Xavier Vallverdú (Conca de Barberà, Tarragona, 1984) és teclista de la banda Bongo Botrako, que va revolucionar un estiu sencer amb la seva cançó Todos los días sale el sol (chipirón!). Anys després el grup segueix fent gires per Europa i ha tret un DVD amb un dels seus directes. El Xavier, juntament amb el Nacho Pascual, guitarrista de la banda, ha ideat Cap de colla, un joc de taula ambientat al món casteller partit a les hores mortes entre furgonetes, aeroports i hotels. Vam quedar amb ell a la seu de Vibracom i després vam seure a una terrassa del Poblenou.

Com serà aquest joc que heu creat entre tu i el Nacho Pascual?

És diu Cap de colla i és un joc que va sobre el món dels castells, aquesta tradició tan maca que tenim i que al ser de Tarragona hem mamat des de petits. Així resumit, la idea és que el jugador es posi en el rol de cap de colla i decideixi quins castells vol fer en un concurs de castells. Cada jugador representa el cap de colla d’una colla i decideix quins castells vol fer. És un joc de cartes i daus, i primer el jugador assaja els castells amb les cartes i després hi ha la part de la plaça, que és arriscar amb els daus per veure si descarregues o no els castells.

Es nota que a les comarques de Tarragona els castells són un tema de vida o mort.

Sí, és impossible no estar vincular amb el món casteller sent de Tarragona. Hi ha gent que hi ha estat molt implicada i gent que menys, ara nosaltres estem ocupats i no anem a cap colla a assajar, però tots els nostres amics o són castellers o estan implicats a una colla.

Com va sortir la idea de fer el joc?

Ja fa dos anys i mig que vam començar amb tot això, potser una mica més perquè ja he perdut el compte. La idea va sortir a partir del Mahjong,  és un joc que és una mica el pòquer xinès, és un joc de quatre persones que consisteix en agrupar peces de la mateixa figura i el mateix número, i a base d’acumular combinacions vas guanyant. Un bon dia, jugant a aquest joc (jo sóc molt aficionat) vaig pensar que es podria adaptar als castells. I aquí va començar el procés, i a partir d’anar-ho pensant i anar fent prototips vam anar avançant. Al principi era molt cutre, agafava una baralla de cartes qualsevol i hi escrivia darrere...

Les hores de carretera i hotel amb el grup han estat importants a la creació?

Amb el grup ja portem molts anys, i últimament el ritme que portem ens implica moltíssimes hores fora de casa. Però clar, que estiguis un mes fora de casa no implica que estiguis ocupat totes aquestes hores. Les hores de viatge, les d’hotel, les d’aeroport, les de furgoneta... Han servit per anar desenvolupant la idea, bàsicament a partir d’assaig i error. A partir d’una base que és una ocurrència que són les cartes i les normes, el que cal és anar provant i veure què funciona, què falla, veure com va el repartiment de punts... I a base de prova i error i molta paciència, hem arribat a donar el joc per acabat.

A nivell pràctic com ho heu fet per treure el joc? Vau contactar amb alguna editorial?

En aquest cas, quan ja teniem la cosa bastant avançada vam contactar amb l’Oriol Comas i li vam ensenyar el joc, una mica per reafirmar-nos i veure si estava bé o no. Però tot el procés l’hem fet amb la gent del nostre voltant, no amb cap professional del joc sinó jugant amb els nostres amics. I si diuen: “hòstia, m’estic avorrint!” doncs és el símptoma que hem de canviar alguna cosa. [riu]

El grup juga quan esteu de gira? Jugueu entre tots per matar hores?

Sí! A veure, cadascú té una mica les seves cosetes. Tampoc dediquem moltissimes hores a jugar, però entretenir-se amb jocs és una cosa que li agrada a tothom.

Aquest interès pel joc té origen familiar?

Amb la família poc, molt més amb els amics. Igual de més petit sí que jugava molt amb la família, però amb els anys s’ha anat perdent. Bé, també t’he de dir que el meu avi era un gran jugador de botifarra, fins a extrems insospitats. A cartes hem jugat sempre, i també als jocs de taula clàssics com el Monopoly. Ara amb els amics juguem molt als jocs que estan de moda: Catán, Carcassone... Alguns més ràpids com el Jungle Speed també.

El teu joc preferit quin és?

A mi el Catán és un joc que em fascina, les partides són molt i molt ràpides i és un joc molt ben trobat. Algun cop he fet algunes timbes infinites al Risk, allò que portes el Risk del Senyor dels Anells amb mil extensions i t’hi estàs hores i hores... Ho he fet algunes vegades, però jocs com el Catán són molt millors per temes de temps, sempre hi pots jugar.

M’agradaria parlar de Bongo Botrako. En quin punt esteu ara mateix com a banda?

Vam treure l’últim CD el 2012, el Revoltosa. I ara el 2014 hem tret el DVD en directe, que en teníem moltes ganes. Els discos són més d’estudi i més tranquils, però el directe és molt més canyero, i això ens agrada. Sobretot hem estat sortint per Europa, per això tenim moltes més hores de viatge. Aquest any ens vam passar tot el febrer fora de casa, ens vam fer Holanda, Alemanya i Itàlia amb la furgoneta.

Aquesta gira europea us la podíeu esperar al principi?

Quan comences ja costa imaginar-te fora de la teva ciutat o la teva província. Que quan toques a Barcelona dius: hòstia, toco a Barcelona! Després és veritat que a la península hem tingut molt bona acollida i ens hem acostumat a sortir. A Holanda ja fa temps que hi anem i estem força consolidats allà. I res, a fotre-li canya.

Com es la lògica d’una sala de concerts holandesa per contractar uns tios de Tarragona?

És una cultura diferent, no té res a veure. La cultura holandesa i la d’aquí crec que no tenen res a veure. Només amb el suport que tenen per part de les institucions... Desconec els detalls i no m’encarrego d’això, però ja ho veus que és completament diferent. A nivell tècnic i a tots els nivells estan molt més desenvolupats. Fins i tot a nivell de públic: la gent està molt acostumada a pagar una entrada per anar a una sala de concerts, fins i tot quan no coneix el grup. L’entrada no és cap fortuna, però sabem que costa que la gent pagui i ells ho fan.

Aquí costa que la gent es gasti la pasta?

No sé si costa que se la gastin o si no la tenen. Això ho desconec. El que està clar és que els països del nord ho tenen més senzill, aquí qualsevol cosa que facis costa d’arrancar, sigui un grup de música o un joc, sempre falta suport institucional. Cal que el públic aposti per la cultura, però si no hi aposten les institucions no hi ha res a fer. No s’hi val deixar-ho tot en mans del públic, cal posar-ho tot a l’abast de tothom i no cedir-ho a les lleis del mercat.

Vosaltres podeu viure bé de la música? Quines expectatives us feu a llarg termini sabent que això no durarà per sempre?

A veure, jo crec que en el moment que vivim ara ningú té la seguretat de res. Jo sí que sé que farem música tota la vida, això segur, viure’n... Modestament ara podem viure’n, perquè tenim una dedicació al grup pràcticament absoluta. Ara estem amb el tema del joc, però l’hem fet en hores mortes que tenien a veure amb el grup. Podem viure modestament de la música però no sabem quant de temps, tal i com estan les coses sembla complicat, però esperem seguir fent concerts durant molt de temps.

Us genera incertesa aquesta situació?

Al final tot el que hem anat aconseguint és perquè ens ho hem treballat, a la conclusió que arribes és que si poses l’esforç necessari sempre arribes a uns mínims. Igual hauràs de posar més esforç per aquell mínim, però tot surt a partir del treball. Amb el joc ens vam plantejar una estratègia semblant: jo tinc ganes de que aquest joc tiri endavant i posaré tantes hores i idees com pugui per desenvolupar-lo. El joc és nostre és una creació, i quan t’estimes les teves creacions sempre vols que a base de treball arribin a bon port. Aquest joc és com quan treus un disc, és una sensació que mai hem viscut i que fa molta il·lusió. El sentiment és semblant al que tenim quan surt un disc.

És interessant aquest paral·lelisme entre el joc i la música com a subjectes culturals. Creieu que aquest menyspreu cultural és encara més accentuat amb el joc?

La veritat és que per mi el món dels jocs només existeix des del punt de vista del jugador. El que està clar és que és cultura, i si algú no el reconeix com a tal és que falla alguna cosa. També costa que a segons quins moments i entorns ens reconeguin la nostra música, però a mi em sembla evident. Des del joc popular, que és un conductor per transmetre valors, que per mi és el que hauria de ser la cultura. No conec molt bé la situació, sé que a Alemanya el tema dels jocs està molt desenvolupat, no sé si té a veure amb el suport institucional, però està clar que no té res a veure.

Implicar-te com a autor t’ha fet descobrir coses que no coneixies?

Sí, totalment, tant jo com el Nacho hem après moltissim. L’Oriol Comas ens ha ajudat molt i ens ha obert els ulls en moltes coses, ens ha donat pistes i ens ha ajudat. Hem tingut la sort que, venint d’un món diferent, ho hem pogut fer tot a la nostra manera i sortir dels canals establerts i normalitzats.

La fusió d’estils de la banda és fruit de les diferents influències que teniu cada un de vosaltres?

Som un conjunt de persones i cadascú hi aporta una part, de vegades conscientment i de vegades inconscientment. Jo personalment el reggae és el meu estil, és el meu tarannà i el meu tempo.  Un altre igual és més punk, o li tira més l’ska, però igual que hem coincidit com a persones també ho podem fer musicalment. Igual alguns fins i tot han sortit ja directament del mestissatge, fruit d’aquest corrent que hi ha hagut aquí a Barcelona.

Des de Tarragona ho veieu molt llunyà tot aquest corrent barceloní?

Sempre, sempre. [riu] Al final tot arriba, el que passa és que tens menys accés a moltes coses. Et parlo de fa 15 anys, al moment del gran boom. Ara mateix a la província de Tarragona hi ha molts grups de mestissatge, fa 15 anys n’hi havia menys perquè suposo que hi havia menys accés. Hi ha poques sales de concerts, a Tarragona, a Reus... El centralisme barceloní sempre està present. Per exemple, als castells. Els castells vénen de Valls, de les nostres comarques, i ara està com molt generalitzat. Tot és contrarresta, però els castells sempre es faran allà a baix tot i que ara es facin a tot arreu .

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Pinya. Pinya és la paraula clau.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis