En Jordi Galceran (Barcelona, 1964) ens rep al seu enorme pis de l’eixample. Parlem sobre el joc, l’escriptura teatral i la cultura en general amb el dramaturg que va escriure El Mètode Grönholm , l’obra amb més repercussió de la història del teatre català. Filòleg de formació, en Jordi relativitza la seva feina de creador, i sembla mantenir-se a certa distància del soroll, refugiant-se al seu caos particular. La conversa també l’escolta la Fura, una gossa juganera que secunda l’amfitrió quan arribem i marxem de casa seva.

Un dels primers que va passar per Verbàlia va ser en Sergi Belbel, amb el que has treballat molts cops, que té una idea del teatre molt vinculada al joc…

El Sergi i jo som molt amics, i hem jugat junts moltes vegades. Ara ja no tant, però durant un any sencer anàvem a les nits al seu estudi a jugar a Eleusis [ un joc basat en l’assaig i error que es juga amb cartes ]. Ell és molt més jugador que jo, a mi m’agrada jugar però dins dels límits, no sóc obsessiu. Però vaja, sempre que ens ajuntem per dinar o sopar acabem jugant a alguna cosa.

I soleu jugar a jocs com l’Eleusis?

L’Eleusis és per professionals, juguem a coses més lleugeres, qualsevol cosa que se’ns acudeix. Vam tenir una època que jugàvem al diccionari. És un joc que consisteix en buscar una paraula desconeguda al Maria Moliner i fer-ne una definició. Cal endevinar quina és la definició correcta, i entre les opcions n’hi ha una que és la del diccionari. I és divertidíssim, acabes agafant paraules en argot peruà que són rebuscadíssimes... El Sergi és molt ràpid, jo sóc més reflexiu.

Més enllà del joc com a diversió entre amics, té una utilitat important a l’escriptura teatral?

Sí! A les meves obres, gairebé sempre hi ha jocs. I jo crec que l’escriptura té molta relació amb el joc, me la plantejo sempre com un joc. Quan faig tallers o coses semblants, sempre explico el treball d’un dramaturg com el treball d’un creador de jocs. Per mi, fer una obra de teatre és crear un món, un tauler per jugar, un espai on es desenvolupi el joc. Cal posar unes regles ben definides perquè l’espectador sàpiga a quin món està cada moment, sobretot en obres de ciència ficció.

Clar, les regles són diferents a les que hi ha establertes al món real.

Exacte. Després cal pensar els jugadors, els personatges i com influirà el caràcter de cada personatge en el desenvolupament del joc, igual que quan jugues una partida de pòquer és importantíssim saber el caràcter dels teus oponents. De la mateixa manera, has de crear personatges: hi ha l’agosarat, el tímid, el que enganya, el que no arrisca, el que arrisca molt... I això afecta al desenvolupament del joc, i per tant al desenvolupament de la trama. Després, l’aposta. En un joc és importantíssim saber què t’estàs jugant. No és el mateix jugar-se cinc euros que jugar-se la vida. Quan crees una obra has de pensar molt en què s’està jugant dins aquell joc.

De fet a Paraules Encadenades, una de les teves obres, un segrestador negocia l’alliberament d’una víctima desafiant-la a un joc verbal.

De vegades introdueixo jocs a les obres, però jo penso tota l’obra com un joc, un joc entre personatges i un joc amb l’espectador. El Mètode Grönholm també eren un seguit de jocs, uns personatges que opten a una feina i se’ls plantegen jocs on el que guanyi s’emportarà la feina. Aquí s’exemplifica tot el que parlàvem abans. Hi ha unes regles, cada personatge actua d’una manera determinada en funció del seu caràcter i la seva història, del que porta darrere. I aquí el que es juguen és la feina de la seva vida, que per ells és decisiu. I hi ha d’haver una resolució final, no m’agraden els finals oberts. És molt important per l’espectador que la trama es tanqui, que hi hagi un desenllaç real. Odio els finals oberts, són de covards, és com deixar la partida sense acabar. Jo trasllado aquestes característiques dels jocs a la meva feina, i si ho fas bé i compleixes aquestes característiques surt alguna cosa que està bé.

També necessites un director que entengui aquesta idea, perquè si no l’essència es perd, no?

Sí, necessites un director còmplice, que entengui què estàs fent. Sempre m’han dirigit les obres directors amb qui connecto, però clar, no es poden trencar les regles. Amb Shakespeare sí que pots trencar les regles i ambientar l’obra en un balneari de l’Alemanya nazi, tothom coneix l’obra, però en teatre contemporani no. Cal que el director entengui a què estem jugant.

Com és la negociació dels teus textos amb els directors?

Normalment treballo amb directors que van a favor de l’obra, sí que de vegades hi ha directors que volen aprofitar el teu text per ser creatius, però si no hi ha connexió no es fa i ja està. Jo, per exemple, no segueixo els assajos. Jo parlo amb el director i després, com aquell que diu, vaig a l’estrena. No participo del procés, crec que l’autor molesta aquí. Tu has fet la feina, que és el text, i ara tot està a les seves mans, i a mi aquest procés m’avorreix. M’han dit de dirigir obres meves, però jo ja sé com va la història, com funciona i com acaba. I t’has de passar sis setmanes fent un viatge amb els actors on ells han d’anar descobrint una sèrie de coses que tu ja saps. A més no ho sabria fer, jo diria: això és així. Però els actors, si són bons, ja hi arribaran aquí. El problema és que tu creus que hi ha d’arribar ja, ara, i realment es necessita un procés.

Com és el teu procés de creació d’un text?

Caòtic. Cada autor t’explicaria un procés diferent, però l’important és arribar al final, cadascú amb el seu camí. Jo començo a escriure. Quan tinc una idea que crec que pot funcionar, començo ja amb el diàleg. Molts cops a la pàgina 20 veig que això no dóna per una obra de teatre, i ho abandono. El més difícil d’aquest ofici és trobar una bona idea, dedico el 80% del meu temps a pensar sobre què puc escriure. Després el fet d’escriure és més ràpid, més d’ofici.

Una bona idea com es troba? Inspiracions, influències..?

És un misteri. Jo llegeixo diaris, miro pel·lícules, llegeixo obres de teatre... De vegades, sumes coses d’aquí i d’allà, les ajuntes i es connecten... La creativitat té molt a veure amb trobar punts de contacte entre coses que semblen molt allunyades. Hi ha un joc boníssim que és una caixa on van sortint dibuixos, i amb cada dibuix que et surt tens un element més per anar creant una història. Doncs la creativitat és una mica això, trobar la connexió entre coses que en principi no estaven connectades. Amb l’humor també funciona de manera similar. El que ens fa riure és la sorpresa, la cosa inesperada. Em deixo endur per l’atzar. Això també prové del joc, i és molt important. Quan començo a escriure no sé on vaig, deixo que la història em sorprengui. Si m’avorreixo, busco un gir dramàtic. És com al joc, si de cop fas una aposta molt arriscada pots guanyar o però, però segur que passarà alguna cosa. Doncs és això, jo busco textos sorprenents, que també han estat sorprenents per mi mentre els escrivia.

Tu et mous a la comèdia, que és en certa manera agafar un drama i explicar-lo de forma divertida. Per què?

És qüestió de to. Jo crec que gairebé totes les històries poden ser dramàtiques o còmiques, i jo crec que això va amb la bèstia. A Paraules Encadenades volia fer un thriller de tensió, i la gent reia! Jo crec que és un problema meu, i he dit: deixa’t anar i fes-ho còmic fins al final! Suposo que té a veure amb com afronta la gent la vida, hi ha gent que l’afronta de manera tràgica i jo ho faig de manera irònica i fotent-me una mica de les coses dramàtiques que passen al món.

Has dit que saps que mai tindràs un èxit més gran que el d’El Mètode Grönholm. Vincules l’èxit d’aquesta obra amb la teva plenitud creativa?

No, a veure, l’èxit és atzarós també. Es donen un seguit de coses que fan que una obra triomfi en un moment determinat. El Mètode és especial perquè ha anat molt bé a tots els llocs. Jo voldria tenir èxit amb totes les obres que escric, ningú escriu per cagar-la. El Mètode va ser un èxit de públic enorme, i això és molt difícil que passi. A mi aquest èxit em va tranquil·litzar, perquè el convenciment de saber que no tindràs mai més un èxit com aquest fa que et dediquis a escriure tan bé com saps sense patir. Ja l’has tingut l’èxit. Jo em prenc l’escriptura com un ofici i amb sentit de l’humor, de manera irònica i com un joc. De vegades guanyes, de vegades perds, aquesta no ha sortit bé i la propera ja sortirà millor. Jo no em deixo la vida en cada obra que escric, no tinc un sentit tràgic de la creativitat. No, jo intento fer la millor obra de teatre possible, i no significa res més que això, no em tallaré les venes si una obra fracassa i no em creuré res si és un èxit. No et pots prendre seriosament a tu mateix, perquè acabes sent insuportable i molt pesat. Sí que hi ha gent que es juga la vida a cada obra, però jo no. Hi ha poques coses en aquesta vida que valgui la pena prendre-se-les seriosament.

Vas començar al teatre amateur. Fins quin punt es important per a tu aquest origen?

Per mi va ser la manera d’aprendre. Jo, a part d’estudiar filologia, mai vaig fer tallers d’escriptura, vaig aprendre a fer teatre fent teatre. Ens vam ajuntar un grup de gent que érem bons, que al final ens hi hem dedicat professionalment. És la teoria de les 10.000 hores, que diu que cal practicar la teva feina 10.000 hores per arribar a fer-la bé.

10.000 hores abans de fer-la bé? Són moltes...

Sí, hi ha un llibre que defensa aquesta teoria. L’exemple són els Beatles, que van anar a Alemanya dos anys a tocar sis hores al dia, i aquí és on van començar a aprofitar el seu talent i a explotar-lo.

Tu les vas complir aquestes 10.000 hores?

[riu]. Ostres, no ho sé! Aquesta teoria té part de raó, cal tenir talent i sort, però cal passar aquest temps de pràctica.

Com analitzaries el panorama teatral de Catalunya?

Jo sóc molt optimista, sempre ho he estat, i crec que hi ha senyals que permeten ser optimista pel que fa al teatre. El teatre, dins el món de la ficció, sempre anirà bé. Aquí a casa cada cop tenim una pantalla més gran, podem veure pel·lícules, de tot. Per sortir de casa, el més lògic és anar a buscar el directe: concerts i teatre. És un espectacle que no te’l pots descarregar, i és un petit esdeveniment que val la pena encara que sigui car. Ara hem passat una època difícil, però les recaptacions de teatre els últims mesos estan pujant i les del cine baixen. Anar al teatre és com anar als toros, poden passar coses inesperades. El teatre és perillós.

Perillós?

Quan vas a la obra saps que aquelles persones són de veritat, i que estan jugant perquè es poden equivocar, es poden quedar sense veu, es poden posar malalts. No es gravat, és real, té un component circense, d’incertesa. Més enllà del negoci, jo crec que a Catalunya s’està fent teatre boníssim, hi ha molta gent jove talentosa. Tot això ja està petant i ha de petar molt més. També és el fet de ser un país petit, aquí és molt difícil fer una pellícula i guanyar-s’hi la vida. En canvi el teatre és fàcil de muntar, i això fa que la majoria de gent que vol escriure ficció acabi fent teatre. Aquí els millors actors fan teatre, a la majoria de països els millors no surten del cine, aquí tenim molt bon material al teatre en tots els seus elements. A Catalunya els millor actors del país surten als culebrots, i això és impensable fora. Aquí Al Pacino està fent La Riera!

Per acabar et demano que escullis una paraula.

Te’n diré una que no sé si és prou correcta en català: virgueria. M’agrada perquè és de les poques paraules que sona com el que vol dir. És una paraula que tinc molt al cap quan escric. Sempre penso: Jordi, no pots fer qualsevol cosa, has de fer una virgueria.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo