Stefanie Kremser: "La meva identitat? Encara la busco"

Mil escenaris i cultures s’han entrecreuat durant la vida d’ Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Bolívia, Alemanya, Brasil i Catalunya són alguns dels llocs on ha viscut i ha arrelat, també llocs dels que ha marxat en algun moment o altre. La identitat i tot el que se’n deriva és el gran tema del seu últim llibre, El dia que vaig aprendre a volar, editat per Edicions de 1984 i traduït de l’alemany per Anna Punsoda. L’Stefanie ens rep al seu pis del Born, que comparteix amb el seu marit Jordi Puntí, també escriptor. Havíem pensat d’anar al terrat per fer fotografies maques de l’entrevista i fins i tot l’hora de la trobada, les set de la tarda, estava calculada per gaudir d’aquella llum de capvespre que dóna encant als terrats. Al final, com que el dia s’ha llevat gris i segueix gris a les set de la tarda, ens conformem amb la galeria de dins del pis, que manté el seu encant independentment del temps. Sobra dir-ho, però l’Stefanie respon a tota l’entrevista amb un català pulcre i entranyable, lleugerament esquitxat d’accent alemany quan remarca algunes consonants. No se li barreja amb els altres idiomes que parla a la perfecció: castellà, alemany, portuguès i anglès.

Documentar-se sobre on has viscut és un embolic brutal i on tot es barreja. Explica com comença tot.

Vaig néixer a Alemanya a una ciutat que es diu Düsseldorf, una ciutat que pràcticament no conec perquè només hi vaig néixer. La meva mare és alemanya, i el meu pare és bolivià. Es van conèixer a Alemanya i jo sóc filla única. Als set anys, el meu pare que sempre volia tornar a Sud-Amèrica, va trobar una feina a Sao Paulo i vam anar a viure allà. Crec que aquesta és la etapa més important de la meva vida, és on et socialitzes, hi vaig ser dels 7 als 20 anys. Brasil és un país d’immigrants, però també una societat molt absorbent, de seguida em vaig sentir d’allà. I anàvem a visitar els avis bolivians, i també a visitar els avis alemanys... Jo vivia entre el primer, el segon i el tercer món. Aquests tres contrastos eren molt bèsties.

A part dels contrastos econòmics suposo que hi havia també contrastos socials, perquè Brasil i Alemanya tenen fama de tenir tarannàs completament allunyats. Com ho recordes?

Sí, és un tema interessant. Mira, Sao Paulo és la ciutat amb més japonesos fora del Japó. També diuen que és la ciutat industrial alemanya més gran del món. Sao Paulo té 20 milions d’habitants, i hi ha moltes fàbriques alemanyes. Hi ha moltes escoles alemanyes, moltes fàbriques alemanyes... Sao Paulo és com Nova York en plan tropical [riu], o igual només és la meva fantasia. Però és una mescla de cultures espectacular. Després, recordo que Bolívia ho veia com una societat súper rural, recordo els rumors de que s’hi amagaven nazis... Tot era molt impossible en realitat, vist amb perspectiva em sembla impossible.

Com es portava a casa aquest xoc de cultures?

Hi havia una cosa divertida, que és que amb la meva mare, els diumenges, anàvem al club Alemany de Sao Paulo, veia allà els seus amics alemanys. Els dissabtes anàvem al Círculo Boliviano, que era un club on es trobaven bolivians, menjàvem com bolivians.... I entre setmana jo tenia la meva vida brasilera. Quina barreja! Cada membre de la família té una llengua materna diferent.

Si a això li sumem que te’n vas anar a Munic a estudiar i que després has acabat vivint a Barcelona, com s’ha anat conformant la teva identitat?

La meva identitat? [es queda pensativa uns segons] Encara la busco. És molt difícil. La llengua també és una identitat, aquí a  Catalunya tothom coneix la importància de la llengua. És difícil per a mi, jo em sento paulista, de Sao Paulo. No tinc passaport brasiler, però si em preguntes d’on sóc, jo et diria que sóc d’allà. Sóc una expatriada brasilera. No és oficial, perquè no tinc els documents. Després vaig créixer amb tres idiomes molt importants: castellà, portuguès i alemany. Aquí el català el vaig viure amb molta normalitat. No et fas català per viure a un lloc, però jo vaig arribar aquí als 34 anys i la cultura catalana me la sento meva, i també em sento el català com a llengua pròpia, i suposo que això ha modificat la meva identitat. Tot i això tinc clar que jo sóc, bàsicament, de casa meva, aquí, i Sao Paulo.

Has dit que d’El dia que vaig aprendre a volar és un llibre que parla de la importància de les arrels, la sang i la terra. Com es tracten aquestes tres idees que tenen també molt a veure amb la identitat?

El llibre qüestiona una mica la importància de les arrels o de la sang. Parlo de multimigracions, d’uns alemanys que van anar al Brasil a començar una vida nova, de dues persones que van tornar a Alemanya a buscar les seves arrels, la narradora que és mulata i es pregunta sobre quin és el seu lloc... La pregunta és: si no saps qui és la teva mare, això té conseqüències per a tu com a persona? És més important la sang o la vida? La sang o la nostra llibertat d’escollir els llocs on podem viure? La família és família de sang només? Els amics també són família?

Almenys els amics es poden escollir.

No són preguntes noves ni innovadores, això també ho sé. La gent que va d’un lloc a l’altre i torna al seu origen, ha de sentir alguna cosa quan hi torna? L’any passat em van convidar a Düsseldorf, la ciutat on vaig néixer, a fer una lectura. I no va passar res. No hi havia res, no va significar res. Això també et fa pensar.

Durant el procés d’escriptura has fet molt aquest camí de preguntar-te què conforma la identitat i quines diferències hi ha entre com se suposa que la creem i com la vivim?

Sí, totalment. Clar, com que aquestes coses són preguntes que les veig normals i sempre me les he qüestionat, hi he reflexionat encara més. Quines coses em defineixen, per què, les cultures que tinc adquirides... Jo volia explicar una història que no fos la meva però que parlés de totes aquestes preguntes. I és maco, perquè durant l’escriptura també anava descobrint coses meves. Vaig començar a escriure fent preguntes. I de vegades trobava respostes i de vegades no.

Hi ha alguna d’aquestes preguntes sense resposta que se t’hagi quedat particularment encallada?

No ho sé, potser una cosa que queda oberta és el fet que el món ens defineix sempre en base a on vam néixer, el nom que tenim, el passaport, la nostra cara... I és una cosa molt difícil de treure’s de sobre. És un fet, està allà, no ho pots negar. És una cosa complicada per a mi, i suposo que per a tothom que és migrant o multimigrant. Crec que aquests prejudicis no canviaran mai. A Barcelona, que és una ciutat cosmopolita però més turística que cosmopolita, fins i tot els russos creuen que sóc russa. O no em parlen en català, sinó que van directes a l’anglès o el castellà. Costa molt, i fa 14 anys que insisteixo. Crec que és una cosa molt europea, et fiquen en un calaix i és molt difícil sortir-ne. A les Amèriques tenen tanta barreja que és igual d’on ets, és massa complicat preguntar-ho. No sé si m’estàs entenent.

Crec que sí. Aquí arribes com una persona de fora i sempre et veuran com una persona de fora perquè donem molta importància als llocs on, en teoria, pertany  la gent.

Exactament. Aquí o ets guiri o no, no hi ha terme mig. A un poble sempre ets foraster. No hi ha solució, només insistència.

Després de passar per tants llocs, per què finalment Barcelona?

Vaig conèixer al meu marit, el Jordi Puntí, a una casa d’escriptors, a Estats Units. Ens vam enamorar, jo encara vivia a Munic i estava plantejant-me tornar a Brasil... Però ell no podia anar a viure a Brasil, i per tant vaig venir jo aquí. Tenia moltes ganes de viure a Barcelona, m’encanta la ciutat. He viscut 14 anys a Brasil, 14 Alemanya i 14 a Barcelona. I la resta d’anys a molts llocs alhora.

Abans de començar l’entrevista parlaves de com el turisme s’ha menjat el barri del Born; aquesta és per força la mirada d’algú que se sent la ciutat com a seva, que se l’estima i l’ha viscuda.

Sí, això està clar! Barcelona és essencialment mediterrània. Jo coneixia el tròpic, el centre d’Europa i els Andes, però no el paisatge mediterrani. Barcelona és d’una gran bellesa, té una llum increïble. La gent... És una ciutat amb moltes ciutats, i això que és una ciutat petita, no és gran. Té molts mons i molts barris diferents, i això em sembla fascinant. I sona a tòpic, però crec que és una ciutat creativa. Trobo molt meritori com la gent se n’ha sortit, o ens n’hem sortit d’aquesta crisi inacabable. M’ha semblat que la gent no es deixa resignar, sobretot els artistes, però també els periodistes. La gent sap improvisar, i és molt bonic això.

Mai hauria dit que es podia tenir aquesta visió!

Els alemanys vés a saber com ho haurien viscut, o què haurien fet. Ells no saben què es crisi des de la Segona Guerra Mundial. Recordo quan aquí van pujar l’IVA teatral i la gent va començar a vendre taronges com si fossin entrades, i l’entrada venia de regal amb la taronja. Em sembla una mostra de creativitat i de burlar una crisi injusta molt interessant i que denota molt el comportament de les persones que hi ha a la ciutat. Està molt bé.

Tu vas estudiar cinema documental a Munic i has estat treballant per a la televisió alemanya. Quines han estat les teves produccions?

Jo vaig fer alguns documentals, però ho vaig deixar. Jo volia fer llargmetratges, documentals de 90 minuts, i això ja no és possible, no hi ha diners, ni tan sols a Alemanya. I vaig fer el canvi a la ficció, a la novel·la. I des de la primera novel·la vaig començar a escriure guions de ficció, per la televisió alemanya i també pel cinema.

Els guions són encàrrecs o ets lliure d’escriure el que vulguis?

Sóc una afortunada perquè sempre he treballat a partir de propostes meves. Fins fa poc era guionista única, no havia ni d’entendre’m amb ningú. Ara tinc un coguionista, estem escrivint una sèrie que serà filmada a Barcelona per la televisió alemanya. Jo vaig escriure una novel·la negra sobre Barcelona que es diu Carrer dels Oblidats. Aquí hi ha un comissari, i aquest comissari és un spin-off de la novel·la, hem agafat aquest comissari i és el protagonista de la sèrie.  El tema són els llauners. La xarxa de llauners paquistanesos. Em sembla súper interessant: els deutes que tenen, les seves dificultats, la feina esclava que tenen...

Com t’has apropat al col·lectiu?

Llegint i llegint. Apropar-s’hi és molt complicat, i més sent dona. He llegit articles, treballs, tesis doctorals... Amb alguns xerro una mica, però busco fer un apropament molt profund per fer versemblants les històries. Que després és ficció, però la ficció s’ha d’assemblar a la realitat. També es parla de l’entrada d’immigrants il·legals... Coses així.

La llengua és la teva eina de treball. Escrius en alemany perquè és on et sents més còmoda?

És curiós, perquè jo fins que vaig anar a Munic sempre escrivia en portuguès. I quan vaig pensar en escriure una novel·la, tot i que passava a Sud-Amèrica, vaig decidir escriure-la en alemany. Em va costar, parlava perfectament alemany però no estava acostumat a escriure’l. L’alemany mai el parlo al país on visc, per a mi és gairebé un idioma teòric. Sóc lenta, perquè hi ha coses que em costen i tinc un embolic al cap amb tantes llengües... Em costa, per exemple, barrejar castellà i català, que és una cosa que aquí es fa molt, parlar català i de tant en tant colar paraules en castellà, o al revés. A mi això m’embolica. I l’alemany em dóna una distància molt bona amb el text. Jo penso en portuguès, no en alemany, i això em permet distanciar-me del text i donar-li més perspectiva. Ara el portuguès se’m comença a rovellar tot i ser la meva llengua, ara m’és més fàcil escriure en alemany. I és una llengua molt agraïda per escriure, perquè et pots inventar paraules, és molt lliure.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Nyonya. L’he sentida avui i m’ha encantat! És tan estranya i tan maca! Jo tota la vida he dit siesta.

Però nyonya no és siesta! Siesta és migdiada, nyonya és la mandra de quan et comença a venir la son però encara no t’has adormit.

Aah! Aquell moment en què tens la panxa plena. És preciosa! Per vosaltres és normal, però per a mi fins i tot és difícil de pronunciar. És tan dolça aquesta paraula!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

 

 

Tornar