Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Manel Piñero: "En qualsevol situació de la vida es pot utilitzar una frase de l'APM"

És molt complicat mantenir una conversa amb Manel Piñero (Badalona, 1975) i no pensar en l’Homo APM, aquest ésser estrany que només parla amb les frases mítiques del programa Alguna Pregunta Més, consolidat a la graella de TV3 des de fa una dècada amb un model televisiu que va una passa més enllà dels programes de zàping. El Manel és protagonista de la secció Homo APM, on adopta el paper d’un ésser estrany que només parla amb les frases mítiques del programa, posant en vergonyosos compromisos a la gent que passa pel carrer. Periodista de formació i guionista del programa molt abans de dedicar-se a imitar a la fauna més freak de la televisió, en Manel és tímid i reflexiu, i durant tota la trobada fa pensar més en una persona que desprèn tranquil·litat i no el desconcert que caracteritza la seva feina com a Homo APM. Ens trobem a la Plaça de la Virreina de Gràcia i baixem fins el bar on, casualment, els responsables del programa li van proposar posar-se la disfressa d’aquest personatge estrambòtic que tant costa treure’s del cap mentre parles amb ell.

La construcció del llenguatge APM us l’heu anat trobant amb els anys o era una decisió premeditada des del principi?

Construir un llenguatge és una mica l’objectiu del programa, crear una realitat a partir dels talls que fan gràcia a la gent. Jo crec que des de que hi sóc sempre ha estat així i que aquest era un dels objectius dels creadors. A partir de frases divertides crear un discurs propi, perquè l’APM no deixa de ser un programa editorial, fem humor però amb el nostre humor ens posicionem sobre l’actualitat. L’APM té un estil molt peculiar però és un programa que opina molt, i tothom sap del peu que calcem i quines tendències tenim. I les frases ens ajuden a reforçar el gag que volem fer i el missatge que volem transmetre.

Quins són els elements claus per cuinar aquest llenguatge i poder anar més enllà de l’anècdota?

Això és una cosa complicada, perquè de vegades com a guionistes hi ha talls que a nosaltres ens fan molta gràcia i després quan els exposem en públic no fan gràcia a ningú. I sovint passa al revés, coses que creus que no agradaran es converteixen en fenomen. Però hi ha perles que saps que funcionaran. De vegades veiem talls a Youtube que fan molta gràcia que no sabem si son fakes, perquè són tan divertits que pensem que sembla impensable que no hi hagi un guió darrere. Però clar, quan vam conèixer el sa matao Paco vam saber que allò era un hit. També és una assegurança els talls de polítics que s’embarbussen, o quan tirem d’hemeroteca amb el Zapatero i el seu apoyaré, o Rajoy prometent que no apujaria l’IVA.

En entrevistes anteriors has defensat que l’APM havia de ser transgressor i que si no tocàveu els collons a ningú és que alguna cosa estàveu fent malament. L’APM sempre toca els collons a la mateixa gent?

No, jo crec que l’APM toca els collons en plural, sobretot a nosaltres mateixos. Fer gags d’un mateix et fa guanyar credibilitat, i nosaltres fem molts gags sobre el  nostre propi programa, o sobre TV3. Evidentment sabem que fent un gag dels tertulians espanyolistes o madridistes tenim un èxit assegurat, tothom riurà, però això té un mèrit relatiu perquè és el que s’espera de nosaltres. Ara, si riem de la nostra pròpia cadena això ens legitima molt a l’hora de repartir pals, perquè si comencem per nosaltres mateixos després som molt més lliures.

Quina és la feina essencial d’un guionista de l’APM?

Primer de tot, analitzar l’actualitat. Un guionista ha de ser una persona inquieta i amb ganes de saber tot el que passa al món. A partir d’aquí escollim un tema, remenem el material que tenim i ens les enginyem per treure alguna cosa. La nostra dificultat és que per dir el que volem dir no tenim un material elaborat per nosaltres, de vegades volem dir una cosa i no sabem el format. Per exemple: si volem parlar de la crisi del Barça haurem de trobar un anunci que parli de crisi, o fer-ho a partir d’una escena mítica d’una sèrie... És fer un copy-paste que tingui sentit. Clar, si no tenim l’escena per parodiar la crisi del Barça ens ho hem d’inventar. També tenim les peces d’acumulació, que són les de caigudes o gent que s’embarbussa, aquí no cal elaborar el material perquè ja fa riure per si sol. I sempre amb estil APM.

L’Homo APM neix en aquesta taula o ja havia nascut abans?

L’Homo APM va néixer més tard, no aquí.  Quan jo feia de guionista i parlava amb frases a la redacció no era res estrany, ho feien tots els companys, perquè en qualsevol situació de la vida es pot utilitzar una frase de l’APM. Jo contestava les trucades comercials amb frases del programa, i com que tothom reia  tant m’ho van proposar per fer-ho al programa. Em vaig reunir amb els dos jefes en aquesta mateixa taula on som ara i vam decidir tirar-ho endavant.

Ara esteu preparant l’APM en format obra de teatre, on tu evidentment faràs d’Homo APM.  Era imaginable per tu fa anys això?

És un repte molt gran, perquè costa visualitzar l’APM al teatre. De moment estem molt contents, el director és el Josep Maria Mestres i ens està aportant moltes coses. Em permet visualitzar un Homo APM bastant diferent al que jo tenia construït, amb diferents imatges. I tenim una bona compenetració, però el perill és que els dos som molt de la broma i riem molt, als assajos de vegades hem de parar, espero que no passi a la funció. Però fer una obra de teatre és un repte enorme i il·lusionant.

Realment com és l’Homo APM? Un boig, un ésser surrealista, una espècie de Don Quijote...?

Jo et diria que és surrealista total. A ell l’han educat per parlar només amb frases del programa, i no entén per què la gent no l’entén a ell. És a dir, per ell el normal és parlar amb frases de l’APM i no entén per què la gent no li respon així. Jo penso que al cap de l’Homo APM ell és un ésser completament normal, no té la percepció que té la resta de la gent.

Què s’aprèn de la gent quan la teva feina consisteix en jugar a desconcertar-la i crear situacions esperpèntiques?

He après, sobretot, a concentrar-me molt. Jo sóc de riure fàcil, i en segons quines situacions la gent et mira amb una cara que és molt graciosa. I clar, m’he de concentrar, perquè si ric no podem fer servir la gravació! I també he vist que la gent és més bona del que ens pensem. Jo tenia la percepció de que tots anàvem molt a la nostra quan la gent ens demana coses pel carrer, i he vist que la gent s’atura, et vol ajudar... També sobretot la gent gran, però tenen paciència i volen solucionar els dubtes d’aquest noi estrany que és l’Homo APM. Jo pensava que seria tot plegat més problemàtic, que la gent creuria que l’estava vacil·lant, i realment, no sé si ho faig bé o tinc pinta de boig, però la gent intenta aturar-se i ficar-se al meu cap.

Pesa l’etiqueta de ser l’Homo APM les 24 hores del dia?

No, la gent ho respecta bastant. Sí que és cert que pel carrer em sento bastant observat, sobretot als llocs per on no em moc tant. A Gràcia estic molt tranquil perquè tothom em té vist i sap qui sóc; però jo que sóc de Badalona i que hi he viscut tota la vida, ara quan vaig allà la gent s’estranya de veure’m caminant pel carrer. No veuen al Manel, veuen al tio que surt a la tele i que és l’Homo APM. I això m’ha estranyat, perquè o ha canviat molt la població de Badalona o no ho entenc. Però vaja, quan passa això i m’aturen, la gent tampoc és tan pesada, no em diuen frases ni res d’això, em demanen fotos i ja està, ho faig i tampoc em sap greu. Si no paressin de dir-me frases sí que acabaria fart, alguna vegada em passa però és un percentatge molt petit.

Clar, a més molta de la gent que et para ho fa pel personatge, no per qui ets. Suposo que molts no deuen saber el teu nom!

Ara, afortunadament, ja hi ha gent que em diu pel nom. I em fa il·lusió! Mai em diuen “ei, Homo APM”, sinó que o no diuen res o em diuen Manel. I quan em diuen Manel em faig una i les fotos que faci falta!

Aquesta feina va començar com un joc. Encara ho és ara?

No haig de fer cap esforç, m’ho passo molt bé i gaudeixo fent-ho. Potser sí que perd un punt de diversió perquè ho gaudeixes però t’hi jugues els quartos, és la meva feina. La clau és que jo m’ho passo bé i això és la clau perquè tot surti bé, evidentment amb la feina extraordinària que fan els meus companys. Però és important perquè és el que em dóna de menjar ara mateix. I quan faig el paper vaig a totes, però a la meva vida privada desconnecto totalment, no parlo amb frases APM ni estic enganxat a aquest llenguatge. La mateixa vida et porta a desconnectar, si vaig a passejar o al cine no aniré dient frases pel carrer.

A part de fent la teva feina, tens el costum de jugar?

Joc de taula pròpiament no massa. Durant anys he jugat al Quién es Quién, al parxís, l’Oca, els escacs... Però ara de gran no tant. Amb els amics faig alguna timba de pòquer, però no massa. Fent viatges llargs sí que he jugat a cartes algun cop per passar l’estona.

Creus que en algun moment se’t podrà deixar de veure com l’Homo APM?

Aquesta és la gran pregunta... No ho sé. Jo suposo que quan acabi això serà un repte, perquè depèn de cap on tiri pot ser una llosa. Clar, si vaig a descarregar caixes a un supermercat no em condicionarà, però si vull seguir fent d’actor sí que em condicionarà. Molta gent que ha viscut situacions similars han hagut de passar un període de transició entremig. Hauré de buscar oportunitats i poder demostrar que puc fer bé altres papers. Ens en sortirem!

Dius que ets vergonyós i que el teu paper no encaixa amb la teva personalitat. Com trobes l’encaix del personatge amb tu mateix?

Sí, realment és una cosa que és contradictòria dins la meva vida. Jo de vegades em qüestiono això i no he trobat una resposta en concret. Sí que és veritat que sóc molt vergonyós, però alhora m’agrada molt el que faig. És una contradicció permanent. No sé, jo per exemple a casa meva mai em miro, em fa molta vergonya. Quan fas el personatge estàs en calent i estàs concentrat, dins el personatge, sense vergonyes ni res, però quan desconnecto em costa molt mirar-me. Només em miro quan acaba el muntatge dels rodatges, però després a casa, quan surt l’Homo APM intento canviar de canal. És que si estic a casa tranquil·lament i ve la secció penso bff... No ho sé, em fa cosa mirar-me, crec que és una cosa recurrent, molts periodistes no es volen veure a les emissions.

Com reaccionaria el Manel davant l’Homo APM?

No ho sé, depèn. Suposo que l’intentaria ajudar, si veig que és una persona que necessita resoldre un dubte vital intentaria ajudar-lo. Si em demanés ballar amb ell segur que no ho faria, però ajudar-lo segur que sí. Si pogués clar, si em demana 2.000 euros doncs...

No hi haurà un moment en el que no quedaran innocents per assaltar pel carrer?

Això és un debat que vam tenir a la redacció el segon any, teníem por que ens conegués tothom. Però és un procés lent, l’APM té una mitjana aproximada de 500.000 espectadors i Catalunya té 7.000.000 milions d’habitants. Clar, hi ha un marge molt ampli per currar. El que sí és evident que la gent jove i de perfil universitari és complicat ensarronar-la, és el target de l’APM. Però dels 50 anys cap amunt tenim molt marge.

Parlant d’això, la Muriel Casals et va reconèixer la setmana passada? No quedava clar si era vergonya o si va flipar com qualsevol que no havia vist el programa.

Ja, jo no ho veig clar tampoc. Hem fet tres coses amb ella i sempre tinc el mateix dubte! [riu]. Jo no sé si aquesta dona mai ha vist l’APM o si sabia qui era jo. Tinc aquest dubte, si l’entrevisteu li heu de preguntar! És que hi ha moltes situacions on es riu. Recordo un senyor que es deia Blas, un dia que vam rodar a la Sagrada Família. Aquell dia estava jo amb un mapa de Mallorca, i jo anava preguntant a la gent com s’anava a Palma de Mallorca enmig de Barcelona. I l’home: “pero chico, si estamos en Barcelona”. Estava molt sorprès i preocupat, com si jo fos el seu fill, era un tio molt implicat, molt sorprès i molt preocupat. Perquè després li vam explicar, però si no, no hauria dormit en una setmana! Clar, era boníssim, vaig riure molt. Però vaig pensar que tant de bo tothom fos com aquest home! I després la situació: si vas a Gràcia i acabes a la Sagrada Família no és greu, però si anaves a Mallorca és que vas molt i molt perdut!

Com reacciona la gent quan els dieu que és tot broma?

La majoria de vegades és alleujament, diuen que menys mal, que creien que estava boig. No sé, de cada 10 només una persona diu que no vol sortir.

Per acabar, et demano que escullis una paraula i un tall de l’APM.

Un tall? Un tall és molt difícil, és com escollir entre el pare o la mare. És que la frase de l’APM depèn del context. Digues un context i jo et dic la frase.

El context és ara mateix, fent l’entrevista.

De moment, tot va malament.

[riures] Perfecte. I la paraula?

No descobriré res, però et dic amor. Estem en un moment de l’existència humana on tots com a societat necessitem molt amor, entre nosaltres i de nosaltres cap a la natura, i cap a nosaltres mateixos. Jo crec que acabarem sortint de la crisi però serà sobretot per les implicacions que hem tingut entre tots pels més desafavorits. Si no fos per l’amor la societat seria més injusta i salvatge del que ja és. És una paraula que les grans marques, els grans bancs i sobretot els que legislen haurien de tenir molt present a l’hora de fer la seva feina. Han fet molt mal i si no hi posen una mica d’amor no aconseguirem fer una societat gaire justa.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Tornar