És innegable que Xavier Bosch (Barcelona, 1967) ha tingut un paper decisiu en el periodisme català dels darrers anys. La seva trajectòria inclou premsa, ràdio i televisió: va ser director de l’Avui i un dels fundadors de l’Ara, impulsor del model de Rac1 i d’El Món a Rac1 (emissora i programa amb més audiència de la història de la ràdio catalana actualment) i inventor de l’Alguna Pregunta Més des de la ràdio. A la televisió ha dirigit programes de mestres com Joaquim Maria Puyal o Antoni Bassas. Més recentment, va presentar i dirigir l’Àgora. També és inventor del format d’El Gran Dictat. Amb tanta biografia a la seva esquena dediquem la conversa a desglossar el significat i l’aprenentatge de tots aquests anys als mitjans catalans, de la relació entre periodisme i poder i de la responsabilitat social del periodista. Des de fa any i mig dedica gran part del seu temps a escriure novel·les. Literàriament s’ha consolidat amb la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana, que es va estrenar al llibre Se sabrà tot, premi Sant Jordi de Novel·la el 2009, i que ha seguit amb Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014). Els tòpics sobre ell es confirmen: és molt alt i té una cadira enorme al seu estudi de Sant Cugat, i la seva capacitat per observar i escrutar fan que al parlar amb ell et sentis analitzat, encara que sigui ell el que respon.

Amb la teva experiència en primera persona en càrrecs de responsabilitat, com definiries la relació entre periodisme i poder?

Diria que periodisme i poder són dues cantonades d’un mateix món, però depèn del nivell de la feina que faci el periodista. Un periodista de la secció de política o de la secció d’economia té un contacte amb el poder polític i econòmic molt estret, fins i tot et diria que massa estret. El director d’un diari també té contacte amb el poder polític, el financer i a més a més amb el poder que tenen els propietaris dels mitjans. El que hem de fer nosaltres és tan senzill com explicar allò que passa, la nostra tasca social, la nostra necessitat social és explicar als nostres conciutadans allò que passa. A partir d’aquí, ja sabem que hi ha uns peus forçats que ens impedeixen explicar-ho tot. Nosaltres hem de maldar per no rendir-nos i explicar el màxim possible peti qui peti: els anunciants, els propietaris, els consellers...

Has dit més d’un cop que sovint un periodista val més pel que calla que no pel que publica. Com encaixa això amb aquest compromís amb la veritat i la tasca social del periodista?

Molts cops has de callar coses per no cremar una font. A veure, per què calles coses? Primer, bàsicament, perquè no tens la informació contrastada, si la persona implicada nega la teva informació et quedes fotut i sense la confirmació d’una part de la notícia. De vegades convé no cremar fonts que expliquen coses de manera periòdica o a la teva conveniència, gent que et diu coses però et demana que no ho expliquis. Clar, si ho expliques et pots quedar per sempre més sense aquella font. Un mateix ha de calcular què li convé més en cada moment per aconseguir publicar tantes coses com sigui possible. Després, malauradament hi ha coses que es queden al calaix perquè hi ha directors o propietaris de mitjans que diuen: “això no ho publiquem”. És així, no ens enganyarem, la realitat és aquesta. Ara bé, estem molt millor aquí a Barcelona i Catalunya que no a hora i mitja d’avió, a Itàlia. I ja no parlo de Rússia i el que passa a les persones que volen explicar les veritats sobre Txetxènia, com Anna Politkóvskaia (ja sabem com les gasta Putin) o de Mèxic, on cada any moren més de 700 periodistes pel tema del narcotràfic.  Un cop vaig dedicar un Àgora a la llibertat de premsa a Itàlia, i allà entre el control de Berlusconi quan era primer ministre dels mitjans públics i privats (que també són seus), la màfia del sud d’Itàlia que ho esquitxa tot i el Vaticà a Roma, els periodistes no podien explicar res. Res! Així que, com deia un antic president del Barça, no estamos tan mal! Mai es fa un servei òptim, però aquí podem explicar amb prou llibertat les coses que passen.

Quan vas dimitir del teu càrrec de director de l’Avui vas donar explicacions a Javier Godó i José Manuel Lara Bosch, els propietaris del diari en aquell moment juntament amb la Generalitat...

Al 20% de l’Institut Català de Finances no vaig donar explicacions, vaig explicar-ho al Godó i al Lara, que eren les dues persones que havien confiat en mi en aquell moment que el diari era seu.

La teva relació amb Lara i Godó era de pressions contínues o era més convencional, de cap a empleat?

Era millor que la relació que pot tenir un cap amb el seu empleat. Deixaven fer. Al Godó ja el coneixia dels set anys que vaig estar a Rac1 com a cap de programes, i dels anys que vaig fer El Món a Rac1, i pressions cap ni una, consignes cap ni una. A la ràdio a l’inici, de 2000 a 2007, amb mi allà, això és el que passava. La gent s’ho pot no creure, però va ser així. Amb el Lara vaig tenir una conversa prèvia a fitxar-me, i la segona conversa que vam tenir va ser quan vaig anar al seu despatx per dir-li que ho deixava, ja l’hi havia explicat per telèfon però li vaig voler explicar els motius perquè no veiés fantasmes ni coses estranyes. Per a ell era un moment complicat, a part de ser amo de l’Espanyol [riu], que això potser no és el més important, era amo de La Razón, ADN i una bona part de l’Avui. Molts lectors de La Razón li retreien que fos propietari de l’Avui.

I al revés, suposo.

Sí, i al revés! Però ell sempre em va dir que mai va pretendre canviar la línia editorial del diari, entenia que fos un diari molt nacionalista, pensa que parlem del 2007, en aquell moment ningú parlava d’independència. Ell creia que el diari havia de continuar sent així, i no va fer res per canviar-ho. I amb La Razón deuria pensar el mateix: que el seu lector era molt espanyolista i volia seguir llegint el mateix diari amb una línia editorial espanyolista. Pel que em consta, sap donar a cada negoci el que necessita, ell delega la feina a diferents persones i deixa fer.

De fet, ara és propietari de La Sexta (El Intermedio, Salvados, Al Rojo Vivo) i La Razón... Quina opinió et mereix això?

És un empresari que inverteix. No només en periodisme, en tot. I la línia editorial no li importa. Ell rep pressions, em consta que el pressionen perquè canviï presentadors, programes i línies editorials. I el tio aguanta. Ell aguanta, com que ell té la independència dels diners, perquè els té ell, sap aguantar els cops. Ja sé que estic dient coses que la gent no s’espera que digui, però és la meva realitat. La clau d’un amo és que deixi fer. Pel Godó també era una situació incòmoda, era propietari de La Vanguardia, i just quan es va vendre l’Avui va fer La Vanguardia en català, no es va voler fer la competència a ell mateix. A mi em sembla un fet cabdal per a la comunicació a la Catalunya del segle XXI: que La Vanguardia hagi sortit en català.

Tu has impulsat molts models de mitjà (Ara, Rac 1) i programes (APM, El Gran Dictat) que a la llarga han estat un èxit. Quina és la interpretació del públic que et fa creure que un model pot tirar endavant?

No ho sé, suposo que la intuïció d’haver treballat amb gent bona. D’haver treballat amb el Puyal i veure com treballava i presentava els projectes, d’haver treballat amb l’Antoni Bassas, d’haver estat i ser amic de la Mònica Terribas... He tingut la sort d’envoltar-me de gent molt i molt bona, i després he tingut la intuició per estar al lloc just al moment precís. L’èxit del model Rac1 és d’un senyor que es diu Albert Rubio i que ara l’acaben de fer fora injustament de 8Tv, i que va tenir molt clar que les ràdios privades en català s’havien d’allunyar del model de Catalunya Ràdio. En aquell moment, quan neix Rac1, també va néixer Ona Catalana i va fer un model molt semblant al de Catalunya Ràdio, massa semblant, amb una graella molt semblant fins i tot. L’Albert Rubio, secundat per l’Eugeni Sallent (que era el director de l’emissora) i jo mateix, vam mantenir un model quan les audiències de programes com el Minoria Absoluta eren 0. Vam mantenir un model de ser potents en entreteniment i esports, i així va ser durant els cinc primers anys, així ens distingíem. També el to, vam buscar un to poc impostat, un to proper parlat com parla la gent normal, sempre amb el millor català possible.

Vist amb perspectiva, ara Rac1 és l’emissora líder absoluta a la ràdio catalana, tu vas apostar pel que ara són grans noms com el trio de Minoria Absoluta, Joan Maria Pou a les retransmissions del Barcça, Raül Llimós...

Els fitxatges dels que em sento més orgullós són la Marta Cailà, el Joan Maria Pou i el Raül Llimós. Eren gent de les facultats, ni eren estrelles ni els coneixia ningú pel carrer. Al Pou li vaig demanar que em fes una retransmissió d’un Barça-Lugo en casset com a prova, i més tard vam convèncer la ràdio per retransmetre el Barça.

Un altre format d’èxit: El Gran Dictat. Com se t’acudeix la idea de fer entreteniment televisiu amb joc lingüístic?

Jo vaig viure a França, a Estrasburg, del 1991 al 1992, un any. I veia que als clubs de lectura i les biblioteques hi havia una gran tradició de fer concursos de dictats. Estrasburg és una ciutat molt freda i avorrida, la gent es distreu com pot. Em va quedar aquesta idea al cap, no em constava que hi hagués cap programa en format dictat, sí que hi havia concursos com el Saber y Ganar del Jordi Hurtado, però no exclusivament de jugar amb la llengua. Em va quedar la idea al cap, i quan em van encarregar pensar un programa d’entreteniment... La llengua catalana me l’estimo i em preocupa, i la tendència és que cada cop els mitjans maltractem més la llengua. I vaig pensar que des d’una tele pública, un bon servei al país i un programa indiscutible seria un programa on es juga amb la llengua. Amb la gent de la productora Triacom vam fer moltes proves, i fer un dictat literal com fèiem a l’escola era avorrit i poc televisiu, i a base de provar vam anar veient les diferents proves que estructuren el programa. El que sabíem que funcionava era la prova final.

Fer escriure paraules cada cop més difícils pronunciades pel presentador.

Exacte. Volíem que això funcionaria, a les proves prèvies sí que vam agafar idees de l’spelling anglès, de lletrejar paraules, totes són una barreja de coses ja inventades. Volíem fugir del tema escolar, del professor, la pissarra i el guix, per això vam crear un plató molt modern, vam voler que el presentador fos singular (per sort l’Òscar Dalmau va vestit com va vestit) i no vincular la llengua i l’escriptura a una cosa avorrida. Que fugíssim d’això, que ens poguéssim divertir i jugar amb la llengua.

L’Òscar Dalmau ens va dir que fugia de la idea de la televisió com a eina educativa, que era entreteniment. Comparteixes aquesta idea?

La televisió és entreteniment. Però a partir d’aquí podem fer molts programes documentals, o concursos o informatius on expliquem coses que la gent no sap, o que li cal refrescar. Que la gent que ha vist un programa a l’hora de sopar l’endemà pugui explicar dues o tres coses que ha vist, i que no sigui tot banalitat i intranscendència, em sembla important. Tot el que he fet a la televisió (La vida en un xip, Aquest any cent, Àgora...) he intentat que no fossin de hihihahà, sinó que tinguessin un contingut. No m’interessa fer tele per fer tele, entretenir per entretenir. No.

La idea d’El Gran Dictat és fruit d’alguna afició anterior al joc verbal?

No, he estat un jugador molt ocasional d’Scrabble, a alguna sobretaula ocasional de Sant Esteve, però no massa més. Però la llengua és la meva eina bàsica de treball, tant al periodisme com a la literatura, i m’interessa parlar-la bé millorar-la, aprendre paraules noves. Seure al vàter amb el diccionari de frases fetes enlloc del diari...

Seus al vàter amb el diccionari de frases fetes?

[riu] Ja me’l vaig acabar! Ara hi ha Twitter. Però abans que aparegués Twitter m’asseia al vàter amb el diccionari de frases fetes, sí.

Parlem del teu pas a la literatura. Durant molts anys has tingut una activitat periodística frenètica, ara et dediques molt més a les novel·les?

Sí. Abans d’aquesta activitat frenètica, quan estava a Estrasburg vaig escriure un llibre, i més endavant el 92, el 94 i el 98 vaig publicar més contes a La Magrana. I m’ho vaig passar molt bé, tot i que eren tirades mínimes, s’editaven 5.000 exemplars i se’n venien 2.500, era molt jove, eren contes... Per a mi era un honor publicar a la mateixa col·lecció de Les Ales Esteses que el Jesús Montcada i la Maria Barbal. Conèixer al Jesús Montcada em va impactar molt, recordo que el vaig portar al Camp Nou, que no hi havia estat mai. Jo volia ser com ells. Jo cada nit de Santa Llúcia acompanyava al meu amic poeta Francesc Garriga (que finalment ha guanyat el Premi Carles Riba) a veure si guanyava el premi. I jo veia com guanyava el Sant Jordi de novel·la el Vicenç Villatoro, i jo pensava: hòstia, vull ser com ell! I veia com guanyava el Jaume Cabré, i pensava: vull ser com ell! No sóc com el Jaume Cabré eh, faltaria més! Total, que quan plego de l’Avui veig que tinc un curs per endavant, perquè era gener i les temporades de tele i ràdio comencen al setembre. I escric el Se Sabrà tot, guanyo el Premi Sant Jordi de novel·la i això em canvia la vida.

De quina manera?

M’adono que allò és el que m’agrada, i em situo en una rampa de llançament d’acceptació popular, de reconeixement i de vendes inesperat per a mi. I decideixo aprofitar-ho. El Fèlix Riera d’Edicions 62 i el Josep Lluch de Proa insisteixen que el Dani Santana és un personatge amb cara i ulls, i que no el desaprofiti. I el Dani Santana acaba protagonitzant també Homes d’honor i Eufòria. I aquí estem! Paral·lelament estava fent l’Àgora a TV3, fa un any i mig es va acabar el programa, no em renoven el contracte perquè la tele decideix fer una altra cosa amb l’Ariadna Oltra i jo me’n vaig a casa. I a partir d’aquí tinc molt temps per escriure.

En les teves novel·les hi ha la sensació constant de que jugues a confondre Dani Santana i Xavier Bosch.

Inicialment sí. El Dani Santana és un periodista que dirigeix un diari, que dimiteix en estranyes circumstàncies i que la primera frase de la novel·la jo la podria subscriure també com a Xavier Bosch: el càrrec em va durar unes sabates. A partir d’aquí, la resta té poc a veure amb mi. Clar: al guanyar el Premi Sant Jordi, que el títol sigui Se sabrà tot i que jo acabi de dimitir com a director... Sembla que el llibre expliqui grans veritats, però no és així, tot i que vaig jugar amb aquest morbo. Però vaja, la novel·la s’ha traduït al francès i un senyor de Lió no té ni idea de qui sóc i la novel·la s’entén perfectament igual.

Els moments en que vius de més pressió són quan entrevistes els candidats a les eleccions al Parlament de 2012, a la recta final de la campanya electoral i en prime time per TV3?

Sí, i més en una televisió pública. Allà m’estic posant la túnica de representar tots els ciutadans del meu país. Per tant, la premissa és: colla’ls a tots, apreta’ls a tots, subratlla les incoherències de tots, burxa’ls a tots. Clar que jo voto a un d’aquests, però no s’ha de notar. I algun fins i tot em cau molt malament, però no s’ha de notar. Cal estar híper documentat de tots, del seu programa i també del que han fet a la vida ells i els seus partits, i no deixar-ne passar ni una. Jo tenia aquell tarannà seriós, potser m’acarnissava tant amb ells que a algú no li va agradar i em van enviar cap a casa.

És el moment de més pressió del poder?

No. Igual que el Dani Santana en una de les novel·les fa una metàfora continuada d’un periodista amb un cirurgià, jo seguia el mateix procés. Jo no vull contactes previs amb els convidats, no vull parlar per telèfon amb ells ni amb els caps de premsa, només els vull dir bona nit mentre els microfonen i els retoquen el maquillatge i ja està. I quan acabem, cadascú cap a una banda diferent, jo no em quedava a fer tertúlia amb ells.

Però segur que havies coincidit anteriorment amb tots els convidats. Poses distàncies?

Totes. És una premissa que sempre he volgut mantenir i que sempre he tingut. No vull tenir un Síndrome d’Estocolm d’haver anat a dinar amb una persona dues o tres vegades i que a l’entrevista em faci pena collar-lo més del compte o fer-li la pregunta on sé que el mato, o fer servir informació que m’hagi donat durant un dinar. Els caps de premsa sovint s’enfadaven després de l’entrevista, però per sort me’n vaig poder aïllar i demanava al meu equip que no m’ho expliqués. Si el cap de premsa renega de TV3 no m’ho expliqueu, no ho vull saber, jo he fet la meva feina tan bé com he pogut. I un quan se’n va a casa ja fa autocrítica, i ja saps que dels 25 minuts hauries d’haver apretat més per una altra banda, o que has repreguntat massa sobre un tema on no podies treure res de nou, o has repreguntat massa poc, o que hi ha hagut dues preguntes que volies fer sí o sí i que en el moment de directe t’ha volat, o no t’has volgut arriscar a mirar el guió... Els 30 minuts en cotxe de Sant Joan Despí a Sant Cugat eren durs, i després em costava dormir. Però vaja, en quatre anys crec que mai vaig fondre els ploms ni vaig deixar TV3 en mala situació.

En el moment que viu Catalunya a nivell polític i social, no et sap greu no estar a primera línia de foc?

Agraeixo no ser-hi. El que vull dir ho dic a la contraportada del diari Ara cada divendres. Em fa l’efecte que el moment és històric. Però per exemple, jo faig zàping amb la Terribas i el Basté i els seus editorials a les 8 del matí, i em fa l’efecte que en fem un gra massa del procés. No sóc el Duran i Lleida ni em queixo de que es parli d’això, però crec que els dos programes de ràdio més escoltats del país, que són els que marquen l’opinió avui en dia.... El monotema és això. I a les nostres vides passen moltes altres coses a part de la política i el futur i el present de Catalunya. La nostra vida està amarada de cultura: llegim llibres, anem al teatre, anem a concerts i al cinema. Estem impregnats de cultura, i en canvi sembla que els mitjans per ser importants només ens volen parlar de política. I em fa l’efecte que ens equivoquem.

Aquest monotema del procés català també és aplicable a l’Ara?

[s’ho pensa] L’Ara... Jo parlo dels editorials de les 8 del matí de les ràdios. En programes de 6 o 7 hores a la ràdio es toca de tot perquè tens molt temps, però jo parlo del monotema de l’editorial. Jo crec que l’editorial de l’Ara, a la pàgina dos-tres, és més diversa i passen més coses. Em fa l’efecte, eh! Potser no.

L'Ara ha fet unes quantes portades monogràfiques sobre el procés.

Sí, però parlem de dies històrics, és inevitable. Si mirem els 4 anys de portades de l’Ara jo crec que hi ha temes diversos: mediambientals, de Rússia... Hem fet diverses coses.

Esteu contents de l’evolució del diari?

L’Ara és el diari d’Europa que més creix avui en dia. I estem encantats de la vida amb el producte que tenim, creiem que va sortir bé i que l’hem millorat molt. El Carles Capdevila i el seu equip fa una feina fantàstica, i el digital va com un tro. Tenim l’avantage de no ser un diari digital vingut del paper ni un diari de paper amb l’excusa del digital, sinó que ja vam néixer multiplataforma, amb una redacció integrada des del minut zero i pensat per apps d’smartphone i tauletes. La gent s’hi crema les celles, i el que fan els redactors cada dia és un petit miracle. Et diria que el resultat final supera les expectatives.

Sempre has estat vinculat al periodisme esportiu, especialment al Barça. També al club existeixen aquests mecanismes de pressió?

Mira, el Barça és la meva vida i m’agrada tant que si puc anar a fer un cafè amb el president del Barça hi vaig, i si puc anar a esmorzar amb l’entrenador del Barça, ho faig.

Ho fas sovint?

Sovint no, però no ho he deixat de fer, perquè això ja és la meva curiositat universal de culer. Com a periodista em serveix, però sobretot em serveix com a soci.

O sigui que has dinat amb els últims entrenadors i presidents del Bar

Entrenadors no tots. Presidents... sí.

Això et condiciona a l’hora d’escriure les columnes al Mundo Deportivo?

No. Si no poguéssim escriure amb llibertat sobre el Barça, malament rai. Jo quan estava a l’Avui feia articles sagnants contra el Núñez, i després quan va deixar de ser president he tingut una bona relació amb ell. Sempre he escrit el que he volgut, només faltaria. Els futbolistes, quan els poses nota, s’ho miren. Ells diuen que no, però es miren els diaris esportius amb lupa. He tingut trucades d’algun futbolista per algun article, fins i tot de jugadors estrangers que els traduïen els articles, em deien: tu dices que yo soy un mierda! I jo dient: home, un mierda no! Quan et truca un jugador del Barça directament al teu mòbil ja no fa tanta il·lusió.

Quines són les teves expectatives de futur?

El futur passa per continuar fent novel·les. D’escriure en català se’n pot viure justament i per això segueixo escrivint a mitjans, tot i que l’Ara me’l sento meu i hi col·laboro encantat.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Potser. M’agrada el so, m’agrada escriure-la i sobretot m’agrada el que significa. A la vida hi ha molts matisos, molts grisos, molts contextos i moltes explicacions a fer. Em refio poc d’aquelles persones que parlen en termes absoluts, que fan servir paraules com mai o sempre. Crec que mai, o sempre, són paraules massa gruixudes com per fer-les servir al nostre llenguatge habitual. No estic tant segur de res com per fer servir el mai i el sempre, per això em sento molt còmode posant un potser al principi o al final de les meves opinions. M’agrada com sona la paraula en italià, magari, que no és exactament un potser, és un tant de bo. De fet, fins i tot magari m’agrada més que potser!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.