Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Francesc Escribano: "El joc és una relació contractual que fem amb gairebé tot "

La televisió no sempre es fa davant de les càmeres. Francesc Escribano (Vilanova i la Geltrú, 1958) fa anys que va i ve de Barcelona cada dia per fer aquesta tasca oculta. Ha estat director de TV3 durant 5 anys, i ha ocupat diferents càrrecs ascendents a la televisió catalana: membre de l’equip fundador del 30 Minuts, cap de Nous formats i cap de programes. Actualment dirigeix Minoria Absoluta, la productora audiovisual que té presència al prime time de TV3 des de fa anys amb Polònia i Crackòvia, i que també navega per les ones radiofòniques amb La Segona Hora i Els Minoristes. La seu de la productora és un pis modern i acollidor enmig d’un entorn menys agraciat al barri del Poblenou. L’entrevista s’endarrereix per una reunió de l’equip de direcció que s’ha allargat més del previst, i en Francesc (Paco per a tothom, almenys per a tothom de Minoria Absoluta) ens rep disculpant-se mentre ens fa passar al seu despatx, una habitació molt blanca on els únics contrastos els fan els arxivadors desordenats que hi ha a l’esquerra de la seva taula i alguns llibres de diferents gèneres, autors i  interessos que hi ha a les estanteries.

Comencem parlant de Minoria Absoluta ja que som aquí. Quina rellevància tenen els productes de Minoria dins els mitjans de comunicació catalans?

És molt difícil de quantificar. Quantificar intangibles és complicat, sí que et puc dir que fem productes populars de tots els suports: audiovisuals, ràdio, teatre... Nosaltres som una productora de continguts, i el que busquem és talent. La nostra especialitat és agafar aquest talent i fer que arribi al màxim de gent possible. Ara fem Polònia, Crackòvia, documentals com Descalç sobre la terra vermella... I darrerament hem fet un programa de cuina per la Fox, així que ja veus que tenim continguts molt variats.

Jo em referiria més als continguts de televisió, que són els que tenen més repercussió.

En continguts per tele fem molta cosa d’humor, que és la nostra faceta més coneguda, i després Els Minoristes i La Segona Hora a la ràdio. I el que et deia de Descalç sobre la terra vermella és una coproducció amb TV3 i Brasil.

La vostra idea és expandir-vos internacionalment?

La nostra idea és diversificar-nos al màxim. Abans les productores estaven pensades per a la ràdio i la televisió, ara nosaltres treballem per a la web, per mirar fora cada cop més i buscar produccions internacionals, estem treballant amb la Fox, amb una cadena francesa... Estem obrint al màxim el ventall de continguts i obrir al màxim el ventall de públics, pantalles i mitjans pels quals podem arribar a la gent.

Arran del teu passat a TV3, sobretot durant l’etapa de director, m’agradaria saber què n’opines del model d’externalització de la cadena, on cada cop hi ha menys produccions pròpies i més produccions privades.

És que és l’únic model que funciona. La televisió s’ha de fer així, no hi ha cap televisió al món (excepte algun país centralitzat com Corea del Nord) on tot es produeixi internament. És absurd. Les televisions són grans empreses, són aparadors de continguts. Aleshores, les televisions han de fer continguts com a empresa, la BBC internament produeix els seus informatius, però el gruix del seu contingut el fan les productores independents. És molt similar a un teatre: pots tenir un teatre nacional amb una companyia estable, però si vols varietat i que entri gent jove a treballar has de tenir produccions independents. Aleshores, el que hem de valorar és si la proporció entre la producció independent i la interna és prou justa i encertada.

De fet, la pregunta anava encaminada cap aquí.

Doncs jo et diria que en aquests anys de crisi s’ha reduït un 56% la producció independent només en coproduccions i produccions associades, i això ha obligat a tancar moltes empreses, ha reduït les possibilitats de la gent jove que surt de les universitats i ha empobrit l’oferta de TV3. Això és evident. Jo crec que més o menys la producció interna s’ha mantingut, amb les seves dificultats però s’ha mantingut, i el que s’ha vist afectat és la producció independent. Hi ha una sèrie de continguts que s’han de produir internament com els informatius, però com més producció independent hi hagi més oferta i més varietat hi haurà per donar sortida als nous talents.

Ara volia parlar d’aquests quatre anys a la direcció de TV3...

Gairebé van ser cinc! Terrible.

Terrible?

Sí, home. Clar! És una feina molt dura!

I gratificant també?

No, gens! Gens gratificant.

Per què?

La Televisió de Catalunya és el gran mitjà, el gran aparador, però és un càrrec on estàs subjecte a grans pressions. I com més temps passa més pressions has de suportar i més insuportable és.

Havent viscut aquestes pressions, podem pensar que TV3, la televisió pública de Catalunya,  és un mitjà independent del poder polític?

Però no té res a veure, això. No hi ha cap mitjà que sigui absolutament independent, un mitjà com més influència té més pressions rep. Aquí a Catalunya, a TV3 se li demana tot, absolutament tot. I tothom pressiona TV3, i els que més poden pressionar són els que pressionen més, és lògic. La qüestió és si tens la fluïdesa democràtica com a societat per a defensar-te d’aquestes pressions. Les societats democràtiques avançades saben que un dels seus valors irrenunciables és un grau suficient d’independència dels seus mitjans de comunicació. I els mitjans públic els que més! Però la independència absoluta dels mitjans de comunicació no existeix enlloc. Aquest és un país complicat en aquest sentit.

Així que no hi ha un grau d’independència satisfactori.

No hi ha el grau d’independència que existeix en altres països amb més anys de tradició democràtica.

Quins mecanismes hi ha des dels òrgans directius perquè aquestes pressions afectin el mínim possible a les redaccions i a la feina dels periodistes de base?

Jo crec que ara la clau de volta és el públic. Una notícia no es pot amagar, ara amb les xarxes socials si TV3 no vol donar una notícia la gent la llegirà al Twitter. Tot i que la nostra tradició democràtica no sigui la millor, està clar que la democràcia comunicativa ens la porten les xarxes socials. Aquests suports permeten que la gent accedeixi a la informació, i això fa que no se li puguin amagar al públic certes coses.

Veig que no tornaries a exercir el càrrec de director de TV3.

No, ni de broma.

I als càrrecs anteriors de cap de programes i cap de Nous formats?

Això sí que és collonut! Nous formats ho vaig engegar jo, i la programació és una cosa molt divertida. La direcció, com tots els càrrecs públics, ho has de veure com un servei i no com una feina on et desenvolupes professionalment. No sé si no tinc molta voluntat de servei o si ja l’he donat per satisfeta, però ja està.

Vols tornar als orígens?

Jo vaig començar fent el santoral amb el Salvador Alsius! Ell va dir que faria els sants i al principi ningú s’ho creia... I jo l’hi escrivia.

Vas estar anys al 30 minuts també al seu principi. Trobes a faltar tractar temes de manera reposada? Falten continguts així a la televisió?

No, jo crec que ara hi ha molta més oferta. A l’època del 30 Minuts el que era xulo era la sensació d’estar obrint camí. Pensa que quan va néixer TV3 només hi havia La 1 i La 2, tot Televisió Espanyola. Ens sentíem pioners en aquest procés, el millor d’aquella etapa era que érem un grup de gent que sentíem que cada dia anàvem obrint camí. Treballàvem i dèiem: ara estem fent un documental o un reportatge? Era magnífic. Sobre l’altra cosa que deies, ara hi ha més oferta i moltes possibilitats. A Youtube hi ha vídeos d’un minut, però també de 40. El món de l’audiovisual està en evolució permanent i constant, de manera que estem molt millor que fa uns anys.

Veus la teva empremta a la TV3 actual?

Em sento pare, en certa forma. La tele, a diferència d’altres coses, mai la fa una persona sola. Sempre érem un equip, se’m fa impossible pensar-la en individual, sempre he tingut un grup: al 30 Minuts, als Nous formats, a la direcció... I ara al Minoria també sento que som un grups. L’única cosa indispensable a la televisió és saber treballar en equip. Jo em sento afortunat d’haver pogut obrir camins, de fer coses com Ciutadans, o quan vam idear Veterinaris. La sensació de fer coses que no es feien.

A una entrevista de fa anys defensaves la importància de la ficció per a crear un imaginari col·lectiu. Aquest imaginari que ha creat TV3 representa a la totalitat dels ciutadans? La ficció de TV3 ha ajudat a crear uns clixés i uns estereotips?

Segur, segur. Però hi ha una cosa que és veritat: TV3 és la televisió pública de Catalunya, però hi ha una cosa de la que és molt difícil que TV3 se sostragui, que és la gent que mira TV3, el seu públic. TV3 és la tele de tots els catalans, però no tots els catalans miren TV3. Els que consumeixen TV3 són els que parlen català a casa, la llengua determina absolutament el consum de televisió. Nosaltres podem idear productes pensats pels catalans que no miren TV3, però no tindrà èxit. I la tele és hàbit, i si la gent està acostumada a veure Telecinco o Antena3, no faràs un producte per a ells millor del que fan aquestes cadenes. Les teles són com els restaurants.

Entenc que és un nínxol de mercat que es dóna per perdut?

No, no, no! És com un restaurant o un bar on alguns van un cop per setmana i uns altres hi van cada dia. Aquí, repeteixo, tot ho determina la llengua. Si a Catalunya tothom parlés català a casa, TV3 seria la televisió de tothom. És una cosa que passa a tot el món, la llengua que parles a casa determina el teu consum televisiu, és una cosa molt bàsica però molt decisiva. Tu quan arribes a casa esperes que la tele et parli en la teva llengua, la televisió és molt familiar, de fet és un membre més de la família. Això no vol dir que coses que t’interessin no les puguis veure en altres llengües, però el consum rutinari és en la teva llengua. I l’imaginari és molt important. Tu, a casa teva, tens fotos de família que diuen qui ets tu. A casa no tens fotos del Brad Pitt i la Charlize Theron. Ells són més guapos! Però no els tinc a casa. La tele és el mateix, volem que la gent tingui una sèrie de pòsters, i a la gent li arriba el Brad Pitt i li arriba la Charlize Theron, però també el Joel Joan...

I l’Emma Vilarasau.

Exacte. I si no ets capaç de donar a la gent codis que li expliquin en la seva llengua i la seva realitat... Que li expliquin a la gent el que és. A mi les pel·lícules americanes també m’expliquen i també parlen de la meva vida, m’expliquen la manera d’enamorar-me, d’anar a treballar, de viure els moments intensos... Però jo he de ser capaç de muntar les fotografies de la meva tauleta de nit. Si no, tinc una incapacitat per explicar-me a mi mateix i per tant, d’explicar-me als altres. És molt important que jo m’expliqui a mi mateix, perquè a partir d’aquí puc interessar a la resta.

Has parlat de la llengua. M’agradaria parlar dels intents de divulgar la llengua que hi ha hagut a la televisió. Com es tracta aquest tema i com es troba el format?

És complicat, però t’he de dir que la llengua és un luxe. És com si em parlessis del paisatge. Hi ha determinats valors en els que t’has de recolzar per poder fer continguts universals, però el perill és que com que són coses molt locals només t’adrecis a una gent determinada. Cal actuar localment però pensar universalment. Cal pensar un programa que no sigui només per al teu públic local, i per tant del teu entorn més immediat.

El Salvador Alsius va intentar fer un programa cultural a partir de jocs, i es queixava que el van acusar de banalitzar la cultura. Segueix aquesta idea que el joc frivolitza?

És absurd. Qui digui això és ridícul. Què és la ficció sinó un joc basat en la realitat? Partint de la base dels grans referents.... El joc és una proposta que es fa d’entrada. De dir: imagina’t que això existeix. I es fa amb tot: convenim una realitat que existeix encara que tots sabem que és ficció. El joc és un punt de partida on el creador estableix un contracte amb la persona que hi ha a l’altra banda. L’únic que pot passar és que el contracte no sigui clar o sigui trampós, però si és transparent el joc és tant digne com qualsevol altra cosa.

De fet, crear un vincle amb els espectadors és el que vol la televisió.

Clar, el joc és així. Com si jo et dic: què faries si fossis ric? I jo et dic: no, no, és que jo no seré ric... Doncs s’ha acabat. Quin avorriment! O com si una novel·la comença dient que era un 6 de desembre a Praga i tu dius que no t’ho creus. Doncs d’acord, no hi entris! El joc és una relació contractual que fem amb gairebé tot.

Tu jugues al teu temps d’oci?

Sóc bastant bo amb la botifarra. Estic en un campionat amb un matrimoni, no vaig guanyant però estic a bon nivell. Sempre hi ha lloc per a l’oci, encara que no ho sembli. I si no ho sembla, malament! Sempre hi ha lloc per a tot: menjar, dormir, l’oci, per a pensar en un mateix... L’oci és un moment en el que penses en tu i et dius que això no va seriosament. Això ho sabem des de petits, de vegades és el moment de jugar i de vegades és el moment d’estudiar.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Doncs mira, botifarra!

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar