Xavier Bertran: "La correcció és una caixa tancada, ja saps on et porta"

És estrany veure Xavier Bertran (Terrassa, 1968) tranquil i relaxat. Aquest actor amb mitja família del Vallès i l’altra mitja de Lleida, va fer-se popular amb Lo Cartanyà, un extravagant home del temps que va portar la incorrecció i les paraulotes fins a límits genialment delirants. Assegut al menjador de casa seva ja no destaquen els crits ni la brusquedat de les seves paraules, sinó els seus ulls blaus reflexius i la seva tranquil·litat. Sembla a gust amb ell mateix i transmet sensació d’aquelles persones que es senten bé amb qualsevol cosa perquè estan passant un moment dolç. Amb un cafè a la mà, parlem de la importància de la llengua per construir els seus personatges i rememorem Plats Bruts, sèrie de la qual va ser guionista.

Per contextualitzar-nos, què estàs fent ara mateix?

Ara mateix estic a Catalunya Ràdio, col·laborant amb Els Minoristes, que fan la secció d’humor al programa de la Mònica Terribas, als Matins de Catalunya Ràdio. Estic allà com a actor. Fins fa poc he estat fent teatre, un espectacle que es deia La Ratonera, vam fer temporada al Teatre Apolo tot el 2014 i fins fa poc estàvem fent bolos. Bàsicament és el que tinc entre mans.

Algun projecte en marxa amb perspectives de futur?

Sí, n’hi ha un ara amb El Terrat, estem treballant en un programa d’entreteniment, una idea que tenia i que els hi vaig presentar, un projecte xulo. Estem treballant en això, és el que tinc entre mans.

Una de les coses que ha marcat la teva carrera és l’ús de l’argot i el dialecte per construir els teus personatges. Per què? D’on surt tot això?

Aquí jo aprofito una mica avinenteses familiars. Jo sóc nascut a Terrassa, allà hi ha el català oriental, però sóc de família lleidatana i allà sempre hem parlat el català occidental, el lleidatà.  Des de petit alterno els dos dialectes amb naturalitat, és el que he vist a casa i el que he tingut al meu entorn. Després, durant molts anys vaig estar amb una parella mallorquina, ara ja no estem junts però vam conviure molts anys i ella em va posar en contacte amb el mallorquí. Suposo que aprofitant aquestes avinenteses i el fet que la llengua m’agrada i em diverteixo endinsant-m’hi i recreant-me en les seves expressions, he descobert que és una eina interessant per a construir personatges. Agafar diferents dialectes enriqueix els personatges i a través de les paraules descobreixes tot un món darrere. Els dóna un tarannà propi.

La llengua dóna un valor afegit als personatges d’humor. És molt important quan s’interpreten?

Suposo que a la llengua hi aboquem moltes coses. Quan coneixes bé una cosa per dins te n’adones de moltes coses, ja siguin el tipus d’expressions o la manera com s’utilitzen, l’energia que es posa en aquestes expressions... L’energia que s’hi posa t’està dient molt del tarannà d’una gent. Això no vol dir que tots siguin iguals, evidentment, però sí que hi ha un denominador comú que a l’hora de construir un personatge ajuda molt. La llengua és un vehicle que ja t’ho dóna això.

En una entrevista a Jot Down el Quim Monzó deia que els teus articles al suplement de La Vanguardia eren plens d’incorreccions i passats de voltes, però que eren útils perquè donaven pinzellades de la gent del carrer. És necessari traslladar això als mitjans de comunicació?

En aquest cas tenen molt a veure les avinenteses familiars, però sí que sempre m’ha agradat jugar a tot amb una llibertat absoluta, trencar amb la correcció de la llengua perquè si no quedes encorsetat. La clau és trencar qualsevol encorsetament de la llengua i deixar-te portar per l’impuls creatiu. I quan passa això veus que pots jugar molt i que no hi ha cap tipus de norma. Es pot jugar de la correcció a la incorrecció i de la incorrecció a la correcció però sense res premeditat, deixar que tot el torrent tiri avall sense més eines que les que tens a mà. Crec que el resultat sempre sorprèn a un mateix, perquè no hi ha res premeditat i t’adones que aquestes eines, quan no són tan polides, et donen un plus que no t’esperes. La correcció és una caixa tancada, ja saps on et porta. Té una funció fantàstica per determinades coses, però quan estàs construint un personatge i resulta que és d’un barri obrer i s’ha creat al carrer, està clar que la correcció no forma part del personatge. I has de deixar la correcció per anar a la realitat. Aquesta flexibilitat de deixar-me portar cada moment pel que mana cada cosa és el que em fa gaudir.

La incorrecció existeix i punt, no?

Sí, el que ens ha passat amb el català és que per les nostres circumstàncies particulars hi ha hagut un cert proteccionisme, de fet encara hi és. Tothom creu que és un tema espinós, tothom volia demostrar que volia saber català. Jo crec que és el contrari, podem trencar el català amb alegria quan ja la dominem i tenim un estàndard, és un símptoma de salut. A veure, jo no sóc un abanderat de res ni vull defensar res en concret, em surt de manera natural i quan em dedico a la ficció sempre vaig a favor del que em demana la història. Si demana correcció, doncs correcció; si demana incorrecció, incorrecció.

Hem parlat bàsicament de dues coses: incorrecció i registres lingüístics. Sóc les dues claus de l’èxit de Lo Cartanyà?

Sí, jo crec que és un dels temes importants. A part hi ha unes característiques de personalitat que el fan ser molt carismàtic, és un personatge on conflueixen una sèrie de defectes de l’ésser humà que el converteixen en un anti-heroi que sempre és molt interessant per a la ficció. La sèrie va ser pionera en el tema de jugar amb un dialecte que no era l’oriental, i això li ha donat una peculiaritat i unes característiques que l’han feta reconeixible. El seu llenguatge popular i incorrecte la va fer destacar per contrast amb tota la resta de coses que hi havia fins aleshores.

Ara que han passat els anys, quina relació tens amb el personatge? De molta estima o el veus com una llosa?

Hi tinc una relació i una convivència molt bona. Als Minoristes encara intervé el Cartanyà, queden seqüeles! Ell està per allà i el porto molt integrat, m’hi sento molt còmode i puc improvisar el que sigui. Realment el porto a la pell, sí que és cert que la majoria del públic m’hi associa i el personatge pesa molt, però no crec que sigui res dolent, almenys per a mi. No m’ha impedit fer altres coses, i a més a més no pots controlar el cap de la gent, si em volen veure tota la vida com aquest personatge és la seva opció i jo no tinc dret a discutir-la.

Has escrit també multitud de guions. En el teu cas, interpretar i escriure han anat de la mà?

Jo vaig començar amb la interpretació a l’Institut del Teatre. El tema de l’escriptura va venir més endavant, en un espectacle de mitjans dels 90 que es deia “Guillermo Gallardo en gimiendo a lo lindo”. El vaig treballar a partir d’improvisacions, el director me les guiava i jo anava fent. El personatge era la bomba, era un cantant melòdic que era un creuament entre Camilo Sesto, Julio Iglesias, Raphael... El millor de cada casa. Donava molt peu a la improvisació i va acabar sent un espectacle que va funcionar molt bé en el seu moment. Vaig creure que en comptes d’improvisar ho podia escriure i vaig escriure Entre dos senos, que va ser un text teatral per a dues actrius. Aleshores em van trucar els de Plats Bruts perquè formés part de l’equip de guionistes. I d’allà ja va sortir el Set de Notícies amb el Toni Soler... He anat alternant les dues vessants, però he escrit articles, he escrit un assaig en forma de llibre (era una necessitat que vaig tenir en un moment determinat), que són una sèrie de reflexions.

A cegues?

Sabia què volia dir però no sabia com. Va començar sent una ficció però no em sortia, i em vaig posar davant de l’ordinador sense cap mena de pressió, el que va sortir va ser com un vòmit amb una gran fluïdesa, em vaig quedar content amb el resultat i l’Editorial Viena m’ho va publicar. El llibre es titula Pluja daurada, reflexions espirituals.

Abans parlaves de Plats Bruts. Com a sèrie és pràcticament una estructura d’estat, i la seva fórmula no caduca, cada estiu es fan reposicions i segueix tenint èxit. Quins encerts va tenir l’equip de guionistes?

Segueix funcionant, és una fórmula que està clar que va ser bona. Jo vaig entrar a l’equip de guió quan la sèrie ja era un èxit, i em vaig trobar fent de guionista per primera vegada apuntat a un carro que ja funcionava sol. Clar, em va anar fantàstic per veure com es construïen aquells guions. El secret eren els personatges, que eren molt antagònics i complementaris, i a part un equip de guionistes que va funcionar molt bé.

Com es paria un capítol de Plats Bruts?

Hi havia molt temps per treballar, quan estàvem fent el guió encara no s’estava emetent. Cada equip té les seves fórmules, en el cas de Plats Bruts tot l’equip donava idees per a un capítol i un dels guionistes s’enduia les idees a casa i feia els diàlegs. I així es feia l’escaleta. L’escaleta és ja molt detallada: Seqüència 1: menjador pis de Lopes i David. Tu, com a guionista, et feies càrrec d’un capítol determinat i a la resta aportaves idees. A Lo Cartanyà érem quatre guionistes, hi havia un brainstorming però jo sempre dialogava. Suposo que era una sèrie que tenia molt al cap, hi havia el tema del lleidatà, els personatges els tenia molt clars... Cada equip té el seu funcionament.

Vaig llegir no sé on que la clau de l’èxit de Plats Bruts és que cap dels personatges té integritat moral. És així?

Sí, hi ha un punt d’anti-herois. Tots els personatges són desgraciats i miserables però vist amb sentit de l’humor. Tothom identifica les seves pròpies misèries però les veu amplificades, tothom pensa que no està tan malament com el personatge de torn però sí que ens hi identifiquem. Són misèries humanes que tots tenim

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

En podria escollir moltes! M’agrada descobrir paraules amb els dialectes, i expressions. Però si m’he de quedar amb una et diria les popes, o lo popam. Lo popam, en lleidatà és com el mamellam, el conjunt de les mamelles. 

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar