Les paraules de Fernando Beltrán (Oviedo, 1956) exigeixen un temps de digestió, un procés impossible de fer dins la brevetat d’una conversa. En Fernando té una doble relació amb les paraules, que a les seves mans poden convertir-se en poesia – compta els seus poemaris per desenes – o en noms. És un pioner del naming a Espanya, de l’art de posar noms a les coses, activitat que sona menys frívola desenvolupada per un poeta. Ha batejat empreses i llocs com AMENA, OpenCor o Faunia. És un dia plujós de tardor a les Rambles, i seiem al hall d’un hotel situat en un dels carrerons contingents, aïllant-nos del permanent tràfec de turistes del centre de la ciutat. La llum tènue de l’escenari i el llenguatge inevitablement líric d’en Fernando construeixen la seva imatge de poeta, i sembla que hi hagi una simbiosi estranya entre el clima plujós i enfosquit de Barcelona i les seves paraules.
Com va començar El nombre de las cosas?
Hauríem de tirar una mica enrere. Un cop un periodista em va preguntar una cosa que es pregunta molt als poetes: i de la poesia es pot viure? Jo estava responent coses típiques, vaig dir que era molt difícil... Però finalment li vaig dir que sí, que es podia viure de la poesia, i que jo vivia de la poesia però que m’era molt difícil menjar de la poesia. Degut a això vaig haver de buscar mil treballs diferents des de molt jove: vaig vendre llibres, vaig ser administratiu, vaig escriure guions, vaig aparcar cotxes, vaig ballar...
Vas ballar?
Sí, sí, vaig ballar! Vaig ballar claqué i coses així per treure uns calerons. I amb això tornava a escriure i dedicava temps als meus nous poemes. D’aquesta manera vaig arribar a la col·laboració publicitària de textos, i d’allà vaig passar a treballar a una agència, on vaig tenir el primer contacte amb tot aquest món. Em va cridar molt l’atenció que els clients es gastessin dinerals increïbles en la campanya de màrqueting i en el packaging però que ningú s’ocupés del nom. No tenia ni pressupost ni tarifa, i a mi em va cridar molt l’atenció. Els clients deien: bé, a veure si teniu alguna idea... Jo pensava que era molt estrany, perquè el nom és una cosa molt important, un punt de partida. Aleshores vaig començar a donar voltes sobre aquesta idea, tot i que la gent del meu voltant em va dir que era una bogeria intentar menjar d’això, que era encara més complicat que menjar de la poesia. Em feien dubtar. Al final va ser una de les dues grans passes al buit que he donat a la meva vida: decidir als 17 anys que volia ser poeta i no advocat com volia el meu pare (vaig marxar de casa amb un cop de porta molt dolorós), i als trenta-i-pocs decidir que em volia dedicar a posar nom a les coses.
El naming té més art que ofici?
Jo crec que és una suma dels dos. És la suma de l’enginyeria de les paraules i la poètica de les paraules. Jo vaig haver de crear aquest ofici, perquè quan vaig començar no existia, no tenia on informar-me, no tenia llibres ni exemples. Si agafes els llibres d’identitat corporativa dels anys 80’ és increïble – la gent no ho creu si no ho veu- , el concepte naming no existia. Estem parlant d’identitat, una cosa que comença per tenir un nom, i no es deia res dels noms! Vaig haver-me de formar i crear l’ofici, crear protocols i eines. Volia evitar que crear un nom s’assemblés al que havia estat fins aleshores: una ocurrència. És la paraula més odiada per qualsevol persona que es dedica al naming. No es pot viure de les ocurrències, les coses surten bé, malament o regular. Cal tenir uns protocols de treball, una base perquè surti alguna cosa amb molt de sentit per a la persona que està buscant el nom. Em va anar bé aprendre una mica de màrqueting, de cinema i de comunicació audiovisual durant la meva etapa de publicitari. Un dels errors més grans dels noms és que la gent vol tenir un nom bo des del principi, vol enamorar-se immediatament del nom. Jo sempre dic que un nom bo és aquell que té recorregut, els bons noms són els que van a l’alça. Encertar en aquest aspecte és un dels grans reptes.
Quin procés fas quan t’encarreguen un treball? Quins factors hi intervenen?
A veure... Primer, cada cas és un món, cada persona que truca a la teva porta pot fer que es modifiquin les pautes de treball. El més normal és començar amb els objectius que et marca un client. Per a mi la fase inicial és molt important, cal conèixer allò que has d’anomenar, és bàsic. Un cop creus que ja tens coneixement suficient, es comença amb les eines lèxiques i de vocabulari, els camps de recerca. Allà anem obrint un ventall de possibilitats sense buscar el nom encara, el que fem és crear camps lèxics i de vocabulari de paraules i conceptes que poc a poc ens conduiran cap al nom. Després és important pensar en els valors que vol transmetre el client, una taula de valors amb la que es treballa en paral·lel perquè els noms es corresponguin amb els valors del client. La feina dura entre 4 i 6 setmanes normalment, i anem decantant. Primer arribem a un nom conceptual. Diem: d’acord, això és art jove. Art jove és un bon nom? Potser sona vulgar i genèric, anem a buscar més. I després arriba l’última fase que és el registre. Aquí ens cau el 90% de la feina feta, perquè si el nom ja està registrat no es pot fer servir. M’he hagut de preparar en disciplines que mai havia pensat que necessitaria, com per exemple les lleis. Finalment el meu pare s’ha venjat i he hagut d’aprendre a ser advocat!
Quant val aquest servei?
Cada cas és un món, una situació diferent. Pot ser des de 1.000 euros fins a 10.000, 15.000... Depèn de per a qui treballi, és una cosa que tinc molt clara, no cobraré el mateix a algú que vol obrir una tenda a la cantonada del seu barri amb els seus estalvis que al BBVA o a Repsol. Després el 30% de la meva feina, més de 600 noms, els he fet de manera gratuïta per ONG’s o causes que ho mereixen.
He vist que per ponderar el valor del naming sovint expliques que el rumb de la vida literària de Gabriel García Márquez va canviar quan va decidir que la seva novel·la titulada La casa finalment es diria Cien años de soledad. Com es mesura això?
És molt difícil de ponderar, estem entrant al món dels intangibles. En el món comercial sí que hi ha molt exemples, però jo ja no em rebel·lo contra la opinió de que és igual un nom o un altre. Em sembla mentida que a la gent que inverteix milions en un projecte li sembli car invertir 1.000 euros en un nom. Jo vaig viure un exemple que es va poder mesurar, el Parque Biológico de Madrid. Va ser una inversió enorme, hi havia de tot i era un espai molt interessant, però ningú el coneixia perquè el nom confonia. Vam canviar el nom a Faunia i va haver-hi cues per entrar, i això que és un nom senzill i comercial. Va haver-hi cues durant mesos només pel canvi de nom. O AMENA, que s’anava a dir Redtevisión Móvil. No és el mateix. I el cas de García Márquez és molt clar, la novel·la seria la mateixa, i malgrat tot García Márquez va aconseguir, amb aquest canvi d’última hora, elevar el suggeriment i l’evocació d’aquest llibre.
Recordes algun altre cas semblant?
Sí, El nom de la rosa d’Umberto Eco s’anava a dir El crim de l’abadia. Hi ha petits matisos i canvis decisius. La saga d’Stieg Larsson que es diu Los hombres que no amaban a las mujeres va tenir un gir molt important en llengua castellana. En un principi, es titulava Los hombres que odiaban a las mujeres. No és el mateix no estimar les dones que odiar les dones. I això al final és un canvi en els números de vendes. Si abans dèiem que els llibres d’identitat corporativa no hi havia referència als noms, tampoc existien als llibres que pretenen donar pistes per ser novel·lista. I és curiós, perquè és fonamental. Vargas Llosa tenia una de les seves novel·les amb l’editor Carlos Barral que es titulava La morada del héroe. Barral el va obligar a canviar el nom, i no sabien trobar el títol adequat. Van obrir un llibre del propi Barral, de poemes, i van veure un vers que deia la ciudad y los perros. La ciudad y los perros, aquest títol mític de Vargas Llosa que de cop canvia la història.
Al principi has dit que vius de la poesia però menges del naming. L’eina de treball és la mateixa: el llenguatge. Com canvia el tractament del llenguatge en les dues feines?
Són dos móns diferents, tot i que si t’ensenyés la llibreteta que tinc a la gavardina veuries que hi ha pàgines dedicades a les dues coses. Però hi ha dues coses en comú: la síntesi i que estem dins el món de la paraula. El poeta vol dir el màxim de coses en molt poques paraules, vol evocar molt, suggerir molt. El que es dedica al naming ha de portar tots els valors i atributs d’una empresa o un espai a una o dues paraules. La paraula i la síntesi tenen molt a veure amb les dues activitats. Evidentment, després són dos móns molt diferents si parlem d’emocions i estats d’ànim. Als meus poemes, ho aconsegueixi o no, intento expressar la meva veritat, els meus dubtes, les meves pors. I amb els noms intento donar nom a les veritats dels altres, no cal pujar sempre a l’olimp dels artistes, la gent té projectes, idees i és el seu món. És la seva veritat, i jo intento ajudar a que surti aquesta idea. Jo no sóc un publicitari, no ho dic en el bon ni en el mal sentit, jo sóc una persona que està allà per posar nom quan les coses comencen. No és res que no s’hagi inventat. Plató, fa molts segles, va escriure en un dels seus diàlegs l’art de les paraules, que és l’art de posar nom. Els noms venen de sempre, els noms diuen, els noms són una clar, un pont per cedir. Són allò que ens apropa, les paraules amb les que encertem i ens equivoquem. Molts cops a les relacions de parella cometem grans errors per dir alguna cosa amb la paraula menys adequada. I quants cops ho podem arreglar per encertar! Fins i tot passa amb les malalties, hi ha malalties innombrables. És un gran error, les malalties tenen el seu nom, i només després de dir el nom de la malaltia es pot trobar una cura. Aquesta metàfora del món de la medicina serveix per la vida, molts cops només ens falta la paraula sanadora. I hem de tenir molt respecte a la llengua, perquè un error ens pot complicar molt la vida per dir alguna cosa malament.
He trobat un article teu a El País l'any 1987 on criticaves la tendència de la poesia a allunyar-se de l’home i tot el que l’envolta. Ha canviat aquesta tendència?
He canviat jo! [riu] Caldria sortir al món a preguntar. A veure, jo era jove quan vaig escriure allò, i estava dins el món de les poètiques i els moviments poètics. I nosaltres, com sempre ha passat, ens oposàvem al moviment anterior al nostre, que era la poesia culturalista. Era una poesia molt veneciana, amb molts referents clàssics, com l’antologia dels Nueve novísimos que es va publicar aquí a Barcelona. Aleshores era una poesia llunyana. I la generació dels 80, de la Movida, érem una generació molt vitalista – suposo que tan vitalista com l’anterior, però nosaltres ens crèiem més vitalistes que ningú – i vam començar a escriure des del que vèiem cada dia. Se li va posar el nom de poesia de l’experiència, però bàsicament consistia en escriure des de la metàfora del dia a dia.
Els moviments literaris també podrien ser objecte d’una discussió de naming.
Sí, segurament hi ha grans errors i grans encerts, i són molt interessants. L’altre dia vaig descobrir l’origen del realisme màgic. Es veu que ho va citar un escriptor veneçolà, i plaf! De cop triomfa. Aleshores, nosaltres des d’aquesta poètica generacional, per oposar-nos al que hi havia abans, crèiem que si una cosa passava als carrers de Madrid, Sevilla o Barcelona no calia dir que passava a Venècia. És un article en el qual em reconec, però des de la poètica d’algú més jove. El que he canviat sóc jo, perquè quan ets jove estàs dins les lluites poètiques de moviments, i després quan avança la vida t’adones que l’única poètica que existeix és la pròpia vida. La vida et dóna pals per totes bandes, et dóna alegries, i quan alguna cosa t’ensorra t’adones que allà no hi ha idees preconcebudes ni moviments poètics que valguin. Les poètiques són perilloses perquè poden fer que tu et forcis a ser fidel a allò que consideres teu, tot i que no ho sentis. Jo he decidit obrir les portes i les finestres al que hagi de passar. Si és poesia del silenci amb pocs versos, que ho sigui; i si és una poesia d’amor torrencial, que ho sigui.
Parlem de l’Aula de las metáforas. Quines són les premisses d’aquest lloc per divulgar la poesia?
Doncs mira, jo vaig donar la meva col·leció de poesia, gairebé 3.000 llibres, per crear un lloc que fos motor de creació poètica. No vull que la poesia espanti, hi ha quadres macos a les parets, està a la Villa de Grado, un poblet petit prop d’Oviedo. Està a l’ala d’un palau del segle XVII - a l’ala perquè no podia estar a cap altre lloc, la poesia és vol i imaginació – i volem que així sigui, perquè la gent té respecte a la poesia, però sovint aquest respecte significa distància. Els poetes ens queixem molts cops de que no se’ns fa cas, però fem poc per difondre la nostra obra. La gent no té cap obligació de saber que tens un llibre guardat en un calaix. La clau és fer contacte amb els lectors potencials. La gent diu que no entén la poesia, però el dia que un vers t’enganxa ja ets un boig de la poesia. És molt curiosa la relació de les persones amb la poesia, molta gent diu que no l’entén però després se sap de memòria les lletres de tots els seus cantants preferits, i no recorden que van ser un poema abans que una cançó. O quan succeeixen les grans coses de la vida: la mort, el naixement, el desamor... La gent recorre a la poesia. Als grans moments de la vida trobem la poesia per establir una altra mirada. És el que se li pot demanar al poeta. Però vaja, tenim els mateixos dubtes, les mateixes pors i els mateixos freds que qualsevol persona... I també les mateixes il·lusions, esperances i abrics. I si la poesia et serveix a tu per això, també pot servir als altres. Això és l’Aula de las metáforas.
Fa setmanes vam entrevistar Josep Pedrals i deia que la poesia no podia viure en un núvol transcendent, que de vegades ell escrivia només pel plaer de jugar amb el llenguatge. Comparteixes aquesta idea?
Ho comparteixo pel simple fet de que és la idea d’algú. La vida de cadascú mereix respecte, i cadascun de nosaltres té la seva veritat. Si per a ell és la seva forma, magnífic, però cadascú té el seu batec. Per a mi, en part, la poesia compleix amb el que ell deia, però jo sempre necessito un interlocutor a l’altra banda. Jo la poesia l’escric per a mi però també per a algun tu, un amor, una nòvia o un amic. Però per a mi l’interlocutor és important, encara que la poesia l’escriguis per ajudar-te a tu mateix. Està clar que el goig del llenguatge és important, és la nostra eina. Pel goig o per la destrossa del llenguatge, el llenguatge por fer gaudir i pot fer sofrir. La poesia de vegades fa gaudir i de vegades et remou. De vegades la poesia et remou la vida, te la complica, estàs mitjanament bé i tu tornes a obrir-te per dins i poses l’entranya sobre la taula. I et compliques la vida. Aleshores, la poesia és el goig del llenguatge i el ganivet del llenguatge.
M’agradaria parlar del projecte Mujeres encontradas. Explica’m en què consisteix.
Mujeres encontradas són aquestes, per exemple. [El Fernando treu de la seva cartera tres pinces de cabell i les posa sobre la taula, fent-les passejar per sobre la fusta] Les hem trobat aquest matí a Barcelona, estan caminant les tres seguides, això és de fa una estona aquí a les Rambles. Jo penso que són tres amigues daneses que visiten Barcelona. Això són pinces, però també filferros que he anat trobant al llarg de la vida, i cadascun anava unit a la història d’una dona per fer una exposició, i l’alegria és que des de fa pocs mesos és una obra de teatre d’una companyia andalusa. És una sorpresa que una cosa que va començar amb un filferro que vaig trobar fa molts anys hagi acabat sent una obra de teatre. M’he passat la vida trobant aquestes figuretes i normalment no veig res, però veig filferros a l’altra vorera sense buscar-les.
Sempre són elles.
Són elles, sí. Són elles. Són dones. La primera que vaig trobar va ser un filferro que vaig batejar com La Ballarina, perquè tenia les potes separades. Jo vaig veure una història que ja coneixia en aquesta figureta, vaig escriure aquesta història. A partir d’aquí va venir la psicòloga, la funcionaria, la pintora... Cada una amb la seva història corresponent.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
T’anava a dir intempèrie però no la diré avui, la deixarem per un altre dia. M’agrada molt perquè crec que defineix la vida i que és una paraula bonica. Però pel que hem parlat avui, del goig i el tall del llenguatge, i dels clarobscurs de la vida, escolliré la paraula cantimplora. És una paraula preciosa, perquè l’origen – ho vaig descobrir fa molts anys i ho he recordat avui parlant amb tu – és canti i plora, cantar i plorar. L’aigua es mou i canta o plora, la vida és una cantimplora un cant i un plor.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Adrià Calvo