L’entrevista a Francesc Castanyer (Barcelona, 1916) es fa parlant de vostè. Tenia 23 anys quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, 59 quan va morir Franco i ja estava jubilat quan es va redactar la Constitució Espanyola del 1978. El dia abans de l’entrevista va complir un segle de vida, sencer, 100 anys rodons. Tot i les conseqüències innegociables que comporta l’edat – parla lent i amb la respiració una mica accelerada i es mou amb un caminador – té el cap clar per raonar, i la vista prou bé per llegir. Llegir, resoldre mots encreuats i dissenyar trencaclosques terapèutics per malalts de pàrkinson. D’això parlem el dia després del seu aniversari centenari, i també del vincle de la seva família amb Josep Carner, tot plegat a la biblioteca de la Residència Augusta Park , on viu des de fa 16 anys i a la qual va cedir tots els llibres que envernissen les parets.

A què juga algú que té 100 anys?

A la meva edat hi ha poca gent que jugui. Jo encara ho faig, i faig coses com llegir tot allò que quan treballava, per falta de temps, no podia llegir. Són llibres sobre la història i la ciència. Però anant al tema dels jocs, hi va haver una temporada on em dedicava molt als trencaclosques. Ara els tinc bastant aparcats, des de que vaig donar la meva col·lecció a Figueres, al Museu del Joguet. Jo tinc molta relació amb el Museu del Joguet, ara hem parlat molt d’aquesta exposició que hi ha actualment amb molts trencaclosques meus. Aquesta exposició està dirigida als trencaclosques, però als que a mi m’han interessat sempre: els que tenen un algoritme per desxifrar, que no s’hagin de resoldre temptejant. Estem planejant amb els del Museu del Joguet per més endavant una jornada de l’aplicació dels trencaclosques en l’estimulació cognitiva. És una de les coses que vaig desenvolupar durant molt de temps.

Quines són les aplicacions d’aquesta estimulació cognitiva?

Pels malalts de pàrkinson, per exemple, és molt útil. Per les malalties degeneratives en general, però el pàrkinson és més susceptible, el cap costa més controlar-lo, però el pàrkinson afecta a la mobilitat sobretot de les mans, i deixa el raonament intacte. I segurament farem aquesta jornada l’any vinent explicant aquestes aplicacions. A la Clínica Teknon tenen una unitat de dia pels malalts de pàrkinson i fan servir tot el material que els hi vaig donar jo sobre el Tangram.

Vostè fa molts anys que era nen. Quan era petit, a principis del segle XX i ara, es juga molt diferent?

No ho sé. Tinc la impressió que sí. Fa molt temps que no tinc contacte directe amb la infància, perquè els meus néts ja no juguen i els besnéts... Demà vindran alguns dels besnéts, i els hi preguntaré a què juguen. Hi ha jocs universals com saltar a corda, però és un joc que juguen més les noies, i els nois a l’hora del pati juguen més a futbol.

I vostè, a què jugava?

 Jo abans jugava al carrer, i crec que això, a les ciutats una mica grans, ha desaparegut del tot. Al meu temps es jugava molt al carrer, l’escola, aleshores, era de 10 a 13 i de 15 a 17. Teníem dues hores per anar a dinar, i mentre la mare ens cridava perquè anéssim a taula, estàvem al carrer jugant. Hi havia els jocs típics de saltar. Dibuixàvem una espècie d’avió [molt similar a la xarranca] i saltàvem. Els jocs de pati de l’escola anaven a temporades. Recordo que va haver-hi una temporada de bales, després es jugava amb els ossets. I així. Això eren els jocs col·lectius. També jugàvem molt a cartes, a la brisca sobretot hi havíem jugat tots.

A part de tenir vincle amb el joc, també ha tingut molta relació amb els palíndroms i els mots encreuats...

[interromp] Això la cosa va venir perquè amb el Màrius Serra i alguns altres ens vam involucrar en una revisteta que es diu Semagames. Està molt centrada en palíndroms, i un dels seus fundadors, el Josep Maria Albaigès, que va crear la revista i va ser-ne el primer director, volia dedicar-lo als jocs de paraules en general. Encara ara existeix Semagames, tot i que jo no hi col·laboro directament. [espero en silenci perquè abans també havia fet una pausa abans d’acabar la resposta. Ara no sabia si estava passant el mateix]. Bé! Què més?

A part d’aquesta revista, tinc entès que vostè encara resol els mots encreuats cada matí.

Jo estic subscrit a El Punt-Avui. Jo sóc subscriptor-fundador de l’Avui. I a les 8 del matí, que és quan arriben els diaris aquí, recullo el meu Avui i agafo un exemplar de La Vanguardia. Hi ha molta gent d’aquí subscrita a La Vanguardia. Jo sempre l’agafo en castellà, com que aquí hi ha molta gent que llegeix La Vanguardia hi ha batalla per agafar el diari. Jo, com que sóc matiner, puc escollir. L’agafo en castellà perquè aquí, sembla mentida, encara que la gent sigui catalana, com que ha tingut la seva ensenyança en castellà, volen llegir el diari en castellà. I jo l’agafo en castellà perquè vull que en quedin moltes en català! Així llegiran en català! [riu]

A part d’aquest activisme, resol els mots encreuats?

Sí, cada dia faig una fotocòpia dels mots encreuats de La Vanguardia, els del Fortuny i el Màrius. Quan ja he fet les fotocòpies, cap a les 9 del matí, les guardo a la meva habitació i resolc els mots encreuats després de sopar, abans del Telenotícies. Ho faig ara amb 100 anys, quan no ho feia era als 50 anys, perquè no tenia temps! Però ara sí que en tinc de temps.

Vostè estava connectat al món literari, el seu pare tenia molt bona amistat amb en Josep Carner. Vostè el va arribar a conèixer?

Personalment, no. El meu pare va contactar l’any 1904 o 1905. Ell feia una revista que va durar tres o quatre anys que es deia Catalunya. El meu oncle, en Jaume Figueras, era el que pagava aquesta revista. La redacció de la revista estava a les seves oficines. Allà el meu pare festejava amb una cosina del Figueras... En fi, crec que amb el Carner va fer contacte a la Congregació Mariana. En aquella època, el jovent que era de famílies catòliques i així es trobava a la Congregació, era un lloc de trobada. El meu pare va fer amistat amb el Bofill i Matas, amb l’Emili Vallès... El meu pare era l’administrador de la revista Catalunya, jo vaig donar la col·lecció completa a l’Albert Manent, amb el que vaig fer molta amistat arran d’això. Ell editava l’epistolari del Carner, de cinc volums de cartes. Al primer volum, en una de les cartes del Carner a un altre, cita al Castanyer, el meu pare, i al peu de pàgina els editors van posar que era un desconegut! [riu] Quan l’Albert Manent va venir i li vaig ensenyar una sèrie de primeres edicions del poeta Carner amb dedicatòries al meu pare.

Com eren aquestes dedicatòries?

Ui, molt pintoresques, el Carner tenia molta ironia. La irrupció del Carner a la poesia catalana va ser una certa revolució, hi havia grans papes com el Francesc Mateu que ho van trobar una heretgia. Un crític va dir que el Carner era un mal gra de la literatura... Un amic comú del Carner va escriure una vegada a algú altre, i deia “el Castanyer, amb la seva prosa agradable, va dir que...” i el Carner, a una dedicatòria al meu pare li va escriure: “un mal gra de la literatura dedica aquest llibre a un prosista agradable”. [riu] El meu pare era baixet, i el primer llibre de sonets estava dedicat a Josep Castanyer, “agradable i petit com un sonet”. Aquests llibres estan a la Biblioteca de Catalunya, perquè amb els germans vam considerar que la manera que es conservessin era aquesta. Els meus néts, si els hi parles del Carner et pregunten si és davanter centre o migcampista. Ja és un altre món. Si aquests llibres se’ls quedés la família no sé que se n’hauria fet. I per això vaig fer molta amistat amb la Dolors Lamarca, que aleshores era directora de la Biblioteca de Catalunya. Encara ve a dinar amb mi de tant en tant...

Veig que ha estat un personatge important aleshores, en Carner.

Sí, una amistat professional i personal. Ell era diplomàtic i voltava poc per Barcelona, sempre estava a Beirut, o a Bolívia... L’any 1912 el meu pare es va casar, se’n va anar a viure a Olot i la relació personal es va trencar molt. Però hi va haver una circumstància, l’any 1957. Durant el franquisme es feien es Jocs Florals, i aquell any es van fer a París oficiats pel Carner. El premi la va guanyar una germana meva, la Maria Castanyer. El Carner no ho sabia, i quan va descobrir que era la filla del seu amic es va emocionar. Era tradicional que a l’acte dels Jocs Florals llegís el guanyador, i el Carner va demanar llegir ell, i li va dedicar tota una setmana a la meva germana a París. La meva germana tenia una història... Vam tenir pòlio de petits. No hi havia vacunes. Però la Maria va patir molt, tenia moltes molèsties. Ella li va dir al metge: per què no me la talla? El metge li va dir que era la solució, però que no s’atrevia  a dir-li. I li van tallar la cama, li van posar una d’ortopèdica i al cap d’un temps se’n va anar a Estats Units.

Dit així, sembla fàcil i tot.

En Joan Josep Isern li ha dedicat un parell de Totxanes a la Maria, la meva germana. Gràcies a ella va reviure la relació amb el Carner. Després, quan va venir a Barcelona jo ja no el vaig intentar conèixer, vaig pensar que no em reconeixeria i que no tenia sentit.

Com viu ara, amb 100 anys, aquí a la residència?

Mira, jo ahir li vaig dir a la delegada que agraïa molt la distinció [es toca la medalla]. Una distinció que no per immerescuda és menys agraïda. Jo tinc la sensació que tenir 100 anys no és cap mèrit. T’hi trobes. Jo no em sento vell en aquest sentit, he aprofitat tots aquests anys a la Residència per fer tot allò que no vaig tenir temps de fer abans per culpa de les meves activitats professionals. He llegit llibres que havia comprat i no havia llegit, perquè no podia llegir, la feina no em deixava perquè no tenia temps.

Per acabar, li demano que esculli una paraula.

No en tinc. No en tinc cap de preferida. Per mi, el que té valor és LA paraula. No puc concretar.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis