Vicenç Pagès: "La crítica és un dels pocs recursos que hi ha per compensar el mercat"

En Vicenç Pagès (Figueres, 1963) mira la literatura des del prisma del lector, l’escriptor i el crític, però també és llegit i criticat. Ha publicat unes quantes novel·les, moltes d’elles premiades amb els guardons més sucosos de la literatura catalana, com el Sant Jordi de Novel·la o el Premi Nacional de Cultura. És crític literari a El Periódico. Alt i esprimatxat, pot semblar sorneguer en la seva manera de parlar, però de seguida es nota que responent dóna importància als temes dels que parla, que vol pensar bé el que diu i que res li és indiferent si es parla de literatura. El debat crític-escriptor i els conflictes d’interessos que hi ha en aquests dos rols, i més en un món literari molt petit com és el català, centren la conversa.

Hi ha un debat latent sobre si els crítics literaris podem alhora ser escriptors i treure llibres al mercat arran d’una discussió entre la Marina Espasa (crítica de l’Ara) i l’Empar Moliner. Què en penses?

Ser crític és impossible. Si escrius, fas competència deslleial; i si no escrius, no saps de què parles. Facis el que facis, quan fas crítica algú diràs que no pots fer-ho. Molts crítics són desqualificats perquè mai han escrit, i els que escriuen són acusats de treure’s enemics de sobre o de fer la pilota a qui els convé. Així que, d’entrada, només fer crítica ja està malament.

Teniu la batalla argumental perduda des del principi.

Jo penso que es pot plantejar d’una altra manera: per a mi, el que està malament és no fer crítica. Hi ha escriptors que no parlen mai d’altres llibres, i crec que per als seus lectors és interessant saber què recomanen, què volen plasmar a les seves obres... És com si no llegissin mai. Com si no estiguessin a l’esfera literària. El que és normal és que els dentistes parlin de dentistes, i que els criadors de cavalls parlin sobre criadors de cavalls. Els escriptors ens passem el dia llegint i donant-li voltes a les coses, i per tant d’entrada em sembla més interessant el que em pugi dir la Marina Espasa que el que em pugi dir un lampista. D’entrada! Perquè la Marina està especialitzada en literatura, potser després el criteri i el bagatge del lampista és impressionant, però no és el més habitual.

La competència deslleial, aleshores, queda en pla secundari?

He vist al Ferran Adrià recomanant restaurants. Algú li ha dit al Ferran Adrià que no pot parlar de gastronomia? Ell, quan parla de llibres, no m’interessa gens, però quan parla de gastronomia sí. Sempre hi ha hagut escriptors que han fet crítica, es pot veure al llarg de la història, la Marina Espasa no s’ha inventat res, fa molts anys que els escriptors parlen d’altres llibres. Cadascú utilitza els seus recursos, i els utilitza. Tot són formes d’expressió, no veig que s’hagin de demonitzar pràctiques.

Sobre la idea de la crítica literària: és periodisme? O és només un indicador de consum? Què aporta a la societat la crítica literària?

La funció de la crítica... [fa un silenci llarg mentre pensa] És un text argumentatiu, del gènere de la opinió. Una persona fa un text a partir d’un fet concret (un disc, una obra de teatre, un llibre) que ha de tenir una mínima qualitat literària, perquè qui no sap fer un text periodístic difícilment podrà jutjar un text literari. No demostra res, i això ha de quedar clar. Un text argumentatiu ha d’argumentar, però mai podrà demostrar res. Té molts tons diferents i pot ser acadèmica, espacarrada, divertida, petulant... És un dels pocs recursos que hi ha per compensar el mercat. Actualment, per jutjar la qualitat d’una obra s’utilitza molt el mercat: “ja porten 5 edicions, se n’han venut més de 50.000 exemplars...”. Això sembla un argument irrefutable. És sòlid, però no irrefutable, i per això tu pots escriure un text argumentatiu i persuasiu que vagi cap a una altra banda. La crítica és sana, orientativa.

Alguns crítics diuen que no val la pena fer crítiques de llibres dolents. Però això és el contrari del que estaves dient ara mateix, perquè eliminaria la funció de la crítica com a compensació del mercat. Com esculls els llibres que ressenyes?

Ara parlo de com jo enfoco les crítiques, no en genèric. Jo veia la crítica com una beca de lectura: em regalaven llibres i em pagaven per opinar sobre aquests llibres. Tenia un plantejament instrumental. Era jove i llegia tot el que em queia a les mans, i en feia crítiques positives o negatives, el que calgués. Fa uns anys vaig entrar en crisi perquè vaig escriure tres crítiques seguides de tres llibres que no m’havien agradat gens. No li vaig trobar el sentit a dedicar hores de lectura i escriptura a llibres que no m’agradaven. Això m’embrutia com autor, i jo ja tenia fet el meu mapa mental, volia que llegir em servís per millorar. Vaig passar la fase d’anar contra el món i dir que tots els llibres que llegeix la gent són dolents.

S’ha acabat anar a contracorrent?

Ja està. Vull dir, ja sabem que Coelho és dolent, no cal dir-ho més. No vull perdre el temps llegint Coelho per després perdre el temps per escriure dient que no m’agrada Coelho. Escric sobre llibres que m’agraden, i a part vaig negociant amb el diari, ho anem pactant. De vegades em fan fer la crítica d’algun autor que no m’agrada, i els hi dic que es busquin un altre crític. Jo llegeixo per millorar.

Hem parlat molt de llibres i poc de la indústria. Hi ha un maridatge clar entre mitjans i editorials, quins mecanismes s’haurien de canviar? Algun cop el Grupo Zeta t’ha forçat a escriure sobre llibres seus a El Periódico?

Això que tu pietosament anomenes ‘maridatge’ ha anat augmentant. El Babelia d’El País és gairebé una peça de publicitat. I quan un senyor va dir que no li agradava un llibre d’Alfaguara es va acabar la seva col·laboració. El Grupo Zeta ha disminuït en influència i ritme de publicació. Ningú m’ha pressionat perquè una crítica no és molt rellevant. Qualsevol cap de premsa prefereix una contraportada de La Vanguardia abans que deu crítiques positives. Sortir a un programa de sobretaula de TV3 parlant sobre el teu periquito et fa vendre més llibres que una crítica positiva a El Periódico. Això està claríssim, i ens dóna llibertat als que fem crítica. Hi ha presentadors de tele americans o alguns crítics alemanys que tenen poder, però jo no tinc poder.

T’ho anava a afirmar però t’ho pregunto; els autors, quan publiqueu un llibre, us tranquil·litza saber que teniu crítiques i ressenyes als principals diaris? Hi esteu atents?

Aquí hi ha una història. Quan tu treus el primer llibre, t’hi va la vida i no saps què fas ni qui ets, una crítica et pot destrossar. Quan ja has publicat deu llibres, importa menys. Sona petulant, però és així. Els premis, igual: rebre un premi està bé perquè et dóna diners i popularitat, però el llibre és el mateix. El llibre, amb premi o sense, és el mateix, i els premis no em fan canviar l’estil. El llibre que estic fent ara no té res a veure amb el que em va fer guanyar el Premi Sant Jordi. Els crítics ja ens coneixem, ja sé si tenen un mal dia, si són amics... I el pes de la crítica va disminuint.

Aquest punt endogàmic que té el món de crítics i autors us afavoreix als autors? I al contrari; us perjudica com a crítics quan feu ressenyes d’amics que coneixeu fa molts anys?

Jo em sento molt més còmode parlant de morts i estrangers. A L’Avenç només faig crítica d’autors estrangers. És veritat que quan fas la crítica d’algú que fa molt que coneixes té un punt sospitós. Jo, al Màrius Serra [al que li presenta el seu darrer llibre poques hores després d'aquesta entrevista], li he llegit tots els llibres, estic preparat per fer una crítica de la seva darrera novel·la i sé quina és la seva trajectòria. L’anàlisi que puc fer va guanyant amb el temps, i intento que no xoqui amb la meva feina. Si un amic meu fa un llibre que no m’agrada, no em parlo. A veure, hi ha un risc. És un paper absurd crucificar un amic. I com que tampoc estic disposat a dir que és una meravella... Mira, jo intento no anar a llocs que no m’agradin, no menjar coses que n’ m’agradin, no llegir coses que no m’agradin... La porqueria m’ajuda a saber què no vull. Ja està, ja ha fet la seva funció. Intento filtrar molt.

El món de crítics i escriptors abraça diverses generacions. Com dialoguen aquestes generacions i com es transmeten els referents culturals?

Abans les generacions duraven més anys. Hi havia unes coincidències al llarg de força temps en grups de gent. Ara, en deu anys de diferència es poden tenir referents molts allunyats. Hi ha molta distància.

Quin és l’accelerador d’aquesta distància?

Si agafés al Jaume Cabré, coincidiríem en llibres i pel·lícules importants a les nostres vides. Amb la gent de 30 anys tinc molt poques coincidències, jo he vist autors de cinema que ells no saben ni qui són i ells tenen sèries televisives de culte que jo no sé quines són. I quan he de posar exemples, jo què sé, d’un bon final de trama, no trobo obres compartides. No compartim gaire res. Jo no he vist Joc de Trons! Però puc parlar de pel·lícules dels germans Coen amb cert detall. Ara jo no puc parlar de Fargo amb els meus alumnes. I això és un problema força greu.

Això és un problema de les generacions joves per no apropar-se als referents anteriors o de les generacions més grans per creure que els nous referents culturals són frívols?

A veure, quan parlem de generacions volem dir que si jo tingués la teva edat faria el que fas tu. Ningú és meritori ni culpable. Estic en la fase d’anàlisi de tot aquest fenomen, no tinc propostes. No tinc proposta, no puc constatar res. Tu ets jove i no tens diners però tens temps. Jo sóc gran i tinc feina, però no tinc tant temps. La gent jove accedeix a uns productes que a mi em fan mandra, i parlen d’aquests productes de consum. Jo puc viure sense saber res de Joc de Trons, però si tingués 20 anys no podria, seria el raro de la colla. Es creen arxipèlags culturals independents, i no tinc clar si és bo o dolent. Jo només ho constato, i quan jo pico l’ullet a un llibre, molta gent no ho pillarà. Però un altre dia, jo entro a una xarxa social i veig que es parla de coses que no entenc.

I això que tu tens la docència per establir aquest diàleg generacional...

O per constatar que no existeix aquest diàleg. Fins i tot el vocabulari ha evolucionat. En una exposició oral fan servir paraules com ‘joder’. Ho tenen inculcat, per ells és llenguatge estàndard. O ‘emprenyar’. Els alumnes fan servir moltes expressions així que mostren la impossibilitat d’adoptar un codi estandarditzat. Ara hi ha molts exemples de polítics i periodistes que diuen barbaritats en públic. En general, educar és molt complicat. Jo dic paraules i no les entenen. I tots creiem que el nostre registre és el centre del món. Costa molt orientar-se.

Volia saber quin paper té el joc a les teves novel·les. Per què és element a tenir en compte?

Jo trobo que jugar és de les coses maques que fem els humans. Té molts avantatges. Trobo que el sentit de l’humor és molt important, un autor ha de tenir un aire, una gràcia. No dic que hagi de fer acudits. M’agraden els autors juganers. És antic: Rayuela és un joc, per exemple. Sempre he trobat que si la literatura es planteja com un joc seriós – no un joc lleuger, mai faria trampes dins el joc liderar –, i llavors ho afronto així. Pots escriure sobre temes transcendents, i dramàtics. A La felicitat no és completa hi ha set capítols amb set personatges que a cada època tenen un joc diferent. El joc et permet moltes coses, i a un dels meus llibres un professor fa un seminari de botifarra. Els ensenya a jugar a cartes i es relaciona de manera diferent amb els alumnes. En canvi, un alumne molt aplicat que no sap jugar es veu que s’allunya del professor. Saber jugar és molt important a la vida, i si no saps jugar difícilment te’n sortiràs. Jo, si estic malament d’ànim, no escric. Necessito tenir ganes de jugar.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Gràcia. És molt bona, aquesta paraula. A més a més, ara tothom parla de Gràcia. I té un origen religiós, i és curiós perquè alhora és col·loquial. És indefinida, no hi ha una formula per tenir gràcia. Té un punt que va més enllà de l’anàlisi, i al final, el que demanem a un llibre és que tingui gràcia. La gran aspiració és tenir gràcia.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar