Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Robert Ramos: "Ara que hi ha tanta imatge no la sabem valorar "

En Robert Ramos (Barcelona, 1958) ha dedicat la vida professional, segons les seves pròpies paraules, a entaforar la realitat dins la càmera. Fa dècades que enfoca la realitat, sobretot en premsa al diari Avui. Allà ha treballat durant 25 anys i durant 6 n’ha estat cap de fotografia. Davant de la seva càmera s’hi han posat presidents de la Generalitat, futbolistes, celebritats com Woody Allen o Paul Auster i tots els personatges imaginables. Amb Ferran Sendra va publicar un llibre de retrats de grans noms de la cultura catalana ja desapareguts, com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu. Sembla que afrontar la conversa sense una càmera a la mà el faci sentir indefens, i de seguida troba en el fotògraf un aliat a qui vol fer sentir còmode i oferir totes les possibilitats imaginables. El seu discurs és meditat i va a ritme dièsel, però posats sobre paper els seus arguments i la seva experiència adquireixen una altra dimensió.

Quin paper ha de tenir el fotògraf dins els mitjans de comunicació?

Jo vaig començar a finals dels 70’ i principis dels 80’, i la fotografia tenia molt poca competència a nivell audiovisual. Hi havia només dos canals de televisió, el cinema jugava a una altra lliga perquè no arribava a casa. La fotografia et feia veure la notícia, et donava la força visual de ser testimoni d’una realitat. Després ha evolucionat, i la televisió va agafar aquest paper de posar imatges a les notícies. A partir d’aquí va canviar la funció de la foto en premsa. Encara hi ha la força que pot tenir ser testimoni d’un fet, però de vegades és més donar l’ambient, el context i l’essència d’una cosa més que la cosa en sí mateixa. Un detall d’una cosa potser té més força que ensenyar-ho tot, i abans volíem ensenyar-ho tot, ara sabem que un detall pot crear sensacions molt més fortes.

Sou una generació de fotoperiodistes que va innovar?

Sí que va haver-hi un moment on una certa generació de fotògrafs (els que érem joves a la Transició) vam intentar ensenyar les coses d’una manera diferent, menys quadriculada i menys oficial, buscant l’altra cara de les coses, buscant les sensacions que creava un fet més que el fet en sí. Ara no em posaria a dir noms perquè me’n deixaré, però els que treballàvem a El Periódico, El País, l’Avui... La generació aquesta que va trencar amb els antecedents de la fotografia de premsa. Abans els diaris portaven poques fotografies i van començar a apostar pel material gràfic. I cada cop el tractament gràfic dels diaris ha anat baixant més, ara es cuida poc, hi ha un retrocés en aquest aspecte. Pocs mitjans mantenen l’edició gràfica com ho haurien de fer.

A què es deu això?

Al tema econòmic, totalment. No diré els que han baixat el nivell, però només diaris com l’Ara cuiden molt el tema gràfic, per a mi ara són els referents. Cuiden les fotos, el text, les tipografies...

Quina diferència hi ha per a un fotògraf entre haver d’adaptar-se a un fet i cobrir-lo i portar la fotografia al seu estudi?

Anar a fer qualsevol reportatge fora de l’estudi és tot un repte: trobes situacions de llum que no controles, espais diferents, cal plantejar-te què vols dir de tot el que es veu, saber què vols remarcar. Saber quina visió de les coses vols donar, en definitiva. Això t’obliga a situar-te al lloc, vigilar la llum, decidir si agafes les imatges en angular... Clar, a un estudi tu manes sobre la llum i sobre el fons, i és una situació completament diferent. Però t’haig de dir que quan jo estudiava il·luminació d’estudi em va servir molt saber veure la llum a l’exterior. La llum dura, la llum suau... Com aprofitar la llum al teu favor. Haver fet fotografia d’estudi em va ensenyar a veure la llum, les situacions de llum que jo havia generat anteriorment a l’estudi.

Has viscut la transició de la fotografia analògica a la digital. Abans ens ensenyaves una càmera de fa 30 anys i sembla una peça de museu. El fet que les eines de la fotografia estiguin a l’abast de tothom avui dia beneficia la professió o l’adultera?

A veure, l’evolució ha estat brutal. Jo vaig començar amb una càmera del meu pare que no era ni Reflex, només tenia un 50 mm i me n’anava a fer fotos a les manifestacions, les revelava i anava als diaris a veure si algú me les comprava. Aquest tipus de fotografia t’obligava a tenir un laboratori, per poder tenir una mica d’immediatesa i dependre de tu mateix. Està clar que tot evoluciona, mai havia pensat que la fotografia pogués evolucionar d’aquesta manera. Ara la fotografia digital dóna una qualitat de detall espectacular.

Què et sembla que tothom pugui jugar a ser fotògraf?

Jo no sóc d’aquelles persones que s’escandalitzen perquè amb un mòbil es pugui fer una foto que sigui portada d’un diari. Tota aquesta evolució fa que t’hagis d’adaptar, no pots estar parat. Tothom pot tenir un mòbil o una bona càmera sense costos. I ara pots tirar 200 fotos d’un tema i no passa res, abans per fer això gastaves molts carrets. Ara està a mans del professional saber estar al dia, no quedar-se enrere, millorar, aprendre i mirar fotos d’altra gent. A nivell de públic, i això és una apreciació meva, crec que hi ha hagut de retrocés de nivell de cultura de la imatge. És curiós, no? Ara que hi ha tanta imatge, no la sabem valorar. Hi ha gent que no té criteri per escollir imatges, i això quan ho veus en clients i sobretot en professionals, et cau l’ànima als peus. Que gent de la comunicació no sàpiga valorar les imatges...

Com es millora això? Com es pot fer pedagogia de la cultura de la imatge?

El que dèiem abans, la desaparició de l’editor gràfic i la poca cura dels mitjans. A la gent l’eduques si li dónes coses bones, si li barreges tot a un diari i s’acostumen a això no saben distingir. No saben veure què grinyola, i és perquè estan acostumats a veure moltes coses que grinyolin. Hauria de ser feina dels editors gràfics crear una cultura visual que perduri.

Un altre tema interessant són les eines d’edició. Suposo que n’utilitzes, però on està el límit de Photoshop?

La frontera te la poses en funció de per què estàs fent aquella feina. Si és per premsa o documental està clar: pots tocar contrastos i brillantor, però no esborrar coses. Això sempre ha passat, a la fotografia analògica, quan la imatge et quedava blanca la podies enfosquir, també es manipulava. La vista humana té una quantitat de grisos i matisos que no té la fotografia. La vista humana té molta més gamma de visió. Tu pots suplir una mica els límits de la fotografia i intentar que el resultat final del teu treball s’apropi al que tu has vist amb la teva vista humana privilegiada malgrat les limitacions tècniques de la fotografia. El que no és permissible és esborrar coses, a no ser que sigui una fotografia de publicitat. A més a més, quan mires per la càmera ja enquadres, la manipules la realitat perquè no ho agafes tot. El límit de la manipulació és ambigu, mai saps on acaba i on comença, i pel sol fet de mirar ja estàs donant una visió subjectiva.

La qüestió és ser honest sent subjectiu?

Exacte. Recordo que fa anys va haver-hi esllavissades al Maresme i la platja va quedar com amb un petit tall i el mar. En conya vaig fer una foto amb superangular i semblava un precipici enorme allò! Si vols, es pot manipular molt amb segons quins objectius, un teleobjectiu, per exemple t’apropa a les coses. Fa anys a Tenerife va haver-hi una polèmica perquè deien que l’aeroport era perillós, i una agència estrangera va fer una foto on es veia un avió que semblava que s’anés a estampar contra una muntanya, perquè estava feta amb teleobjectiu. Es pot manipular amb les òptiques, l’enquadrament i l’edició. Però quan revelàvem en analògic posàvem la mà a les coses fosques perquè no es veiés tan negre. Això s’ha fet sempre! De fet l’eina del Photoshop recorda una mica a això.

Has dit algun cop que quan vas començar a fer fotos buscaves el joc verbal sense ser-ne conscient. Explica’m-ho.

[riu] De vegades vas a fer una fotografia i tens rètols darrere, o cartells publicitaris. De vegades t’hi fixes, busques un enquadrament i et poses a jugar amb la paraula de darrere i el que estàs retratant. Això em va portar algun problema... Ara suposo que ja ho puc explicar perquè han passat molts anys. Recordo que a unes eleccions municipals es presentava en Josep Maria Cullell, un històric de Convergència, deuria ser l’any 1987. Recordo que vaig anar a fer fotos per l’Avui, i a darrere posava en lletres grans CONVERGÈNCIA. Vaig adonar-me que el candidat quedava just darrere de la part de la paraula amb les lletres VERGE. No sé, era la primera vegada que es presentava com a candidat i em va fer gràcia. L’Avui va publicar la foto i es veu que l’endemà els telèfons treien fum. I era una cosa molt innocent! Si passés ara els faria gràcia i tot, ara els calen fotos que animin a llegir. Un lector de diari mira un 90% de les fotos i es llegeix un 15% de la informació.

Vas tenir algun problema per aquesta imatge?

A mi ningú em va dir res, per sort. De vegades els diaris utilitzen també la imatge per quedar bé amb qui surt a les fotos. No, a mi em va arribar que no havia tingut bona acollida. Jo sempre buscava coses divertides.

A la fotografia és important jugar a trobar els dobles significats i la metàfora?

No, potser no tant. Simplement, de vegades jugues una mica perquè cal donar salsa a segons quins temes que són molt repetitius. Cal treure ferro als temes, o posar-li divertiment perquè no siguin tan avorrits. Quan hi havia eleccions els anunciants no sabien on posar els anuncis, de vegades hi havia unes coincidències amb rètols publicitaris que semblaven fets expressament. O el lema de la campanya en segons quin entorn era molt suggerent.

Recordes algun altre exemple?

N’hi ha una de molt tonta, una imatge que era una xemeneia del Poblenou, amb el seu fum i un cel bastant blanc molt contrastat, i al costat una tanca d’anuncis amb una cigarreta, en forma horitzontal. I posava “no te quedes corto”. Aquesta almenys tenia cert sentit de l’estètica, i em va fer gràcia. A Lliçà o a Parets del Vallès hi ha una tenda que es diu Ferros Tous.

Oxímoron!                                                                       

Clar, fa anys tenien el rètol en castellà, Hierros Tous, però traduït feia molta gràcia.

Ets propens a fer jocs de paraules?

Tinc tot el meu entorn fins al capdamunt de mi pels meus jocs de paraules dolents. Em diuen: para, para! De vegades amb alguns amics en fem una darrere l’altra i és un festival, però al meu entorn més íntim no té gens de bona premsa.

Tu has fet molts retrats, alguns en vas recollir molts en un llibre que es va publicar el 2013, titulat Catalans de les lletres i les arts del segle XX, amb el Ferran Sendra. El periodista i l’entrevistat estableixen un diàleg amb paraules, quin tipus de diàleg té el fotoperiodista amb el seu interlocutor?

Jo crec que en això també hi ha hagut una evolució. En aquella època la gent tenia un tracte molt correcte, hi havia atenció cap al periodista i cap al fotògraf. Jo feia fotos durant l’entrevista però em quedava escoltant la conversa, em venien idees al cap escoltant a la persona de torn. Recordo que amb el Tísner sempre fèiem coses que tenien a veure amb Mèxic, i ell estava encantat. Ja et dic, les seves respostes et donen idees. Últimament veig que els fotògrafs venen dos minuts i se’n van. Costa agafar l’essència d’algú així, i més si no és una persona acostumada a que li facin fotos, que al principi sempre està tensa. Però clar, al ritme que van els diaris avui en dia... Al final tot és un tema econòmic, anar a fer una entrevista és més deixar constància de que l’has fet que no pas donar aquell punt de vida, aquell transmetre amb la mirada... Clar, són coses que s’aconsegueixen escoltant la persona, parlant amb ella. Jo, per exemple, sempre feia alguna pregunta. Quan vaig tornar al diari després d’una excedència, amb el canvi generacional, recordo fer fotos al Raimon Obiols, fer alguna pregunta i que el redactor em mirés amb cada de “tu què dius?”. Però vaja, no he deixat de fer-ho.

Després de la quantitat de gent que has retratat, qui t’ha marcat més o qui tenia més elements que convidessin a retratar-lo?

Jo he treballat amb gent que pensava que seria fàcil i després ha estat més complicat. Gent que has llegit els seus llibres o has vist les seves pel·lis i després no connectes de cap manera. I també al revés, gent que és molt més agraïda del que sembla, o que tens la idea que són molt seriosos i es deixen fer el que calgui. Doctors, o advocats... És estrany, de vegades hi ha gent amb qui sintonitzes ideològicament o culturalment que fa que et caigui l’ànima als peus. Recordo gent com l’Heribert Barrera, que va ser molt difícil. Un home molt sec. Ja sé que estem acabant, abans m’agradaria dir-te que la gent de vegades creu que la fotografia està acabada, però si algú pensa en el segle XX, a tothom li vénen al cap imatges. La nena del Vietnam, els d’Iwo jima plantant la bandera... Sóc icones historiogràfiques que han marcat el segle XX.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

És fàcil, hi ha poc per escollir... A mi sempre m’ha agradat la paraula entaforar. L’hi sentia dir a la meva mare, que parlava en castellà però deia aquesta paraula en català, i sempre se m’ha quedat clavat. I vulguis o no, quan fotografiem estem entaforant la realitat dins les nostres càmeres.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar