Iban Zaldua (Donostia, 1966) és a Barcelona per presentar el primer dels seus llibres que s'ha traduït al català, Enlloc, mai de la mà de Godall Edicions. Ha publicat desenes de llibres de relats en euskera i castellà, i és professor d'història econòmica. De discurs pausat però llengua esmolada i discurs ferm, l’Iban fa un recorregut per l'estat de l'euskera com a llengua i del pes de la literatura en el conflicte basc. La conversa té lloc a l'entrada de l'Espai Contrabandos una hora abans de la presentació del llibre, en uns butaques que, fent broma, comentem que semblen pensades per a un programa de televisió de l'estil 'Iban Zaldua amb Ana Rosa Quintana'.
Com explicaries a la gent que no és d'Euskal Herria la salut de la qual gaudeix, o no, el basc?
Començant per la literatura, l'apartat de l'oferta està molt sa. El nivell és molt bo, se’n publiquen tots els anys uns quants molt bons, bastants llibres força bons i molts llibres mediocres i de mala qualitat. Però vaja, com a qualsevol altra literatura. Crec que això és remarcable, perquè quan jo anava a l'institut fa 40 anys o així [riu], la literatura a la qual podíem tenir accés era bastant pobre, una literatura clàssica clerical i molt poc adequada als temps. A partir dels 80 ', que és quan jo vaig estudiar, hi ha hagut una explosió en aquest aspecte. Ara, amb les seves peculiaritats, és una literatura que des del punt de vista de l'oferta està a un nivell homologable.
Es pot dir el mateix de la demanda?
No, aquí és on ve el problema. Servidor fa moltes vegades la broma que hi ha més escriptors que lectors. La realitat diglòssica pesa bastant, tot que la gent lectora, o que és molt lectora, encara que sàpiga euskera consumeix més en castellà. Després, el nombre de bascoparlants ha crescut molt gràcies a l'ensenyament dels últims anys a les capes joves de la societat, però el castellà segueix pesant més. Després, la literatura basca explotat en un moment en que la lectura en general, també en castellà, està en certa crisi, que també és mala sort. La gent està deixant de llegir, o llegeix altres coses que no són llibres.
Com és la teva relació amb el basc?
Els meus pares van decidir portar-me a una ikastola [escoles que utilitzen el basc com a llengua vehicular], la meva família és castellanoparlant i en aquell moment es vivia a les acaballes del franquisme, i la llengua es vivia com una cosa molt agònica, tothom deia que anava a desaparèixer. Jo crec que ara aquest estat agònic s'ha superat i que l'euskera no està en perill d'extinció immediat. A la comunitat autònoma basca s'ha fet una política lingüística molt ferma (sobretot comparat amb Navarra, i ja ni parlem de les províncies del País Basc francès), i s'ha aturat el deteriorament del nombre de parlants. El coneixement de la llengua puja però l'ús no arrenca, el fet de saber-la no ha fet que la gent la utilitzi més. Aquí és on hi ha les alarmes, en què el coneixement esdevingui ús. Per als meus alumnes - jo faig classe a la universitat - el basc és una llengua merament acadèmica, per a classe, no la parlen als passadissos. No sóc molt optimista, però tampoc ho sóc molt a la vida, així que no cal tenir-me molt en compte.
Quines serien les possibles solucions per transgredir l'ús acadèmic?
Si ho sabés no estaria escrivint contes sinó profunds informes i assajos per al govern basc i postulant-me per ser Lehendakari ... [riem els dos]
Alguna intuïció ni que sigui ...
Jo crec que, evidentment, cal gastar més diners en el tema. Segurament amb això tampoc n'hi hauria prou... No hi ha cultura de masses en euskera. Productes literaris, cinematogràfics i literaris n'hi ha, però per a nens. Quan traspasses la frontera de la infància i passes a l'adolescència, a tots els àmbits (fins i tot les novel·les de consum i Internet) el basc representa una part mínima de l'oferta. Aquí es podrien fer esforços, però no sempre és qüestió de voluntat. Disney no permet doblatges al basc.
Per què?
No deixen. No hi ha suficients guanys. Però no només Disney, tampoc es tradueix a Stephen King! La banalització de la cultura de masses tampoc em satisfà, però cal crear espais. Sempre es dóna l'exemple del bertsolarisme, la poesia oral improvisada que va passar de ser una cosa rural i lligada a la tradicionalitat a urbanitzar-se, i segueix congregant públic, fins i tot jove. Però és un fenomen particular, no sé si és exportable a altres àmbits. D'altra banda, abans la gent vivia en euskera per militància política, i això també s'ha diluït. D'una banda això és bo, perquè trenques el sostre polític i pots arribar a més gent, però d'altra banda aquests mateixos nacionalistes s'han rebaixat l’exigència. Abans ens imposàvem parlar en basc, encara que els acudits sonin millor en castellà, fèiem un esforç. No demano auto flagel·lació però en certa manera això mantenia l'ús de la llengua.
Avui presentes el teu primer llibre traduït al català. L'aliança i sinergia entre les llengües minoritàries de l'estat podria ser una opció per créixer?
Sí, jo crec que sí. És molt interessant, sobretot perquè ho veiem tot des del filtre de l'estat espanyol i perdem de vista les coses interessants que es fan en altres llengües. És clar, jo quina visió tinc de la literatura catalana? Doncs la que m'arriba pel filtre del mercat literari espanyol: conec Quim Monzó o Sergi Pàmies, ara es tradueix a Francesc Serés... Però no es tradueix molt més, i al voltant hi ha moltíssimes coses. A partir d'editorials petites com Godall es poden intercanviar autors, i és una cosa que estaria molt bé, bàsicament pel coneixement que això genera. I aquí l'Institut Llull o l'Institut Etxepare haurien de tenir alguna cosa a dir. Això redundaria en autors menys coneguts i els donaria difusió.
Has comentat alguna vegada que hi ha el perill que l'alto el foc d'ETA banalitzi tota la literatura relacionada amb el conflicte basc. A què es deu aquest perill?
Jo no dic que estigui passant a escala absoluta. Em pregunten de vegades, ara que s'ha acabat la part violenta del conflicte (no el conflicte en si), si això anima més a escriure. Davant certs temes alguns escriptors poden fer-se enrere perquè és un terreny pantanós, perquè això pot implicar sanció social o conseqüències més greus. Però és curiós com alguns autors que no s'havien involucrat molt en el tema ara s'animen. I em sembla molt bé! Però hi ha una especulació sobre si ara farà eclosió una literatura sobre el conflicte basc de més qualitat que la que s'ha fet fins ara.
Un símil que s'ha fet també amb la literatura de la Guerra Civil.
Això mateix. D'alguna manera, en el cas de la Guerra Civil, alguns autors com Trapiello sostenen que la literatura immediatament posterior a la Guerra Civil estava marcada pels partidismes i era literatura de combat, de menys qualitat; i que la bona literatura de la Guerra Civil s'ha fet un cop el tema s'ha tancat. Una cosa que, per cert, jo tampoc tinc tan clar. Llavors, és possible que sigui així, però també pot passar que surtin novel·les de gènere negre o policíac que no feien servir per res el tema, i mira que era propici. El gènere ho havia exclòs, i ara en algunes novel·les es tracta el tema però de manera molt superficial. Que és una opció, però que la fi del conflicte armat no garanteix una literatura de qualitat superior.
Reivindiques el que s'ha fet fins ara?
Sí, però en cap cas el que he fet jo, eh! Això ja ho dirà el lector. Parlo d'altres autors, hi ha una bona literatura sobre el conflicte, a més escrita en calent i amb cert risc literari i personal. Gent com Ramon Saizarbitoria, Bernardo Atxaga, Apaolaza, Muñoz... Mereixerien ser coneguts, i excepte Atxaga, s'han quedat en un rang més minoritari.
Quin ha estat l'impacte d'aquesta literatura dins el conflicte? Ha estat literatura de combat? Ha ajudat a crear un imaginari col·lectiu?
És difícil avaluar-ho, perquè l'impacte de la literatura en basca és petit. Hi ha hagut una evolució en la literatura sobre el conflicte. Al principi el militant d'ETA era un heroi i després era un terrorista. Sempre hi ha hagut de tot, però el camí de la literatura ha estat aquest. Les víctimes, o les que es diuen víctimes del terrorisme (realment són víctimes d'ETA, perquè de vegades el terrorisme d'Estat com el GAL o de l'extrema dreta no se'ls considera com a tal), es diu que han estat descuidades pel basc. Que tot se centrava en l'etarra o el militant de l'esquerra abertzale. La sociologia del lector basc és nacionalista, indubtablement. En aquest esdevenir, cada vegada hi ha hagut més interès en el testimoni de la violència, i la societat basca ha virat cap al negre la visió que hi havia sobre ETA. Amb això què vull dir? Crec que a un nivell microscòpic o homeopàtic, cal preguntar-se si la literatura ha anat per davant o per darrere de la societat en el conflicte. I jo crec que ha anat força en paral·lel. Però vull pensar que el que s'ha escrit ha tingut algun impacte en la societat, tot i que és incomparable a un impacte de violència com matar Carrero Blanco o l'atemptat a l'Hipercor, per desgràcia. Però m'agrada pensar que la literatura ha ajudat a deslegitimar la violència.
Més enllà del contingut, volia parlar amb tu de la forma de la teva literatura. Què té el conte que fa que t’hi sentis a gust?
Hi ha moltes coses que m'interessen del relat. Estic còmode per una qüestió mental o genètica, jo crec que els narradors o són bons en novel·la o són bons en relat, difícilment són bons en les dues coses. Em semblen dos estats mentals de la literatura narrativa. Com a lector he consumit molts llibres de contes, i això és important perquè dóna entrenament. D'altra banda, el conte et permet economitzar, explicar molt en poques paraules, i això és una cosa que em satisfà com a escriptor i com a lector. De vegades llegeixo novel·les en les que em sobren pàgines i pàgines. I amb els llibres de contes això no em passa, evidentment, i m'agrada el gènere per això. I després, tenint en compte que el vehicle del gènere és el llibre de contes, no el conte sol (els contes guanyen envoltats d'altres contes), això et dóna visions diferents. Una novel·la segueix una camí únic encara que sigui molt polièdrica, el conte no para d’obrir-te finestres. A vegades contradictòries! M'agrada aquesta virtut del llibre de contes.
Per acabar, et demano que escullis una paraula.
Veig més les paraules més com eines que com finalitats en si mateixes, sóc poc poètic i molt prosaic... Et diré humor. En basc és umore, així sense hac. Em quedo amb les dues.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Adrià Calvo