Carles Viñas (Barcelona, 1972) i Natxo Parra (Barcelona, 1981) han escrit un llibre sobre un club de futbol que només ha estat 7 anys a la primera divisió alemanya i que mai ha guanyat cap títol, però que té exèrcits de seguidors arreu del món i un símbol que ja és icònic amb una calavera i dues tíbies encreuades. És el Sankt Pauli, referent mundial de l’esquerra per la seva identitat de club antifeixista, que lluita pels drets humans i que s’esforça en mantenir el seu vincle amb la comunitat i el barri des de la graderia però també des de la directiva. Ni el Carles ni el Natxo són periodistes esportius; el primer és doctorat en història contemporània i el segon advocat laboralista. Ens trobem amb ells a la terrassa de la llibreria Laie i disseccionem què suposa el St Pauli dins el futbol modern, on els horaris dels partits es fan pensant en les audiències globals i l’hiperconsum. Els clubs han esdevingut empreses i les entrades valen un ull de la cara. És un fenomen mundial que també s’evidencia a Catalunya: Qatar patrocina el Barça i l’Espanyol és propietat d’un empresari xinès, entre moltes altres coses.  

Situem a qui no conegui al Sankt Pauli. Per què mereix un llibre aquest club?

Carles Viñas: És un equip alemany que juga actualment a segona divisió i que ha estat cuer tota la temporada, i s’ha salvat ara al final.

Natxo Parra: Si ara ja van vuitens!

C: Sí, ara ja van sobrats... i a més a més, matemàticament salvats. És un club que mai ha guanyat res, un club esportivament perdedor però que té seguidors a tot el món. Milions de seguidors, i més de 500 penyes. Llavors ens volíem explicar per què passa això. Si ets el Bayern, l’Arsenal o el Chelsea d’acord, entenc que tinguis milions de seguidors. Però un equip que només ha estat  7 anys a primera, per què té tanta repercussió internacional i s’ha convertit en un referent de l’esquerra alternativa a tot el món? A més a més, no hi havia cap obra ni en català ni en castellà que abordés el tema.

N: A part, perquè el coneixem. Som seguidors des de fa anys del club per la seva vessant política i social, i evidentment ens interessa. Com deia el Carles, el punt de fricció és intentar entendre – fins i tot per nosaltres mateixos – com podia ser que un club així tingués tants seguidors. A Alemanya és el segon equip amb més seguidors darrere el Bayern.

Un club de futbol té uns objectius determinats, normalment centrats en l’àmbit esportiu. Com estableix el St Pauli els seus objectius? Perquè un club de futbol normalment ha de pagar deutes, fitxar jugadors per a ser competitiu, pagar nòmines molt altes...

C: El tema és aquest, debatre objectius. Estem parlant d’un equip professional, amb una estructura federativa amb costos i diners pel mig. Però mentre els uns prioritzen guanyar, o jugar a Europa o no baixar a segona divisió, els objectius del St Pauli són diferents. Bàsicament prioritza mantenir uns valors i un arrelament amb la comunitat i el barri. Si tenen ingressos, enlloc de fitxar jugadors de primer nivell, els destina a ajudar als refugiats. O a instal·lar dipòsits d’aigua a l’Amèrica Llatina, per posar dos exemples.

N: El tema són les prioritats. Tu pots prioritzar l’esport i la competició o una concepció dels clubs i del futbol diferent. El pal de paller és que no existeixen gaires clubs de futbol amb aquesta visió alternativa, que estiguin arrelats en la comunitat i el barri malgrat això entri en confrontació amb els èxits esportius. Avui dia calen molts diners per comprar jugadors, cal vendre’s a marques publicitàries i fer negocis amb empreses de dubtosa reputació democràtica. El St Pauli ha apostat per l’alternativa diferent a la majoria de clubs d’avui en dia.

Ara el St Pauli és una raresa perquè manté l’arrelament en la comunitat i el barri. En quin moment això va passar a ser un fet diferencial? Quan es van desarrelar els clubs de futbol dels barris i les ciutats que representen?

C: És el procés de comercialització del futbol, que s’inicia als 80 i es consolida als 90. El punt d’inflexió és l’Eurocopa que es juga a Anglaterra, on diverses empreses veuen el potencial econòmic del futbol i decideixen treure’n rèdits econòmics. I aquí comença la mercantilització que deriva en l’actual futbol, el que coneixem com a futbol modern. Ara es prioritza el consumidor i no el soci o el seguidor. Això provoca desarrelament dels seguidors tradicionals, i fa que els que es mantinguin fidels a aquest esperit siguin excepcions.

N: És una línia paral·lela històrica amb la resta del món. El canvi radical del futbol esdevé quan canvia la concepció capitalista productivista, un capitalisme financer que prima les deslocalitzacions. Amb el futbol passa el mateix, el consumidor o client és molt més important que el seguidor. El futbol és un àmbit més de la vida social i està impregnat de totes les dèries i les influencies de la societat actual.

De fet, igual que la democràcia cada cop està més lluny dels ciutadans, el seguidor de futbol cada cop està més lluny del seu club, i tot passa per una pantalla, on no es pot intervenir.

C: El futbol és social, la millor metàfora per entendre el que ens envolta. La desafecció política és equiparable a la desafecció del club. O l’allunyament dels jugadors i els seguidors. Ara els jugadors del Barça i els seus aficionats han perdut del tot el seu lligam.

N: El desarrelament polític també hi és als camps de futbol. Mentre es van obrint espais polítics allunyats dels grans partits i de les institucions tradicionals, també es van creant noves maneres de veure el futbol, i hi ha gent que es desmarca dels grans clubs per tornar als orígens.  Gent que va del Barça, l’Espanyol i al Madrid al barri, a equips petits.

El St Pauli és un club polititzat. Per què si és tant evident que l’esport és política existeix aquest mantra que diu que són temes que no s’han de barrejar? A qui li interessa que no es barregi?

[instantàniament] N: A la dreta.

C: Tot a la vida és política, qualsevol acte social és polític. Pensar que el futbol no té res a veure amb la política també obeeix a interessos. El Quique Peinado ho diu, la gent de dretes polititza l’esport quan li interessa pel seu benefici, però a sobre diuen que són temes que no s’han de barrejar. El futbol és un instrument que fan servir els governs, els grups de pressió i els propis aficionats.

N: Les dictadures del segle XX han utilitzat el futbol sempre. A Argentina va passar amb la selecció nacional, el franquisme el Madrid, l’Alemanya nazi també va fer-ho... La gent de dretes amaga una voluntat de crear ideologia molt gran, sempre són els primers que entronitzen l’exhaltació nacional. Una exaltació nacional que sovint amaga les misèries dels governs. I a veure: ningú pot dir que les llotges del Barça o el Madrid no són polítiques.

C: De fet, molts cops el fet de no posicionar-se també és fer política. El Barça s’ha adherit al pacte nacional pel referèndum i l’Espanyol no. Això no vol dir que l’Espanyol no fa política, vol dir que està en sintonia amb una corrent política determinada.

N: Exacte. No donar suport a una voluntat majoritària.

C: No posicionar-se també és fer política.

El Barça va fer de cert contrapoder durant el franquisme  - de fet té un president afusellat per la dictadura – però ara sembla que tot el ventall polític es redueixi al minut 17:14, també al discurs nacional però sense res més que això.

N: De fet, va ser Núñez qui va començar aquest procés de despolititzar el club.

C: Sí, va anestesiar el que es feia des de la graderia.

Que ho faci un constructor també ens dona pistes de les seves intencions.

C: Sí, és veritat. Però el Barça per a molta gent és més que un club per un rerefons polític i social. Però està clar que la directiva no va en la mateixa línia. No vol retirar el nom de Núñez tot i haver estat condemnat, no vol fer un bon homenatge al president Suñol, no treu la samarreta penjada al Palau Blaugrana d’un membre de la Casa Reial que ha estat condemnat. Això què vol dir? Doncs amaga un rerefons polític, de posicionar-se a favor de la monarquia i de la dreta més rància.

N: De l’statu quo. El Barça està completament en sintonia amb l’statu quo català.

C: Absolutament.

Els clubs grans tenen alguna possibilitat de recuperar aquest contacte amb la ciutat i la comunitat de seguidors? O ja és una batalla perduda que queda pels equips de barri com Júpiter, Martinenc, Sant Andreu o els equips dels pobles?

C: Tens dues possibilitats: una és intentar empoderar i refundar el teu club de tota la vida malgrat sigui un club gran i professionalitzat amb una voràgine comercial desbocada. L’altra opció és buscar referents que encarnen valors que creguis que són valuosos a l’esport. La gent se’n va a buscar els clubs que deies: Júpiter, Europa, Sant Andreu...

N: Canviar la maquinària del Barça és molt complicat, com a molt tindràs victòries puntuals amb algunes campanyes o alguns gestos. Jo crec que l’opció de la gent és anar al club petit i sentir-se’l seu amb resultats immediats.

C: Va molt lligat al procés de gentrificació de la ciutat de Barcelona i l’expulsió dels barris. Tornem-hi: el futbol és un mirall social.

Ara el Sankt Pauli és una icona pop com el Che Guevara o les samarretes dels Ramones, que el capitalisme se’ls apropia i en treu rendiment. Passa una cosa semblant amb el St Pauli o aquí a Espanya amb el Rayo Vallecano? Hi ha risc que ens quedem amb l’estètica?

C: El tema de les icones, o de com el sistema adopta icones rebels i transgressores, és un fet evident. Per altra banda, cal mirar club a club per veure el seu impacte. El Rayo no és un club rebel com a club, funciona com una empresa i té uns directius que no tenen res a veure amb la seva afició. De fet, van en línies divergents. A partir d’aquí, és cert que bona part de l’afició mostra uns plantejaments de protesta i reivindicació, d’utilitzar la graderia com un front de lluita. Aquí hi ha un xoc, perquè aquesta part de l’afició no té una translació directa a la directiva del club.

N: Però cal dir que han aconseguit moltes més coses que la majoria de clubs. Els postulats al St Pauli els defensa el club i l’afició. Al Rayo només per l’afició. I l’afició no podrà controlar l’accionariat del Rayo, i fan fets que no incomoden a la directiva. Es poden veure qüestionats en coses concretes, però no veuen trontollar el seu poder.

Es parla poc del paper dels futbolistes. És evident que per a un futbolista d’elit és molt més fàcil no posicionar-se en res, però el poder que tindrien ells seria molt bèstia i s’ha fet en comptades ocasions.

C: Només Piqué va anar a la manifestació pel dret a decidir i va semblar un gest molt transgressor. I va crear un gran debat! En una acció completament natural, perquè hi ha un tabú i un sobredimensionament provoca que qualsevol gest petit sigui molt magnificat.

N: Tindrien un altaveu molt bèstia, és un poder important. Però al final són futbolistes i formen part de la lògica i la maquinària, i pateixen i s’aprofiten del sistema igual que tots. Jo a la meva feina ho veig: protesten quatre. La resta tenen por de perdre. El món del futbol deu ser similar, tots prefereixen no posicionar-se i per tant es queden les idees a casa seva. L’Oleguer, per exemple, va pagar-ne les conseqüències. I cal tenir en compte que són milionaris i tenen un seguici d’assessors, és molt difícil que es posicionin.

C: En canvi, al St Pauli diversos jugadors es van posicionar contra el nazisme amb samarretes de manera clara i directa. O causes com els refugiats. Són gestos que es troben a faltar.

N: Si des del club es defensés, seria molt més fàcil pel futbolista donar aquest pas. Si pràcticament et fan callar, tot és molt més complicat.

Hi ha alguna translació que es pugui fer aquí? Algun club català o espanyol que es pugui assemblar al St Pauli?

C: Cada club respon a un context determinat. Un club creat en un barri obrer d’Hamburg al segle XIX és difícil de comparar. Però el Celtic de Glasgow es va formar amb rerefons social, va néixer per recaptar fons per la gent que emigrava per la fam a Irlanda. El Livorno italià té una graderia compromesa, també l’AEK d’Atenes o el propi Rayo. Però el Sankt Pauli és incomparable. Recull als seus estatuts que és antifeixista, antiracista, anti-homòfob i contrari a qualsevol discriminació. Són quatre línies a un paper, però cap altre club ho ha fet. Aquests detalls el fan el club menys imperfecte.

N: Segurament, a Catalunya o a Espanya es podria parlar dels clubs d’accionariat popular, però encara no estan professionalitzats i no han hagut de patir la llei de Societats Anònimes Esportives... Però són clubs que tenen una acció un vot, a diferència d’altres espais on és la graderia qui demana transformació.

Per acabar, us demano que escolliu una paraula.

C, N: Singularitat.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes