Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Jordi i Pau Esteban: "Hem posat l'oralitat com a princesa i no com a Ventafocs"

No a totes les famílies pare i fill poden compartir passions i convertir-se en socis després de fundar una empresa. És el cas dels Esteban, pare i fill, Jordi i Pau. Fa un any i mig van llançar-se a obrir Àgilment, un segell editorial que busca apropar la llengua i donar eines per al seu aprenentatge a tothom qui ho vulgui: des de les aules de les escoles fins a les entitats del tercer sector, passant per programes d’acollida o ONG’s. Quedem al parc de l’Escorxador en el que podria ser un dels últims dies d’estiu de l’any. Decoren el parc les cotorres que no callen i les mosques que no paren de molestar. Pare i fill han fet els deures i porten la samarreta amb el lema de l’empresa, i també tots els llibres publicats fins al moment.

Hi havia algun motiu motiu especial per trobar-nos en aquest parc?

Jordi Esteban: Un parc és un lloc d’interacció social, on la gent es troba i parla, l’àmbit de la comunicació informal. I la nostra filosofia de fer viva la llengua va per aquí, no tant en els aprenentatges formals sinó en fer aportacions perquè la llengua sigui més viva aportant elements expressius. I un parc és un bon lloc per parlar de totes aquestes coses.

És aquest l’estímul a partir del qual existeix Àgilment? Trencar amb la formalitat de la llengua?

Jordi: El bàsic és fer créixer l’ús social de la llengua catalana i amb la voluntat d’aportar elements que siguin expressius, centrats en la conversa i lúdics, que reforci el vincle entre persones. No només dins dels paràmetres acadèmics o l’administració: parlo de programes d’inclusió social, de tercer sector, de les entitats sense afany de lucre.... A totes aquestes organitzacions els va bé millorar la comunicació, sempre.  És en aquest món i en el de fer viva la llengua on creiem que podem aportar alguna cosa.

La llengua s’utilitza de manera massa rígida i això ens despista de la seves utilitats?

Jordi: La llengua no ha de ser una cosa obligatòria i formal. El català l’hauríem de convidar a parlar, de mostrar-lo com una oportunitat i no com una obligació. I transmetre que és una llengua de prestigi, no com ens van dir a l’escola els que som grans, que ens deien que el català era castellà mal parlat. Sobretot pensant en les persones proactives.

El projecte en sí com es construeix? Com decidiu embarcar-vos pare i fill en una empresa?

Pau Esteban: La idea va sortir ja fa molts anys, el meu pare sempre ha estat professor de català i tenia molt material a tots els nivells: exercicis lúdics amb la llengua, jeroglífics, mètodes de conversa... I ens vam constituir com a marca editorial per començar a publicar. Ens vam finançar per Verkami, i 180 mecenes (tornem a llançar un agraïment per ells) que ens van donar l’empenta necessària per començar, ara fa any i mig. I a partir d’aquí anar tirant, ens movem molt. Xerrades, presentacions...

De moment és sostenible per a vosaltres econòmicament?

Pau: A dia d’avui sí. Poc a poc, perquè avui en dia el llibre de paper no fa ric a ningú, però no ens quedem només en això. Sempre volem donar complement a nivell d’ensenyament, a nivell de conversa, voluntariats, anem a fires...

Jordi: Anem a llocs que ens interessen i ensenyen el material que tenim i el nostre projecte.  Ens juga a favor que els nostres llibres no són per llegir, són per fer servir.

Us heu sorprès algun cop per la utilitat que han donat els vostres llibres?

Jordi: Sí! El professorat de primària i secundària, quan descobreix això, té una reacció molt positiva. Hi troba elements que manquen en el seu treball, que poden salpebrar les sessions de manera lliure i divertida. Aquí és on he vist jo que hem entrat al món de l’ensenyament. Nosaltres hem posat l’oralitat com a princesa i no com a Ventafocs, i per tant he necessitat trobar elements d’expressivitat per portar a l’aula. La meva princesa és l’oralitat. Hi ha molts especialistes en normativa, però poder animar i convidar a la gent a parlar la llengua és el que ens satisfà més. Aquesta dimensió creativa m’ha creat un cert renom en aquest món.

L’eterna batalla perquè els jocs entrin dins els plans educatius... Per què sempre espanta el joc educacional a nivell institucional i queda relegat al lleure, a la família o amics?

Jordi: Espanta perquè la dimensió més fàcil a una aula és la lineal. Professor, amb matèria i que ha de fer que els alumnes estudiïn la matèria. I el professor preguntarà la matèria als alumnes. Aquest és l’esquema, que per a mi és fatal. Jo crec que matèria, alumnes i professors han de fer un triangle amb una negociació constant. Què fem? Què muntem? I un diàleg constant. Però el professorat, en general, té por al desordre. Què hi fan aquells grupets separats en taules? Més fàcil tots en rengla, llegint el mateix i escrivint el mateix: esquema tancat i tots contents. Això anul·la la creativitat. El rebost dels professors podrien ser els nostres llibres, un recurs per tal de trencar aquest esquema.

Us volia preguntar d’on surt la dèria per les paraules, però en el teu cas Pau, em sembla que...

Pau: Sí, evidentment ho he mamat a casa tota la vida, des de petitet. Des del minut zero! Som tres germans, i poc o molt tots hem fet coses així. La meva germana petita ha tirat molt per aquesta via i el meu germà és il·lustrador i també forma part de tot això.

La conciliació laboral-familiar la porteu bé? Perquè no a totes les famílies un pare i dos fills poden crear una empresa.

Pau: Ho vivim amb molta naturalitat. Tenim una base comuna de casa que ens fa creure en el projecte, la idea i la seva finalitat. Per tant, les coses són fàcils.

Jordi: I ara els llibres són meus, però no descartem publicar altres persones, a mi m’interessaria molt treballar el món de l’acudit en català,  o el del cant teatral. Estem oberts a tot, es poden fer moltíssimes coses creatives i participatives, com endevinalles o jeroglífics. M’encantaria fer teatre, aprofitar una aula i transformar les seves dimensions, eixamplar-les.

Quines formes d’expressió ha tingut a casa vostra aquesta percepció lúdica de la llengua?

Jordi: Jo, personalment, sóc alumne de l’escola del temps de la república. No vivia en aquell temps, però de petit, el llibre de Josep Estalella La ciència recreativa, que em va donar una perspectiva creativa i expressiva molt important, una peça clau en la meva educació. Vaig veure com es pot aprendre, i sempre ho he intentat aplicar. A casa meva sempre hem estat col·leccionistes de coses vinculades amb la llengua.

Pau: Jo tinc molts records de jugar de petit. A casa sempre ha funcionat, el joc i els jeroglífics sempre han estat presents.

Jordi: Tu ja en feies, quan eres petit!

Pau: Clar, és el que t’ensenyen, i vulguis o no tot va quallant i al final forma part de tu.

Teníeu  algun objectiu a llarg plaç quan vau començar? Us queda encara molt lluny?

Pau: Jo penso que tenim una cosa en ment des de l’inici, que era establir base suficient per desenvolupar tot el material que tenim a nivell de conversa. I fer exercicis de conversa en català per transmetre l’idioma sobretot a partir de la oralitat. I traslladar la idea a altres idiomes.

Jordi: Tenim el convenciment que a través de treball i orientació es pot fer una aportació molt important a l’adquisició lingüística oral. Molta gent ha fet classes d’anglès a primària i secundària, i molts, després de molts anys d’estudiar aquesta llengua, no la saben parlar quan arribem al món adult. Nosaltres hem arribat a coordinar 120 grups de conversa, i tenim ja una metodologia apresa que funciona, i que facilita l’adquisició lingüística. Consisteix en l’aplicació dels cinc patrons discursius: què sents, què coneixes, què recordes, què saps fer, què opines. 

Són les línies mestres del mètode?

Jordi: Els cinc patrons discursius. Explicar què sents, què recordes, què instrueixes i què argumentes. I això genera complicitat lingüística. El primer sempre és I like, I don’t like. Descriptiu, narratiu, instructiu, argumentatiu. A partir d’aquí es genera tot. Tot el que fem de grups de conversa és per a gent nouvinguda – i benvinguda! – que té ganes d’aprendre el català però no troba els entorns o les facilitats per posar en pràctica la llengua. De vegades fan cursos i tot, però sense la oralitat mai pots sentir-te teva la llengua. Estem molt contents, catedràtics de la llengua ens han demanat el mètode per aplicar-lo fins i tot a Senegal!

La llengua molts cops la veiem com un mur o un impediment i realment és el contrari.

Jordi: I cal presentar-la com a llengua de convit. Encara que a Catalunya el català fos llengua oficialíssima i no estigués amenaçada, cal fer-la llengua de convit. La llengua te l’has de fer teva, no n’hi ha prou amb saber paraules, fer-te-la teva és haver-la practicat i poder explicar-te a tu mateix.. Tenim tres facultats: sentiment, voluntat i intel·ligència. I dos registres: la memòria i la percepció. Es nota quan algú es veu còmode expressant-se en aquests cinc sentits. I mai es parla del component emocional, parlem molt de gramàtica, lèxic i dimensió política de la llengua, però l’emoció és bàsica. I la memòria es desenvolupa més a partir de les emocions positives. Aquí és on volem arribar nosaltres.

Pau: La idea seria aquesta, imagina’t que poguéssim construir petites acadèmies en moltes llengües on apliquéssim això i les persones, a partir de l’oralitat, aprenguessin una llengua. Seria molt maco, i és el que perseguim.

Jordi: I que la gent parli de la vida quotidiana, del que l’envolta.... I oblidar-se del llibre de text, i parlar per dir-se a un mateix, per preguntar-se com a ciutadà que s’aprecia i de manera assertiva. I això, a més a més, incideix en la cohesió social. I en la cultura! Qui no parli català, no llegirà ni consumirà mitjans en català. I a partir d’aquí es crea un imaginari col·lectiu.

Per acabar, us demano que escolliu una paraula.

Jordi: Ah!

Pau: La consensuem?

Jordi: Sí.

Pau: Àgilment. O àgil. És la paraula que resumeix la nostra manera de veure la llengua i el que fem: dinamisme, activitat, transformar, estar desperts... És el que ens defineix.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar