En Cesc sembla desubicat. Porta uns 25 anys dedicats al món del joc, aconsellant als ludomaníacs darrere un taulell i exercint la seva condició de juganer. La nova Gigamesh, la botiga dedicada a la literatura fantàstica més gran d’Europa i una de les botigues de jocs amb més renom de Barcelona, va obrir fa menys d’una setmana el que representa la unió d’un matrimoni que es va separar fa anys per créixer i descobrir coses noves, i que ara que ja ha crescut es torna a ajuntar: jocs i literatura fantàstica. Tot va començar els anys 80 amb un establiment dedicat a la literatura fantàstica, on poc a poc l’auge del Wargame i les cartes Magic va anar ocupant prestatges, fins que no s’hi cabia i els dos negocis es van haver de separat. Ara, al cap d’uns anys, s’ha tornat a ajuntar tot el gènere sota un mateix nom i un mateix espai. Gigamesh té dos quilòmetres lineals de prestatgeries dedicades a la ciència ficció i els jocs, i el seu naixement és una mostra de la bona salut de la que gaudeix en gènere fantàstic i el món del joc de taula a Barcelona. Aquest local enorme és on es mou el Cesc Berruezo, amb una mica de nerviosisme i tensió, ja que s’està adaptant a aquest nou hàbitat que ha augmentat exponencialment i al qual no està acostumat.
Els jocs representen, aproximadament, un terç del total de la botiga. En Cesc, responsable d’aquesta secció, explica que quan tenien el producte de Gigmesh dividit en dos establiments diferents, els seu espai era l’equivalent al que hi ha ara pels Wargames. Segons explica, ha passat “d’estar amb la paperera entre les cames a un espai enorme”.
Els Wargames són, precisament, un dels jocs que més ha decaigut a les llistes de venda. La dosi de lúdica bèl·lica es consumeix majoritàriament en forma de videojoc, amb propostes com el Black Ops o el Call of Duty. A través de l’online les consoles han solucionat el problema d’interacció que negava la pantalla, i amb un micròfon incorporat, les partides de guerra s’han convertit en un esdeveniment social que és punt de trobada de molt grups d’amics. El Wargame tradicional de cara a cara s’està substituint progressivament pels comandaments a distància i les televisions de plasma.
Els nínxols de mercat, segons m’explica en Cesc mentre camina i ordena pels passadissos dels jocs, estan canviant. Poc a poc hi ha jocs que s’estan obrin pas entre un públic més familiar, o a cercles socials concrets com caus, esplais o centres cívics. Els jocs que triomfen en aquests entorns són packs de menys d’un pam amb diferents propostes i que valen uns 20 euros. El Times Up o el Jungle Speed tenen una gran acollida entre aquest públic, que també s’ha aficionat a jocs on d’estratègia no es tant important, que tenen un component on el tu-a-tu decisiu, com el Dixit. El Dixit és un joc que posa a prova el coneixement que es té sobre els companys de joc, on cal enganyar i sincerar-se a parts iguals per evitar crear unanimitat d’opinió entre la resta de jugadors. Jugar a l’ambigüitat en base a una sèrie de cartes que donen peu a les imaginacions més estrafolàries i rocambolesques. Val 30 euros i té diverses ampliacions que valen 19,95. Per il·lustrar-me aquest nou gènere de juganers, en Cesc m’assenyala una parella d’uns 60 anys que passeja pels passadissos de la botiga. “Mira, aquests a la tenda antiga no hi haurien entrat, ni de conya. Però ara, com que hem ampliat el ventall d’oferta, hi ha més gent que s’apropa. Això està molt bé.” Altres jocs clàssics i de gran públic segueixen mantenint-se en oferta, com el Monopoly, el Catan o el Carcassonne.
Malgrat aquesta obertura a un públic menys focalitzat, el gènere especialitzat segueix sent el que sosté el negoci. El freak. Aquest terme, tant inculcat en aquest submón com inicialment despectiu, es camp de debat per a qualsevol persona relacionada amb el món del jocs, sobretot en la seva vessant fantàstica. Molts s’autodefineixen com a tal sense pudor ni resignació, altres es rebel·len contra aquesta etiqueta que consideren injusta. En Cesc no ho té clar, el que sí sap és que és el grup de persones gràcies a la qual un negoci així pot ser rentable. Les editorials, principalment Devir i Esdege, busquen compaginar els nous nínxols de mercat amb la fidelització del freak. Les ampliacions de jocs de rol basats en relats fantàstics, que a més són els que tenen els preus més alts. Miro la prestatgeria que tinc més a prop, la dels preus més desorbitats: Descent, viaje a las tinieblas, 79,95€. Prision Outbreak, Zombicide, 89,92€. Aquests jocs són els que fan que hi hagi clientela tots els dies de l’any, més enllà dels moments mediàtics com Sant Jordi o la pròpia obertura de la botiga.
Quan Gigamesh va obrir dissabte passat, el seu propietari Alejo Cuervo va fer unes declaracions al Teleotícies Vespre on defensava el públic freak, i reivindicava el seu paper actiu com a aficionat i la seva creativitat. Ho va dir disfressat de Papa de Roma. Aquí en Cesc també ho té clar: una cosa és el circ mediàtic i l’altra és el dia a dia d’una botiga. Pot ser que el seu cap es vesteixi de Papa i no creu que estigui malament, ell mateix va col·laborar amb Chiquilicuatre, el personatge del programa de l’Andreu Buenafuente que va acabar perfectament adaptat a un entorn freak com és el Festival d’Eurovisió. Però aquesta part mediàtica no és la important, el que és important és fidelitzar els clients i aconseguir mantenir-se.
En Cesc m’explica que ell, tot i ser l’encarregat de la secció dels jocs, no és el que els escull al cent per cent. Es refia molt de les editorials i del seu filtre, i les dues grans empreses que nodreixen lúdicament la botiga (Devir i Esdege) són les que distribueixen els jocs que creuen convenients. En Cesc sovint els prova amb algun dels companys de la botiga, però evidentment no dóna l’abast per tot el reguitzell de jocs que omple els prestatges, ni per ser un especialista sense fissures en els més complexos.
Gigamesh, a part d’una botiga, és també un segell editorial que deu mitja vida a Geroge RR Martin. La saga de Joc de Trons, que ha editat en català i castellà, ha venut 1 milió 300.00 exemplars des que es va començar a comercialitzar ara fa 10 anys. L’auge de la saga, que ha coincidit amb l’adaptació televisiva en forma de sèrie de la història, ha ajudat a vendre llibres i així trobar un mètode de finançament per a la botiga.
L’establiment té també una sala al fons amb taules i cadires. Li pregunto al Cesc si allà es podrà jugar. Està una mica absent: el veig molt més pendent de recol·locar coses de les prestatgeries i arrenglerar correctament els llibres que de la meva inquietud sobre la funcionalitat de la sala de les taules i les cadires. Em respon que no, que no han donat la possibilitat de jugar perquè si no tindrien aquí cada dia unes quantes persones que no aixecarien el cul de les cadires en hores i hores. No li sembla mala idea oferir la possibilitat de deixar provar els jocs, però veig que li causa certa angoixa la idea de tenir mil capses i taulells oberts amb diferents peces sobre les taules a risc de que se’n perdi alguna. La meva impressió és que es trigarà molt en prendre una iniciativa així. De moment la sala es fa servir com a espai per presentacions i firmes de llibres. El dia de la inauguració de la tenda, per exemple, va venir en Marc Pastor. La utilitat que se li vol donar és aquesta i prou.
Quan marxo, en Cesc segueix tenint aspecte d’estar aclaparat i amb més feina de la que pot suportar. Em costa d’entendre, ja que el local està pràcticament buit i hi ha més treballadors que clients, és un matí d’un dia entre setmana, molt lluny de qualsevol hora punta o moment d’estrès. No obstant, suposo que la enormitat del local el fa sentir-se estrany i amb massa coses a fer. Quan està al taulell de la part del darrere no només assessora als clients de la zona de jocs, sinó que també ha d’atendre als de la prestatgeria dels llibres fantàstics. El servidor informàtic ahir va caure i tenen algunes coses per arreglar. Gigamesh ha començat de nou la seva aventura i sembla ser que el públic poc a poc anirà responent, sigui quina sigui la seva etiqueta i independentment del seu aspecte o el seu freakisme. Quan surto, veig que el cartell de l’entrada defineix Gigamesh com un espai de vici i subcultura. Em pregunto si l’autoimposició d’aquest prefix que posa la literatura fantàstica i els jocs per sota la cultura parteix d’una creença pròpia o d’un estigma que ja és inesborrable, tant que els propis protagonistes i percussors d’aquest món semblen necessitar-lo per definir-se. Sigui com sigui, Gigamesh assegura que sempre hi haurà jocs disposats a ser descoberts a les seves prestatgeries. Sigui subcultural o no, el món juganer ja té un altre local de referència.
Text i fotografies: Oriol Soler