Roger Ruppmann: "Diuen que la gent que juga és lliure"

Una conversa amb en Roger Ruppmann són moltes converses en una. Quedem amb ell a la vermuteria Casa Martino, on exposa Nuts, la seva obra d’art on hi ha nou pots de nous pelades per persones destacades de la societat catalana. La vermuteria la regenta la Belén, responsable també de la sala d’exposicions online Urban Gallery. En Roger s’ha trobat per casualitat amb el seu pare al bar, on tot sembla harmonia en un dia molt xafogós de juliol. La conversa és distesa i totalment informal, amb algunes interrupcions força entranyables, com quan ens porten unes quantes nous perquè les pelem nosaltres mateixos i ens les mengem o quan el Roger s’acomiada del seu pare.

Explica’m en què consisteix aquesta exposició.

La idea original neix d’una palla mental de les meves. Jo molts cops, quan m’avorreixo i estic cuinant o al lavabo se m’acudeixen coses. Aquestes coses les apunto a una llibreta i em serveixen per les coses que faig de disseny i creativitat. Amb el temps vaig decidir donar cos a les coses de la llibreta, perquè és una mica egoista que es quedi allà. La tonteria original era imaginar-me al súper nous pelades per les natges de la Brooke Shields. Volia una cosa realment espectacular. Al cap d’un temps vaig pensar que havia de materialitzar això, i la Belén, que porta la Urban Gallery, va obrir aquesta vermuteria i vam veure que es podia complementar. Vaig anar treballant la peça i al final la vam exposar.

I què és aquesta peça?

La peça és, bàsicament, una crítica burlesca de com vivim avui en dia a la nostra societat. És una barreja entre gastronomia, art i sentit de l’humor. Es titula Nuts, que vol dir nous però també vol dir que estàs tocat del bolet. Són nous pelades per personatges rellevants de la nostra societat. El preu de cada potet de nous és equivalent als resultats que dóna una cerca de Google sobre aquesta persona. Si d’una persona surten 334.000 resultats, el preu seran 334€. El tema és que he agafat a nou persones i les he posat a pelar nous. Nou persones, nous, vam inaugurar el dia nou...

Tot va quedar arrodonit.

Sí. Jo buscava algú suficientment boig perquè comprés el potet de nous pelada per algú: ja fos per fetitxisme, per fanatisme, pel que fos... I estic convençut que si la peça l’hagués fet algun artista amb nom ja estaria tot venut. Estic content perquè se n’ha venut una, però les meves expectatives eren nul·les.

La crítica és que algú pugui voler unes nous pesades per algú? Què volies denunciar?

La idea és que estem molt sumbats tio, que el món està molt boig i ens comprem uns texans de 400 euros perquè són d’una marca determinada. El meu dia a dia és construir marques per donar-los un valor que segurament no tenen. Em dedico a la publicitat, jo. Suposo que és una manera d’escapar-me del que és la meva feina durant el dia a dia. Que se li doni valor a coses irreals és el que jo volia reflectir.

 

Suposo que tu, quan vas escollir ser publicista deuries tenir vocació. Aquest discurs crític et fa entrar en contradicció quan treballes?

La veritat és que de vegades tinc crisis personals amb això. Cada ics temps tinc moments de debilitat que em creen una mica d’incertesa, perquè per una banda faig nous i denuncio això i per l’altra creo valor per a unes marques. Però després ho aterro una mica, ho divideixo i vaig que quan jo treballo de dissenyador gràfic no faig servir tant la meva faceta artística, exerceixo un ofici. Ho faig per a un altre, jo dibuixo però em diuen què haig de dibuixar. La publicitat i la comunicació són eines que fa servir moltíssima gent, i depenent de la gent que la utilitzi pots saber si és més bo o menys. Si treballo per a una marca que respecta el medi ambient i els seus treballadors me la crec més. Però vaja, això passa amb la publicitat i amb el periodisme, de fet la franja entre un periodista i un publicista és molt fina. Un periodista és un editor que agafa notes de premsa i decideix on va, i al final el jefe li diu que no, que ell ha d’anar a una altra banda. Clar que podria ser com aquella família que ha decidit no consumir res amb petroli, però no ho puc assumir, primer perquè sóc una mica vago i després perquè és gairebé impossible viure així vull en dia. Aleshores, aquesta doble lectura fa que pugui superar aquestes crisis que tinc de tan en tan. I m’encanta el que faig, m’ho passo bé, em paguen i no estic matant a ningú.

Com vas començar a treballar en publicitat?

Jo volia fer audiovisuals i no em va arribar la nota. La idea era fer dos anys de publicitat i canviar-se, però és igual, molta gent que ha fet audiovisuals acaba fent publicitat, i molts periodistes també. La publicitat és el cap de turc, el que s’endú totes les hòsties, i en realitat si mires cap avall et trobes tota la resta, que també tela.

A part d’aquesta exposició, n’has fet més que estiguin relacionades amb l’art?

Exposar he exposat poc, però he anat fent cosetes. Jo tinc un alter ego que es diu toc-toc que és on penjo totes les històries que faig. Tinc mitja dotzena de coses fetes. Una és una sèrie de fotos que es diu pèrdua de memòria. Vaig anar a la festa de 10 anys d’una productora musical i em vaig dedicar a fer fotos a la gent quan entrava i quan sortia de la festa. Durant la festa ells perdien la memòria a base d’alcohol, i jo vaig fer un Memory i vam jugar amb tot això, i al cap d’un any jugàvem a veure quanta memòria havia perdut la gent respecte l’any anterior. Mira, una altra és una carta amb dues adreces i segells, i la poso a la bústia i li dic al carter que ell ha d’escollir a qui l’envia.

La carta no tenia res a dins?

No... Fa temps vaig fer un viatge d’aquests d’escapar-me una mica, i vaig estar a quatre països i vaig posar un segell i una adreça a tot de bitllets de cada un dels països: Cuba, Guatemala, Mèxic, Estats Units... Aquí la idea és que el diner feia de missatger, el diner és el que es mou més al món, i volia fer-lo servir com a paper. En van arribar dos i els dos ensobrats. Molt curiós. Hi ha països on és presó o multa jugar així amb els diners. Una altra cosa que vaig fer amb bitllets va ser posar-hi un segell de “papeles para todos”, de quan es va fer servir aquesta frase per reivindicar els drets dels immigrants. Una altra cosa va ser posar una làpida a un edifici tapiat, li vaig posar una esquela.        

 

Està clar que t’agrada que siguin sempre coses reivindicatives.

Sí, perquè crec que li dóna un punt extra que per a mi és important. Recordes l’època de les cassolades? En vaig gravar una durant un minut i l’anava passant.  Mira, li vaig posar el títol de “La pereza del 99%”. Es parla molt de que el 99% de la gent som dominats per un 1%. Alhora crec que el 99% de la gent és molt perra, tots els del 15M (que m’hi incloc) eren un 1% del 99%. Per això vaig fer això de la cassolada, perquè al final el que fa la gent és manifestar-se des de casa, donar-li al play i donar-li al me gusta i eliminar el seu càrrec de consciència. A vegades crec que aquesta manera d’actuar és una mica el que ho explica tot i permet que l’1% que a ningú li agrada segueixi manant.

Però suposo que no tot és reivindicatiu.

No, si vaig fer un calendari eròtic de barbies! Suposo que era una època adolescent que anava molt calent. He fet coses molt absurdes, com construir una guardiola amb els tiquets de compra de tot el que havia gastat en un any a Berlin.

El joc té algun paper en totes aquestes obres? Hi ha més exemples com el del Memory?

Jo hi ha moments a la meva feina on em dedico a jugar. Agafo conceptes, els barrejo, agafo imatges i les retoco, dibuixo... Hi ha feina de matxaca, de veure clients i fer pressupostos, però al part creativa sempre va encarada a jugar. La meva feina té un component de joc importantíssim. El joc t’allibera, tot i tenir normes, són normes molt obertes, i quan jugues s’eixampla la imaginació. Quan busco noms, gifts o dissenys intento treballar així.

Teniu alguna pauta concreta per jugar?

Sí, a l’estudi cada divendres a la tarda, amb el meu soci, ens dediquem a jugar. Agafem aquesta idea de joc i ens creem les nostres normes en relació amb la nostra feina. Sense pautes de clients, ens dediquem a jugar. Ei, fem un logo de Google? Pintem aquesta paret? I d’aquí surten coses i t’allibera la ment, té un punt refrescant.

Si tothom es prengués la feina com un joc seria més agradable.

Sí, clar! Fa poc vam anar a unes conferències d’art visual, i dos dels conferenciants amb més prestigi i que els coneixen a tot el món van parlar del joc: play, play, play... Al final acabes fins als collons de sentir-ho, però tenen raó. Les feines no estructurades on hi ha marge per crear és la clau. Diuen que la gent que juga és lliure, fa feines personals i això els diferencia i els ajuda a arribar a l’èxit. I això és el que intentem cada divendres. I jugar pot ser fer dissenys o cuinar! Qualsevol impuls creatiu, amb creativitat es pot fer qualsevol cosa, com els nens que amb una escombra et fan un cavall, un avió o el que sigui. L’altre dia volia fer perruqueria i el meu col·lega no em va deixar. [riu] Però intentem sortir sempre dels marges.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Te’n diria moltes, perquè n’hi ha moltíssimes. De fet, és una gran putada. Et diria creativitat perquè és com una cosa que a mi m’omple i em fa feliç, i crec que és indispensable per moltes facetes de la vida, et fa sentir bé i crec que és imprescindible. Però també et diria amor. El meu lema és “amor y creatividad” perquè són els pilars de la meva vida que necessito per viure. Després ja, les peles i la salut. Però pensant, escolliré paraula. Mai has pensat en trobar una làmpada meravellosa dels tres desitjos? Jo sempre penso que el meu primer desig seria tenir desitjos infinits! No sé com és que mai ho fan als dibuixos! I escollir la paraula “paraula” és jugar a aquest joc de la infinitat.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar