Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Fàtima Llambrich: "Etiquetem els psicòpates com a diferents, però després no els sabríem distingir"

Els casos de successos i la crònica judicial tenen una vida breu als informatius, les portades i la opinió pública. Un d'aquests casos dels molts que ens passen de llarg gairebé cada setmana és el de Ramón Laso, un home condemnat per doble homicidi sense que s'hagin trobat els cadàvers de les víctimes ni hi hagi cap evidència biològica de que ell va ser l'autor dels fets. La periodista de TV3 Fàtima Llambrich va veure en el cas alguna cosa que anava més enllà d'aquesta sentència. Després d'anys de visites a la presó, d'immersió profunda en el cas i d'aplegar fonts de tots els àmbits ha escrit Sense Cadàver, un llibre on el cas queda explicat de manera mil·limetrada però on també construeix la personalitat de l'home sobre el qual gravita tot: Ramón Laso. Ell marca la pauta de la conversa que tenim amb la Fàtima un dijous gris de desembre a la cafeteria que hi ha entre el CCCB i la Facultat de Comunicació de La Blanquerna. 

Fem una radiografia exprés del cas Ramón Laso.

Ramón Laso el detenen el 1990 per doble parricidi, per l’assassinat de la que era la seva dona i el seu fill, a partir d’una investigació de la policia nacional. En el cas de la dona, en un principi es tanca la investigació perquè es determina que és un suïcidi, i en el cas del fill es determina que es tractava d’un accident de trànsit. L’any 1993 hi ha judici i sentència, i són 53 anys i dos mesos de presó. Al cap de 8 anys, Ramón comença a tenir els permisos, i el 2008 té la llibertat definitiva. El 2009 hi ha les desaparicions de la Júlia i el Maurici, i a partir d’aquí comença la part central d’aquesta investigació. Aquesta és la que fa que jo m’interessi per aquesta història.

Qui són la Júlia i el Maurici?

La seva parella i el cunyat. La seva parella té una germana, i la germana està casada amb un home. Aquest home és el Maurici.

Com arribes a aquest cas?

Jo hi arribo abans de la detenció treballant per als informatius de TV3. Allà m’interessa el cas, i abans de la detenció ja teníem papers del sumari, a ell ja l’havíem gravat servint cafès al seu bar i quan el van detenir vam poder donar tota la informació amb context. Aquestes notícies tenen un recorregut curt a la premsa diària, és igual si és tele, premsa o ràdio, però són notícies que “moren” al cap de poc. I jo tenia la sensació que en aquest cas encara hi havia molt per rascar, i pel meu compte em vaig dedicar a donar voltes al tema.

De quin any estem parlant?

A ell el detenen el 2011 i a finals del 2012 decideixo anar a veure’l a la presó, i això ja no té res a veure amb la tele, allà jo ja hi anava perquè creia que la història podia convertir-se en un llibre. Bé, en un llibre... Fins fa dos dies jo no sabia si podria escriure tantes pàgines com per fer un llibre, però la idea era esta. Hi ha un moment de la investigació on jo veig que pot ser un 30 Minuts, i parlo amb el Guillem Prieto perquè mogui fils i això es converteixi en un reportatge de tele. De fet, hi ha fonts que jo no havia tocat per si fèiem aquest reportatge, perquè no volia que fossin toquetejades per naltros per si de cas. Quan acabem el 30 Minuts, jo continuo amb el tema del llibre.

El que ho encén tot plegat és que tu veus alguna cosa en aquest cas que et fa venir ganes de furgar-hi més. Què és el que et desperta aquest interès?

És el tema de que se l’envia a presó per doble homicidi quan estàvem parlant periodísticament de desaparicions. I que tenia uns antecedents. De fet, abans de la detenció, quan no sabíem si hi hauria detenció o no (estava secret de sumari, jo tenia accés a una part del sumari que no incloïa la investigació de la Unitat Central de Persones Desaparegudes) hi havia uns antecedents que feien el cas especial.

Quantes visites vas fer al Ramón?

Una cinquantena. Jo creia que eren poques i a molta gent li semblen moltes. Però el més important no és el número, és el temps, que hi hagi una feina de temps. 50 visites en tres mesos no serveixen per res, jo ho he fet durant 4 anys.

Quin vincle has establert amb ell després d’aquests 4 anys de visites?

El vincle és sempre el mateix. Jo li poso les cartes damunt la taula: jo sóc periodista d’informatius de TV3, he fet les notícies sobre la teva detenció. De fet, recordo que l’havia molestat que l’haguéssim gravat servint cafès, i li vaig explicar que jo era responsable d’això. I ja està, no hi ha cap altra mena de vincle, esta és la meua etiqueta i ho serà durant tot el procés.

Al 30 Minuts explicàveu que el Ramón sap portar-se molt bé amb la gent, que té un tracte exquisit amb tothom i que és un expert en donar el que la gent necessita. Has hagut d’anar amb compte amb això, amb no creure’t el seu relat?

A mi el que em fa gràcia és que de vegades la gent em diu “no et fa por que t’hagi enganyat?”. No només amb Ramón, cada persona que jo entrevisto hauria de tenir les mateixes sensacions: que no m’enganyin, que no em donin informacions no contrastades... Forma part de la feina. Jo entenc que pel seu currículum és diferent i ho entenc. O quan t’entrevistes amb una persona per fina és una entrevista curta i aquestes entrevistes són més llargues i repetides, però crec que anar amb compte i contrastar forma part de la meva feina. Jo no he volgut que Ramón em doni la seva versió del cas, jo he volgut construir la seva personalitat.

I amb què t’has trobat després de construir aquesta personalitat?

No el vull definir. Al llibre no hi ha una definició feta per mi. Sempre dic el mateix: no vull fer-te jo el dibuix de Ramón perquè si et caic simpàtica et creuràs la meva definició, i si et caic malament no te la creuràs. Per tant jo no el defineixo; jo el que he de fer és aportar-te prou peces d’este trencaclosques perquè tu puguis construir el teu trencaclosques sobre Ramón Laso. Vida personal, reflexions, aspectes d’actualitat, treballar a partir d’altres llibres... El lector es pot fer un dibuix clar de Ramón. Si tu ara em dius que t’han condemnat per 4 assassinats no pensaré el mateix de tu que si no ho sé. Però si jo només em fixo en la teva conducta, tant si ho sé com si no ho sé, arribaré a la mateixa conclusió. Per a mi és interessant saber què pensa Ramón sobre GermanWings, o què pensa d’altres llibres. Això construeix la seva personalitat. M’explico?

Sí, però igualment a partir dels elements que tu dones al lector també hi ha una definició implícita, encara que no sigui literal. T’ho plantejo d’una altra manera, el Ramón té alguna cosa que ens pot fer considerar-lo diferent? Algun tret distintiu que evidenciés per què ha comès els crims que ha comès?

El Ramón està diagnosticat de personalitat psicopàtica. I això és una cosa que jo he tingut en compte, però ho he tractat al final del llibre perquè vivim en una societat on quan algú fa alguna cosa que nosaltres no faríem – i que ens sembla aberrant – tendim a dir que és un psicòpata. Però para lo bueno y para lo malo. Tendim a posar etiquetes, i si al principi del llibre et dic la diagnosi del Ramón no miraràs el llibre i la seva història amb els mateixos ulls. A ell la psicopatia li facilita una sèrie de conductes, però si estigués sentat en esta taula, o en una de 20 persones, no sé si sabríem identificar el psicòpata. Els etiquetem com a diferents, però després no els sabríem distingir. Aquesta mentalitat psicopàtica no l’hem d’ignorar però tampoc ens ha de condicionar d’entrada. La psicopatia es diagnostica amb un test, tampoc podem identificar temes així a primera vista. Jo m’he centrat en coses quotidianes que veiem el dia a dia.

Tu com has viscut tot aquest procés. A L’adversari Emmanuel Carrère explicava que els set anys d’investigació sobre la història de Jean-Claude Romand [un home que per evitar que se li descobrís la doble vida que portava va assassinar a la seva dona i als seus dos fills] li van destrossar la vida i que els va viure amb gran angoixa. Com ha estat el procés en el teu cas?

Em vaig llegir L’adversari just quan vaig acabar aquest llibre... A veure, jo crec que encara no he fet una valoració, però és evident que això no ha estat una feina més ni molt menys. Vulguis o no, això passa factura, no sé si a nivell emocional, però requerix una implicació i un esforç que evidentment passa factura. No sé com, eh! Però no és un “ui, són les tres, me’n vaig a presó”. I no et parlo només de dedicació i hores... El Ramón no és fàcil. Carrère també parla de que tenia el dubte de si donar a conèixer o no la història. Jo este dubte no el tinc. Li explico que faré un llibre sobre el que ell em digui, independentment de la sentència. Si ara ell estigués en llibertat, o també hauria hagut de treure el llibre, és el meu punt de partida.

No existeix el dilema de Carrère que es pregunta si ha de donar la oportunitat a algú perquè s’excusi o es redimeixi del que ha fet? També és diferent perquè Ramón sempre ha negat els seus crims.

Sí, però és que a mi esta problemàtica m’hauria arribat si el llibre només fos l’explicació del Ramón. Però jo no he anat a veure’l per buscar això, jo he anat a buscar temes de conducta, inclús en situacions de parella, i com que he anat a buscar un ampli ventall de coses no tinc la sensació d’estar donant veu a un condemnat per 4 homicidis. Evidentment li estic donant veu, però jo tinc la sensació que estem fent un dibuix d’una persona que ha estat condemnada per quatre homicidis. Són homicidis familiars, a lo millor pot servir per algú.

I la relació amb la família? Perquè són fonts importants però també molt delicades

El respecte per sobre de tot. Ens van atendre molt bé, els seus pares ens van deixar entrar a casa seva. Va ser perquè vam demanar permís al pare per gravar-lo abans de fer-ho i ells van valorar-ho. Tothom està connectat a la família, i Ramón també. És un tema que requereix tacte, és un cas sobre una cosa que ha fet el seu fill, i no ells. El meu objectiu no era treure informació només, jo no volia que se sentissin agredits per la meva presència. I crec que va ser així.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Implicació. Mira, jo crec que el que he après amb tot això és que a la vida cal implicació. No és només fer la feina, és implicar-te amb allò que fas, i aquí la OCPD dels Mossos es van implicar i això va fer funcionar l’engranatge policial-judicial. És la primera sentència per doble homicidi sense cadàver sense testimonis ni restes biològiques. Això no és casualitat. Que els americans en portin més de 400 i que nosaltres no en tinguéssim cap, ens hauria de fer pensar una mica. Aquí també tenim molts desapareguts. La feina la fa tothom, o la majoria de les persones, però la implicació és la clau. Aquest llibre ha sortit per la implicació de molta gent, i també jo havia d’implicar-m’hi.

Text:Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo 

Tornar