Salvador Alsius: "Ser lúdic és una variable independent de la personalitat"

Deuen existir poques carreres més completes que la de Salvador Alsius (Barcelona, 1948) al món del periodisme. Ha anat des del reporterisme de barris fins al deganat del Col·legi de Periodistes de Catalunya, passant per la direcció i conducció dels primers informatius de TV3 i la presentació de concursos. Ara està immers al món acadèmic, sobretot en la recerca entre ètica i informació. Ens cita a la Facultat de Comunicació de la UPF, i ens instal·lem a un plató de televisió de la redacció integrada que ell mateix va parir per recordar velles èpoques. S’estableix un nou rècord de temps a la meva gravadora: 1 hora i 27 minuts d’entrevista on el joc i la seva relació amb el món de la cultura i la comunicació prenen el protagonisme principal.

Tu has tocat tots els estadis del periodisme. Existeix una fluctuació entre tots aquests àmbits, al final tot és periodisme?

La veritat és que és una gran sort haver pogut exercir el periodisme en tants àmbits. Això es pot llegir en termes positius (jo ho prefereixo), però també en negatius, perquè al final et converteixes en un tastaolletes i acabes sense ser bo del tot en cap aspecte. Però a mi sempre m’ha agradat més la diversificació que la intensificació, tant a la professió com a les aficions. Però anant a la pregunta, abans es feia una lectura clara: no hi ha periodista si no hi ha reporter de carrer. L’ofici passava pel carrer, i es deia que el bon periodista havia de començar per successos. Jo crec que la meva ànima de periodista passa per aquells anys en els que anava amb una Vespa vermella fent reporterisme de barris o universitats, tot allò que bullia a Barcelona a principi dels 70’. Era un periodisme combatiu, molt militant, de fer moure l’estaca. Ara això s’ha anat desdibuixant, molts periodistes no han passat per aquesta experiència. Però no sóc dels que creu que qualsevol temps passat va ser millor, crec que ara es fan millor les coses.

Un altre vessant que vas tocar va ser el de presentador de concursos. Un d’ells va ser el Blanc o Negre, que consistia en convertir una entrevista en un joc. Com va sortir aquesta idea?

La veritat és que jo, que venia de la premsa, mai m’havia plantejat fer res al món audiovisual. Primer vaig fer un programa a TVE que es deia Memòria Popular. Després va venir l’etapa dels informatius a TV3, i jo no tenia intenció de marxar del món informatiu. Passava per ser un conductor que arribava a la gent, proper. Tenia una sèrie de trucs, fins i tot m’escrivia dubtes, vacil·lacions i redundàncies! Aleshores em van proposar fer un prime time. Tenien un armari ple de propostes de concurs, però no els agradava res. I vaig portar una idea pròpia.

En què consistia?

A les classes d’anglès on jo anava feia un joc de laberints. I la meva idea va ser que els concursants anessin prenent decisions al llarg del concurs i anessin agafant un camí o un altre. Però això complicava la producció i era anti econòmic, perquè la meitat del que s’havia preparat ni es feia servir. I al final vaig reduir-ho a quatre combinacions binàries. Un convidat prenia decisions sobre una sèrie de situacions diabòliques i difícils, i els concursants havien d’endevinar quina seria la seva elecció, si blanc o negre. No volia l’estètica clàssica de Juegos Reunidos Geyper, sinó un concepte de joc més elegant, de casino. Per això vaig acabar portant esmòquing, cosa a la que mai em vaig acostumar. Els de vestuari em deien que al matí m’havia de posar l’esmòquing i esmorzar amb ell, per acostumar-me a portar-lo amb naturalitat! Evidentment mai vaig fer-ho. En fi, crec que el concurs era una idea collonuda, modèstia a part, i els guions eren fantàstics. La nostra equivocació va ser que era en directe, i la complexitat de la producció feia que la gent es queixés que el ritme era molt lent. Però tenia interacció amb el públic del plató i el de casa (vam arribar a tenir mig milió de trucades), era molt innovador i vam tenir grans audiències. No obstant, els meus col·legues de professió em van fer pagar tot el tema del concurs i l’esmòquing...

En quin sentit?

Després hi ha hagut hibridació de gèneres, però en aquella època els que feien informació eren els bons, els purs, els nobles. I els que feien concursos eren els de la televisió comercial, l’oci del poble. El fet que un conductor i director d’informatius passés a vestir esmòquing i presentar un concurs va ser mal vist per alguns companys. Quan temps després em vaig reincorporar a la redacció vaig passar una dura purga.

 

alsius2.jpg

No existeix la capacitat de prendre’s el joc com una eina vàlida per arribar a les persones i fer periodisme?

No, a La Caixa Sàvia va ser més del mateix, molta gent no ho va entendre. I menys quan vaig, segons ells, prostituir el món cultural en forma de joc. Em van proposar fer un programa cultural divertit pel Canal33, que s’estrenava. I jo vaig dir de fer-lo també en forma de joc. Però el Blanc o Negre havia estat una cosa molt bèstia, així que vaig dir de muntar una productora i fer-ho des d’allà. I amb tres companys vaig fundar Cromosoma, la productora que després va fer Les Tres Bessones. I des de Cromosoma vam tenir l’encàrrec de fer La Caixa Sàvia. El repte era fer un programa cultural entretingut.

I com ho vas fer?

El que vaig fer va ser estudiar a fons un programa d’èxit: l’Un, dos, tres... responda otra vez. Vaig estudiar els mecanismes que tenia com a concurs més enllà de l’escenografia, i vaig calcar la seva estructura revestint-la amb elements culturals. Al Un, dos, tres hi havia hostesses guapes. Jo vaig dir: hostesses guapes. Però enlloc de triar-les a una empresa de models, vam agafar estrangeres que parlessin diferents llengües. Hi havia una brasilera, una irlandesa, una russa i una holandesa. I es fluctuava entre les diferents llengües, es feien jocs de paraules amb el Tísner com a àrbitre. I hi havia moltes altres proves. La tercera part del programa consistia en resoldre anagrames, dir paraules per aproximacions... Volíem que hi hagués l’element de la llengua en un programa cultural. Molts d’aquests jocs s’han disseccionat i se n’han fet concursos de televisió sencers... Una altra prova consistia en fer una entrevista a un escriptor. És a dir, enlloc de fer-la jo, que és el que hauria passat en un magazín cultural convencional, la feien els concursants. I eren escriptors de nivell: la Montserrat Roig, el Jaume Fuster...

Per què sempre has tingut aquesta convicció de que a través del joc es poden explicar millor les coses i arribar a més gent?

Home, millor o pitjor no ho sé, però arribar a més gent segur! Un programa d’aquestes característiques té una audiència molt superior a un programa de llibres convencional. A França, per exemple, es feia l’Apostrophe, que feia el mític Bernard Pivot. Era un programa de llibres de grans audiències. Però jo sempre deia que a França llegeixen els clochard [rodamóns en francès] a les estacions de metro i les putes a les cantonades! Aquí la gent no llegeix, i per tant el sostre que té un programa cultural és més baix i s’ha de donar de manera molt assequible.

Abans parlaves de les crítiques que vas rebre a partir de La Caixa Sàvia.

Mira, per preparar-nos per les crítiques vam fer una cosa molt divertida amb la gent de La Cubana. Fèiem una enquesta a peu de carrer que era un gag. Simulàvem que anàvem a veure com havia estat rebut el programa pels espectadors. Hi havia des d’una putilla, una parella que sortia del Liceu, un tio que es feia l’intel·lectual... I aquests papers eren interpretats per actors, i vam escriure els guions entre jo i el director de La Cubana, el Jordi Millán. I allà vam guionitzar tot el que jo pronosticava que es criticaria d’aquell programa. Em vaig vacunar davant de les crítiques, era una manera de dir: jo ja sé tot el que em direu però igualment jo crec que aquest programa s’ha de fer així. La vacuna no va servir de res, des del món de la cultura em van crucificar. Es va crear un clima advers des de cert ambients culturals, quan un temps abans va haver-hi una sèrie d’editors, productors i distribuïdors que em deien que havíem de fer una cosa diferent i trencar motlles. I després, quan vam fer-ho, no ho van acceptar. Per una banda n’estic molt orgullós de La Caixa Sàvia, i per l’altra em va quedar un mal gust de boca horrorós, la sensació d’haver estat mal entès.

 

alsius3.jpg

 

Per què podem considerar la literatura, l’arquitectura o la pintura com a elements culturals i no els jocs?

És una bona pregunta... Això passa aquí, però si vas a Alemanya allà el joc de taula forma part de la cultura. El motiu no el sé, suposo que és un tema d’educació. En aquest país va passar una cosa: no hi ha hagut una lectura de premsa homologable amb altres països, ni tan sols de premsa popular. Mai s’ha implantat el model del The Sun, de la premsa groga. Aquí la gent va passar molt directament de l’analfabetisme a la televisió, i en aquest trànsit moltes coses no hi van caber. Vam passar de ser un país subdesenvolupat a estar en mans de la tele, i a més a més la tele franquista! Suposo que va haver-hi certs fenòmens culturals que es van desenvolupar insuficientment, i no sé si el joc també forma part d’aquesta explicació o es cosa d’una falta de promoció o interès. En la meva experiència de l’exportació del joc al món de la televisió ho he viscut en carn pròpia. Tinc una tercera experiència molt petita, però que si vols et puc explicar...

Endavant!

Quan vaig tornar als informatius després del que molta gent va considerar frivolitats, em va costar molt, va ser la època més dura de la meva vida professional sense cap mena de dubte. No puc dir que em vaig deprimir, però va ser un moment en el que vaig entendre com es pot rodolar cap avall. I vaig dissenyar un informatiu on em vaig inventar un antizàping, una pensada perquè la gent no canviés de cadena durant la pausa publicitària. Ho feien en Màrius Serra i en Miquel Sesé des de la seva empresa de crucigrames, i era molt, molt semblant a l’Enigmàrius que ara es fa amb gran èxit a Catalunya Ràdio. Això m’ho vaig inventar jo l’any 1992... I els companys de redacció en feien conya, deien: mira l’Alsius, amb la seva endevinalla! Va haver-hi una incomprensió total, vaig haver de nedar contracorrent. El model d’informatius va decaure al cap d’uns mesos per diversos motius i es va acabar aquesta secció.

Ets aficionat a jugar i als jocs de paraules, sé que ets jugador d’Scrabble i altres jocs de taula... Per què?

Jo sóc lúdic. Jo tinc la teoria de que la gent tenim una sèrie de trets caracterològics definits per una sèrie de variables. Una d’aquestes característiques independents de qualsevol altra és ser lúdic o no ser-ho. No he pogut correlacionar aquesta característica amb cap altra. De manera que mantinc que ser lúdic és una variable independent de la personalitat. Això es demostra a casa meva, la meva germana i jo hem tingut vides pràcticament paral·leles i jo m’apunto a qualsevol cosa a l’hora de jugar i ella sempre ha estat incapaç d’aguantar unes cartes o tenir davant fitxes de dòmino. A mi sempre m’han agradat els jocs de taula, des que era petit. Veia un joc, m’estudiava el reglament, li veia una lògica interna...

I quins jocs has practicat més?

A la vida no es pot fer tot, però si vols t’explico el meu menú lúdic actual. Des de fa 15 anys sóc jugador d’Scrabble, vaig començar anant a la penya que van muntar al bar Queimada, el Màrius Serra, l’Oriol Comas, el Miquel Sesé... I des d’aleshores, tots els dimecres a la nit que he pogut, he anat a jugar campionats en diverses modalitats. No sóc la flor i la nata ni cap dels deu mestres de l’Scrabble en català, però estaria just a la divisió inferior. Després, des de fa anys jugo al bridge, però a nivell casolà perquè vaig intentar anar a clubs i em va sobrepassar la pressió. Jugo a nivell petit, i té a veure amb l’eclecticisme versus l’especialització que comentava al principi. Ja ens hem d’especialitzar prou en la feia com per especialitzar-nos al món lúdic. Jo prefereixo ser un tastaolletes, i m’ha agradat ser un horrorós jugador de bridge, de tennis... Hi ha una anècdota molt bona, atribuïda a un pintor que es deia Roig, dels anys 30. Va anar a veure una exposició d’un amic seu i li va dir: ho fots molt malament! Et deus divertir molt pintant! És genial, és aquest el concepte: ho fots malament però et deus divertir molt. Tornant als jocs, el meu altre joc és molt friqui, hi jugo un cop al mes. Vaig descobrir-lo fa 40 anys. Se’l va inventar Martin Gardner, un gran teòric del món dels jocs. Es diu Eleusis.

 

dsc-0137.jpg

Aquí a Verbàlia en vam parlar amb en Sergi Belbel de l’Eleusis! Ell també n’és fan, has jugat algun cop amb ell?

Sí, he jugat amb ell una vegada a casa uns amics comuns! És un joc brutal, vaig jugar-lo amb 25 anys amb una colla d’amics i més tard vaig sentir que el Comas en parlava. Li vaig dir que m’interessava i ara fem una timba un cop al mes. És un joc llarg, és una reproducció molt fidel del procés de la descoberta científica: assaig i error fins que descobreixes una llei amagada. És un joc sensacional. Es juga amb cartes però no és un joc de cartes, només serveixen per veure què està bé i que no.

I ara a més tens els #alsigrames, petits versos que publiques a Twitter. Com va sorgir això?

Jo de petit a casa vaig mamar molta poesia satírica. Un germà de la meva mare que tenia molta facilitat per fer versos satírics. I a casa, als 8 anys, vaig llegir una tirallonga on estaven escrits aquests versos del meu oncle i vaig quedar fascinat. Me les vaig aprendre de memòria! Ho trobava una obra d’art. A mi m’encantava la gramàtica, i disseccionar la poesia, allò de rima consonant AABB, o ABBA... I mira, de gran he fet un gran nombre de coses en vers. De fet, tinc una anècdota molt bona d’aquest tema. Havia anat a Olesa a un bateig, i em van posar una multa flagrantment injusta. I vaig fer el recurs d’una multa en vers.

Et va servir d’alguna cosa?

No em va servir de res, perquè la multa no me la van treure! Però em vaig donar el gust de fer el recurs de la multa amb versos. I els #alsigrames van sortir així, vaig veure que Twitter tenia una bona mida per fer quartets o sextets i m’hi vaig posar a meitats de febrer. N’he fet un cada dia, no he fallat mai! Només a l’agost que vaig fer reposicions. Me’ls va col·leccionant la Revista Núvol, així van quedant a algun lloc. Hi ha gent que ho aprecia i gent que ho troba carrincló a més no poder.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

M’hauria agradat pensar-ho bé això, no sé si tirar per la via existencial o el tema lúdic. M’ha vingut al cap carxofa, però no sabria explicar-t’ho. Però mira, ja que estem aquí a la universitat, et triaré una lletra, no una paraula. La ‘Ç’. Ara estem a la redacció integrada de la UPF. Aquí es fa producció real per mitjans reals amb els que tenim convenis. I la Ç és el nom que té la publicació de la versió paper que fan els estudiants i que penja del diari Avui. La Ç connota catalanitat, encara que no sigui exclusiva del català, és una lletra específica. Els estudiants es van fer molt seva aquesta idea, i per això l’escullo.

alsius4.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar