No és complicat mantenir una conversa fluïda amb l’Ada Parellada (Granollers, 1967). Filla dels restauradors de la Fonda Europa de Granollers, als 25 anys es va independitzar i va obrir el Semproniana, restaurant i aparador des d’on propaga la seva pròpia idea de la cuina i l’alimentació. L’amfitriona però, avui té mal al cap i a les cervicals, i enmig de la conversa s’ha pres una aspirina per fer suportables els sorolls que fan els transportistes de material que van entrant i sortint del restaurant. Malgrat tot, respon amb el seu parlar expressiu i desenfadat totes les preguntes d’aquesta entrevista, que serpenteja entre fogons, jocs i literatura.

La teva família s’ha dedicat a la restauració durant diverses generacions. Tu vas estudiar dret i tot i això vas tornar al món laboral familiar. Pura vocació?

Jo sóc filla d’una família de fondistes, tota la vida he vist fer la mateixa feina que faig jo. El meu pare, quan era petita, sempre em preguntava: ‘tu de gran què vols ser?’. Jo deia que volia ser bombera, ballarina... El que diuen els nens. I el meu pare em deia: ‘tu de gran has de ser clienta’, que era un ofici que jo mai no havia entès. Jo li preguntava què era això, on s’estudiava. Ell em deia que ja m’ho explicaria quan fos gran. I va arribar el dia. El meu pare em va explicar que ser clienta era ser aquella persona que podia anar a dinar i sopar als restaurants els dies de festa, de lleure. No els dilluns a la nit d’una esgarrapada! Gaudir de la família, tenir caps de setmana... I segons ell, per arribar a ser clienta havia d’estudiar una carrera. I només hi havia, tres carreres viables per arribar a l’estatus idíl·lic de clienta: si tenia vocació medicina, econòmiques o enginyeries; i si no tenia cap vocació, dret.

Tot carreres molt senzilles...

I vaig acabar a dret, clar. Perquè jo no tenia la vocació clara. I a quart de dret, vaig trobar la vocació. I li vaig dir al meu pare: ’la meva vocació no comença amb V sinó B. És la vocació de boca. Vull obrir un restaurant!’. Bé, de fet no li vaig dir que volia obrir un restaurant, li vaig dir que ja havia obert un restaurant.

Obres el restaurant i decideixes encabir-lo a una antiga editorial. Per què?

Va ser casualitat. Quan vaig decidir que volia muntar un restaurant, anava passejant un dia pel carrer i vaig veure que aquest local es llogava. Vaig trucar, només per curiositat. Jo buscava un local petit, humil, recollit, acollidor. I assumible. Però em vaig enamorar d’aquest local. És que no es pot ser jove... Sap greu, però quan s’és jove s’és massa romàntic. No vaig fer cap pla de negoci ni res. Jo em vaig enamorar d’una claraboia (que per cert és una paraula preciosa). Aquest local estava aturat al temps, estava ple d’andròmines i llibres antics. Semblava un local que hagués tancat feia 50 anys. La claraboia tenia una llum que entrava transversal. I quan les coses estan aturades al temps, la pols queda suspesa a la llum. I em vaig enamorar d’aquesta llum, d’aquesta pols. I vaig decidir que volia aquest local.

 

 

Ara mantens l’esperit literari amb els Dimecres Inèdits, una iniciativa on barreges les lletres i la cuina.

El senyor Miquel [l’amo de l’antiga Editorial Miquel] em va deixar aquí molts llibres abandonats, que em van servir de decoració al principi, quan no tenia massa diners per omplir el local. He tingut molta afluència d’editors, els feia gràcia que això fos una editorial, per tant he tingut molts àpats d’editors i escriptors. Això ha fet que tingui molts amics d’aquest món. Una de les grans amigues que he fet arran d’un àpat aquí és l’Ada Castells, l’escriptora. I un dia, amb la gràcia que ens diem igual (n’hi ha molt poques d’Ades!) em va proposar fer sopars amb escriptors. I ja fa un parell d’anys que un dimecres al mes convidem un autor perquè ens parli de la seva trajectòria literària.

Tinc entès que l’àpat és només amb 20 comensals i amb un menú relacionat amb l’autor. Com es fa això?

El tema dels 20 comensals és perquè volem mimar al l’autor i als lectors. Relacionar el menú amb els escriptors és fàcil. Els escriptors el que fan és reflectir la vida als seus llibres. I a la vida es menja. I a les seves obres, d’una manera o altra, sempre surt menjar. L’Ada Castells em fa el buidatge i m’explica quins aliments surten als seus llibres. Jo no he llegit els llibres, ella em fa la tasca literària, jo ja tinc prou feina en interpretar com faré aquests aliments.

També t’agrada jugar amb les paraules. Abans de començar l’entrevista em comentaves que resols crucigrames, que és el teu moment de vacances de la cuina.

A mi m’agraden molt els crucigrames. Bàsicament els del Màrius Serra, no et mentiré. De tant en tant als bars, com si fos una delinqüent qualsevol, robo la pàgina de crucigrames del Màrius Serra... L’arrenco si no he comprat La Vanguardia.

Mentre no t’enganxin...

A l’estiu comprem La Vanguardia a casa, per tenir crucigrames. Però a l’hivern, com que també ens agrada llegir altres diaris com l’Ara, El Punt Avui o El Periódico, si m’entra el mono robo la pàgina. Però et diré una cosa: més d’una vegada m’he trobat que la pàgina ja no hi és, ja l’havien arrencat! De debò, ja no sé si és per en Màrius o pel Fortuny, que també té molts seguidors. T’he de dir que sóc respectuosa, i com que no els puc fer cada dia, intento robar els crucigrames del dia anterior. I per mi les vacances són la sensació de poder-me concentrar sense límit de temps en aquesta tasca. Durant el curs no tinc la capacitat de concentrar-me.

 

Una altra cosa que feu al Semproniana són els tallers infantils, on feu una barreja de cuina i joc. Igual que el joc és una eina pedagògica, la cuina també pot ser-ho?

A veure, anem a resumir-ho. Puc auto denominar-me sense cap modèstia com a experta en educació en l’alimentació a les famílies. Jo dic que els nanos no cal que entrin a la cuina. No és imprescindible per aprendre a menjar. Però la cuina com un joc és una eina magnífica per aprendre sobre els aliments. El que passa és que no totes les famílies estan disposades a jugar a l‘hora de fer els àpats. Si la cuina s’ha de transformar en un malson, recomano no cuinar amb els nens, és millor fer altres coses.

Com es juga a aquest joc?

El fet de cuinar ja és prou lúdic pels nanos. Cal buscar receptes lúdiques. Els nens no es diverteixen cuinant, es diverteixen manipulant aliments. És una altra història, una altra dimensió. No sempre hi ha una relació entre el que els agrada menjar i el que els agrada cuinar. Hi ha pocs aliments que compleixin aquests requisits. Un és la pizza: és divertit amassar, fer servir els estris... I també menjar-se-la. Els nens petits sempre volen ajudar-te a cuinar, de fet el que volen és estar amb tu a la cuina. Tu els has de deixar, però no pots neguitejar-te si un nen no té la psicomotricitat fina per trencar un ou amb la força justa. Clar, ells esclafen l’ou!

Aleshores, és un procés més d’aprenentatge a partir de l’error enlloc de la protecció? El màxim risc és haver de comprar dos ous més?

No! Parlem dels riscos a la cuina. Jo vaig fer un curs de cuina i alimentació amb nanos a l’escola dels meus fills, durant dos o tres anys. Vaig fer signar una carta als pares, on deia que havien d’assumir el risc de que els nens es cremessin o es tallessin. Per mi és més important que els nanos es cremin i es tallin, i que aprenguin que són dos riscos inherents a la cuina, abans que protegir-los d’aquests riscos. El que no es pot fer és amagar aquest risc, el nen ha de fer anar els focs i els ganivets. Sinó, el que fa és passar l’estona fent pastetes, no té res a veure amb la cuina.

Aquesta manera de veure la cuina de manera lúdica també te la sents teva? Tens aquest esperit d’innovació i de joc tu també? Està clar que el Semproniana no és un restaurant convencional.

L’home és humà quan s’allunya de tot allò biològic. Nosaltres necessitem menjar per viure, però resulta que mengem més per paer que per viure, hem traspassat la frontera de les necessitats biològiques. Si entrem en aquesta dimensió, on el plaer és el que ens mou, l’alimentació ens dóna un ventall de possibilitats inacabables. I en això estem: els restaurants complim la funció de fer-ho passar bé, no d’alimentar. No pregunto als clients si han tingut un àpat equilibrat i amb els nutrients suficients... Els pregunto si s’ho han passat bé i els ha agradat! Per tant, doto aquest local de tot el que pugui despertar els sentits i que pugui fer que l’experiència sigui divertida i plaent. Les coses es poden fer de manera mecànica o de manera satisfactòria, i nosaltres sempre busquem el plus. Hem buscat la manera de relacionar, per exemple, el sexe i la cuina. I amb la creadora del Tapersex, l’Eva Moreno, vam arribar a la conclusió que la massa del pa té una textura molt semblant al cos, a la pell. I ensenyem a fer pa, i amb la massa de pa l’Eva ensenya a fer un massatge eròtic. Ens ho passem bomba.

 

 

La cuina és un element social també. Si volem resoldre problemes amb un amic quedem per sopar. Si volem lligar, quedem per sopar. També tens present aquesta concepció de l’alimentació com a eina social?

Sempre que pares una taula estàs parant un escenari per relacionar-te. Ja no és la cuina, és la taula. La taula és l’espai de diàleg i negociació per excel·lència, i fins i tot el món polític adopta aquesta paraula. En el moment en el que poses tovalles estàs suavitzant la negociació, l’estàs fent més propera, més familiar. Associem una taula parada amb un moment de descans. Propicia moltíssim tota mena de relacions.

Tornem a les lletres. Després de molts llibres de cuina has tret la teva primera novel·la, Sal de vainilla. Com va sortir la idea i com ha estat tot el procés creatiu?

Em fa molta il·lusió aquesta novel·la, estic molt contenta d’haver canviat de quotidianitat. Encarar-me a un repte tant bèstia com escriure un relat, del qual no em veia capaç, i haver-ho fet és una satisfacció enorme. T’explico, perquè de tot plegat és el que em fa més il·lusió. Abans d’ahir em van trucar perquè me la tradueixen a l’anglès.

Molt bona notícia, suposo.

És com un orgasme! M’han dit que és bestial, que no passa gairebé mai. La tinc ja en castellà, català i italià, quatre idiomes. A mi sempre m’ha agradat escriure, però li tinc molt respecte perquè em sembla una activitat d’enorme dificultat. Després que em tombessin un suposat article de cuina per ser massa poc empíric, on havia posat molta ficció, el meu marit em va empènyer a fer una novella, em va posar la idea al cap. I un periodista em va preguntar durant aquells dies si tenia algun projecte en ment. Jo no en tenia cap en especial. Li vaig dir, sense cap mena de solidesa, que volia escriure una novella. Ell ho va escriure al seu diari, i al cap d’uns dies vaig rebre un mail de Planeta, d’un editor que és client habitual, on em deia que estava disposat a veure el meu projecte. I aquella idea boja, aquella il·lusió, me la van acceptar i vaig tirar endavant.

Per acabar, m’agradaria que em triessis una paraula del diccionari. Barra lliure. Et volia portar el diccionari físicament perquè busquessis més fàcilment, però me l’he deixat...

És difícil... Te’n diré una que és cassola. El Màrius em va fer fa temps un jeroglífic que era una K. I aquesta K era un jeroglífic de cassola, una lletra ‘k’ que està sola. Tota la vida entre cassoles i ell me les amagava! Igual que Ada Parellada, que són un parell d’Ades i jo mai me n’havia adonat, i m’he dit així tota la vida! Una paraula que també m’agrada molt és carquinyoli. És una paraula que m’apassiona, perquè és tan difícil de pronunciar que als estrangers que volen aprendre català els dic que no són catalans fins que no aprenguin a dir carquinyoli. I quan aprenen a dir-ho i em pregunten si ja són catalans... Aleshores els hi faig escriure! I es queden desmuntats. Carquinyoli és una paraula tendra, infantil. També m’agrada mandonguilla, el meu pare em deia així de petita. I quan em posava el dit al nas em deia: ‘no facis mandonguilles!’. Així que em quedo amb carquinyoli i mandonguilla.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes