Ja fa unes setmanes que Paco Camarasa està en una mena de funeral latent. D’aquí poques setmanes tancarà Negra i Criminal, la llibreria que regenta des de fa 13 anys amb Montse Clavé i que ha estat espai de referència per lectors, editors i escriptors de novel·la negra a nivell europeu.  Llibres, crims, assassinats, musclos, vi... Tot i la seva aura de llibreria de culte, els números no quadren i els propietaris han d’abaixar la persiana. En Paco seguirà amb el comissariat de BCNegra, el festival de novel·la negra barceloní que ha portat grans autors com Camilleri, Saviano o Mankell. Quedem a la llibreria a les 10, l’hora d’obrir, i la conversa s’interromprà en diverses ocasions per l’entrada de clients que vénen a fer una última compra i a mostrar la seva indignació pel tancament. El local té un encant propi reforçat pel jazz de fons que escull en Paco per harmonitzar la conversa, que fluirà de manera plàcida i agradable tot i els salts constants en el temps i l’espai.

Tothom elogia la Negra i Criminal, us posen com a referents però no veneu els llibres que hauríeu de vendre per a seguir aixecant la persiana cada matí. La gent parla molt i compra poc? És una forma d’hipocresia cultural?

No, jo crec que la gent sí que compra però compra en un altre lloc. No és una hipocresia cultural, sinó una falta de coherència cultural. Nosaltres hem estat referència, però ara que la novel·la negra està de moda no hem sabut trencar la comoditat de la gent. Oferta en tenim, ara mateix a Europa no hi ha cap llibreria amb la nostra oferta de llibres de novel·la negra en català i castellà. Tenim molt fons, i tenim una llibretera, la Montse Clavé que en sap un niu de fer recomanacions, i jo no en sé tant però tinc molts anys acumulats. Suposo que la ubicació és dolenta, al centre vendríem més però els costos serien insuportables, i ens agrada estar aquí a un carrer peatonal que ens ha permès fer el que vulguem.

La idea és que la novel·la negra es ven molt però no aquí.

Ara la novel·la negra està de moda, es ven a altres llocs i la gent necessita dosis mínimes, que es poden trobar fàcilment a qualsevol lloc. Ferran Torrent o La noia del tren es poden comprar a qualsevol supermercat.

Però ningú s’omplirà la boca elogiant l’FNAC o La Casa del Llibre i en canvi ara que haureu de tancar la xarxa està plena de columnes, blogs i similars que lamenten el vostre tancament i us reivindiquen com una gran llibreria. Rebre elogis i haver de tancar en quina posició et situa envers els teus lectors i clients potencials?

Em posa en una certa contradicció. Hem rebut molts missatges de molts llocs i molt diversos. Estem una mica decebuts, el problema de vendes fa que no arribis bé a final de mes però vaja, com tanta gent, nosaltres mai hem estat mileuristes. Ningú obre una llibreria per fer-se ric, a no ser que posis una cadena. La Casa del Llibre és de Planeta, després hi ha El Corte Inglés, l’FNAC i l’Abacus, que ja no es una cooperativa sinó una multinacional. Sempre hi ha dues maneres de veure-ho, per l’altra banda també estem contents. Nosaltres hem procurat ser els millors llibreters possibles, hem fet la nostra part, i hem intentat tractar bé al client i fer que se senti a gust. El futur de les llibreries passa per convèncer a la gent que no es vota només el dia 27 de setembre. Amb els actes de consum votem cada dia, sempre. A Barcelona cada cop hi ha menys afluència als mercats perquè tots comprem al súper. I el mercat és un lloc d’intercanvi, no només un lloc de consum. Al supermercat no hi ha cap mena d’interacció. Les llibreries estan pensades per als ciutadans, no per als consumidors.

Fas sovint aquesta distinció. Quina diferència hi ha entre el ciutadà i el consumidor i per què és tant important?

La paraula ciutadà és fotuda perquè ara està pervertida! [riu] No sé què deu llegir el senyor Albert Rivera ni si llegeix massa. Per aquí no ha passat mai, això ja t’ho puc dir. Jo parlo de consumidors conscients o consumidors impulsius. Henning Mankell deia que una ciutat sense teatres i llibreries era una urbanització.

És la idea de que la política no es fa votant sinó que està present en cada petit acte quotidià?

Exactament. Cal cuidar el paisatge urbà, les petites botigues, els serveis especials i específics... Nosaltres a vegades anem al centre, però només quan ens falta alguna cosa que no podem aconseguir a la Barceloneta. Això és el que ens ha passat, tothom diu que som una llibreria de culte i tothom ha marxat d’aquí sense una mala paraula – i això que de vegades en tens ganes – i per una altra banda hem intentat recomanar molt individualment.

Reivindicar la feina del llibreter en el seu sentit més artesanal, d’ofici.

Clar! El millor llibreter no és el que més ha llegit, sinó el que té millors lectors. Els lectors són una esponja, i si a un lector concret li ha agradat un autor, saps que a una sèrie de gent li agradarà també. Aleshores vas recopilant gustos. I si t’agrada Benard Smith mai t’oferiré una història de l’Agatha Christie.

Hem disseccionat els motius del tancament. Ara m’agradaria girar la vista enrere i saber amb quina de les particularitats (els musclos, el vi, les presentacions, els saraus) de la llibreria et quedes. Què recordes amb més afecte de tot el que heu fet aquests anys?

N’hi ha molts, perquè realment ho hem passat molt bé i aquest espai ens ha permès contactar amb autors. La primera presentació que vam fer va ser del González Ledesma, i quan vam obrir ell acabava de reeditar El pecado o algo parecido i jo sabia que el volia presentar. Des d’allà vam tenir gran relació, de fet hem sortit a les seves memòries i hem col·laborat molt junts, de fet continuem tenint relacions amb la seva família. Un altre moment que recordo amb molt d’afecte és quan va venir el Petros Markaris, que va presentar Pa, educació i llibertat just a la pitjor època de la crisi grega. Li vam preparar una manifestació per rebre’l, amb una pancarta en grec amb el nom de la novel·la. I ens vam aprendre el títol en grec! També recordo el James Ellroy, que va venir i va dir que ens comprava la llibreria. De conya, eh! Però potser li hauríem d’haver fet cas...

A part de portar autors reconeguts també heu estat el trampolí de promeses que en el seu moment no tenien nom...

Sí! Això ens encanta. El Carlos Zanón va presentar la seva primera novel·la aquí, i ara és molt conegut. Igual que el Domingo Villar... És un gran plaer jugar aquest paper. Han passat moltes coses aquí dins, i hem gaudit molt venent llibres i parlant de llibres.

Hi ha una gran batalla al gènere per posar-li nom: novel·la policíaca, novel·la enigma, novel·la criminal... Al final t’has acollit al paraigües de negrocriminal que ho engloba tot. Per què és tan important definir bé el gènere?

La qüestió més important de la llibreria és el nom, se li va acudir a la Montse Clavé. Jo volia fer combinacions de nom amb autors, però negra i criminal és un gran encert. De vegades deien que Agatha Christie era la gran dama de la novel·la negra, i segur que dona Agatha cada cop que sentia això es removia a la seva tomba. La terminologia sempre es quedava curta. On poses la Highsmith? Aleshores negrocriminal ho engloba tot, i funciona. La Highsmith no és novel·la negra ni policíaca, però segur que hi ha crim. Igual que a qualsevol història d’espies. En canvi tots es poden definir com negrocriminal. L’altre dia vam veure la paraula a un diari de Buenos Aires! Imagina’t.

Vam parlar amb l’Andreu Martín i ell ens deia que el joc era molt important a la novel·la negrocriminal, i establia un paral·lelisme entre una bona trama i un bon joc. Un lector d’aquesta essència també està vinculat al joc?

[somriu] L’Andreu és molt juganer, li encanta. Si un dia el vols entabanar i que caigui en un parany, que sigui de joc. Encara que no ho digui, ell és un nen gran i li encanta jugar, mai diu que no. Efectivament, el lector sempre s’ho planteja com un joc. La novel·la negrocriminal està de moda per dues qüestions: la primera perquè la realitat supera la ficció. La pega de la realitat és que sigui versemblant, les novel·les sobre narcotràfic completen el que has vist a les notícies i als diaris. Els periodistes heu d’explicar la realitat, tu saps que hi ha una cosa clara, però si no ho pots demostrar no ho publiques. Tu pots dir que Eduardo Inda fa periodisme d’imaginació i no d’investigació. Però si no ho pots demostrar, ell et demanda. Però si fas una novel·la pots fer ficció amb un tio igual que ell però que es digui Alberto Pinga.

El paper social del gènere.

Clar. El segon motiu és l’entreteniment. El joc. Els lectors sempre volen saber, jo sempre dic als lectors que no intentin saber què passarà, perquè l’autor sempre sap més que tu! El que cal és que jugui net. Hi ha una història brutal amb dues lectores nostres, que jo sí que els dic qui és l’assassí perquè si no llegien les novel·les rapidíssim i no podien gaudir de la lectura. I sabent el final podien gaudir del llibre i no llegir frenèticament. És una paradoxa brutal. Però no passa a cap altre gènere, ja em diràs qui mira el futbol si ja saps el resultat final... Pot ser un gran partit, però no ho miraràs, ja saps com acaba. Aquí està el valor afegit de saber que estàs jugant i que estan jugant amb tu i deixar-te portar, tot i saber quin és el final.

Anem a la part bona de l’explosió del gènere, la BCNegra. Ja porteu 10 anys, com has viscut l’evolució del certamen?

Hem anat veient poc a poc com avançava la cosa. Al principi costava que vinguessin autors i ara tenim overbooking. Això va en paral·lel al món de la novel·la negra, per exemple la qüestió dels clubs de lectura, que cada cop m’hi ha més i més consolidats. Ha vingut gent com Henning Mankell o Camilleri... Clar, això ja fa molta feina.

Mentre parlàvem han anat sortint noms propis. Què té Barcelona per ser escenari del gènere i tenir multitud d’autors de referència?

És complex. Durant la dictadura no hi havia cam mena de novel·la negra perquè la policia era l’hòstia, no hi havia res millor que la policia. La policia torturava i ja està, no podia haver un detectiu com Pepe Carvalho que era més llest que la policia. De fet, els primers grans personatges són detectius, un policia no era creïble. La primera policia és del 1995! Vint anys després de la mort de Franco. No existien policies honestos, per això les novel·les de Silver Kane es situavan a Nova York o Arizona, perquè si era de Madrid no colava.

Així que era un tema del context del moment.

Sí, però també de la ciutat en si. Barcelona està a 100 km de la frontera, té port... Aquí venien els mariners i anaven al xino. A Madrid no hi ha barri xino, com a molt Torrejón de Ardoz. Aquí hi havia contraban de tabac, de nylon, del que fos... Aquí va arribar novel·la negra francesa, a la Librería Francesa de Passeig de Gràcia. Manolo Vázquez Montalbán va llegir tots els grans francesos. Això és important perquè crea escola, i cal recordar que aquesta generació començava en francès. A partir d’aquí van venir les editorials, els autors... Això ha creat un caldo de cultiu, i aleshores t’apareixen Manuel de Pedrolo, González Ledesma, Vázquez Montalbán, Andreu Martín... Barcelona és la capital europea de la novel·la negra, hi ha més històries a Barcelona que a París.

[Una clienta ens interromp. S’acomiada del Paco i li dona el condol pel tancament de la llibreria. “No entenc com la gent va a un altre lloc. Al final tots a fer com el d’Inditex, tots es forren i es carreguen el petit comerç. Però ells m’estafen i vosaltres no. En fi, és el que hi ha”.]

Has estat company de batalletes de molts dels autors que has citat: Vázquez Montalbán, González Ledesma, Andreu Martín...

Quan vam obrir jo ja portava anys allà eh! Jo era president del Gremi de Llibreters de València. Ser vell et fa haver viscut moltes coses diferents que no hauries imaginat. A veure, tinc fotos amb el Manolo però també amb Sofia Loren! També alguna amb la Montserrat Roig de les bones èpoques, que venia molt per València... Batalletes n’hi ha moltes, sí. El John Connolly ens porta discos que fa ell per acompanyar els seus llibres, quan ve la Donna Leon li preparem discos d’òpera que li encanten... Ella sovint ve d’incògnita al Liceu i a la Boqueria, li fascina l’òpera i la Boqueria. El Manolo sempre m’enganyava i em colava ampolles de vi blanc, que a ell no li agradava.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Ara, perquè la detesto, et diré ciutadans. És una paraula maca que algú ha pervertit, i cal reivindicar-la.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis