Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


August Bover: "Tenim la responsabilitat de mostrar al públic les possibilitats de la llengua"

No hi ha cap reconeixement universitari que no aparegui a la biografia d’August Bover (Barcelona, 1949). Doctor en filologia romànica, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, investigador a les universitats de Saskatchewan (Canadà) i de Califòrnia a Berkeley (EUA) i multitud de reconeixements més que ocuparien unes deu línies d’aquesta entradeta amb noms impronunciables. Troba la diversió en poemes de tot tipus, lírics i sobretot ludolingüístics, que porta anys escrivint i ha recollit en diferents llibres. Quedem amb ell a la il·lustre seu de l’Institut d’Estudis Catalans del carrer del Carme, i la bellesa i majestuositat de l’edifici intimiden, com si l’escenari agreugés  la possibilitat de deixar anar barbarismes i puntades de peu (que no patades) a la llengua catalana. L’August, o, com l’anomena el guarda de seguretat de l’IEC, el senyor Bover, parla amb passió de la seva obra. El seu to de veu baix i el seu bigoti canós fan que sembli un home vingut d’una altra època, però alguns somriures entremaliats el fan ser proper i propens a una conversa distesa. Seiem en un banc del segon pis del claustre de l’edifici darrere un mosaic preciós  després d’haver visitat els Jardins Mercè Rodoreda, també situats a la segona planta, on hi ha totes les varietats de plantes que apareixen a les novel·les de l’escriptora.

Com es diverteix un catedràtic emèrit?

[riu] Això ve de la pràctica poètica. Jo escric poesies perquè em diverteix, de tots els gèneres és el que m’atrau més. Els meus llibres anteriors eren de poesia lírica, i aquest llibre Beabà és el segon llibre d’una trilogia (l’anterior es deia Cloc!) i són llibres escrits en la línia del que els francesos diuen l’escola OULIPO, que és un acrònim de Ouvoir de Littérature Potentielle [taller de literatura potencial]. És un grup de matemàtics i poetes que es van reunir a París cap al 1960 i feien una poesia a contrainte, amb traves, es posaven traves a ells mateixos. Un dels poetes del grup explica que el poeta és com una rata que es construeix un laberint fins arribar al cau, però que després ha de ser capaç de sortir del laberint. Doncs és el mateix: consisteix en posar-te traves a tu mateix i després ser capaç de construir un poema a partir d’aquestes traves. Exemples: utilitzar només una vocal, els jocs són molt variats.

Com entres dins aquesta barreja de joc i escriptura?

Quan jo vaig entrar en aquest tipus de poesia (que els francesos han treballat molt, però els trobadors ja feien poemes amb monosíl·labs) els de l’Oulipo van dir que els trobadors els havien plagiat per anticipació, realment era gent amb molt sentit de l’humor. Això em ve d’un dia que vaig sentir uns mestres, mals mestres sens dubte, que comentaven que el català no era tan divertit com el castellà. Jo quan vaig sentir això vaig pensar: com es pot dir una bestiesa així? Totes les llengües són iguals en aquest aspecte, una llengua és més divertida o més avorrida segons l’usuari, però la llengua no en té cap culpa. Si el seu català és avorrit és perquè ells són uns avorrits, no perquè la llengua sigui avorrida. Aleshores se’m va acudir fer un llibre demostrant que un es podia divertir amb la llengua. Aquest llibre va ser Cloc!, amb aquesta onomatopeia al títol. A Cloc! hi havia una gran diversitat de traves i jocs lingüístics, alguns tradicionals com utilitzar sempre la mateixa vocal, que tots hi hem jugat de petits, altres que m’havia inventat jo... I un era un tautograma, que són aquests textos on totes les paraules del poema comencen per la mateixa lletra. Era amb la lletra H, i es titulava hagut per hac. Vaig fer el llibre, i un dia que m’havien convidat a fer una lectura poètica a la Universitat de Liverpool i anava en taxi cap a l’aeroport John Lennon, em va començar a venir la idea de fer un poema amb un cert ritme binari, que va ser el de la lletra D, que es diu Dues. El vaig començar i quan vaig arribar a casa tenia un tautograma amb la lletra D. I em va venir la idea de fer un tautograma amb totes les lletres de l’abecedari.

Però hi ha lletres complicades.

Sí, hi ha la K, la W, la Z... Vaig pensar que havia de fer aquestes i si me’n sortia la resta ja era bufar i fer ampolles. Vaig fer aquests tres poemes i no va ser tan difícil, perquè al capdavall hi ha poques paraules i vaig haver de jugar amb les que hi havia, i prou. Aleshores vaig descobrir que els que eren realment difícils eren els altres, les lletres més corrents van resultar les més complicades. Normalment sobreposo traves, no només hi ha la trava de començar per una lletra, també hi ha una mètrica i sempre que puc intento explicar una història. Quan intentes explicar una història, per exemple, amb paraules que només comencin per A i hi ha milers de paraules no saps per on tirar. Aleshores em vaig llegir el diccionari. Per lletres.

Sencer?

Sí, sí. Bé, em saltava algunes paraules com els noms dels compostos químics i coses semblants. Ho feia amb la idea de refrescar les paraules que començaven per aquella lletra i aprendre’n de noves. Quan havia acabat de llegir aquella lletra deixava passar uns dies i escrivia el poema amb aquella lletra. La part més intensa va ser fa dos estius, i va ser mentalment cansat, era com intentar resoldre un sudoku que durava setmanes, em despertava a les nits i se m’apareixien paraules. Va haver-hi lletres molt difícils, algunes vaig creure que no les podia fer.

Quines van ser les més complicades?

La J va ser molt complicada, la U també... I després les que tenen més paraules, com la A, se’m van complicar per un excés d’oferta. Mirava la primera pàgina i la última d’una lletra i buscava les paraules més primer i començava per les més primes per anar-me animant. I em reservava el de la H que havia aparegut al llibre anterior, però quan ja el vaig tenir fet vaig decidir fer-ne un de nou per no repetir. Quan vaig veure que me’n sortia i que tindria un tautograma per totes les lletres de l’abecedari vaig veure de seguida que el llibre havia de tenir el dibuix de la lletra a l’esquerra i el poema a la dreta. Aleshores vaig trucar al Pere Capellà, que és un pintor excel·lent de Mallorca que ja m’havia il·lustrat el Cloc!, i li vaig dir: escolta, necessito que em pintis un abecedari. El que jo no m’imaginava és que fes molt més que un abecedari, és una altra cosa increïble i que no s’ha fet mai en català. Un llibre que siguin tautogrames en català amb totes les lletres de l’abecedari ja és una cosa insòlita i que crec que no s’havia fet mai abans, però el que ha fet el Pere tampoc s’havia fet mai a la història de la il·lustració catalana. El que va fer ell va ser llegir cada poema, detectar els elements característics de cada poema, fer un dibuix amb aquests elements i a més a més, mirant el dibuix veus la forma de la lletra.

Sumar contingut i continent.

Exacte. [treu el llibre i mirem alguns dels dibuixos]. Al poema hi ha un doble pròleg, un de Denise Boyer que parla de literatura, però també un de Eliseu Trenc que parla d’il·lustració, perquè realment és una cosa insòlita. El conjunt és un llibre molt rodó, que ha costat per part del pintor i per part meva però estem molt contents perquè ens n’hem sortir, ha quedat bé i és divertit.

T’apropes a la llengua d’una manera diferent quan ho fas a partir del joc i no de manera acadèmica?

No. Cal tenir en compte que el meu camp acadèmic no és la llengua és la literatura, sobretot dels segles XVI, XVII, XVIII. Quan vaig fer Cloc! l’únic que vaig fer va ser divertir-me escrivint. Després vaig saber que alguns professors i alguns mestres feien servir el llibre per a les seves classes. Era útil, per exemple, un poema fet amb pronoms febles, o històries fetes amb onomatopeies. I ho feien servir tot i que jo no ho havia pensat per un públic juvenil, no m’havia reprimit i hi ha paraules molt poc usuals, difícils i fins i tot antigues. Però els mestres ho fan servir i funciona. L’any passat vaig fer visites per instituts i escoles de Mallorca, vaig veure com treballaven els poemes i és impressionant. A Beabà tampoc hi havia intenció de fer-ho, Beabà és sinònim d'abecedari però menys utilitzat, per això ho vaig agafar. Tot plegat forma part d’una trilogia, i la tercera part ja està escrita, és un llibre que es diu llengoteries, que és una paraula que m’he inventat i que no existeix al diccionari.

Què vol dir llengoteries?

Jugar amb la llengua, jugar amb l’ambivalència entre fer llengotes (que és treure la llengua a algú, cosa que no pretenc tampoc fer llengotes a ningú), jugar. I en aquest tercer llibre, que encara s’ha de publicar, sí que tinc més present que els mestres ho fan servir, i ja he escrit alguns poemes pensant que poden ser utilitzats a classe. Tot i això, un bon mestre li treu suc a tot, no cal que li donis mastegat. Hi ha jocs amb els... [s’atura] Ostres, ara no em surt la paraula! Les paraules que s’extreuen d’altres llengües. Hi ha gal·licismes, anglicismes, els llatinismes... Després hi ha un poema que es diu “Tot és relatiu”, on tots són relatius, o un que es diu “Dos quarts i cinc de cinc”, que és per jugar amb les hores, que els nens d’ara amb els rellotges digitals ja no parlen de quarts... Alguns d’aquests ja els vaig pensar expressament amb paraules que no s’entenien ja, o que han perdut el significat. O un altre que són insult. Ara, la gent que insulta només diu gilipolles, imbècil o fillde. I s’ha acabat. I jo recordo que antigament hi havia insults divertidíssims i genuïns. Hi ha tot un poema que es diu indignació bestial perquè tot són noms de bèsties. Com capsigrany!

Arqueologia de l’insult.

Sí! Vaig pensar en jocs així que puguin ser utilitzats a l’escola, suposo que dir capsigrany a l’escola no és una cosa molt greu.

Com a estudiós de la literatura, la ludolingüística pot ajudar a fer progressar una llengua?

Home, jo crec que sí. Hi ha la formació de paraules i derivats, l’enginy dels jocs lingüístics... En aquest sentit, des de Verbàlia feu una labor extraordinària, és molt útil perquè és important que l’estudiant no vegi la llengua com una cosa pesada i avorrida, al contrari; és divertida i és important aprendre-la bé per poder-la fer servir i fins i tot per forçar-la i dur-la a l’extrem, que és una possibilitat que també resulta divertida. Recordo que al llibre anterior a Cloc! llegia alguns poemes als meus estudiants de la Universitat de Liverpool. I quan insisteixes sempre amb un so en un determinat poema sona estrany, i els estudiants em preguntaven si allò també era català, i em deien que sonava diferent del català de la classe. I era perquè portava la llengua a l’extrem. Però clar, per fer-ho cal conèixer la llengua.

També has barrejat poesia i música a partir de poemes del Cloc!.

Sí, ara fa un parell d'anys, amb la soprano i violoncel·lista Eulàlia Ara, vam crear El Taller de Vora Mar, una productora d'espectacles poèticomusicals i vam muntar l'espectacle Cloc! i altres sons, basat en dos llibres de poemes meus i que estem representant en l'actualitat. I ara n'estem preparant un de nou basat en aquest llibre Beabà. En aquesta ocasió comptarem amb la col·laboració de 25 compositors d'arreu dels Països Catalans. Cada un posarà música al poema d'una lletra, i el seu cognom o nom artístic ha de començar per aquella mateixa lletra.

Quins poetes de referència catalans tens actualment? Creus que es fan treballs interessants?

Això és complicat, perquè dir noms propis... Jo crec que sí que hi ha treballs interessants i bons poetes joves que continuen una tradició molt rica, perquè la poesia catalana del segle XX va excel·lir. En aquest sentit, crec que en Josep Pedrals fa una labor molt important, justament ell em va presentar el Beabà. Té un domini de la oralitat fantàstic, i també aposta molt pel joc.

Has estat a moltes universitats de fora. Es té més cura cap a la llengua fora o és una percepció nostra?

Em sembla que és un mal bastant generalitzat, els francesos, els italians i fins i tot els anglesos se’n queixen. Hi ha un cert empobriment de la llengua en general. Potser és cert que es publica molt i no sempre amb la cura que caldria, jo de vegades llegeixo textos, i fins i tot textos premiats, que em cauen als peus. I aquests textos difícilment serviran per enriquir la llengua. Ara, els clàssics sí, els grans autors clàssics sí que t’enriquiran, lògicament. Segurament els mitjans de comunicació modern i sobretot la banalització d’aquests mitjans fa molt mal. Podrien fer molt de bé i fan molt mal. Abans, quan un anglès tenia un dubte només havia de posar la BBC i esperar a veure com deien aquella paraula els locutors. Aquí, que es va començar des de zero, podríem haver-ho fet, i no ho vam fer. Aleshores, et trobes amb oradors o mestres que fan servir un català terrible, i que és el que la gent acaba sentint i es va reproduint. Els que tenen la sort de viure en àrees menys contaminades i amb un català més ric, o els que hem pogut aprendre’l de manera acadèmica tenim la responsabilitat de mostrar al públic les possibilitats de la llengua.

Molts cops es parla de la diferència enorme entre el català acadèmic i el que es parla al carrer. Com es troba l’equilibri entre aquests registres?

El nostre cas és molt complicat, perquè no només hi ha això, sinó que hi ha la interferència lingüística amb el castellà, i ara també amb altres llengües. Clar, l’argot del carrer es crea al carrer. I si el carrer no crea argot en català, és complicat. En un país normal s’hauria de tendir a que la gent culta tingui un nivell acceptable de la llengua, no només els lingüistes i els filòlegs, també els doctors en medecina i els enginyers, als que podem exigir uns mínims de la llengua. Això es fa amb bona educació, lectura i un bon ús dels mitjans de comunicació. Tenim  mitjans que no sempre tenen aquesta voluntat de servir d’eina d’enriquiment lingüístic, més aviat al contrari, i tot això ho fa complicat. Però bé, els que estem dins hi hem de treballar.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ara me n’aniré a l’oposat de la tecnologia. Recordo que una vegada un gran catalanista anglès em va felicitar per ser la primera persona en utilitzar la paraula clamàstecs. Són aquells ferros que estaven a les cuines de pagès, a prop de la llar de foc, i allà s’hi penjaven les olles. També he de dir que en aquests mateix llibre de poemes és la primera vegada que apareix, sense esmentar-lo, el telèfon mòbil a la poesia catalana. No l’esmento, però parlo d’un que voldria parlar amb un altre si hi hagués cobertura. Com deia el Foix, m’entusiasma el nou i m’enamora el vell.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Sandra Solorzano

 

Tornar