Polifacètic és una paraula que pot intimidar, però realment en Bruno Oro (Barcelona, 1978) viu en constant contacte amb l’art i la creació. Famós per les imitacions d’Artur Mas a Polònia i de Cristiano Ronaldo a Crackòvia, la seva família materna està plena d’artistes, i el seu oncle Antoni Pichot era amic íntim de Salvador Dalí. El Bruno també es dedica a la música, i acaba de treure un disc amb pinzellades de jazz i ritmes cubans que es diu Viatge de l’home que esturnuda. L’art, el joc interpretatiu i la seva obsessió marquen el compàs de la conversa, que es revesteix del suc de poma i pastanaga que el Bruno s’ha demanat al Cafè Liadísimo de Barcelona.

A què et costaria més renunciar: música, teatre o tele?

Jo crec que em costaria molt renunciar a la música, molt. És el meu projecte més personal, més íntim, i el que em fa més il·lusió tirar endavant. Al teatre també em costaria molt renunciar-hi. La tele la faig des de fa tants anys que ja m’hi he acostumat, i crec que podria estar sense la tele, sobretot per descansar.

Et fa ràbia que creguin que no ets músic sinó un famós que canta?

És una mania d’aquest país, que costa d’entendre que la gent pugui fer dues coses bé. I això és una lacra, una cosa que frena i que fa que la gent m’associï a un registre molt concret, que és el televisiu, i per tant no valori la meva feina com a músic. Jo més que cantant em considero músic, he tocat el piano tota la vida, i componc...  Sí que tinc abast mediàtic ràpid i instantani. La gent diu: Bruno Oro, d’acord, com a personatge és interessant, però tampoc res massa especial. És picar molta pedra, estar molts anys. Ja porto tres discos, i jo crec que la gent ja comença a saber que canto i toco el piano. Per tant paciència, molta paciència.

El teu oncle Antoni Pichot era pintor, íntim de Salvador Dalí. El vas arribar a conèixer?

Jo era molt petit i no ho recordo, tenia dos o tres anys. El Dalí corria per casa, però clar, jo era massa petit. Amb el que tinc molta relació és amb el meu oncle, i parlem molt del Dalí perquè a mi és un personatge que em fascina, en totes les seves vessants. No només la pintura, sinó el personatge en si. Era un gran actor, un gran intèrpret. Ell sempre deia que era més bon escriptor que pintor, que a mi és una cosa que em fascina. I si el llegeixes veus que igual sí que tenia raó, perquè era un escriptor brillant. I clar, la meva educació ha estat molt vinculada a l’art i a aquest món de Cadaqués i de tota la família materna dels Pichot. Són gent fascinant, molt fascinant. Tu vas a parlar amb el meu oncle i et comença a explicar històries, anècdotes de Dalí, Picasso... És espectacular, i a mi m’encanta parlar amb ell.

Alguna anècdota en especial?

Del Dalí moltíssimes. Es veu que quan venia a casa sempre s’abraçava a un xiprer que tenim al pati. Sempre deia que l’havia plantat ell mateix, però era mentida, perquè era un xiprer centenari i no podia ser possible. Però ell venia i s’hi abraçava, i feia unes performances, li recitava coses... Era un tio que era un show constant. I anècdotes com aquestes, milions.

Mai t’has sentit atret per la pintura?

Sóc nefast. Nefast. Si ara et dibuixés a tu, t’espantaries. Tinc un nivell de dibuix de nen de set anys, així que sort que no ho he intentat mai.

Canvies molt el registre i els llenguatges entre música, tele i teatre?

No, jo crec que tot ho encaro amb molta passió, que és la meva manera de treballar. Si m’hi fico, m’hi fico a totes. Perquè quan no tinc passió em costa molt posar-m’hi, sóc molt poc mercenari. O m’apassiona un guió o no m’hi fico. Per això a la tele segueixo lluitant i pencant perquè cada dia m’apassioni el que faig, perquè si no m’esgotaria. I tinc la sort que l’equip de guió de Polònia i Crackòvia és absolutament brillant. És que a Polònia portem 9 temporades, una cosa que no passa enlloc del món i menys fent humor polític. Al teatre i la música igual se’m veu més a mi, més al Bruno. És inevitable, jo a la tele vaig amb màscara, al teatre i la música no.

Imitar és el joc més primari de tots. Per tu és divertiment o feina?

Per mi és més interpretar que imitar. Amb el Mas jo faig una interpretació del personatge que ja és més meva que el propi Mas, juguem a crear un personatge que no sigui una rèplica de l’Artur Mas sinó que sigui el meu Artur Mas. I clar, això fa que ara ja sigui el vostre Artur Mas, el Mas de tothom, perquè a partir d’aquest personatge que hem fet entre els guionistes i jo l’hem anat propagant.

Ets aficionat als jocs?

Mira, sóc molt aficionat als escacs. Però no hi jugo perquè no trobo gent que hi jugui, ni temps. De petit em vaig comprar la Kasparov, que era aquella màquina que podies jugar sol contra la pròpia màquina, i m’hi passava hores i hores. Jo sóc molt de fer esport, m’agraden molt els esports. Però dels jocs de taula... El que més m’agrada és el Rummikub. Però les cartes i coses així gens.

La clau és que siguin de concentració?

Sí, igual sí, els escacs són estratègia i tal... Però les cartes, quan em diuen “va, anem a jugar a cartes!”. Hòstia... Em fot molta mandra, si estic amb amics i es posen a jugar a cartes me’n vaig. No me’n recordaria ni de fer un solitari! Fins i tot els meus amics em critiquen per no participar dels jocs, imagina’t, la gent se m’enfada per això!

Et poses en la pell de gent tan diferent com Mas i Cristiano Ronaldo... Aquestes personalitats xoquen dins el teu cap?

Sí, és una mica esquizofrènic. Però alhora has de treure coses de tu. En el cas del Cristiano la prepotència, en el cas del Mas la responsabilitat, la capacitat. Perquè no deixa de ser una persona molt vàlida pel que fa. I en el cas del Cristiano m’interessa molt la fama. És desorbitada, només els cantants o els actors de Hollywood s’hi poden equiparar. La fama, la supèrbia, la megalomania. Com allò que va fer dels 15 gols que va fer contra el Bayern... Porta al seu equip a una final després de 12 anys, La Décima! I en coses així cal entrar a jugar. To play, com diuen els anglesos. O jouer, com diuen els francesos. Actuar és un joc. I jo decideixo si vull ser un xulo putes o un tio amb una gran responsabilitat que vol portar un país a la sobirania.

Ets sents més a gust amb un que amb l’altre?

No. Em sento a gust amb tots dos. A mi em cal sentir-me a gust amb el personatge, i aleshores les característiques venen soles, tot el que ve és positiu. De vegades m’envaeix una mica massa, i també alhora tinc cert sentit de la responsabilitat. Penso: estàs interpretant al President de la Generalitat, ves amb compte amb el que dius, ves amb compte amb el que expresses, amb com l’interpretes... Cal mesurar molt, és una responsabilitat encara que fem humor. Ja ho deia l’Eugenio: amb l’humor, poca broma. I té raó, l’humor és una cosa molt seriosa, amb molta gent i moltes sensibilitats en joc.  Perquè quan fas la imitació del Mas i saps que estàs desvirtuant i caricaturitzant... No és només caricatura i sàtira, són més coses de pes que fins i tot acaben influenciant a la gent. I tot això es té present.

No et ve gran aquesta responsabilitat?

Sí, però mira, si passa tampoc és culpa meva, és culpa d’un producte que ha funcionat.

Suposo que amb personatges més anònims com els de Vinagre hi ha menys responsabilitat però es pot identificar més gent anònima...

Sí, totalment. Molta més gent es sentirà identificada. Quan fas al Jacobo (un pijo) o un segurata... Clar, aquí estàs tocant a gent anònima que està al carrer, que no té càrrecs públics, que es guanya les garrofes i que es pot sentir ofesa. El cas del Jacobo és curiós, perquè tots els pijos estaven encantats amb la imitació, els agradava molt. I què era molt crític, però a ells els semblava genial. La qual cosa diu molt dels pijos, vol dir que tenen més sentit de l’humor.

Suposo que amb diners és més fàcil.

[Riu] Sí, segurament sí, però és una cosa sorprenent que reaccionin així, amb una certa estima cap al seu personatge que no deixa de ser la manera com es veuen.

Suposo que crear aquests personatges requereix certa capacitat d’observació.

Totalment, a mi m’encanta observar. M’encanta seure a un cafè a mirar la gent, veure com actuen, sentir el que diuen. M’encanta. Ho faig sovint, però menys del que voldria, perquè ara de vegades també em sento més observat que observador. Però si passa això me’n vaig al centre, que pràcticament no hi ha gent de Barcelona, i ja està. O a una altra ciutat també m’ho passo genial. És molt enriquidor observar la gent.

Et defineixes com una persona ambiciosa. Ambiciosa per arribar on?

Ambiciosa per aprendre, per fer coses que no he fet. Com cinema, per exemple. Treballar amb els millors. A mi m’encantaria fer cinema a Estats Units, o cinema d’autor a Itàlia o França. Treballar amb directors que m’apassionen. També m’encantaria fer una gira amb el meu grup. Crec que un, si no es posa límits, pot arribar molt lluny. Però clar, també es crea un sentiment de frustració molt bèstia si no arribes on vols. Cal ser ambiciós des de la intel·ligència, tenir els peus a terra i estar preparat per si els teus somnis no es compleixen.

Com vas gestionant aquest doble camí?

Has de ser conscient de que el que estàs fent està molt bé. No voler un deu, conformar-se amb un cinc o un set. Jo ara no estic al deu però estic molt bé amb el que faig. Treballo a la tele, al teatre, faig música. Vull més, però no puc demanar més. Tal i com està el pati, sóc un afortunat. Tinc amics tan o més bons que jo que estan a l’atur. Joder, és que si em queixo sóc idiota.

També has escrit teatre. Com et vas atrevir a posar-te a l’altra banda de l’escenari?

Quan vaig conèixer la Clara Segura ens vam entendre molt amb el sentit de l’humor i la concepció del teatre. Un teatre molt directe, original, amb fragments musicals. Vam escriure la primera obra a quatre mans, i la segona la vaig fer jo però pensant en la Clara. Escrivint per ella es pot fer tot, tot. Si escric per ella tinc molta llibertat, i clar, va ser molt fàcil tenint-la al costat. A mi m’encanta escriure, el que passa és que la majoria del que escric és dolent, però vaig aprenent molt.

Sempre escrius dramatúrgia?

No, contes, guions de cine.. Són coses que no les ensenyo perquè són dolentes i crec que he d’aprendre moltíssim. Però igual d’aquí 10 anys escric un guió de cine que està bé gràcies a totes les coses dolentes que faig ara. I això em va molt bé, escriure és un plaer i sempre estic pensant en històries. Penso en pel·lis barates, de 30.000 euros. I penso: sembla molt però per cine és misèria, pagar el càtering. Mira, aconsegueixo diners d’aquí, d’allà... I et poses a imaginar i vas fent. Una pel·li realment barata.

Però enlloc d’una pel·lícula et sortirà un anunci del Banc Sabadell!

[Riu]. Sí, sí! Una habitació. D’acord, un piano. Una actriu, algun actor. Una càmera on es puguin fer monòlegs. Què li haurà passat a l’actor per fer monòlegs? I vas pensant. El meu somni és escriure una pel·lícula, protagonitzar-la i posar la música. Em sortiria més a compte, no hauria de pagar ni director, ni repartiment ni música!

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Idiosincràsia. És la primera que m’ha vingut al cap. Saps que no sé què vol dir? És molt interessant colar als textos paraules cultes que no saps què volen dir. Jo crec que idiosincràsia... No, no tinc ni puta idea, me n’he oblidat. Però m’agrada no saber-ho! Però quan publiquis m’agradaria que posessis la definició.

 [Idiosincràsia: f. [PS] [LC] Peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, temperament personal.]

 

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo