Poca gent ha publicat més jocs que Josep Maria Allué (Barcelona, 1968), almenys a Catalunya i Espanya. Ara es dedica en cos i ànima a IdeaLúdica, la seva empresa de coneixement en joc que converteix a llenguatge lúdic qualsevol coneixement. A la seva trajectòria hi ha desenes de llibres publicats sobre jocs, moltes participacions a fires nacionals i internacionals i molts anys de ludoteca i esplai. Ens rep a la seu d’IdeaLúdica, que respon a la modernor Google que s’espera d’una empresa que viu del joc: prestatgeries a vessar de jocs de taula, sales enormes amb grans taules de fusta per jugar i videojocs al costat de la cafetera Nespresso.

Has vingut fa res de Nuremberg. Quins jocs has anat a presentar i quines tendències has vist?

Jo vaig a Nuremberg cada any, normalment hi anem el Dani [el seu soci] i jo amb un doble objectiu: per una banda visitar tots els nostres clients espanyols. Llavors, veiem tots els grans fabricants pels quals fem jocs al llarg de l’any i els hi fem testejos i desenvolupament de producte. Per altra banda, presentar jocs. Durant molts anys ha estat molt més fàcil publicar jocs propis que no pas a Espanya. Això està començant a canviar, però ha estat així durant molt de temps. A Nuremberg fa sis anys que hi vaig, i a Essen, que és l’altre gran aparador, ja en fa deu.

És una paradoxa interessant que per trobar-te amb les empreses espanyoles que et publiquen te n’hagis d’anar a Nuremberg.

Sí, és un punt neuràlgic. Les distàncies d’avui dia són molt diferents, abans veies a tots els espanyols a la Fira de València, i al final els sortia més a compte anar tots a Nuremberg que no a València, el preu tampoc és tan diferent. A mi em va de conya, i allà els veig a tots. En tres dies fas tota la ronda, els veus a tots i allà no tenen moltes coses a fer. Si els truques durant setmanes normals van molt liats, sempre tenen mil coses a fer. Aleshores vaig estar presentant jocs a Nuremberg i el procés ara és que tu portes prototips i ells els proven. Si els agrada, posen un contracte sobre la taula amb unes condicions determinades. No és un procés molt diferent al de publicar un llibre.

I quines tendències has vist?

En el joc de taula, en els propers 5 o 10 anys es veurà un gran creixement del joc infantil familiar. És una tendència que ja fa temps que hi és. Grans editorials conegudes per fer jocs per a experts amb desenvolupaments complexos i partides de molta durada s’estan apropant al públic infantil i familiar. De fet, és on està el gran mercat. La massa de clients d’aquestes editorials de gamers s’ha fet gran, han creat una família i tenen fills. Per tant, volen jugar amb els seus fills a jocs que vagin més enllà dels clàssics.

Com s’eixampla aquest públic per arribar a les masses? A la nostra cultura, quan deixes de ser nen sembla que hagis de deixar de jugar.

Jo crec que hi ha un moviment que serà natural, que és el que et comentava de la gent que passa de jugar amb els seus amics a jugar amb els seus fills. Això és generacional. L’altra manera és fer pedagogia de carrer i de botiga. Quan vas a una fira de jocs i extreus més informació que la que et pot donar la tele o un pamflet, t’hi apropes més. I després hi ha la idea d’estar a peu de carrer, aquí és on el joc modern eixamplarà públic.

Hi ha entrevistes on et presenten com l’autor espanyol que ha venut més jocs arreu del món. Quins elements fan que un joc puguin funcionar?

Anem a distingir entre que funcioni un joc i que te’l publiquin.

Distinció interessant.

Sí, perquè és com a la cuina, si fas una recepta que és la bomba però trigues sis hores a fer-la, cap restaurant la voldrà fer... Perquè un joc funcioni ha de transmetre. Clàssicament es diu que el joc es fa partint d’una dinàmica, i hi ha tot un argot en aquest aspecte. També a partir d’una història o un material. Jo, de debò, crec que és a partir d’una sensació, que l’autor s’ha de sentir involucrat en una bombolla de realitat. Per ser publicat – cosa que vaig entendre anant de fira en fira – ha de tenir el que jo anomeno ‘l’efecte oh!’. Cal trobar aquest efecte, cal fer que la gent se’n recordi, del teu joc. Però tampoc et pots passar, perquè si fas marcianades ningú ho entendrà. Cal trobar l’encaix de l’esquema mental del jugador i el punt distintiu que farà que el recordi.

Suposo que la tensió entre aquestes dues variables (que funcioni i que el publiquin) és diferent quan crees un joc propi o quan estàs fent un encàrrec.

Quan fem encàrrecs a IdeaLúdica hem de ser més tradicionalistes encara. És com si a un pintor li encarreguen un cartell publicitari o un quadre. Quan fas un encàrrec vas al gran públic i t’has d’ajustar al coneixement mitjà del joc. La majoria de gent no llegirà 10 pàgines d’instruccions. Nosaltres fem coneixement en joc, oferim idees en clau de joc.

Tu has estudiat magisteri. En quin moment estableixes el vincle entre el joc i l’educació?

Va ser un camí natural. M’hi va portar la vida i jo em vaig deixar portar. Jo vaig fer una FP d’electrònica, i vaig veure que no era el que volia. Mentrestant estava de monitor a un esplai, i veia que el que m’interessava era l’educació i els xavals. Vaig fer COU i em vaig posar a estudiar magisteri, i paral·lelament també vaig fer educació sociocultural. Quan vaig acabar magisteri vaig seguir amb l’esplai i vaig acabar treballant a una ludoteca. Tot amb la idea d’educació en el lleure. Van ser 9 anys a la ludoteca, jugant mínim 15 hores a la setmana amb 500 o 600 nanos. Amb un fons lúdic d’uns 200 jocs. Vaig entrar a l’Associació de Ludoteques de Catalunya i en vaig acabar sent president. Em van arribar ofertes per escriure llibres sobre jocs infantils, ja n’he publicat 9 o 10. I després, fa 5 anys, vam fundar l’empresa amb el Dani. Aquí la idea és posar qualsevol tipus de coneixement en clau de joc.

Tu que has estat vinculat de mil maneres a l’educació, quant camí queda per recórrer en aquest aspecte? Per què l’educació en el lleure és cosa de voluntaris?

Jo crec que hi ha molta inèrcia encara. El joc s’ha de gestionar amb unes condicions determinades perquè arribi a tots els alumnes. Crear una atmosfera de joc i una dinàmica de joc és complicat, i per això en l’educació formal és complicat veure-ho com un recurs. S’ha de reivindicar el joc a l’escola convencional, com un recurs educatiu per crear un marc de convivència i comunitat dins la classe. El que falten són recursos, és difícil: físics, d’horari, de preparació, de coneixement... Cal fer una aposta ferma per part de les institucions (es diu així, oi? És la frase que sempre es diu) [riu], està clar, però que quedi clar que no és una qüestió de voluntat dels docents. Els docents fan molta feina, més de la que se’ls hauria d’exigir, i per fer això no n’hi ha prou amb la voluntat.

Quan es treballa per marques i empreses, els recursos acaben sent els mateixos? Per fer que funcioni una classe i per fer que els treballadors d’una empresa es portin bé, la mecànica és molt diferent?

El joc, o la capacitat de jugar, és part de la programació bàsica de les persones. I quan la despertes, és el que hi ha. Allà hi ha competició, la cooperació, el repte, la motivació personal... Sempre és el mateix, el que ho fa diferent és el plantejament, on es posa l’accent. La clau és treballar des de la capacitat de jugar de les persones.

Quines necessitats reclamen la majoria dels vostres clients?

Nosaltres treballem sota demanda. A base de telefonazo o mail. Se’ns ofereix un museu, per exemple. Anem allà, veiem què volen fer, ens impregnem dels seus objectius... Portem com 15 anys fent aquest tipus de feina, la gent ens coneix i tot va pel boca-orella. Cosa que ens omple d’alegria, perquè és el millor màrqueting possible.

És en aquest moment que veieu que pot funcionar una empresa dedicada a un servei tan específic?

Quan jo vaig deixar la ludoteca vaig entrar a una altra empresa, durant 10 anys, i ja treballava en aquesta àrea. Ja sabíem que hi havia camp aquí per recórrer. Va ser el 2011, allà vam marxar enmig de la pitjor crisi, però està clar que hi ha camp. La gamificació s’ha posat de moda... Que sembla que fins que no li poses una paraula en anglès a les coses no existeixin. La gamificació fa molt que existeix, molts anys. Com la paraula edutaintment, que es refereix a educar des de l’entreteniment. Si una paraula aconsegueix un estatus social, tot rutlla millor. Com els còmics, que es van fer dir novel·les gràfiques. Al final, posar una etiqueta que prestigia sembla que faci avançar, i és així, però parlem de coses que ja fa molt que existeixen.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Vincle. M’agrada el vincle. M’agrada quan el joc crea vincle entre les persones, i crec que passa amb tots els elements culturals. Crear experiències compartides és important per a nosaltres com a persones i com a grup social, passa amb tots els elements culturals. A través del joc, la música o el cine, gent que és estranya per tu passa a formar-ne part. Vincle, família, tribu... M’agrada el que signifiquen.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo