Dòmino i rinoceronts

La partida de dòmino es va interrompre en sec.

- There’s a rhino! There’s a rhino!

Es calcula que només queden 50 rinoceronts sondaicus (també coneguts com a rinoceronts de Java) a tot el món, una espècie animal que viu exclusivament al parc natural d’Ujun Kulon, el primer parc natural declarat com a tal d’Indonèsia, al sud-oest de l’illa de Java. L’últim rinoceront sondaicus que vivia en captivitat al zoo d’Adelaida, a Austràlia, va morir el 1907, i el 2010 es va extingir definitivament la reserva que hi havia al Parc Nacional de Cat Tien, a Vietnam. Fins i tot pels guardes forestals del parc d’Ujun Kulon, homes formats i dedicats a preservar aquesta singular espècie de rinoceronts que s’autoanomenen ràngers, veure’n un és un esdeveniment. Qui havia interromput la partida de dòmino no era cap d’aquests guardes forestals curtits a la jungla que mai se separen del seu matxet, sinó en Dino, el nostre guia.

En Dino és un d’aquells indonesis identificables a primera vista: pell morena, alçada minsa, caminar àgil de passes curtes, ulls petits i somriure desdentegat. Un nen gran amb una habilitat descomunal per treure pasta als turistes i aconseguir que, a sobre, li acabin donant les gràcies. Ha estat fent trekkings guiats durant 10 anys a Ujun Kulon i mai ha aconseguit veure un rinoceront. Quan, ja a negra nit, va interrompre la partida de dòmino dels ràngers i la nostra passivitat latent d’abans de dormir, ho va fer dominat per un impuls que desprenia una emoció que remetia a la il·lusió infantil.

La nit abans ens havia estat explicant una mica la seva història, gens monòtona ni previsible, plena de petites singularitats. Nascut a Indonèsia, havia viscut entre 1986 i 1991 a Aràbia Saudita, fent pasta com a taxista. Més tard va decidir tornar a Indonèsia i va fer arrels a Carita, un petit poble de costa on es va casar, va tenir fills i va obrir el seu negoci d’oferta de trekkings al parc nacional. Allà ens va rebre, darrere el seu taulell disposat vendre l’ enèsim trekking a turistes europeus amb ganes de dir que han caminat per la selva. Després de regatejar amb una habilitat discutible, ens vam deixar convèncer per un preu lleugerament inferior al que ell ens havia suggerit inicialment. El Dino és d’aquelles persones que sempre surt guanyant sense haver d’esforçar-s’hi gaire gràcies al seu aire despistat. En menys de tres dies es va oblidar a diferents llocs la motxilla i el tabac, i es va coronar oblidant-se les sabates al mig del carrer abans de pujar a un autobús. Apareixia de cop i ens preguntava, igual que un nen pregunta a la seva mare, si havíem vist les seves coses, tot lamentant-se de no recordar on les havia deixat. És complicat buscar una confrontació amb algú així encara que sentis que t’està estafant una mica, i encara més si es passa el dia rient i volent saber-ho tot sobre la vida espanyola i la europea. Les seves preguntes presumptament innocents tenien moments de lucidesa, com quan ens va preguntar per què tots els occidentals s’emborratxen quan es volen divertir.

Per això no ens vam sorprendre quan ens va venir molt alterat, com quan un nen es troba una petjada de camell a casa seva després de la nit de reis, a dir-nos que hi havia un rinoceront. Estàvem fent nit a un lloc que ells anomenen ranger house, una mena de refugi lliure enmig del parc natural que estava molt a la vora del mar, on semblava que algú hagués remogut els elements per crear la postal perfecte combinant a la perfecció les palmeres, el blau del mar i la massa verdosa de la selva. La caseta tenia diferents habitacions i el problema era escollir la més depriment, ja que totes tenien somiers de fusta trencats i corcats, les finestres trencades o directament inexistents i un dit de brutícia al terra. El detall de les finestres és especialment rellevant quan es dorm a una selva on, en teoria, hi ha rinoceronts, serps pitó, pumes, llangardaixos de dos metres i una fauna infinita d’insectes, alguns sedegosos de sang, com els mosquits que poden transmetre malalties de mal portar la malària o l’encefalitis japonesa.

Cap a les 19h ja havíem sopat tota l’expedició (els tres turistes, el guia i el nostre rànger particular, una bèstia de la naturalesa de menys de 50 quilos que es deia Sabana) i estàvem fent temps per no anar a dormir a una hora que normalment associem al berenar. L’avís del rinoceront no estava del tot justificat, ja que el Dino no l’havia vist sinó que l’havia sentit molt a prop, calculava que a deu metres del començament de l’espessor de la jungla. En el moment de la interrupció esbojarrada del Dino, els 10 ràngers que havien anat apareixent durant el dia i que es dedicaven sobretot a la preservació dels rinoceronts, uns homes prou alts per a la mitjana escueta indonèsia, s’havien ajuntat a la sala més gran de la decrèpita rànger house. Al principi ens vam sorprendre, ja que des de fora la casa se sentien una mena de fuetades que espetegaven cada pocs segons, com si estiguessin jugant a donar-se bufetades a la cara o a colpejar el terra amb una corda. Quan ens hi vam apropar vam veure que estaven jugant al dòmino.

Agrupats en rotllanes de quatre, tots ells amb la llum dels seus frontals removent i tirant les fitxes, que no eren de plàstic dur com les que solem veure als bars de casa nostra sinó de cartró, com solen ser les fitxes del Memory. Tots tenien un grapat de caramels que anaven passant de mà en mà depenent del resultat final de la partida, i l’amanien amb crits, riures i glops de te o cafè de sobre. Apostaven amb els caramels al dòmino com qui aposta amb diners o amb les fitxes al pòquer. Es notava que era una dinàmica habitual, perquè el Sabana s’hi havia afegit amb naturalitat i el Dino no, de manera que estava clar que era un ritual dels ràngers quan dormien enmig de la selva per passar l’estona. De vegades la festa es regava amb alguna cosa més animada que el cafè de sobre, una beguda local molt popular a Java i Bali: l’arak. És un destil·lat fet amb arròs que es sol vendre de manera artesanal, envasat en ampolles d’aigua reciclades i que assegura nits memorables. Aquella nit però, ningú tenia alcohol i tampoc semblava que el trobessin a faltar.

A tota l’illa de Java és habitual veure adults jugant al carrer, i els escacs, les cartes i el dòmino són una pràctica habitual a les reunions d’amics masculines. Molts homes que tenen negocis ambulants o a peu de carrer passen moltes sense res a fer i s’ajunten per fer una mica més estimulants les hores on la clientela escasseja, sobretot durant els migdies insuportables on la calor deixa els carrers deserts. Els esports són també un lubricant social de primer ordre a Indonèsia, on ha arribat la dèria pel futbol i presumeixen orgullosos de l’alt nivell dels seus jugadors de bàdminton i voleibol.

Quan van sentir el crit del Dino tots els ràngers es van aixecar de cop i van arrancar a córrer cap a la part posterior de la rànger house, la que donava directament a la selva. El so del rinoceront era fàcilment identificable entre el xiuxiueig de la nit, on tots els insectes i animals diversos treuen el seu repertori musical alhora en una simfonia descontrolada i monòtona. Per sobre d’aquest mantra sonor se sentia una mena de respiració afònica, una mena de sospir que els ràngers van identificar com una cria de rinoceront. Acostar-s’hi hauria estat inútil, ja que l’animal hauria fugit enmig de la frondositat de la nit del parc natural. Tothom es va quedar en silenci durant mig minut, escoltant aquell sospir rogallós com si fos una revelació divina i després ja van començar a venir les anècdotes, i les preguntes als ràngers sobre quants rinoceronts havien vist durant els anys que feia que treballaven a Ujun Kulon. A poc a poc tot va anar tornant a la normalitat, aquella respiració ofegada de la cria de rinoceront va desaparèixer i les partides paral·leles de dòmino es van reprendre. Així ens vam adormir, sentint com les fitxes de cartró espetegaven contra el terra, escoltant les burles d’uns als altres quan perdien i l’acompanyament dels xarrups de tè i cafè de sobre a la llum tènue de les llanternes que venia de l’habitació del costat.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Ferran Gonzalvez i Oriol Soler

Tornar