El room escape i la fase de flux

L’Àlex ja ens ha ofert i servit els cafès, ens ha fet guardar les motxilles i les jaquetes a la taquilla i, de cop, canvia el seu to de veu. Gestualitza més amb les mans, es nota que ha explicat la història i les normes un munt de vegades, és una posada en escena. Ja ens parla com a presoners.

La Margot, de cop, interromp el seu discurs, es gira cap a l’ordinador, toca l’Spotify i canvia la música ambient. Va al penja-robes que té just al seu darrere i agafa un barret. Se’l posa. Ja ha acabat el protocol de benvinguda, ja no juga el rol d’empleada de Roomin.  Ja ens parla de la família Gambino i els seus crims.

L’Àlex i la Margot canvien, entren al paper, introdueixen la història. Però tu ets el mateix, no tens barrets, ni et saps les normes de memòria, de fet el que et fa por és oblidar-ne alguna i muntar un sidral. Et tanquen en una habitació, tens una hora per trobar la manera de sortir i no hi ha presons o famílies Gambino que serveixin, hauràs de sortir sent tu mateix i ajudant-te de qui tinguis al teu voltant. Benvingut al room escape.

Els orígens del room escape no només tenen a veure amb la barreja entre els jocs de rol i la humanització completa dels jocs de taula – fent que els jugadors no estiguin representats en un tauler amb alguna figura sinó que la figura siguin ells mateixos, i que el tauler sigui una sala real – sinó que també té molt a veure amb la psicologia. L’any 1990 el psicòleg hongarès Mihaly Csikszentmihalyi culminava anys d’investigació amb el llibre Fluir: la psicologia de l’experiència òptima. Aquesta teoria pretenia “descriure els aspectes positius de l’experiència humana: l’alegria, la creativitat i el procés d’involucració total amb la vida”, i descriu la fase de flux com el moment culminant de la creativitat humana, on els sentits queden segrestats per una entitat superior i es viu una experiència òptima on el temps passa volant. La idea és que existeixi un equilibri entre les dificultats del repte assignat a l’individu (o grup d’individus) i les seves habilitats per a dur a terme aquest repte. El room escape pivota sobre aquesta teoria de fluir del doctor Csikszentmihalyi, que també remarca que si la tasca és massa senzilla l’avorriment impedirà que l’individu arribi a la fase de flux, i que si és massa complicada l’ansietat obrarà de manera idèntica.

“És una activitat perfecta per gaudir amb amics, et proposa un repte personal a nivell intel·lectual”. El Luis Marto ja ha fet 6 room escapes a diferents parts de Barcelona. El que més li agrada és la sensació de resoldre qualsevol petit enigma durant el joc i veure com això t'ajuda a anar avançant, i assegura que els millors són els que et fan interactuar amb diversos objectes del escenari alhora. Se solen ajuntar el mateix grup d’amics i han anat fent la ruta. En aquest cas, és tan important el repte com els companys d’aventura. El Carles Alqueza, que ja porta tres experiències amb el Luis, ho té clar: “anant amb amics amb els que t'entens, saps que un relacionarà coses que tu no veus, que un altre estarà apuntant dades importants, que entre dos solucionaran un enigma mentre tu estàs pendent d'altres coses.... En definitiva, que cada un adopta un rol no preestablert que fa que com a grup funcioni tot bé”.

L’Iñaki, creador de Roomin, explica que sovint aquest rols es veuen accentuats o són fàcils d’endevinar. Els responsables de les sales que fan l’activitat tenen sempre una càmera que els permet anar seguint les passes del grup que està intentant resoldre els enigmes i llançar les pistes en el moment adequat per no trencar l’equilibri entre el trinomi repte-angoixa-avorriment. “De vegades ja veus de seguida el mascle alfa del ramat”, resumeix.

Barcelona, ciutat experta en explotar els models d’èxit, ja té més de 30 room escapes. Tot i ser encara una activitat desconeguda i sense un públic massiu, el creixement sostingut dels últims dos anys és indiscutible i no sembla que hagi d’estabilitzar-se a curt termini. La majoria són negocis de barri, propietat d’una o dues persones que alhora solen ser també treballadors. Tot i que l’essència sempre és la mateixa, basada en el repte i les habilitats per resoldre’l, les experiències són diverses perquè les variables canvien. Una és la narrativa de la història: famílies mafioses, presons, vaixells pirates, crims irresolubles, experiments científics... Cada room escape té la seva pròpia història, de la qual deriva tot l’atrezzo de les sales i el revestiment dels enigmes. L’altra és la naturalesa dels enigmes en sí, que també és variable i diversa, des de crear codis propis a partir dels objectes fins tenir habilitats manuals per construir objectes dins la mateixa sala, solucionar puzles, enigmes lògics i giragonses lingüístiques. La llista seria infinita i molts cops en un mateix room escape es combinen els enigmes, de vegades alhora. El que no canvia mai és la proximitat sensorial del jugador: sempre haurà d’obrir amb claus, manipular pals, imants, papers, bolígrafs, mobles, sobres, capses, maletes, peces de roba... El gran tret distintiu del room escape és que no beu només de les idees, sinó que es basa en la pròpia experiència.

Sobre la base del model de negoci, sembla clar que entre les diferents sales hi ha la necessitat de cooperar. “És evident que cal cooperar per ampliar el mercat. Realment no som competidors, som “contrapetents”. Un client que surti satisfet d’un altre room escape és un client potencial per a tots nosaltres, perquè aquell ja no el podrà repetir però sí que voldrà repetir l’experiència”, diu l’Àlex Gordillo, creador de Retobox, a Sant Andreu.

L’Ares Batlle, que ja ha jugat diverses vegades amb el mateix grup que el Carles i el Luis, té clar que  l'oportunitat de repetir l'experiència, sense fer el mateix repte amb els mateixos enigmes, és clau. Ho resumeix de manera clara: “és com preguntar a algú per què torna a menjar un plat que li agrada molt: doncs perquè li agrada; perquè no es una experiència que amb un cop ja en tens prou”.

El juny del 2015 va obrir Retobox a Sant Andreu, i des d’aleshores el negoci ha funcionat i s’ha fet costat amb altres col·legues de professió. Diverses sales s’han unit per crear un passaport de room escape, i els que el tinguin rebran un petit obsequi un cop hagin fet la ruta per 8 dels 9 room escapes. Són iniciatives sinèrgiques que els serveixen a tots,  saben que es necessiten. “No ens cal fer un esforç complementari perquè ens passem clients els uns als altres, i així ens estalviem diners en publicitat i podem funcionar pel boca-orella”, diu l’Iñaki de Roomin, un dels pioners a Barcelona. Quan entra un nouvingut dins aquest món, se sorprèn del fair play que hi ha entre els diferents room escapes i del bon rotllo que destil·la el seu grup de WhatsApp. Fins i tot es conviden a provar diferents reptes entre ells per crear-ne de nous i trobar-se els punts febles.

Aquesta col·laboració però, encara no ha servit per fer un front comú efectiu per un dels problemes que tenen tots els propietaris: les llicències dels seus locals. Quan, fa anys, van obrir-se les primeres sales a Barcelona, se les va classificar com sales d’activitats físiques no esportives, un equivalent als locals on es fa ioga, o meditació. A finals d’abril del 2015, l’ajuntament va canviar de parer i va decidir que els room escapes serien locals d’oci, llicència que els equipara amb els casinos, els bingos o els salons de jocs recreatius. Aquesta classificació implica unes mesures de seguretat més cares, obliga als room escapes a estar allunyats certs metres de les escoles, i impedeix que n’hi hagi dos a menys de 200 metres de distància.

L’Àlex Gordillo, de Retobox, a qui el canvi de llicència el va enganxar a punt d’aixecar la persiana, va capitanejar una presa de contacte amb l’Ajuntament, concretament amb Cristina Polo, la responsable de tècnics del consistori. Les converses es van encallar i no va haver-hi retorn, de manera que ara tot el col·lectiu room escapista està pendent de reprendre el contacte i fer pinya davant aquesta adversitat burocràtica que els està suposant un impediment per al creixement econòmic.

Després d’aquest boom, està clar que el gran repte dels room escapes, problemes burocràtics a banda, serà saber gestionar el seu creixement i intentar que no els sobrepassi. La passió amb què els creadors inventen nous reptes, enigmes, històries i narracions està fora de dubte, el públic en augment, també. De moment, tots els jugadors podran viure durant una hora en aquesta realitat paral·lela que crea personatges que són un mateix, que posa a prova la coordinació amb els amics o familiars i que, en el seu moment àlgid, pot fer arribar a qui viu l’experiència fins la fase de flux.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar