Parlar amb el Toni Serradesanferm és molt més senzill que pronunciar el seu cognom. Estalviar-se aquesta referència, també. Ens trobem amb ell a Sabadell, en una pausa de la seva feina on ens parlarà dels jocs que ha creat i dels que estan en camí. De fet, és una constant a la seva vida: buscar parèntesis on sigui per poder dedicar-se a la creació i a jugar. El seu joc més conegut és el Victus, derivat de la novel·la d’Albert Sánchez-Piñol.  Seiem a l’Obrador, al centre de Sabadell, on vidres grans permeten veure com forners i forneres fan el pa, i sacs de farina enormes decoren les parets. És l’hora de l’esmorzar, i es nota.

Com comences a jugar?

Deixaré de banda el que diu tothom de “jo he jugat des de petit”, perquè tampoc considero que de petit jugués tant, o que jugués més que un nen qualsevol. Entro en aquest món l’any 1989, quan començo a jugar a rol. Des d’aleshores vaig crear un grup de rol on anàvem a jugar i van ser molts anys de jugar a rol i d’estar en aquest món. L’any 2000, quan començo a tenir nens i els meus amics també, deixem de tenir tant de temps per jugar a rol i fem aquest canvi natural als jocs de taula moderns.  Era el moment on hi havia l’eclosió d’aquests jocs de taula i va ser un procés natural. Ara el rol el toco poquíssim i en canvi toco molt els jocs de taula.

Com passes de jugar a ser creador?

Vaig tenir un intent de fer un joc al 2003 o el 2004 que no va passar d’aquí, de l’intent. El punt culminant va ser el 2008. Jo treballava a Caixa Sabadell, i vaig proposar fer un joc de taula dels 150 d’història de l’entitat. L’aniversari era el 2009, la proposta no me la van acceptar dins la celebració però vaig presentar el joc al Jugar x Jugar de Granollers. Total, ja el tenia fet.  I vaig tenir la mala sort que va ser accèssit, menció del jurat.

Mala sort?

Sí, perquè si hagués passat sense pena ni glòria potser després no hauria vingut tota la resta. Però vaig tenir sort, vaig pensar que m’agradava crear, que potser no ho feia malament del tot i em va estimular a crear-ne un altre. A més a més tot és a la meva ciutat, a Granollers, et vas picant i vas fent coses. I va ser aquest el punt de partida, veure que crear jocs és divertit, que port molta feina però que té la seva recompensa. I des de llavors.

Sempre has fet jocs complexos i amb molta trama?

No! Igual el Victus és el més conegut i és bastant complex, però l’Storytelling és un joc infantil basat en el Memory. I els altres dos que he publicat, el Cuatro Monos i el Destroy BCN estan entremig. Tinc una sèrie de jocs que són encàrrecs que són de molt treball i molta complexitat, però també creo jocs puntuals de collita pròpia que són molt més senzills.

El joc complicat de rol sempre és complex i amb molta trama. L’exercici de portar això al joc de taula deu ser.

Bé... Dins el món de rol, jo distingeixo dues parts. A qui li pot donar per crear un joc per mecànica  —jo amb això no m’hi he ficat mai, em sembla bé, però no m’interessa la mecànica o la tècnica—  o a qui li pot donar per crear aventures. Part creativa de la narrativa, de les històries, de les aventures. Jo pensava que a mi m’agradava escriure, però vaig descobrir que m’agrada crear històries a partir del joc, i sobretot de la mecànica. Tinc jocs abstractes, tinc de tot, però m’agrada molt donar un punt narratiu als jocs. Amb el Victus es veu molt clar, quan acaba tu ets capaç de narrar què ha passat durant la partida. Al Storytelling juguem al Memory però amb els contes tradicionals com els Tres Porquets. La part de la història m’ha fet somiar a mi durant molt de temps mentre jugava a rol, i ara és una part que vull treballar, és la més vivencial del joc.

Sovint és al revés? La part mecànica és més important que la narrativa?

Pot ser que la narrativa estigui en un rol secundari, però hi ha de tot. En el que són els Eurogames, els formats clàssics, sempre hi ha la temàtica enganxada. Pots gestionar una estació de tren, una granja o un hotel i sempre és el mateix. Però avui en dia hi ha un ventall tan ampli de jocs que molts cops la narrativa guanya. Penso en Las Leyendas de Andor, per exemple. De vegades hi ha jocs que no segueixen un fil narratiu però que quan acaba la partida ets capaç d’explicar una història. Com a Cabos, on puges i baixes una muntanya sent escalador i pots explicar a algú què has fet, qui es va quedar al camp base... Ets capaç d’explicar què ha passat després de la partida, i a mi això m’agrada. Fa poc vaig jugar un Alta Tensión al mapa de Rússia i et podria explicar els meus problemes de cablejat per donar electricitat a la ciutat, hi ha una història i un fil.

Quina relació teniu els creadors amb la indústria, quin és el pont?

No hi ha pont, és directe. En ambients com l’esport, la literatura o el teatre hi ha la figura del representant, al món editorial hi ha els agents que ofereixen catàlegs... La nostra professió és tan petita que no hi ha espai. A nivell europeu hi ha agents que dins el món jugueter tenen catàleg de joguines i sí que representen a qui crea jocs de taula.

Aleshores doncs, entenc que els creadors de jocs aneu directament a buscar les editorials per poder publicar. Com hi aneu? A fires i concursos? Boca-orella?

Per on pots i per on et deixen. Sí que és veritat que el contacte més fàcil i immediat és per mail, totes les editorials tenen mail de contacte i pots parlar amb elles. Però és un contacte fàcil i impersonal, poc productiu. És com posar paperets a les bústies, pots arribar a molta gent però seràs el primer que la gent llenci a les papereres. Cal anar a fires, a trobades d’autors, moure’t i aprofitar les situacions que es donen. És un tema de confiança i reconeixement, és complicat que una persona que ha inventat el seu primer joc vengui la moto per mail a les editorials dient que és un joc molt bo. Pensaran “aquest qui és”. Cal tenir referències, que parlin de tu... Com en molts àmbits, cal guanyar-se el reconeixement i el nom.

Sense creadors no hi ha indústria, però la majoria de creadors teniu una professió a part per guanyar-vos la vida, tu treballes en un banc.

És molt diferent a Espanya i a la resta del món. En principi és factible que algú es dediqui a crear i prou. Al món. A Espanya? No. Si vols dedicar-te a fer jocs, has d’aconseguir que els teus jocs es venguin a tot el món, perquè el mercat espanyol és molt petit i tots els jocs que es venen haurien de ser teus si vols viure de royalties. Aquí no es pot, cal vendre a Estats Units, França o Alemanya. La gent que fa jocs a Espanya no viu només dels jocs, fins i tot grans autors com el Josep Maria Allué, que potser és el més prolífic d’aquí al nostre país, ja té una empresa que ofereix serveis lúdics. És molt complicat. Jo he anat a Essen a entrevistar-me amb companyies estrangeres, però... Ara per ara no. Quan em jubili ja t’ho diré.

Per què a Espanya l’impacte econòmic del joc és tan baix? Perquè per demografia no és.

És cultural. I també és una qüestió generacional. A Espanya històricament hi ha hagut una gran indústria juguetera, ara potser s’ha perdut una mica, però tenim Educa, Disset... Però el joc de taula modern no ha entrat al mercat espanyol de manera potent. Les grans vendes són de grans empreses que no han incorporat jocs moderns. Si al Nadal te’n vas al Drim, per exemple, la majoria de jocs que venen són als que jugava jo quan era petit: Risk, Operació, Trivial... Comença a haver-hi Catan, Carcassone o Jungle Speed, però el públic encara desconeix aquests jocs. I quan una tieta va al Drim a comprar un joc pel seu nebot compra el del Bob Esponja perquè ho ha vist a la televisió, o el Trivial perquè li sona.

Anem tard doncs.

Anem una generació tard si agafem Europa de referència. El període de dictadura ens ha endarrerit pel que fa la cultura lúdica. El joc de taula modern té un gran impacte en el mercat assequible de la població, a l’estranger hi ha avis jugant a jocs de taula moderns.

Però aleshores hi ha un problema. Tenim els creadors i el públic potencial però les editorials ens posen els mateixos jocs de fa 50 anys. Són les empreses les que no han entès res?

No ho sé, les grans empreses toquen joc de taula modern de manera tangencial, sí que tenen en catàleg jocs que jo podria considerar moderns, però una mica de passada i dins un catàleg antiquat. Aquestes empreses tenen el mateix catàleg a Europa, però a la resta del món empreses com Asmodé o Kosmos tenen un tant per cent de mercat molt més gran que aquí a Espanya. Devir i Edge fa temps que hi treballen, però ara GDM, Maldito Games o Ludo Nova estan fent una gran tasca. Ens cal una generació, ara som gent del rol que ens hem reconvertit al joc de taula, que tenim nens als que estem ensenyant a gaudir d’aquests jocs però ens falta una generació per implantar el joc dins el lleure.

Mirant endavant, tens creacions entre mans?

Ara tinc unes quantes coses, sí. Concretament 6 jocs que han de sortir del 2017 en endavant. El més acabat, que ja està en període de portes obertes és un encàrrec d’ESD Games, una empresa nova que està treballant fort i que serà important en l’àmbit nacional, on he passat a joc una pel·lícula. Han estat dos anys de feina. Després un altre joc col·laboratiu per nens de 10 anys, on els jugadors són gats que han de salvar la humanitat.  Estic treballant en un projecte molt engrescador amb una empresa de Sabadell: estem fent un joc destinat a nens de 8-10 anys per aprendre què és l’emprenedoria. També tinc un projecte obert per Devir, però a llarg plaç i és un joc molt narratiu. Després un encàrrec per l’ajuntament de Granollers. Feina en tinc.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ho tinc clar. Narració. Amb el que hem parlat, està clar: m’agrada la vivència, anar més enllà, la narrativa del joc.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo