Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Ramon Usall: “El Barça ha tingut directives molt poc disposades a preservar la seva història”

En Ramon Usall (lleidatà, però nascut a Barcelona el 1977)  és llicenciat en sociologia, doctor en història i actualment exerceix com a professor a l’ensenyament secundari. El setembre del 2015 va ser escollit diputat per la CUP al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, tot i que el gener del 2016 va renunciar a l’acta de diputat per qüestions personals. Al marge de la seva activitat docent i del seu breu pas per la política, en Ramon Usall també es dedica a escriure. Entre d’altres, ha publicat dos títols de novel·la negra: Tots els camins porten a Romania i Seixanta-vuit. I també dos llibres relacionats amb el món del futbol: Futbol per la llibertat i Futbolítica: històries de clubs políticament singulars. Aquest últim treball, que centra l’entrevista que es presenta a continuació, és un recull apassionat de diferents equips de futbol d’arreu del món que han representat un paper crucial en el devanir de la nostra història.

Com neix la idea de fer un llibre sobre futbol i política?

De tres passions personals: el futbol, la història i la política. Una mica, la gènesi d’aquest llibre se situa en el moment en què jo realitzava el treball d’investigació del doctorat i analitzava l’estratègia que Algèria va adoptar per aconseguir la independència. Una de les coses que em va cridar l’atenció és que un dels factors que va acabar portant a la victòria dels independentistes algerians va ser l’ús que van fer de la diplomàcia. Van cridar a files a tots els jugadors algerians que jugaven en equips francesos, els van fer marxar clandestinament de França l’any 1957, i van constituir l’equip d’Algèria lliure. Un equip que anava rodant pel món reivindicant la causa algeriana. Aquesta fita futbolística, política i històrica em va cridar l’atenció, i el que he anat fent des de l’aleshores és una aproximació a la història a través de l’esport. Això ha derivat a l’estudi de determinats fets històrics des d’una perspectiva singular com és el futbol i que presento en aquest llibre a través dels clubs de futbol que em semblen que són miralls amb què podem explicar la història contemporània.

El llibre parla sobre el futbol en particularitat. Però aquesta simbiosi amb la política i la història, la trobem en l’esport en general, no?

Sí, sí. Segurament aquest Futbolítica es podria fer barrejant tots els esports i la política, perquè això és un fet, com apuntaves, que existeix en múltiples disciplines esportives. D’exemple n’hi hauria molts. Per exemple, la selecció espanyola femenina de bàsquet acaba de guanyar l’europeu i l’ha rebut Rajoy a la Moncloa, i això no deixa de ser un acte de naturalesa política. Perquè si no barregem l’esport amb la política no cal rebre a ningú, i fins i tot, no cal que els esportistes competeixin en nom de cap Estat. Ara bé, jo crec que el futbol, segurament, dins de l’àmbit esportiu és el fet social més global que existeix actualment. De fet, l’Ignacio Ramonet, el definia des de les pàgines de Le Monde diplomatique com “un fet social total”. L’esport s’ha convertit en l’esport rei.

El llibre posa de manifest aquesta idea que l’esport, en aquest cas el futbol, i la política no es poden destriar l’una de l’altra. Per què creus que des de certs àmbits s’intenta negar aquesta idea?

Jo crec que per una voluntat manifesta de mantenir l’statu quo i el sistema tal com és. I, precisament, una de les voluntats d’aquest llibre és combatre aquest axioma que diu que el futbol no té res a veure amb la política. Cal desconfiar d’aquells que ens diuen que el futbol no s’ha de barrejar amb la política perquè precisament són els primers que el barregen. Ells quan ens diuen això, ens estan dient que el futbol no s’ha de barrejar amb una política que contesti l’statu quo i el sistema tal com és. Els mateixos que posen el crit al cel quan clubs catalans com el Barça o el Júpiter s’adhereixen al Pacte Nacional pel Referèndum, després aplaudeixen en massa una competició com la Copa del Rei, que porta el nom d’un monarca, o quan Rajoy rep l’enèsima selecció espanyola a la Moncloa.

Justament, un statu quo, que al llarg de la història del segle XX ha fet servir servit el futbol per controlar les masses. El cas del nazisme, del franquisme, la dictadura de Pinochet, etc.

Sí, sí. Hi ha exemples molt clars. A mi m’agrada contrastar les dues perspectives. És a dir, el futbol és com la música. Ni tota la música és cançó protesta, ni tota la música són marxes militars. Per tant, ni tot el futbol és un instrument al servei del poder per adormir les masses, ni tot el futbol és un instrument de contestació que vol qüestionar el sistema tal com està vigent. Ara bé, sí que hi ha molts exemples on els dictadors han utilitzat el futbol a favor seu. Franco amb el Real Madrid campió d’Europa, la dictadura portuguesa amb el Benfica d’Eusebio, Pinochet amb el totpoderós Colo-Colo, etc.

Això va molt lligat a la idea del futbol com a opi del poble... Deixem que protestin i gastin les seves energies als estadis i així no ho faran al carrer, etc.

És veritat que en règims dictatorials i totalitaris els estadis de futbol són pràcticament els únics espais de contestació. Això seria el pa i circ convencional que moltes vegades s’ha atribuït al futbol, però jo crec que hi ha exemples que desmenteixen aquesta qüestió. Abans parlàvem de la dictadura portuguesa i de la instrumentalització que Salazar va fer del Benfica i els seus èxits europeus, però no deixa de ser paradigmàtic que un dels grans actes d’oposició a la dictadura fou el paper que l’Acadèmica de Coïmbra va fer a la Copa de 1969 on intentà traslladar als estadis la reivindicació estudiantil. El mateix esport és utilitzat per la dictadura per legitimar-se i projectar-se internacionalment, però és també utilitzat per l’oposició per contestar aquest poder. I a Egipte, recentment, un dels pocs focus que contestava el poder de Mubarak eren justament els estadis, especialment el del Al Ahly. Per tant, sí que diríem que una dictadura pot tenir interès a circumscriure l’espai de contestació als estadis, però a vegades aquesta crítica desborda el futbol i s’acaba convertint amb un element que posa en qüestió el govern i el règim.

Tots els equips de futbol neixen amb una funció social que sobrepassa l’estrictament esportiva?

Jo diria que tots els clubs neixen amb una voluntat d’identificar una comunitat. Sigui, una localitat, algú que comparteix unes creences religioses, algú que comparteix una filiació política, però tots neixen amb la voluntat de representar una comunitat. Fins a l’últim club del poble més petit de Catalunya té la voluntat de portar el nom de la població de la manera més digne allà on vagi a competir. Ara bé, hi ha clubs que han tingut diferents condicions al llarg de la història que li han anat configurant una identitat, com pot ser el Barça. No tots els clubs neixen amb una finalitat obertament política, però sí que tots els clubs neixen amb la finalitat de representar una comunitat.

Encara en neixen de clubs políticament singulars? O l’evolució del futbol cap a la mercantilització està robant aquesta essència?

Jo diria que el futbol ha tingut més o menys temps d’arrelar-se pràcticament a tot el món. S’ha convertit en un esport global que desperta passions a tots els continents. De clubs, evidentment, que en sorgeixen de manera espontània i amb voluntats d’identificació comunitària, etc. Però, el gruix dels clubs, tenen una història que no és negligible. A vegades, justament, una de les qüestions que aquest futbol negoci dels nostres temps encara no pot comprar és la història. El que intenta explicar aquest llibre és la nostra història contemporània a partir de les històries que generen clubs de futbol que esdevenen miralls de les seves societats. Per exemple, el Júpiter, que representa el catalanisme, l’obrerisme d’arrel popular, en un barri treballador, que ha estat castigat durant les dues dictadures que ha patit el país, etc. És un club que mirat amb perspectiva històrica permet explicar la història de la Catalunya del segle XX.

Entenc, que és una excusa per explicar certs fets històrics. Perquè és evident que un club de futbol no et permetrà explicar la Guerra Freda, la Guerra dels Balcans, o la Guerra de Síria...

Exacte. És això que dèiem. Jo no voldria ser determinista a nivell futbolístic dient que el futbol ho explica tot. No, no, ni de bon tros. El futbol és un mirall que ens permet interpretar la història. Per exemple, ja que feies referència a la Guerra dels Balcans. Evidentment, no té el seu origen en el famós partit de l’any 1990 entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad, en què els seguidors més radicals d’ambdós clubs es van enfrontar sobre el terreny de joc avançant el que succeiria després en el camp de batalla. Jo diria que és simplement un mirall d’aquell moment. El futbol pot ser un mecanisme d’aproximació a la història, sempre contextualitzat des del punt de vista social i polític. La gràcia d’aquest llibre és intentar trobar una altra perspectiva d’aproximació als principals fenòmens històrics, que fa que aquest llibre pugui ser llegit per la gent que li agrada el futbol, però també per la gent que estigui interessada per la història contemporània, i per la política.

Tornant a la idea que comentàvem de la mercantilització del futbol. Creus que molts equips de futbol estan perdent l’essència o la singularitat que en destaques en el llibre?

Sí. Per descomptat. Això ens trasllada a un fenomen que és que qui preserva la identitat dels clubs són més els seus afeccionats que no pas les seves directives. I tenim els grans clubs europeus convertits en marques que sovint obliden les seves arrels i que tendeixen a gestionar la institució com si fos purament un negoci que tingués un àmbit global. Un exemple molt evident n’és el Barça, que ha forjat històricament la seva identitat de més que un club a partir de la seva vinculació amb la reivindicació de catalanitat, i que ha volgut transformar aquesta idea de més que un club amb una sèrie de valors de caràcter global que al final l’acaben desarrelant del que era el seu full de partida original. A mi em sembla que lluir a la samarreta propagandes com la de Qatar o abandonar certes polítiques de promoció de la pedrera és pervertir la idea d’arrelament al territori i de compromís amb el país. I això que passa amb el Barça és atribuïble a tots els clubs del món.

Això té a veure, també, amb el fet que els grans equips de futbol estan cada vegada més allunyats de les seves aficions?

És evident que la mercantilització absoluta del futbol ha fet que moltes vegades la gent se senti escassament representada pels jugadors que surten a defensar una determinada samarreta. Un exemple, que surt al llibre, és el del Manchester City, que en el seu origen havia sigut un club parroquial anglicà que volia fer una mena de servei social intentant dissuadir el jovent de la Manchester industrial de finals del segle XIX que s’allunyés de l’alcoholisme, de les guerres de bandes, de la misèria, de l’atur, etc. I actualment és un club controlat pels petrodòlars dels Emirats Àrabs, i que acaba fent jugar onze jugadors nascuts arreu del món. El desarrelament és manifest. El que passa és que moltes vegades existeix el sentimentalisme de la gent que la vincula a l’escut més que als jugadors. Qui preserva la identitat al gruix de clubs europeus que tenen una història singular des del punt de vista social i polític són fonamentalment les seves aficions.

Al final, però, tots volem veure el nostre equip guanyar i moltes vegades la victòria ens fa oblidar la resta de coses.

Sí. És una discussió. Hi ha un cert romanticisme al voltant d’això. És veritat que alguns defensem una idea romàntica del futbol, però també és veritat que tots volem guanyar. I aquella mística de la derrota queda orfe. És molt fàcil fer la pregunta: els afeccionats del Barça que preferirien, el palmarès que té el club blaugrana o poder presumir de sortir tots els partits amb jugadors de la terra com l’Athletic Club de Bilbao? Molt probablement la resposta seria que fomentar la pedrera està molt bé, però que els títols són millor. Des del punt de vista de la construcció d’un relat jo crec que els equips perdedors a vegades són subjectes literaris millors que no pas aquells dominants. Per exemple, el Bayern de Munich, que és odiat a tot Alemanya, o la Juventus, vinculada a l’oligarquia a Itàlia, odiada a molta part del país. Mirat des de fora, sempre és molt més captivador el relat del perdedor que no el del guanyador. El que passa que quan un ha de triar prefereix guanyar.

Aquesta situació que descrius probablement és la que senten molts culers actualment...

Exacte. El Barça, certament, no ja d’ara, sinó després de la derrota republicana a la Guerra Civil Espanyola, ha tingut directives molt poc disposades a preservar la seva història o a mostrar-se manifestament compromesos amb ella. Per tant, jo crec que qui ha mantingut viva la flama d’aquest compromís històric del club amb el país són fonamentalment els seus afeccionats. La directiva del Barça, especialment en aquests darrers temps ha mantingut una postura de tebiesa absoluta davant les circumstàncies sociopolítiques que vivia el país. És veritat que han signat el Pacte Nacional pel Referèndum, però potser els seguidors del Barça esperaven una mica més d’una institució que des de l’any 1908 es va comprometre estatutàriament a ser fidel amb el país.

Actualment, és l’afició qui sembla que vulgui retornar aquesta identitat al club. Amb els crits d’independència al minut 17:14, les xiulades a l’himne espanyol a les finals de Copa, etc.

Jo crec que el Barça, malgrat les directives que ha tingut, els seus afeccionats no han deixat mai de ser fidels a la seva història. Aquí, malgrat haguem tingut un període fosc de regant de Nuñez i Gaspart, jo crec que l’afeccionat del Barça no deixava de ser el que era. Al llibre ho explico, a través de la famosa frase de Manolo Vázquez Montalban que va dir que “El Barça és l’exèrcit desarmat d’un país amb la identitat esclafada”, que curiosament, dècades després, l’any 1997, Bobby Robson, quan va entrenar el club, la va repetir. L’afecció ha mantingut la continuïtat històrica d’allò que des dels seus inicis el Barça va representar. Per tant, malgrat totes les directives i paranys que ha tingut el club al llarg de la història, el Barça té un patrimoni, que és incontestable, que són els seus socis i els sues simpatitzants, que són els que mantenen viva aquesta idiosincràsia.

Al final, entenc que la directiva prima la mercantilització del club.

Les marques de caràcter global pretenen una cosa: ser el més neutre possible. Per què? Per intentar arribar a un mercat com més ampli millor. I això entre en contradicció amb un dels elements claus que han definit la història del Barça que és el fet de prendre partit en defensa del país i la seva gent. Llavors, al final, haurà de decidir què prima, si el soci i simpatitzant arrelat al territori on tradicionalment el club ha trobat la seva peixera, o si busca un públic de caràcter global. Però, a mi això em sembla una decisió errònia i que traeix la història del club.

Per acabar, et demano que em diguis una paraula.

Futbolítica. Crec que no cal explicar-ne el perquè.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar