Seiem amb José María Íñigo (Bilbao, 1942) just després de dinar, a l’hora de la migdiada. Al principi aquesta bèstia de la comunicació es deixa atrapar per l’atmosfera endormiscada de les quatre de la tarda, però la seva persona va aflorant progressivament després d’algunes respostes desganades. Gran estrella de Televisió Espanyola en aquells temps en que no hi havia canals per escollir, passats els 70 anys segueix donant voltes per Espanya com a col·laborador estrella de No es un día cualquiera, el programa liderat per Pepa Fernández a RNE. La caravana del programa està a València, i ens desplacem fins allà per compartir mitja hora amb ell. Parlem de la por a perdre i rememorem la seva trajectòria, amb els seus pics altíssims de popularitat i poder televisiu. També de la nostàlgia o no d’aquells anys viscuts, i de què és exactament Eurovisió, gala de la qual és presentador.

Quant hi ha de necessitat i quant de vocació al teu impuls de comunicar?

Vocació total. Jo des de molt petit, des dels 10 anys, volia ser periodista i vaig començar molt d’hora a escriure. Naturalment, el que escrivia aleshores no anava enlloc, fins que als 14 o 15 anys vaig decidir anar al diari de Bilbao, a La Gaceta del Norte, i els vaig dir: porto deu reportatges a veure si valen alguna cosa. Me’n van agafar un, després dos, després tres... Y així vaig començar. Als 16 anys ja estaba a l’Agència EFE, als serveis especials fent reportatges. Tenia una vocació enorme. A la ràdio va passar més o menys el mateix, vaig anar a oferir-me.

A la professió...

De fet jo mai he estudiat, ni periodisme ni res. eren temps difícils quan jo vaig començar, i la meva família necessitava els diners que jo podia generar treballant per poder viure, així que no vaig tenir temps per estudiar res. He començat de manera natural, aprenent l’ofici i treballant.

L’Íñigo comunicador i el persona és el mateix?

Sí, jo no sóc cap personatge ni cap artista, jo sóc un obrer de la comunicació.

Mirem enrere. Tu vas viure una televisió que ja no existeix, com has viscut aquest canvi?

Ha canviat moltíssim, no té res a veure la televisió que es feia aleshores amb la que es fa ara. En línies generals, ara qualsevol surt a la televisió, i abans hi sortia la gent que havia fet alguna cosa, que podia servir d’exemple en algun àmbit. Tenien un espai per expressar-se i ser vistos pels altres. Ara sempre surten els mateixos, els famosos, o els que mai no han fet res i són famosos per sortir a la televisió. Ara la televisió és d’un sol ús, abans era una altra cosa. És una idea que també es pot aplicar a les telenovel·les, que abans estaven rodades per autors de gran prestigi: americans com Tennessee Williams o espanyols com Buero Vallejo o Alfonso Paso. Ara qualsevol novel·leta sud-americana plena de faltes i errors pot servir. La televisió és molt menys exigent.

Per què?

Ara la televisió és un tema purament comercial. Es dediquen a guanyar diners i els guanyen. Estan en el seu dret, ho fan de la millor manera possible.

Quan s’ha estat al cim de la comunicació, què motiva a seguir?

Bé, al final és el teu ofici i l’has de seguir fent. Jo he estat a dalt, a baix, al mig, he jugat a primera divisió, a segona i gairebé a tercera. I de vegades estàs cap amunt i de vegades cap avall, depèn de com tinguis organitzat el cap ho veus com una cosa normal o et desequilibra.

On et sents millor, a dalt o a baix?

Jo he estat a totes bandes. Depèn molt de l’edat, si tingués 30 anys m’agradaria estar a primera línia de foc pugnant i lluitant per l’audiència. Ara valoro més la vida tranquil·la i estaria molt millor fent un programa a La 2. Sense descuidar el producte però despreocupat per l’audiència.

Aleshores parlem d’ambició juvenil.

Jo crec que sí. A més a més ja sé el que és, tampoc tinc gaire interès en tenir-la.

Anem al joc. Sembla que no se’t dóna massa bé resoldre els crucigrames, ho veiem a No es un día cualquiera amb el Crucigramàrius...

No, no. No tinc habilitat per a aquest tipus de crucigrames. Per a aquest tipus.

I per a quin tipus tens habilitat?

Per a un altre tipus, per als de sempre, els crucigrames que sempre he fet. Aquells que et deien: riu de la Índia. Muntanya de la Serralada dels Alps. Aquells crucigrames implicaven un coneixement concret sobre algun tema. Em costa molt resoldre aquest tipus de crucigrames ideològics, no sé per on he de començar a pensar. No entenc per on he de tirar. Jo resolia els mots encreuats dels diaris. Et deien: “gorro militar”, de tres lletres, i era ros. Es posaven a prova els coneixements de paraules però també d’un altre tipus: geogràfics, tècnics... Hi havia la necessitat de tenir una certa preparació. Més que la ideologia, que és com els que fa el Màrius. Et diu (en castellà): saludo marino. Com a tal, no hi ha cap salutació marítima. I és ola! Ola! I aquest és fàcil, però n’hi ha d’altres tremendament complicats. Igual que els crucigrames de Fortuny a La Vanguardia, que són ideogrames molt difícils de resoldre.

Anem al joc. Jugar és un concepte que té...

A mi el que em molesta és perdre. Em molesta molt perdre, i davant d’aquesta possibilitat prefereixo no jugar. L’alegria que em pot donar guanyar no em compensa la desgràcia que pot suposar perdre.

És qüestió d’orgull?

No ho sé, pot ser. O pot ser que no estiguis acostumat a perdre. Jo, generalment, no estic acostumat a perdre.

Aleshores, arrisques poc?

Arrisco suficient, arrisco quan he d’arriscar. Mira, jo al casino només hi he anat un cop amb tanta fortuna que vaig encertar. M’ho van donar tot i vaig dir: moltes gràcies i adéu. Vaig guanyar poc, perquè si apostes poc guanyes poc. El rotllo aquest d’estar en ratxa i quedar-se no em funciona.

Has perdut coses per la por a perdre?

És possible. Tot i que en algunes altres coses sóc més arriscat, però no en el joc. El joc no em crida gaire l’atenció.

Parlem dels viatges. Com comença ganasdeviajar.com?

Surt d’una revista que es diu Viajes y Vacaciones que he editat en paper durant 35 anys. M’ha permès viatjar pel món sencer. M’agraden els viatges perquè m’agraden els llocs diferents, les persones diferents, els ambients diferents. Per això vaig començar a editar la revista, que era meva. Després han vingut altres com Vinos y Restauración  o Tengo Ganas de Viajar.

Al periodisme li costa solapar viatges i periodisme en si? Molts cops no s’ensenya la realitat del país.

Això passa a totes bandes, a tots els països passa això, tot depèn del tipus de publicació que vulguis fer. Depèn de si és una revista purament turística, si és així no té sentit, ni tan sols els interessen als lectors els problemes socials que hi hagi, o les faveles tristes de Brasil. Si treballes per a un diari o una revista que emeti aquest tipus de coses si que cal ensenyar la realitat política, social i econòmica del país. Tot depèn de per a qui treballis, és fonamental.

Tens alguna anècdota que t’hagi marcat en especial dels teus viatges?

Home, hi ha llocs que val la pena veure. Per a nosaltres, sobretot, les illes del Pacífic i el sud-est asiàtic són llocs paradisíacs. Vietnam, Cambodja, el Tíbet... Tot i que ja hi ha turisme en aquests llocs, són espais preciosos, semblen d’un altre món. Ara ja no et pots escapar del turisme, encara que vagis al lloc més recòndit del món et trobes un cartell de Coca-Cola. No pots escapar-te d’això, però tot depèn de com sàpigues mirar. És com la fotografia, cal tenir la mirada fotogràfica, si et poses a fer fotos al costat d’un fotògraf al mateix lloc i amb la mateixa càmera, ja veuràs com el fotògraf captarà alguna cosa que tu ni hauràs vist. Amb això és igual: depèn de la mirada que tinguis durant el viatge podràs veure coses que la resta no veu.

Quina és la teva mirada?

Doncs jo ara veig més les persones que les pedres. Abans m’agradaven més les pedres que les persones, i ara és al revés. Crec que la veritat de la veritat està a l’ésser humà, a la gent. El motor del canvi suposo que és la meva edat, arriba un punt en el que t’importen més els sentiments que altres coses. I a més a més, les persones donen un perfil més acurat d’un país, molt més que els monuments, els edificis i tot això.

Quan viatges et barreges amb l’entorn, amb la gent del país on vas?

Sempre. Sempre cal parlar amb la gent, per això prefereixo conèixer els idiomes dels llocs on vaig. A mi els idiomes m’agraden, és un tema que porto bé. Si ara em diuen que el mes vinent me’n vaig a Zàmbia o Tanzània, doncs cony, jo el mes vinent parlaré suficient swahili com per relacionar-me amb la gent d’allà.

Quantes llengües parles?

Una cosa és parlar i una altra és entendre’s, però entre els idiomes que parlo i entenc, uns deu. Potser el més estrany de tots és el japonès, tot i que l’escriptura no la domino. El japonès, igual que el xinès, és un idioma de deu anys, i jo no tinc tant de temps.

Com es demana una cervesa en japonès?

Doncs depèn, és molt senzill. Miruo kuta sai. M’ho he inventat... No, és broma! És així. Però aquest tipus de coses són molt senzilles. Jo no parlo com per donar una conferència sobre economia, puc anar als llocs, demanar el que vulgui, no tenir necessitat de ningú, sortir d’alguna situació compromesa... És una cosa que està a l’abast de qualsevol, però ja sabem que l’espanyol és aquell personatge que porta tota la vida aprenent anglès. I per què? Perquè aprèn anglès dilluns i dimecres, i les llengües cal aprendre-les en un temps determinat.

Viatges sol?

De vegades sí i de vegades no. Viatjo molt amb l’equip de la ràdio, i altres cops vaig sol. Ja ho diuen: si vols conèixer un país viatja sol, si vols passar-ho bé viatja acompanyat. Quan vas sol hi ha moments de dubte, i de vegades no ho passes bé. Sobretot quan et sents observat, seguit. Un ha de saber on va, i cal vigilar de no cridar l’atenció. Cal saber on vas, i per això un bon viatge comença a una llibreria comprant una bona guia. Cal saber-ho tot del país on vas, que res et sorprengui. I després gaudir de la tornada, seguir-te interessant pel país, però sobretot abans d’anar-hi.

Sortim de viatges i anem a la música. Què és exactament Eurovisió?

Ara és un gran espectacle musical, l’espectacle musical més gran que existeix al món de la televisió. No és la meva opinió, ho diuen les xifres d’audiència. A l’últim un 43% de share, a l’anterior un 48%. És un gran espectacle visual, i com tots els concursos està exposat a crítiques constants. Però a mi em sembla un gran programa musical, cal veure-ho així i ja està, no és una altra cosa.

Hi ha els millors talents musicals d’Europa?

No, ni molt menys. No es tracta d’això, hi ha cantants molt millors dels que hi van. Però què és millor o pitjor? Tu pots creure que Sting o Bono són els millors cantants d’Europa, però si a mi m’agrada Malú què passa? És com al que li agrada la cervesa... Doncs a mi m’agrada la Coca-Cola. Els grans no hi van perquè no necessiten concursar, igual que a Cristiano Ronaldo no li caldria demostrar res a ningú i no aniria a un certamen de futbol.

Amb José Ramón Pardo recupereu grans èxits de dècades passades. Cal memòria musical?

Nosaltres juguem molt amb el record, amb la nostàlgia. Les nostres cançons tenen el factor record i això és el que compra la gent: cançons que van formar part de la banda sonora de la seva vida. Això i el seu baix preu són les claus de l’èxit. Aquesta generació no té la tradició de descarregar-se música d’Internet.

Quan una persona es fa gran és fàcil que es refugiï en la nostàlgia?

No, no. No confonguem: una cosa és que et faci gràcia escoltar una cançó de quan vas anar a un guateque i vas conèixer una nòvia, o et va deixar una nòvia... I una altra cosa és viure pensant en un passat millor o pitjor. És un error important, no es pot viure del passar. La nostàlgia un minut, i ja està. Un minut i no més. És un error viure de la nostàlgia. Vivim en el present, en l’ara, i el present és tot el que tenim, i si no puges a aquest tramvia estàs perdut.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Últimament ja em vénen poques coses al cap, perquè estic perdent la memòria a una velocitat que no et pots ni imaginar. Oblido els noms de la gent, i tot i  tenir-los situats, de vegades aquestes situacions em fan quedar malament. Espera que recordi... Cancamusa! És una expressió en castellà, “hacer la cancamusa”. És fer una cosa intentant distreure l’altra persona per enganyar-la i fer-e una altra. I tot això es resumeix en una expressió: “hacer la cancamusa”. Quan un mag o un triler et despista et fa la cancamusa, igual que un polític.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes.

Si vols veure més fotos, clica aquí.