o músic... Si els autors no són crítics socialment, no crec que ho bolquin a les seves obres. Jo em sento vinculat als moviments socials i a les demandes de transformació social, em sembla natural acabar-ho retratant perquè és el món que jo conec. Conec el món dels poetes contestataris, m’és proper el món de les associacions que defensen als que s’han quedat sense casa, conec a la gent que s’implica en entitats per ajudar als que són discriminats per pertànyer a altres zones del món... Al final és plasmar el que vius, jo no invento res sinó que retrato el que visc: una societat en ebullició on la gent es comença a plantejar coses, canvis d’organització i maneres d’entendre la política. I per això m’interessa saber i pensar en com es relaciona la gent dels moviments socials, i crec que a la novel·la hi surt més o menys reflectit.

La novel·la ha acabat sent també un disc i un espectacle musical, amb la Mireia Vives i el Borja Penalba. Aprofiteu els poemes que escriu en Llull, el protagonista, per fer un espectacle que combina música i poesia. Com ha estat el procés?

La idea inicial molt inicial van ser uns dies que ens vam tancar amb el Borja a una masia a Les Borges Blanques per convertir alguns poemes en cançons. Vam aparcar la idea perquè els dos teníem molta feina. Jo vaig començar a escriure la novel·la i tenia moltes ganes que el protagonista fos un poeta, i podia fer aparèixer o no els poemes que ell escrivia. Un cop vaig tenir els poemes decidits i col·locats dins el llibre, li vaig demanar al Borja que musiqués els poemes. Ell estava començant un projecte musical amb la Mireia Vives i van dir que sí, que endavant. El projecte l’hem vestit d’aquesta manera i ens hem sentit còmodes, perquè els tres creiem que la poesia és present a la nostra societat: als enterraments, a les festes... A les xarxes pengem coses que són poesia, o que s’hi assembla en segons quins casos. En canvi ningú compra llibres de poesia a les llibreries. I la idea era musicar-los per apropar-los a la gent, no és res nou, Lluís Llach, Raimon o Ovidi Montllor també han musicat poemes, i la idea és que la gent arribi al disc per la novel·la i al revés. Crear una cooperativa d’afectes, li diem així, i fer-ho de manera col·lectiva, implicant la discogràfica, l’editorial i el Borja, la Mireia i jo.

Sempre poses èmfasi en apropar la poesia a la gent. És la fusió d’estils la manera de fer-ho? Trobant també aquest punt de directe i de fer un show?

La poesia segueix sent poesia, però potser cal treure-li els dimonis que l’envolten, i que fan que la rumorologia popular digui que no li interessa. Si la gent penja al Facebook fragments de poemes, els llegeix als enterraments... Si ens la trobem, ens agrada i ens interpel·la, l’únic que ens falta és un vehicle per fer-la arribar. Evidentment hi haurà poetes que et defensaran que ja està bé que la poesia pertanyi a la pura intimitat, i que sigui l’art de la immensa minoria, com deia el Juan Ramón Jiménez. Jo penso que si la poesia és necessària per fer una societat millor, el que cal és canviar el vehicle. Si els llibres no serveixen o arriben a poca gent igual els hem de reconvertir, posar-los a les xarxes, barrejar-los amb la música, pintar la façana. La poesia oral està molt viva a Barcelona, hi ha un cert públic. No és un art per fer diners. Tampoc ho és la novel·la! En general, i més els autors que escriuen en català, que tenen possibilitats ínfimes de viure només d’escriure llibres. I jo crec que l’aposta és posar la poesia al mig de la plaça, i avui dia vol dir que ha de sonar a la ràdio, que s’ha de veure al Facebook i que n’ha de parlar com més gent millor.

Viure d’escriure és gairebé impossible. Tu has publicat quatre novel·les i quatre reculls de poemes, ets jove per haver publicat tant. Però alhora ets professor, t’has patejat tot Catalunya fent recitals... Així com hi ha escriptors que creuen que és indigne haver de fer altres feines per guanyar-se la vida, tu ho veus des d’una perspectiva diferent?

Ho veig d’una manera molt diferent, perquè a mi m’agrada la meva feina. M’agrada molt la docència, estar en contacte amb adolescents i explicar literatura i llengua catalana. No ho veig com un sacrifici, ho veig com una feina que a mi m’aporta, no detesto aquesta feina ni molt menys. El que em sembla trist és que no sigui una opció. M’agradaria estar en situació de poder decidir dedicar-me només a escriure. Ho podria fer si estigués disposat a fer articles de premsa, a assistir a tertúlies... Coses que faig amb comptagotes. Entenc que el mercat està muntat d’aquesta manera, i que qui escriu en català s’adreça a 10 milions de persones.

I els lectors potencials són molts menys, segurament...

Ara, tampoc està malament dir que els guanys dels llibres se’ls emporta tothom menys l’autor, que només rep un 10%. Em queixaria d’això, però vaja, els que fan tomàquets tenen les mateixes queixes i el problema és molt més gran, d’organització social. La pretensió de qualsevol autor és que el llegeixi tanta gent com sigui possible. La meva pretensió original, el meu somni, era que em llegís algú que jo no conegués. Afortunadament me’n trobo molta, em sento un afortunat i no tinc ganes de queixar-me perquè en el fons és un privilegi poder-te expressar i fer una feina que per a mi és una afició, que la faig tan professionalment com puc. Suposo que també és cosa de l’ego dels autors, que si no tinguéssim egos guardaríem tot el que escrivim a un calaix.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Xaix. És un localisme de Sabadell, vol dir una cosa sense netedat, bruta, deixada. M’agrada com sona, és pròpia de la meva ciutat i la va incloure Pere IV a un dels seus poemes més famosos, “La tirallonga dels monosíl·labs”.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar