Sílvia Alcàntara: "Jo escric sobre sentiments, no faig classes d'història"

Hi ha poques autores a Catalunya amb una història tan insòlita com Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1944). Va viure de petita a una colònia tèxtil, els primers 20 anys de la seva vida. Als 65 anys, edat de jubilació, va publicar la seva primera novel·la, Olor de Colònia (Edicions de 1984), on explicava aquesta infantesa viscuda en un món d’amos i servents, que va vendre 55.000 exemplars – una barbaritat per a una escriptora debutant – i fins i tot va tenir una adaptació en format sèrie a TV3. Ara, després d’aquest boom publica Els Dies sense Glòria, després d’anys recorrent tot Catalunya per biblioteques i centres cívics explicant la seva història. Quan parla ho fa amb cert to de contacontes, amb molta teatralització, pauses amb tensió i silencis dramàtics. Ens rep a l’Ateneu de Terrassa, on imparteix un curs d’escriptura i que ha obert només per trobar-se amb nosaltres, ja que al matí està sempre tancat.

Com és viure a una Colònia? Als que som més joves ens sembla una cosa molt llunyana i fins i tot una mica obscura. Com recordes la teva infantesa a Can Vidal?

La meva infantesa va ser molt feliç. Jo vaig néixer a Puig-Reig, al poble del costat, i quan vaig fer mig any els meus pares van entrar a la colònia. La colònia donava un pis a molt bon preu, a la ciutat un lloguer valia 400 o 500 pessetes i allà en pagaven 10 o 15. El preu era molt minso, i els treballadors també tenien un trosset de terra, una parcel·la per cultivar i un espai per tenir-hi un petit galliner. Tots ens coneixíem entre tots, tothom ho sabia tot de tothom, què et compraves, si la teva roba és més nova o menys... Una cosa exagerada, era terrible, entraves a un lloc i de cop tothom callava, i sabies que parlaven de tu. Ens coneixíem tots i a més a més, acabaves la teva jornada laboral i no podies criticar els teus amos perquè potser algun familiar seu vivia al mateix bloc de pisos que tu, o al del costat.

Tot i aquest ambient angoixant, a la gent li compensava perquè les necessitats bàsiques estaven cobertes?

Podien fer el que volien, les necessitats bàsiques estaven cobertes, els sous eren molt petits, però clar, parlem dels anys 40’ i 50’ quan el país estava immers en la misèria i la gent passava molta gana. Una teixidora, als anys 40’, cobrava 40 pessetes a la setmana, i un litre d’oli valia 50 pessetes. I les teixidores eren les dones que més cobraven! Imagina’t, l’oli no estava a l’abast de cap treballador. Estar a la colònia t’assegurava no passar gana, i tenien fama de ser un paradís. Jo venia amb la meva família a Terrassa per la festa major i els meus pares explicaven la vida a la colònia encantadíssims. I jo també. Tots crèiem que érem uns privilegiats. Els que tenien idees diferents o nocions de justícia, ja no hi vivien a la colònia. Parlem de colònies que es van crear a mitjans del segle XIX, i tothom s’hi va apuntar.

Estaven ben vistes per tothom?

Sí, però quan van veure que si no obeïen l’amo en tot els feien fora, van veure que no era res tan bo. Els treballadors es van revoltar, van demanar un sou just i menys hores, que aleshores treballaven 12 hores. Tots aquests se’n van anar al carrer. I els amos van quedar-se els treballadors oferint-los vivenda, sabien que habitar i treballar és el que més lliga a una persona. Les colònies eren un microcosmos, i generació rere generació van inculcar aquesta servitud, aquest ‘sí, senyor’. Els propis treballadors rebien als revolucionaris a cops de roc, a l’any 1931. Odiaven els sindicats! Deien que volien treballar, treballar i ja està. I els de les colònies es creien privilegiats, però estaven controlats pel règim, el règim no es preocupava de la gent de les colònies. Nosaltres no teníem Guàrdia Civil, el règim sabia que teníem un amo que ja ens vigilava.

I això us donava més llibertat tot i viure dins el formiguer de la colònia?

I tant! Ballàvem sardanes. Fèiem teatre en català. En català! Les monges ens ensenyaven en castellà, però ens renyaven en català perquè era la seva llengua. A casa meva es parlava català i mai vam haver de cantar el Cara al sol.

No era una repressió feta amb la força sinó amb la feina. Té un cert toc de modernitat.

Sí, era molt diferent. Vivíem al carrer, sortíem de l’escola i ens passàvem el dia jugant. Els amos eren molt religiosos i van fer un convent de monges, que eren les encarregades d’educar les nenes per ser bones esposes i mares. I els amos els hi pagaven diners. I posaven límits a la nostra educació, hi havia nens espavilats que als 10 anys ja havien après tot el que l’amo creia que havien de saber. I dels 10 als 14 anys repetien curs.

Quan agafes perspectiva i veus que la teva infantesa no va ser tan idíl·lica?

La infantesa s’acaba als 14 anys, quan t’envien a treballar. Jo vaig marxar de la colònia amb 20 anys, als anys 60’, i no per casar-me. Era una cosa insòlita. Quan t’envien a treballar a la fàbrica 12 hores al dia veus que has passat de ser nena a adulta sense fer cap procés. I a ningú se li demanava que volia ser de gran. Si calien fusters, et feien aprendre aquest ofici, encara que tu volguessis ser electricista. Les nenes, a l’escola, érem felices. Quan passes a treballar... Un dia ets una nena que juga amb mitjons curts pel carrer i l’endemà has de treballar, et tallen les trenes, t’has de llevar a un quart de cinc quan tot és fosc. Et tallen la infància. De cop. Sense preguntar. Entens el que ha passat amb la perspectiva del temps, quan veus que no has pogut estudiar, que et van posar les coses difícils, que la teva família vivia submisa. Com aquells burros que donaven voltes a la nòria amb els ulls tancats.

Els nens ho vivien igual?

Els xicots anaven a la mili, i la majoria no tornaven. Es buscaven feina. A veure, n’hi havia que sí, sempre passa el mateix. Hi ha persones que ja els va bé que els manin, sempre assenteixen, diuen que sí a tot i fins i tot ho agraeixen perquè així no han de rumiar tant. Però una persona amb esperit i inquietud no tornava.

Quan vas marxar com ho va viure la teva família?

El meu pare ho va entendre, la meva mare no tant. Va ser una sort anar a Terrassa, perquè hi havia uns familiars. A Barcelona no m’hi haurien deixat marxar. Jo volia fer teatre, tenia 20 anys... Vaig venir aquí a Terrassa, vaig trobar feina, després ja em vaig casar, vaig tenir fills... Jo no vaig aprendre català fins els anys 80’, quan la meva filla em deia que feia massa faltes d’ortografia a les notes que escrivia a la nevera. Aleshores em vaig posar a estudiar català. No per escriure o per professionalitzar-me, jo tenia imaginació però mai m’havia imaginat que seria escriptora. Jo havia llegit Sagarra, Folch i Torres, Pitarra... Ja tenia aquest ambient a casa, però dins el meu cap mai s’havia relacionat una cosa amb l’altra.

I com ho vas relacionar?

A Barcelona van obrir la primera escola d’escriptura i vaig veure l’anunci, ara és l’Ateneu Barcelonès, abans era l’Aula de Lletres. Jo vaig ser de la primera promoció que va sortir d’allà. Els professors eren tots escriptors, i recordo que la directora va dir que, amb el temps, els alumnes acabarien sent professors. Els professors eren reacis... Molts escriptors creuen que han nascut escriptors i que ho són per gràcia divina. Cal tenir facilitat, però per mi aquesta feina és treball, treball i treball. El 90% és esforç. Si no hagués anat a aprendre a escriure, mai hauria escrit res. Durant aquells anys a l’Aula de Lletres em deien que tenia gràcia per fer aquestes coses, que sabia crear atmosferes. Vaig començar a portar textos a premis petits i els anava guanyant, o quedant finalista. Sempre cridava l’atenció el que escrivia jo. I fins i tot vaig guanyar diners, eh! Un cop vaig cobrar 75.000 pessetes per un escrit de pàgina i mitja. A Corbera...

Quin ambient hi havia a l’Aula de Lletres?

Recordo que jo no em podia pagar els cursos, eren caríssims, i la directora em va dir que no podia marxar perquè era una escriptora de raça i m’havia de quedar. La directora, eh! I una senyora gran que volia fer la seva pròpia biografia, la directora em va proposar per fer-li. I amb els cèntims que em va pagar aquesta senyora, jo em vaig poder pagar els cursos. I al final vaig treballar a l’Aula de Lletres, em vaig quedar allà. I quan ens vam instal·lar a l’Ateneu jo estava a la recepció. M’ho passava molt bé.

Suposo que allò va ser caldo de cultiu del que acabaria sent la teva primera novel·la.

Sí, allà vaig començar a escriure i a engegar projectes. Havia fet altres coses que no m’havien sortit bé, les novel·les estan bé, però una persona gran que no coneix ningú no publica. Algú va llegir Olor de Colònia i em va dir: què fas amb aquesta novel·la al calaix? Quan vols que et publiquin vas a les editorials grans, com Edicions 62. I vaig anar a una editorial petita, que ara ja s’ha fet gran, que és Edicions de 1984. L’editor és un home de la meva edat, que coneixia molt aquest món, i li va encantar la novel·la. És un home que només publica si li agrada, no publica per vendre. De vegades publica coses que sap que no es vendran.

El que escrius i les novel·les que has escrit beuen totalment de tot el que m’has explicat fins ara?

Olor de Colònia beu de tots aquells anys a la colònia, allà explico 12 anys de la meva vida. Va del 1958 al 1964. La Colònia Vidal va tancar als 80’. El 600, el cotxe, va donar ales als treballadors. El paternalisme dels amos va patir aquest empoderament, i també quan es va imposar un sou base. Ja no els sortia a compte mantenir la parafernàlia dels pisos, pagar les monges perquè eduquin les nenes...

Com vas viure el fet de publicar per primer cop amb 65 anys i tot el rebombori que va causar la novel·la?

A mi no em va trasbalsar, gens. Ja era gran. Si m’hagues passat amb 35 anys segur, però amb 65 anys ja saps on estan les coses. Jo he voltat per tot Catalunya, he anat a moltíssimes biblioteques, clubs de lectura, centres cívics, biblioteques... Amb Olor de Colònia hi ha escoles que fan molta feina, el fa servir el professor de llengua, el d’història i el de socials. I amb un llibre fan tres assignatures. I fan treballs, i jo em quedo meravellada, parada. I vaig a fer conferències, explico com era la vida allà... Jo m’ho faig venir bé perquè sigui una lliçó, que sàpiguen que va existir. Perquè els seus avi els hi deuen explicar això, però una cosa que està escrita sembla que sigui més de veritat. I aquest febrer encara feia sortides! Durant dos anys vaig fer 6 o 7 sortides cada setmana, era una bogeria! Ha anat venint tot de mica en mica.

Ara com et fa sentir tenir lectors que esperin els teus llibres? T’ha condicionat a l’escriure Els dies sense glòria?

És una gran satisfacció que algú em llegeixi i m’identifiqui. Sempre m’han dit que tinc habilitat per crear atmosferes. I deu ser perquè jo m’ho imagino tot, els gestos, els detalls, els objectes... Ho recreo tot al meu cap abans d’escriure, tot! Absolutament tot, i això és la clau per crear una atmosfera. Jo escric de sentiments, no faig classes d’història. Això ja t’ho expliquen al Google. Faig pinzellades, però jo explico històries de com va viure una família aquesta part de la història. Com van gaudir i com van patir. Ara acabo al 2003 per acabar, una petita imatge, però la segona novel·la comença als anys 60’. Tot i que faig un flashback per anar als anys 30’ i explicar la vida dels pares. Així enganxo tres generacions: avis, fills i néts.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Xiuxiueig.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

 

Tornar