Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Sergi Belbel: “El joc vertebra tota la meva carrera artística”

La carrera de Sergi Belbel (Terrassa, 1963) no es pot entendre sense el joc. Ha estat director del TNC durant 7 anys, ha rebut el Premi Nacional de Teatre i el Premio Nacional de Literatura Dramática, les seves obres s’han traduït a una quinzena d’idiomes. El seu currículum impressiona més que ell mateix, que es mostra senzill i amb un tracte sincer. El paper amb les meves notes per a l’entrevista acaba ple de paraules en francès, petits aclariments i algun dibuix explicatiu. La conversa té lloc al seu estudi, que està en un moment de transició, ja que es muda a un altre pis. Es nota: el teló de teatre que decorava la paret principal de la sala del costat ja no hi és quan sortim del seu despatx, i hi ha caixes de cartró escampades pel pis.

Sé que quan eres jove tenies fascinació per un grup literari francès que es deia Oulipo. Explica’m que és.

No només de jove, ara també! El nom són sigles. OU vol dir ouvoir, que en francès vol dir taller d’orfebreria. La LI és literatura. I el PO és potencial. OU-LI-PO, vol dir taller de literatura en potència. Tot plegat ve, com moltes altres coses, d’un professor. Jo estava estudiant Filologia Romànica a Bellaterra, i un professor ens donava literatura francesa contemporània. Aquesta assignatura em va coincidir amb una optativa de teatre que vaig fer a la UAB. I a literatura francesa vam aprendre que aquest grup, l’Oulipo, feia unes tècniques d’escriptura per gent no iniciada, a qui l’escriptura feia respecte. Jo aleshores tenia 22 anys i l’únic que havia escrit eren poemes d’adolescent guardats en un calaix, d’enamorat, i molt cutres... Fatal. I a través d’aquestes tècniques, em vaig trobar escrivint sense voler. Sempre a través del joc. Jocs matemàtics, jocs de lògica, lipogrames (consistents en escriure sense una lletra).

O sigui que vas començar a escriure a través del joc?

Sí, jo ho vaig trobar molt estimulant. Jo anava aplicant les tècniques de l’Oulipo a les meves classes de teatre. I la meva primera obra la vaig escriure així. Una amiga meva em va dir que la presentés a un premi, cosa que jo no veia possible, no em considerava autor ni res. Era un premi del ministeri de cultura espanyol. M’hi vaig presentar i vaig guanyar, i aquí va començar tot. Per tant, tot els meus orígens depenen de l’Oulipo, sense l’Oulipo jo no existiria.

Has tingut un origen molt desenvolupat amb el joc. Un cop consolidada la teva carrera has seguit fent servir el joc?

Si parlessis amb els actors t’ho dirien, sempre els faig jugar. Per mi el teatre és un joc, jo sempre dic que és una llàstima que en el nostre idioma no passi el mateix que en francès o en anglès. Per fer teatre tenen el mateix verb que van servir per jugar. To play, o jouer.

 

primerafoto.jpg

 

Per què és tan important aquesta relació entre el joc i el teatre?

Ho veig molt relacionat. La primera base quan llegeixes la poètica d’Aristòtil, el primer concepte que introdueix és el de la mímesi, la imitació. La imitació és el primer joc del nen quan és petit, simular al que té al costat, jugar a ser el que no ets. El teatre és un joc perquè els actors fan veure coses, no fan coses reals. Sí que hi ha un tipus de teatre que vol trencar amb el fet de jugar. Ho respecto, però a mi no m’interessa, m’agrada que el teatre et permeti ser un altre durant uns moments.

Quins jocs fas servir amb els actors, i per què et serveixen?

Un és els homes llop. Me’l va ensenyar l’Oriol Comas, i posa a prova la capacitat d’engany dels que juguen. Està basat en el joc de l’assassí i n’hi ha més d’un, estan amagats dins una collectivitat i cal detectar qui és el dolent. I jugar amb això amb actors és la hòstia, perquè ells són els que utilitzen l’art de l’engany, fan partides acollonants. Però jo no només utilitzo els jocs dirigint, ho faig sobretot amb els alumnes donant classe. Intento que s’introdueixin a l’escriptura gramàtica jugant, sense adonar-se’n. Jo he constatat que si no tens una vocació molt marcada i una personalitat forta és difícil començar. Si Shakespeare ja ho ha dit tot, què has de dir tu? I els crítics també et treuen les ganes, perquè diuen ‘tal ja ha escrit sobre això, i mil vegades millor que tu’. Les tècniques de l’Oulipo et fan oblidar aquesta pressió. Escriure teatre t’insereix en una tradició de 2.500 anys. Quan comences estàs competint amb Sòfocles, Eurípides... O Shakespeare, el millor escriptor de la història de la humanitat.

Com a competidors sonen complicats...

Clar, són terribles! Dirigir teatre és fàcil, perquè la direcció teatral només té 100 anys de recorregut. El que permet el joc és escriure sense ser conscient d’aquesta responsabilitat.

Però el fet de tenir un esquema tan marcat i una estructura tan tancada i lògica no resta possibilitats a l’hora de crear?

No, uf, al revés! T’ho explico. Les tècniques de l’Oulipo fan que estiguis tan pendent de la forma que t’oblides del contingut. I quan et despreocupes de la temàtica de la que vols parlar és quan surten les coses més sinceres. Els alumnes s’acaben retratant quan menys s’ho esperen. Si jo et dono un full en blanc i et demano que m’expliquis les teves preocupacions i maldecaps, tu escriuràs alguna cosa molt important per tu, però jo pensaré que ets un plasta i un pesat, i que Camus ja havia retratat millor les tortures del món modern. Si tu només et preocupes de que tot encaixi, que et quadri l’esquema i que et lliguin els conceptes... Als alumnes els surten coses que els sorprenen a ells mateixos.

T’ho apliques sempre a tu mateix quan has d’escriure?

Molts cops. No sempre, però molt sovint. Faig servir claus secretes, jocs interns que no cal que es sàpiguen, coses meves. Això es diu ‘contrainte’, un concepte bàsic de l’Oulipo, que crec que traduït seria constricció, constrenyiment. Vol dir posar-te dificultats, tanques. El fet de posar-te regles sembla que t’obligui a escriure amb menys llibertat, però jo com més barreres em poso més plaer trobo al final. Hi ha un altre joc al qual sotmeto sempre als alumnes, i també hi he jugat amb el Comas, en aquest mateix pis.

Per casualitat no serà l’Eleusis..?

Sí! És el joc des jocs, la mare de tots els jocs. Es juga amb baralles de cartes franceses. Quan hi jugo amb els alumnes es creen unes sinergies i unes energies tremendes. És un joc inventat per un matemàtic, que es va publicar el 1977 a la revista Investigación y Ciencia. Un jugador, el déu, posa una regla per una sèrie de cartes. I la resta de jugadors, tirant cartes, han d’endevinar la regla. I clar, es van afegint cartes i no veus res! Fins que algú fa l’Eureka, i quan arriba el seu torn diu que vol ser profeta, la qual cosa vol dir que té la solució. I els altres es moren de ràbia, clar.

[En Sergi treu una baralla de cartes i comencem a fer exemples d’Eleusis fent servir com a taulell improvisat la taula del seu estudi. El joc és complex, i la veritat és que en fred costa concentrar-se i trobar les respostes adients. Resumint, em va posant a prova i no en dono ni una. Massa per un dilluns a les 12 del migdia.]

 

segonafoto.jpg

 

Això exigeix una concentració brutal, no?

Clar! Jo faig jugar als alumnes a això perquè l’escriptura en general, i la escriptura teatral en particular, consisteix en crear mons. I tu no pots crear un món possible sense crear unes regles. Les partides de l’Eleusis són llarguíssimes.

Quin és el teu rècord d’hores jugant-hi?

Jo he arribat a jugar dies sencers, 20 hores. Una partida ens ocupava una nit llarga, quedàvem a les deu i sortíem a les quatre o les cinc de la matinada.

Al món del teatre et miren com un estrany per fer servir aquestes tècniques? Les has intentat propagar?

No, ja ho saben que jo sempre vull jugar. De vegades hi ha companyies que em diuen: escolta, que no juguem? Pel que fa al tema de propagar... Jo crec que el 60% de la professió teatral juga a llops, el joc que t’he explicat abans, està escampadíssim. Ha triomfat molt entre els actors, de vegades quedem una colla de gent només per jugar a llops.

Anem al present immediat. Has acabat una etapa com a director artístic del TNC. En quin moment et trobes ara després d’un càrrec de tanta importància?

Després de 7 anys d’estar en un lloc de responsabilitat, públic, objectiu de les mirades... Necessito recuperar la meva privacitat. La vida privada, la meva carrera. Tenia la meva faceta d’autor molt descuidada, havia escrit molt poc aquests anys. I vull recuperar els viatges, ara no paro de viatjar. He estat 8 anys sense moure’m d’aquí! Ara he complert 50 anys, he sortit del Nacional i vull recuperar la meva carrera, ara no he rendir comptes amb ningú.

Entenc viatjar com noves experiències, com a mètode per impregnar-te de coses noves?

Sí! Ara acabo de tornar de Buenos Aires, de fer un curs d’Oulipo precisament. També vaig ser fa poc a Tel Aviv, fent tècniques d’escriptura. Vaig estar a lloc molt bonics, i és una sort viatjar. Veus que tampoc hi ha tanta diferència entre llocs del món tan allunyats com Buenos Aires o Tel Aviv.

El teatre és semblant a tot el món?

Parlem un llenguatge molt comú, les fronteres es dilueixen molt amb la gent del teatre. Ens uneix la teatralitat. Tu pots anar a veure teatre en rus, o en turc, i acabes entenent el que passa! Perquè la teatralitat és universal, està per sobre de les paraules. Es modula diferent depenent del país o la cultura, però hi ha una cosa subterrània comuna.

 

tercerafoto.jpg

 

En una entrevista anterior comentaves que per escriure i crear es necessita un punt d’obsessió. Què vol dir exactament això?

Sí, jo sempre penso que en l’acte de la creació, hi ha un punt de supèrbia, jugues a ser déu, tens ganes de ficar-te al misteri de la creació. Ha d’haver-hi un punt d’inconsciència , o de vanitat. Després pots ser la persona més humil del món, però en el moment de la creació... Realment, qui sóc jo per dir-te a tu què has de fer amb la teva vida? Però clar, jo m’he de creure que tinc una facultat, que realment puc fer aquestes coses.

Com connecta aquesta supèrbia amb el públic?

El fet d’escriure pel teatre dóna un punt d’humilitat, ja que no ets l’únic. Venen uns actors que es fan seva la teva obra, un director que la interpreta... Deixa de ser teva.

Quan algú dirigeix un text teu sents que l’obra deixa de ser teva?

Totalment. Jo sempre dic als novellistes: imagina’t veure la cara i sentir els comentaris que fa la gent quan llegeix la teva novella. Un drama! Però clar, el teatre només té sentit quan es representa. Per tant és tot el contrari, estàs contínuament sotmès a l’anàlisi.

De la mateixa manera, tu quan agafes un Shakespeare o un text del Galceran també te’ls apropies?

Sí, totalment. A mi m’agrada més dirigir per enriquir la meva faceta d’autor que per la direcció pròpiament dita. Dirigint aprenc la tècnica que ha fet servir l’autor de torn per fer aquella obra, aprenc com a autor dirigint les obres dels altres. Sempre m’ho miro tot des de la perspectiva d’autor. Els crítics diuen que sóc millor director que creador, però jo no crec gens en la figura del director de teatre. El director existeix només des de finals del segle XIX, i per la llum elèctrica.

Per què? Quina és la relació?

Ja, sembla estrany dit així, no? Sembla un joc. Enigma! Per què creus que la llum elèctrica fa que hi hagi directors al teatre? Doncs perquè quan irromp l’electricitat a l’escenari tots els signes es tornen enormement complexos. Abans hi havia només telons i espelmes que s’encenien davant de l’escenari. Ara tot està electrificat, hi ha mil focus, i tot es torna d’una complexitat bestial, perquè també irromp la tridimensionalitat. I clar, cal algú que posi ordre a tot això.

Aleshores, tu defensaries que la persona que crea el text és la que l’ha de dirigir?

Clar, ho he defensat tota la vida. I vaig molt en contra de l’autor que diu que només sap escriure, que envia el text i es queda a casa. Però si escrius per l’escenari, per què no has de dirigir?

Per acabar, vull que em triïs una paraula qualsevol. No hi ha directriu.

Te’n diré una que dic habitualment, que m’agrada molt. És una paraula monovocàlica, just el contrari del lipogramisme. M’agrada molt el monovocalisme. I hi ha una paraula monovocàlica molt catalana que m’encanta com sona, que és tarannà. A més a més és genuïna, costa molt de traduir i m’agrada molt el que significa. A més m’encanta com sona, amb aquesta doble ena que li dóna força. Aquesta doble nasal m’agrada molt.

 

ultimafoto.jpg

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar