El Víctor Alonso (Barcelona, 1993), és el director de Classe Valenta, un documental que indaga sobre com es construeixen els missatges polítics en el món actual que va agafant empenta des que va presentar-se a primers de juny. A part de parlar amb experts i de contraposar idees, el projecte va aconseguir introduir el concepte de Classe Valenta a una campanya electoral mitjançant accions a través dels mítings dels partits, dels mitjans de comunicació i d’accions col·lectives, un experiment per veure fins quin punt el relat dels partits està blindat i quines opcions té la ciutadania d’intervenir-hi. El resultat és una hora on es deconstrueix el missatge polític, i on s’intenta veure per què s’ha arribat a aquest punt amb veus com Owen Jones, Íñigo Errejón, Iñaki Gabilondo i un llarc etcètera. Quedem amb el Víctor a la Plaça Joanic de Barcelona. Acaba de tornar de Madrid i sembla que la gira de cinemes per les ciutats espanyoles no ha fet més que començar.
El documental ajuda a agafar perspectiva sobre com es gesten els relats polítics i també sobre la importància de la comunicació en les campanyes electorals i en el dia a dia. Malgrat tot això, quines intencions teníeu quan vau tenir la idea de Classe Valenta? Què volíeu explicar?
El plantejament inicial del documental era el següent: vivim en un moment on hi ha molt interès per la política, en general, i hi ha molts moviments que han nascut arran d’aquest interès; però alhora sentim una desconnexió enorme respecte la classe política. Per què ens interessa tant la política i ens agrada tan poc el que diuen els polítics? Pensàvem que aquesta distància es devia, en gran part, al llenguatge que fan servir els polítics. Llavors, el que vam pensar és que si coneixíem millor els seus mecanismes, podria ser una eina per prendre la paraula nosaltres i construir el nostre propi discurs si tenim clar que els discursos que hi ha no ens agraden. Potser és un punt de partida una mica innocent, però en aquells moments érem estudiants.
De fet, l’obsessió de tots els assessors en comunicació és fer arribar el missatge i molts testimonis que surten al vostre documental expliquen que veuen la necessitat de simplificar els conceptes que es volen transmetre. Això vol dir que hi ha algun punt mort entre emissors i receptors?
Molts dels assessors i els experts consideren que la manipulació és una pràctica legítima. És una cosa que ens va sorprendre molt, però sí que compartim amb ells la idea que no es pot demonitzar la comunicació. És a dir: ser expert en comunicació no vol dir necessàriament voler enganyar la gent. La política vol transformar la societat i millorar la vida de la gent. I hi ha una batalla entre diverses postures sobre com fer que la gent visqui millor. La gent que es dedica a la comunicació política, inicialment, tenia aquesta idea. El que passa és que a poc a poc, veuen com les dinàmiques dels mitjans, i les de la pròpia política, els obliguen a ocultar informació o a donar-li la volta a la realitat per no sortir perjudicats.
On queda aquí l’ètica? Si acceptes que manipular informació forma part del teu treball quotidià, és molt difícil actuar sense tenir en compte res que no siguin els teus propis interessos.
No hi ha neutralitat. Des del plantejament que teníem al començar, nosaltres pensàvem que l’actitud davant la falta d’ètica o la manipulació ha de ser la de prendre la paraula. Empoderar-se, que és precisament una paraula molt utilitzada i que pot semblar buida de contingut, però sí que crèiem en la necessitat d’elaborar un llenguatge, i l’experiment que fem al documental d’introduir un concepte, sí que apel·la a la idea de construir un marc propi de llenguatge. No deixis que et manipulin, intenta tenir un llenguatge propi per veure la realitat.
En el moment en què l’exposició mediàtica dels polítics és tan bèstia, fa la sensació que estan obligats a construir relat molt més que a fer de gestors o de representants dels seus propis electors. El llenguatge es menja les idees?
Jo penso que les idees estan implícites en tot el procés. El control del relat és fonamental, però alhora, hem vist que si no hi ha idees al darrere i un sistema moral profund que apel·li a allò amb el que poden empatitzar els votants, el relat es percep com a completament fals. L’exemple paradigmàtic és el de “La niña de Rajoy”. Va ser una introducció forçada a un debat que es notava que venia d’un assessor, però darrere no hi havia cap història real, no hi havia voluntat sincera de construir res. Es notava molt la prefabricació, i tal i com ens diu el Miquel Iceta al documental, la ciutadania té més instruments dels que pensem.
Fa gràcia perquè Miquel Iceta demanava espontaneïtat al documental, precisament abans de fer una campanya electoral on va fer de la seva presumpta espontaneïtat la seva bandera. Segurament ningú sabia res del programa electoral del PSC però tothom sap que va ballar a cada míting Don’t Stop Me Now.
És un equilibri complicat: control del discurs versus espontaneïtat. Jo penso que és una de les variables fonamentals on els assessors poden dirimir fins quin punt els candidats poden prendre la iniciativa. També hi ha una habilitat molt especial, que és ser prou hàbil per simular coses que semblen espontànies. Barack Obama és un mestre en això, sabia posar en escena un relat prefabricat i molt pensat a la perfecció.
Vau començar fa tres anys el documental. En aquest procés què ha estat el que més us ha sorprès?
Vam iniciar el projecte amb aquesta idea naif de veure què passava darrere de l’escenari, de què es parla quan s’apaguen els focus i quan s’allunyen els micròfons. El que vam decidir és que la manera d’ancorar un tema tant abstracte, era fer un experiment nosaltres. I des del punt de vista innocent de tres estudiants que no tenen experiència ni les eines necessàries, veure què passaria si algú corrent intentés introduir-se en aquest món. A partir d’aquí tot van ser descobertes, per començar ja ens va sorprendre molt que la majoria veia amb mals ulls el concepte de classe.
També és interessant veure qui tenia més al·lèrgia al concepte, però la majoria circumscrivien la idea de classe al segle XX.
És sorprenent, tots deien que classe té una connotació molt gran. Però als programes electorals, tothom parla de classe mitjana, el que no agrada és parlar de classes treballadores o classes populars. La nostra idea no era tenir un èxit enorme introduint el concepte de Classe Valenta, sinó veure i ensenyar quins obstacles ens anàvem trobant pel camí a mesura que avançàvem. Ens va sorprendre molt veure que el control de la comunicació és menys vertical del que sembla, esperàvem un control ferri del discurs, i és un procés bidireccional. Quan la gent es reapropia dels conceptes, canvia el concepte inicial amb el qual s’havien pensat. És el que li ha passat a Podemos amb el concepte de casta. L’han deixat d’utilitzar perquè se’ls ha girat en contra.
La idea de valentia, que és més ambigua, agradava més als assessors amb els que vau parlar.
Té molt a veure amb l’emprenedoria, és curiós però està en la disputa d’aquests conceptes amplis la victòria o la derrota de determinades posicions. Ara a Catalunya està passant amb el concepte procés: pot apel·lar a un projecte de canvi, il·lusionant i col·lectiu o a un laberint kafkià, sense sortida. Hi ha conceptes oberts que es poden dirimir en diverses direccions, i qui aconsegueixi ancorar-los a altres conceptes guanyarà aquesta disputa.
Ja parlant més del projecte en sí, com s’ha anat fent gran? Perquè això és un treball de fi de grau que se us en va de les mans.
Sí, comença com a treball de la UPF, i a mesura que l’anàvem fent vam veure que podria arribar més lluny. Quan Compacto, una productora, va entrar al projecte, tot va agafar una altra dimensió i vam tenir els recursos i les eines. La gent té interès per veure com es construeix el llenguatge, i això està bé.
I el finançament com ha estat?
Inicialment vam invertir nosaltres com a estudiants. Al circuit documental cal veure si hi ha interès per veure segons quins temes als cinemes, i de fet vam fer un Verkami a la recta final per veure a qui li podria interessar el documental. Aquest micromecenatge no va ser tant pels diners – que també, perquè ens va servir per pagar la postproducció – sinó per tenir un indicatiu sobre l’interès que podia despertar un tema com aquest. I el resultat ha estat molt satisfactori.
Us va sorprendre que una productora apostés per vosaltres sent tant joves i acabats de sortir de la universitat?
Van confiar molt en nosaltres, estem molt agraïts perquè sabem que no és gens habitual. Ara tinc 24 anys, i no és normal que confiïn així en tu. Al món del cinema s’han de complir moltes passes i molts processos per arribar a les sales. Estem molt contents però ens ho prenem amb molta humilitat.
Quins han estat els principals entrebancs?
Era un procés molt difícil, sent estudiant hi ha persones que no et concedeixen entrevistes. També és veritat que quan teníem Owen Jones, els assessors d’Errejón ja s’ho prenen diferent. Érem un equip petit, i per una banda gravàvem entrevistes als assessors i per altra interveníem als seus actes sense que ells ho sabessin. Vam vigilar molt perquè no poguessin veure que els que feien el documental eren els mateixos que distorsionaven el missatge. Ells tenen el control total, i per això érem intrusos al seu món. Ho han descobert tot amb el documental ja tancat, i alguns s’ho han pres millor que altres. I després està el tema de aconseguir fer arribar el missatge...
Vau patir per si no us sortia bé?
De fet no molt, perquè si ens haguessim trobat que els partits es blindaven també ens hauria servit per explicar com es gestionen els relats. Passés el que passés ens servia a nosaltres per ensenyar els processos interns, i per tant era interessant. Una altra cosa que hem vist és que els mitjans de comunicació tradicionals encara tenen un paper fonamental. Amb les xarxes socials es diu que tothom té una veu, i potser és veritat, però no totes les veus valen el mateix. És molt difícil fer arribar missatges sense els mitjans tradicionals. I ara, durant la difusió del documental, hem vist que els mitjans serveixen per transmetre la idea de Classe Valenta. Quan el concepte ja va associat al documental! Per tant, l’experiment, en certa manera, continua.
Quines perspectives de futur teniu?
Jo ara visc als Estats Units, i des de la productora Fractal7 volem tractar la relació amb la història i la societat, com el cinema ha d’intervenir en els processos socials. Entenem que l’art ha de ser lliure i que cadascú ha de fer allò que vulgui, però ens interessa el cinema que està implicat en el seu entorn. Jo, personalment, estic estudiant un màster a Estats Units i estic preparant projectes però encara en fase molt inicial.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
Literalment. Aquesta paraula ha passat a incorporar a la seva definició al diccionari l’oposat del que significava en un principi, que és figurativament. Molta gent utilitza literalment en un sentit contrari del que vol dir originalment, que és una representació estricta de la realitat. Ara es fa servir en sentit contrari, i penso que en aquests temps de post-veritat o no controlem el llenguatge, que una paraula signifiqui el que volia dir inicialment i alhora també el seu oposat és la millor metàfora de com hem perdut el control i com costa distingir què és cert i què no.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Albert Gomis