L’escapisme i el fenomen roomscape fa temps que ha arribat a Barcelona, on ja hi ha vora 40 establiments que ofereixen aquesta activitat d’enginy mental per escapar d’una habitació tancada. En parlem amb l’Iñaki Fernandez (Barcelona, 1975), creador de Roomin, i l’Àlex Gordillo (Barcelona, 1977), de Retobox. Els dos ofereixen perspectives diferents del fenomen i del seu negoci; l’Iñaki va ser un dels pioners de la ciutat i va fer molta pedagogia sobre aquesta activitat, i l’Àlex ha obert fa pocs mesos ja dins el boom. EL joc dóna per molt: per discutir amb l’Ajuntament de Barcelona sobre el tipus de llicència, per veure com es comporten els grups i quins rols estableixen dins aquesta realitat paral·lela, i sobretot per gaudir dels reptes mentals i de la necessitat de l’enginy per escapar d’una habitació tancada. Parlem de tot això a un bar de Sant Andreu esmorzant, després de viure en primera persona l’experiència.

Com explicaríeu què és un roomscape a algú que no té ni idea de què és?

Àlex Gordillo: La definició que fem servir és que un roomscape és una activitat d’oci que es practica en grups reduïts (habitualment), i que consisteix en tancar el grup en una o diverses sales. Depenent de la relació que pugui establir entre els objectes i la informació que hi ha al lloc on se’l tanca, han d’intentar sortir d’aquest lloc en un temps determinat. A banda d’aquesta definició que és la més oficial, hi ha les emocions i l’experiència. Vius en primera persona una acció, una pel·lícula, no és només una acció intel·lectual així que has d’interactuar amb el medi. Cal utilitzar l’intel·lecte i també la part cognitiva, psicofísica. El roomscape és aquesta experiència vivencial.

Iñaki Fernandez: Ho ha explicat perfecte. Per nosaltres és un joc basat en moltes coses però on bàsicament volem que la gent s’ho passi bé i s’oblidi del que fa dia a dia. És molt important la interacció amb els objectes, que la gent activi el detectiu que porta dins i gaudeixi. Nosaltres veiem moltes més coses, implica molt més i no sempre cal que el client ho vegi.

Hi ha un moment clar en el qual es passa de la realitat a un món paral·lel, quan vosaltres us poseu ja en el paper i expliqueu les normes i tota la història que hi ha darrere el joc. la vostra funció és comprendre aquests dos mons i teixir un enllaç? Com creeu el món fictici?

I: Primer és posar-te tu com a jugador. Què t’agradaria, què no, quines emocions vols trobar, quina dificultat... A partir d’aquí, el nostre procés sempre és sobre una història, primer creem la història i a partir d’allà busquem els elements d’ambientació i creem els jocs. De vegades els jocs ja els tens clars des del principi, temes visuals, tàctils i d’efectes especials. És un procés llarg, llarg i complicat.

À: Hi ha una casuística: ells porten dos anys i escaig, quan el mercat i el públic no sabia què era això. Va costar que la gent entengués això.

I: Sobretot el fet d’explicar sense explicar.

À: Clar, nosaltres hem començat el juny, portem 7 mesos i ja ens hem trobat un mercat. Això té molt a veure amb el que volia dir de la creació, perquè nosaltres inicialment érem tres socis i fa anys fèiem activitats de rol en viu, com a hobby. Després ho vam voler professionalitzar i ens vam enamorar de la idea del roomscape. Perquè és real, assumeixes un rol que existeix, sense personatges. Tu vius l’entorn i estàs allà tancat. Jo crec que és molt important coordinar el procés creatiu amb la part empresarial. Cal saber si el que crees encaixa amb el teu model de negoci, l’espai i la disposició cal tenir-los en compte. Està molt bé fer-ho i ens agrada, crear és molt agraït però ens hi hem de guanyar la vida. I ens volem expandir i créixer, poder treure més diners d’això. I cal tenir-ho en compte quan crees una escenografia.

Ara sou uns 40 roomscapes a Barcelona. Aquesta ciutat és especialista en explotar fins al límit els models d’èxit. Si ara ve algú i fa una inversió descomunal en una nau enorme del centre i arrossega moltíssims clients i turistes...

À: Seria fantàstic.

No seria la mort del roomscape de barri?

I: Segurament aquesta escenografia tan gran tindria un cost molt elevat, i la gent hauria de pagar molt. Hi ha molta gent que li agrada anar a diferents roomscapes, que volen negocis petits i poder-hi anar cada cap de setmana o un cop al mes. No ens fa por, nosaltres volem créixer i sabem que l’espectacularitat no ho és tot, que el més important és la dinàmica dels jocs. Sí que poden arribar grans empreses, però a mi no em fa por que ens tombin, la veritat. Crec que seríem compatibles.

À: Alguna vegada ho hem parlat, i tot i que tenim opinions diferents, molts creiem que reforça el mercat. Una empresa gran faria una gran inversió publicitària, i com que el mercat està en creixement, això ens faria tenir més clients potencials. No podem oblidar que cada roomscape és únic.

I: És com els restaurants, a Barcelona quants n’hi ha? 6.000? 10.000? I hi ha dies que la gent va a deixar-se els diners a un restaurant bo, i dies que va a l’hamburgueseria o al frankfurt perquè li cal buscar alguna cosa més econòmica.

À: De fet, si algú ens vingués de fora amb molts diners i volgués aquest model de negoci, podríem gestionar els diners i l’espai, que ja tenim experiència! [riuen els dos] Ara no podem per pressupost, però nosaltres encantats. El perill de tot això jo crec que són els lobbys que poden fer grans grups. I si tots juguem amb les mateixes normes, l’ajuntament no hauria de facilitar segons què als lobbys, perquè seria competència deslleial. Això té a veure amb la normativa que hi ha instaurada ara a Barcelona.

Si no m’equivoco, us fan una llicència equivalent als locals d’oci, que poden ser molts i molt diferents.

À: Sí, i això ha fet que els petits empresaris tinguem menys potencialitat. Jo crec que és un error de l’ajuntament, els falta criteri i coneixement. Han regulat això com han pogut però no han encertat en la regulació.  Tenim llicències diferents l’Iñaki i jo.

I: La nostra és d’activitats físiques no esportives. Com si fos una sala de ioga o una cosa semblant.

À: Nosaltres ho vam fer tot en funció d’això quan vam arrancar, i a mig procés de tramitació, el 30 d’abril del 2015, els tècnics van decidir que definirien el roomscape com un recreatiu. Perquè et facis una idea, hi ha unes normes pels recreatius molt específiques, cal estar lluny de les escoles, de llocs religiosos, no pots estar a menys de 200 metres d’un altre centre...

Com si fos un casino o una sala de jocs.

À: I és excessivament restrictiu. Som petits empresaris. Està clar que cal regular, però amb coneixement. El que ha fet l’ajuntament no ens va bé, sabem que no ho fa per fotre, però estaria bé que ens escoltessin.

Heu fet alguna acció en aquest aspecte?

À: Es va fer. Jo al juliol de l’any passat vaig intentar emprendre una iniciativa. Encara hi havia el consistori antic en funcions, era després de les eleccions però el nou mandat no estava constituït. La responsable dels tècnics és Cristina Polo, i jo vaig parlar amb ella per telèfon, vaig proposar-los anar als roomscapes, vaig fer-li un correu electrònic... Volem parlar-ne, res més. Ni fer retrets, ni batallar ni res semblant. No hi va haver retorn. Semblava que ens anàvem a reunir, no va haver-hi resposta, jo vaig desistir.

I: Ara que som gairebé 40 serà més fàcil prendre partit i poder reprendre aquest contacte, perquè crec que ens interessa a tots.

À: Hi ha roomscapes que vénen de franquícies amb serveis jurídics, i veuen que el cost que representa estar a Barcelona és massa elevat, i decideixen marxar i establir-se a les rodalies. La regulació és estricta i no som grups que fem disbauxa ni sarau, mai hi ha problemes ni conflictes, és excessiu. Hi ha franquícies de la resta d’Espanya que ens han trucat per preguntar com ho tenim, tot està una mica en standby.

Aquest fenomen ara s’ha fet molt gran. Iñaki, tu que vas ser pioner, com vau veure que això podia ser un negoci?

I: Nosaltres ho vam muntar jo i la meva xicota. Érem jugadors de roomscape online, per l’ordinador. Farà 3 anys i mig vam jugar al primer que apareix a Barcelona, que és d’una franquícia hongaresa. Era en una petita habitació, amb un tipus de joc molt semblant al que fèiem per l’ordinador. Al principi vam flipar, perquè és passar de la pantalla a la realitat. Allà vam començar a investigar i se’ns va enquistar la idea de fer-ho. Jo sóc dissenyador gràfic i director d’art, també programo una mica i treballo per agències i productores. És un bagatge útil per a fer un roomscape. La meva xicota és pedagoga, que és molt útil per fer funcionar el joc. Són importants les habilitats cognitives. I a partir d’aquí, per casualitats de la vida, la meva xicota es queda sense feina i decidim llançar-nos-hi. Ens vam dedicar a donar a conèixer el roomscape, i quan acabem veiem que n’hi ha dos més. Més tard tot explota.

Avui en dia, els dos podeu dedicar-vos exclusivament als roomscapes i us dóna de menjar?

I: Sí, jo he hagut de contractar gent i tot. Fer un joc és hora i mitja entre el joc en sí i recollir. Per a fer molts jocs calen moltes hores, i per tant cal personal. Si emplenes i tot comença a funcionar es pot viure d’això. Nosaltres gairebé des del principi vam poder fer-ho sostenible. De totes maneres jo segueixo treballant com a dissenyador, creo l’empresa però no porto el negoci.

À: El meu negoci porta cinc mesos en funcionament, però ara ja dóna per contractar alguna persona i mantenir-me amb aquesta activitat. Si vols créixer calen treballadors i personal, si no pringues set dies a la setmana 15 hores, i tampoc és això. Si tens pocs ingressos fas poques hores, si en tens molts en fas moltes. Nosaltres tenim tres reptes diferents, i la facturació, quan fem un repte nou, tenim un 80% més de facturació. I amb els mateixos costos, perquè un cop feta la inversió inicial, el manteniment és pràcticament el mateix.

I: És un tipus de negoci adequat a les empreses petites, les microempreses són menys factibles en els roomscapes. En aquest projecte és molt important la quantitat d’hores i el servei. A un bar entren 20 persones en una hora, allà per cada grup que entra es duplica o triplica el negoci. A llarga durada, és més factible per petites empreses.

Aquesta part genuïna que és un avantatge per cada roomscape (cadascun és diferent i cadascun té un nínxol de mercat concret), també és un impediment perquè no es pot repetir, ja que els enigmes i les històries sempre són les mateixes. Com d’important és cooperar entre competidors quan és evident que us necessiteu entre vosaltres per crear públic?

À: És evident que ens cal cooperar per ampliar mercat. Som competidors però preferim dir que som contrapetents, no és una competició estricta. Quan algú vingui a la meva activitat i la faci ja no tornarà, perquè ja sap com va, i es capten clients nous quan a algú li agrada la experiència i el pots derivar a altres roomscapes. Aleshores, ja has creat un client potencial per tota la resta. Aquesta col·laboració augmenta el nostre potencial. Fem accions conjuntes, com un passaport que vam crear entre 9 roomscapes, i durant el 2016 tot aquell que vagi a 8 dels 9 rebrà un obsequi per la seva fidelitat.

I: Per a nosaltres és molt important aquesta col·laboració, per no invertir tant en publicitat i funcionar pel boca-orella. Així complementem, l’esforç del principi ja no és tan necessari perquè ens passem clients els uns als altres.

À: Fins i tot quan entra gent nova se sorprèn de que estem organitzats, tenim un grup de WhatsApp, estem permanentment comunicats entre nosaltres...

Quan entren clients concrets teoritzeu sobre si se’n sortiran o no?

I: Nosaltres primer preguntem si ja han jugat. De vegades entren amb una cara que ja veus que no tenen ni idea d’on estan. O també hi ha el grup mixt de gent experta i gent que és el seu primer cop.

À: Allò que els amics els diuen: flipareu!

I: Si hi ha gent que no ha jugat els posem en context. Jo mai penso si algú se’n sortirà o no.

À: No prejutgem normalment, la veritat. Alguna vegada algú et sorprèn, si ho he pensat algun cop és per algú que es posa molt nerviós, o que tira de força bruta. Però el comportament és molt exemplar.

És una mica Gran Hermano, no? Abans l’Iñaki deia que la gent s’oblida de que hi ha una càmera.

I: Sí, la gent és ella mateixa. Aquí la lien, de vegades es parlen malament entre ells, veus el macho alfa que és el que porta l’equip, el gallet. Aleshores sí que estem més pendents... [riem tots] I de vegades el macho alfa es capfica i és el menys útil pel seu grup, és divertit. Un món a part. Nosaltres tenim la teoria de que els enginyers i els informàtics són els millors.

I els d’humanitats els pitjors, segur.

I: Els informàtics i enginyers tenen una capacitat analítica que es nota molt. Després hi ha gent que et sorprèn, de fet els que tenen els rècords són els comercials. Saben treballar en equip, quin és el seu objectiu, són decidits... Aquest joc és molt psicològic, surt d’un psicòleg que treballa a Califòrnia i surt d’experiments de comportament. Com cooperen, com es comporten i quins rols estableixen.

À: En general et sorprenen pocs grups, però alguns sorprenen molt. Cal dir que la majoria són semblants, tothom processa de manera similar i molts cops et sorprèn gent positivament, sobretot de gent jove que processa molt bé la informació i sap donar-li utilitat. Jo hi ha tres situacions que tinc quan ve gent: la primera és angoixa quan veus que hi ha un grup que ho fa bé però li falta res, un detall, una mica! I aleshores mai saps si donar la pista abans o no. Pateixes amb ells. La segona sensació és l’estrès, el de gent amb molts roomscapes a l’esquena que va a competir i que es posa nerviosa de seguida. La tercera és patir quan la gent va a la força bruta quan no té respostes intel·lectuals.

I: Nosaltres teníem clar que no volíem competició, però la gent no ho pot evitar, es posa pressió i gaudeix més. Ja els veus, són els que arriben i el primer que fan és preguntar el rècord de la sala. Nosaltres creiem que la competició és contra un mateix i que és el repte més gran de tots.

Alguna anècdota en concret?

À: A nosaltres ens van desmuntar una porta. No sé quin procés mental va fer aquella persona, però la va descollar! No la maneta, la porta sencera. Nosaltres flipàvem, pensàvem: com se li ha acut? A més a més la porta ja estava oberta!

I: Potser volia fabricar un ariet.

À: Entendre els processos mentals de vegades és impossible.

I: Nosaltres tenim un telèfon antic, d’aquells de roda i que la gent no sap com funciona. Recordo que jo estava a pantalla flipant, i pensant: sort que no és una prova! No sabien com anava un telèfon antic. O un altre clàssic: anar al lavabo, agafar aigua amb la boca i tirar-la sobre algun objecte per veure si així es pot trobar una pista. Nosaltres avisem que el lavabo està fora del joc, que és per una urgència, però la imaginació no té límits.

Per acabar, us demano que escolliu una paraula.

I: Creativitat.

À: Agosarat.

 

Text: Oriol Soler i Adrià Calvo

Fotografies: Albert Gomis