Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Pilarín Bayés: "Mil fills no podré parir, i mil arbres no podré plantar, però mil llibres... "

Robem uns minuts a la Pilarín Bayés (Vic, 1941) abans de la presentació d’ABCDARI per a adults, un llibre ple d’obscenitats diverses – “el flamenc Frederic, faltat de fal·lus, fingeix fer-se una fel·lació”– i també de notable enginy verbal. La Pilarín ha estripat amb els seus dibuixos la seva fama d’il·lustradora infantil, que reposa sobre més de 900 llibres publicats i les diverses generacions que han crescut seguint el traç del seu llapis. La separem sense traumes del ‘comando llonganissa’, que és com s’anomena el grup de persones que l’acompanyarà a la presentació, on evidentment hi ha l’Òscar Dalmau, coautor de llibre, però també gent de la seva família i de l’editorial. “ Vols que t’acompanyem? – No! Tranquils que me’n refio, d’aquests nois!”. Seu a una butaca del bar Cachitos recolzant les dues mans a dues taules diferents, i parla amb aquell to d’àvia entranyable que entén més del que sembla però que està meravellosament a gust amb el seu paper.

Què ha passat, Pilarín? Com has acabat il·lustrant aquest llibre?

Un daltabaix. Ha estat un daltabaix molt gros. Jo sóc dels llibres de nens, m’agrada molt aquest públic i el seu entorn. Però aquest, l’Òscar Dalmau, és com un encantador de serps! Em va temptar sobretot pel joc intel·lectual que es duia entre els animals, les paraules... A mi em va semblar que era un repte d’una cosa que no havia fet mai, era un repte fins i tot amb una mica de perill. Era posar-me en un terreny una mica perillós, però al final ja veus que he caigut en el seu parany.

Aquest joc del que parlaves té a veure amb les paraules de l’ABCDARI? A cada lletra hi ha una frase on totes les paraules comencen per aquesta lletra...

M’encanten les paraules! Amb les meves filles, que treballem juntes, intentem endevinar les paraules aquestes que fa el Màrius Serra a la ràdio. Tampoc et mentiré, la majoria de vegades no l’endevinem perquè és una mica difícil, però ens agrada aquest repte. Paraules que són nostres, te les demanen amb un cert sentit i et costa trobar-ho, cal enginy. I jo crec que totes les coses que demanen enginy són bones.

ABCDARI per a adults és una bona mostra d’enginy.

Mooolt d’enginy! I a més a més he vist com ho feia, no era dir les coses per dir-les, tot estava pensat, mesurat i calculat. La gent creu que tot sembla espontani, en l’art passa moltíssim, la gent creu que hi ha moltes obres que són espontànies quan en el fons són elaboradíssimes. Doncs és això, i jo no volia deixar escapar aquest text.

Què va ser el primer que et va passar pel cap quan l’Òscar et va passar el primer esborrany del text, la primera proposta?

El primer que vaig pensar va ser: per què m’ho demana a mi? Perquè ell se’n riu de tot plegat, però a mi l’Òscar em sembla un prohom de la modernitat. Té aquesta imatge retro, però tota la canalla el considera la pera de la modernitat. I no entenia per què m’ho demanava, perquè jo sóc més aviat tradicional i faig coses tradicionals. I he entès que ell té la virtut d’anar a coses que xoquin una mica per ser una barreja insòlita. Posar una clàssica de la literatura infantil en aquest terreny pantanós és una cosa que no se li hauria acudit a gaire gent, i a ell sí.

Jugar a desconcertar i contribuir-hi, és això?

Totalment! I també cal dir que la Iolanda Batallé, l’editora, hi ha posat cullerada. És una gran editora i m’ha fet molta il·lusió, perquè jo havia treballat molt amb el senyor Dòria, i recordo que de jovenetes, quan érem estudiants de Belles Arts, admiràvem aquell home que en sabia tant de llibres. I pensar que ara col·laboro amb firmes de l’empresa i en segells nous m’ha fet molta il·lusió.

El llibre toca una sèrie de temes (drogues, sexe, violència) que generacionalment es viuen de manera molt diferent. Tu i l’Òscar us deveu portar...

Podria ser el meu fill. Els meus fills tenen l’edat d’ell.

Evidentment, aquests temes no els viviu de la mateixa manera. Quin diàleg heu establert entre vosaltres dos i, a l’engròs, entre les dues generacions?

Jo, por de representar coses no n’he tingut mai gaire. A última hora, tot és humà i tot es pot parlar. I tinc confiança cega en ell, perquè mai farà una cosa grollera o desagradable, mai es burlarà d’algú per la seva condició sexual, mai serà irreverent per un tema religiós... Per tant, jo anava amb tota la confiança. He descobert paraules noves! Ara no te les podria dir, però vaja... Ell ha buscat aquestes paraules, una mica com el joc que fan a El Gran Dictat. Ahir el meu marit estava malalt i anàvem posant canals de televisió per passar l’estona, i recordo un concurs on ho vam endevinar tot! I en canvi al programa de l’Òscar eren molt complicades. Ell és al revés, escull paraules i animals estranys, que són un repte i que no coneixes. La gràcia està en això, i els adults aprendran coses. Jo no sóc una dona molt experimentada, però a la meva edat d’històries n’he sentit moltes i he acabat aprenent coses amb aquest llibre.

Tu encara publiques a Catalunya Cristiana, un cop a la setmana. Algú t’ha fet algun comentari de l’estil “Pilarín, aquestes coses...”?

A una revista que no diré el nom, l’altre dia em van trucar. És una revista confessional, diguem-ho així. Em van trucar els companys i tots reien! Si tots ho troben bé, ja està! La malícia està en els ulls de la gent, això és bíblic! I si aquests ho troben divertit, deu ser que ho és. Entre la gent adulta es fan bromes d’adults, i amb els nens fem bromes de nens.

Repassant tot el que has fet durant aquests anys, aquestes centenes de llibres publicats...

Tenim la il·lusió d’arribar a 1.000! En falten una mica més de 50.

Quants projectes tens entre mans?

Molts. Ara mateix estem fent un llibre amb l’Eduald Carbonell que explica els orígens de la humanitat. Jo he treballat molt amb els temes de la Bíblia, i això és mirar des de l’altra vessant. Les dues parts són interessants i complementàries, perquè la Bíblia és un relat, un relat fantàstic. I pels que som cristians té molt significat, però per algú que no cregui també crec que pot ser molt interessant. Jo no vull renunciar a cap de les dues vessants, les dues em semblen molt interessants. També estic fent un llibre sobre els costums catalans, que és una col·lecció i m’agrada molt. No sé quan trigaré a arribar al 1.000. M’ha de durar l’energia, m’ha de durar la vista (perquè tinc cataractes)... Mentre duri, durarà. Penso que segurament hi puc arribar, i si no, mala sort. Em faria molta il·lusió. Fer 1.000 llibres...

Recordo que el Perico Pastor, que també és il·lustrador, ens va dir que li agradaria morir el més tard possible i amb els pinzells a la mà. Ho veus de la mateixa manera?

Jo, et dic la veritat, amb el llapis a la mà sí que m’agradaria molt. I, ep! També cal pensar en la decadència artística, que perdis seguretat en el traç... Això cal acceptar-ho. Si això vingués, a mi m’agradaria retirar-me abans de que arribi la davallada. Igual és una mica d’orgull, o creure’t més bo del que ets, però acabar dibuixant amb tota la il·lusió del món seria formidable, molt maco seria. Ara, també et dic que jo no tinc l’ambició d’arribar a ser molt vella.

No?

Saps què passa? El meu marit està malalt, ha estat molt malalt, i hem vist la mort com una cosa molt propera. I quan pateixes molt, gairebé la veus com una amiga. L’hem de veure com una amiga. Al final, quan les forces et deixen, et fas molt gran i ets un embolic per la gent que t’envolta, doncs marxes. Tan contenta. Marxes contenta, pel que has fet, pel que has sigut, i jo si marxo fent gairebé mil llibres, encantada! Mil fills no podré parir i mil arbres no podré plantar, però mil llibres... No ho sé, marxaria contenta d’haver tingut una vida bastant interessant, que estava bastant bé. Tard o d’hora tots anirem allà. A mesura que ens fem grans ho hem d’acceptar molt més. Si no vas a un tren que s’estimba per un barranc et moriràs d’una malaltia, d’alguna cosa ens morirem.

Ara, per l’edat en la que estàs, ets referent per a moltes persones. M’agradaria saber si tu ara et fixes en il·lustradors o dibuixants més joves que tu. Què t’interessa del que es fa actualment?

Trobo que la il·lustració ha estat un art que ha anat a més. Surt gent molt bona i molt esteticista, jo no ho sóc gaire i m’agraden molt els dibuixants esteticistes. Per això m’agrada molt la Rébecca Dautremer, tot és equilibri, tractament del color... A mi m’agrada representar l’acció i deixo l’estètica en pla secundari, però l’admiro molt. I ara a Catalunya està pujant molt una noia que es diu Cristina Losantos. Es una noia ja consagrada, i serà molt important. Té cert esteticisme i explica molt bé les històries. Jo penso que la il·lustració és l’educació estètica dels nens. Un nen va a un museu i veu La Mona Lisa i no veu més que una senyora. No li importa si Da Vinci va innovar molt amb la tècnica. Però amb la il·lustració els nens poden jugar, els interessa la història i es va filtrant el seu gust estètic. Pedagogia de la imatge. Quan un nen diu que un dibuixant li agrada més que un altre té per la mà conceptes artístics.

És això el que et fa sentir més orgullosa de la teva obra? Saber que has filtrat a moltes generacions aquest gust estètic mentre explicaves històries?

Em fa sentir més agraïda que orgullosa. Jo vaig ser de la generació dels Beatles, que sempre dèiem que les coses es passaven de moda. Sempre es passaven de moda. I jo, quan vaig començar a dibuixar i m’anava bé, pensava que passaria de moda. Van passar cinc anys i encara tenia encàrrecs. En van passar deu i pensava “quina sort!”. I fa molta il·lusió quan una persona adulta diu que ha treballat amb els meus llibres. Però em fa més il·lusió o tinc més agraïment que orgull. Vivim en un món on els nens porten unes espardenyes esportives i passen de moda en menys d’un any. I penso, com és això? Com és que segueixo així? I ho veig com un regal, és un regal, només ho puc entomar així.

[La Pilarín se n’adona que ens han regalat unes llaminadures amb el tallat i el Vichy que hem demanat. “Ah mira! Jo sóc molt de les xuxes però no en puc menjar massa perquè sóc diabètica. A casa sempre en tinc!”]

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Txebuiro! És esternut. Una paraula que només diem a Vic i que a mi em sembla maquíssima. Això de que sigui onomatopeica fa gràcia. Jo trobo que les paraules en general fan bastanta gràcia, el seu origen, la seva sonoritat.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar