Salvant la memòria al Museu del Joguet

Disfresses velles. Nines desgastades. Un cavall de cartró. Cotxes de totes les mides amb la carrosseria rovellada, que evidencia el pas del temps. Baralles de cartes, cercles amb el seu pal inseparable, fotos esgrogueïdes. Una vitrina atorga una dimensió superior a qualsevol objecte, li dóna un valor afegit innegable. A Figueres, apurant el nord-est de Catalunya, hi ha un museu on tots aquests objectes tenen cabuda, troben el seu lloc de manera natural amb un vidre que s’interposa entre el visitant i el bé preuat. L’any 1982 es va inaugurar el Museu del Joguet de Catalunya, a la finca del mític Hotel París. Trenta-tres anys després, podem preguntar-nos què legitima que una rampoina –o el que en aparença sembla una rampoina – estigui exposada a un museu amb una finalitat cultural. Quin és el valor d’una joguina vella? La xarranca dóna la benvinguda a l’edifici. És un matí de divendres primaveral amb molt de sol, i la porta verda està oberta.

La planta baixa està dedicada a les exposicions temporals. N’hi ha hagut de tots colors, i actualment hi ha obres de paper foradat, on es creen formes a partir dels buits en làmines de diferents mides i colors. Una gran Torre Eiffel de Mecano (gairebé 10.000 peces) dóna la benvinguda a la planta baixa, seguida d’una col·lecció de Tebeos que ja tenen les puntes arrodonides cap endins amb el blanc del paper desaparegut per complet. En un museu gairebé tot és passat, i totes les joguines aquí exposades ja formen part d’un imaginari generacional, fins i tot associat a un llenguatge desaparegut:  que per a molts, Mecano no ha estat mai un joc sinó un grup de música, i passat de moda.

Salvador Puig Antich, abans de ser una icona revolucionària de l’anarquisme i abans de ser l’última persona executada al garrot vil per la dictadura franquista, va jugar amb un trenet. Quim Monzó, abans de ser cronista, abans de començar a escriure contes que han llegit milers de persones, abans de ser un dels escriptors catalans més traduïts arreu del món i columnista estrella a La Vanguardia, anava amb uns patins de quatre rodes i frenava només amb el peu dret (l’esquerre no té la punta erosionada). Ernest Lluch, abans de ser ministre de sanitat de Felipe González durant els daurats 80 del socialisme espanyol, i abans de ser assassinat per ETA al garatge de casa seva, va jugar amb un cavall de cartró, que compartia amb el seu germà.

Aquests objectes són rere les vitrines del museu, sabedors que la seva època daurada ja ha passat i de que no són més que un símbol d’una infància ja passada dels que van ser els seus propietaris. En Josep Maria Joan i Rosa, director del museu i artífex del seu alçament, es defensa com un recollidor d’objectes, no com un col·leccionista. Algú que col·lecciona veu el valor afegit del que col·lecciona, i mai tindria una peça de la col·lecció repetida. En Josep Maria sí. Queda clar que el valor material és secundari, i a les exposicions permanents hi ha peces de gran valor monetari compartint vitrina amb objectes que serien impossibles de vendre fins i tot a WallaPop. Està clar que cal situar el valor de les peces del museu en un estadi diferent a l’habitual.

En els temps que corren, és estrany que cap assessor polític hagi tingut la idea de fer campanya electoral al museu. La infantesa universalitza, ens dóna una vaga esperança de pensar que tots venim del mateix lloc. Jugar, haver jugat, recordar les sensacions del joc infantil i tot el que se’n deriva – des de la innocència fins al recordar com ens hi anava la vida en aquell joc o aquell altre – ens construeix un miratge instantani on ens podem identificar amb qualsevol persona. Tots hem passat per aquí, i la tendresa que desperta un nen pot fer oblidar les seves accions enfundat en un cos adult. Desperta tendresa veure al president Maragall amb el seu germà Ernest, i també en desperta el president Mas posant els peus dins les sabates del seu avi, que evidentment li anaven gegants, mentre somriu amb una il·lusió desmesurada. És impossible no fer un procés empàtic amb qualsevol dels nens i nenes que surten a les fotos, tot i saber en què s’han convertit anys després.

Una de les marques de la casa és la confluència entre el joc i altres disciplines culturals. Lluny de quedar-se en l’anècdota, el museu sempre ha mostrat la seva sensibilitat amb la memòria, en l’anècdota significativa. Dins l’estructura laberíntica de la primera planta, hi ha una exposició permanent sobre els 20 primers anys de Salvador Dalí, com no podia ser d’altra manera a la seva Figueres natal. S’hi veu el pintor disfressat de nena, jugant amb la seva germana Anna Maria. Però hi ha una estrella que enlluerna la resta de peces exposades, fins i tot els dos quadres pintats pel mateix Dalí quan tenia entre 15 i 20 anys: l’ós Marquina. Aquest ós de peluix va fascinar Federico García Lorca quan va visitar al pintor surrealista a la Figueres de finals dels 20. Marquina va ser inspiració per la ploma del poeta andalús, i Lorca en parlava a les cartes que escrivia a Dalí durant l’amistat que va haver-hi entre els dos. Aquestes cartes manuscrites també estan exposades, i de la mateixa manera que el traç de Dalí va passar pels seus quadres adolescents, el puny de Lorca va relliscar pel paper gastat on s’hi veuen els seus escrits.

L’estampa del museu un divendres al matí té tocs de la pintura surrealista del pintor empordanès, amb paisatges deserts i objectes fora de lloc. Sembla mentida que al primer pis, buit, amb les vitrines relluents que un treballador es dedica a netejar encara més – tot i que no seria necessari – i amb una música de fons de Pascal Comelade, hi hagi dues obres primerenques d’un dels pintors més importants del segle XX. Encara sembla més surrealista que hi hagi cartes del poeta espanyol més destacat de la generació del 27 parlant sobre un ós de peluix.

Aquesta és la grandesa del museu del joguet, que situa a tothom a un mateix biaix humà, infantil, d’innocència. Innocència en actiu pels nens que el visiten, oblidada i enyorada pels adults. En Josep Maria Joan i Rosa explica una anècdota deliciosa: fa anys, una família que visitava el museu es va aturar davant el cavall d’Ernest Lluch. A la família hi havia tres generacions: l’avi, els pares i els nens. L’avi va rememorar els seus dies de joc amb un cavall com aquest, feia dècades, una imatge que havia quedat enterrada a les catacumbes de la seva memòria i que li va retornar aquella vella joguina del museu. Els nens van al·lucinar, mai s’havien parat a pensar que el seu avi, aquell home gran amb arrugues a la cara, havia estat nen en algun moment, i havia jugat, igual que ells jugaven en aquell moment.

És per això que el museu ha sobreviscut més de tres dècades i encara li’n queden moltes per davant: el joc és un pilar indiscutible de la infantesa de totes les persones. Algunes, quan es fan grans, l’abandonen i s’obliden de jugar – Oriol Comas deia que deixem de jugar perquè ens compliquem la vida –, altres el segueixen tenint present, altres s’hi retroben quan tenen fills. Però hi ha un refugi segur per al joc, sigui quina sigui l’edat del que mira: el Museu del Joguet, que exerceix el paper d’estimular la memòria particular de cadascú i protegir la infantesa de l’oblit.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis

Tornar